santjoan19 1

MÉS COQUES I MENYS PETARDS

Nit de Sant Joan, nit de foc, nit d’amics, nit de coques, nit de revetlla.
La coneguda con la nit més curta de l’any, la del solstici d’estiu, la nit de la revetlla de Sant Joan està associada a tradicions diverses, gairebé totes vinculades a la festa i a la gresca, on el grau de permissivitat augmenta fins a límits insospitats. Pots molestar als veïns amb la música a tot drap fins ben entrada la matinada, pots llançar petards i coets des del terrat de casa teva com un posés, pots veure i menjar fins l’extenuació, pots banyar-te totalment ebri i despullat a la platja mentre cantes tota mena de càntics regionals, pots calar foc a mobles i altres coses que no et serveixen a les cruïlles del mig del carrer.

Però, fins i tot les tradicions més ancestrals canvien amb la societat. Els focs són controlats, hi ha més coques i menys petards.

No sé vosaltres, no sé als pobles, però a la ciutat de Barcelona, enguany, jo encara no he sentit cap petard. Recordo a la meva infantesa, quan compraven les bombetes, les piules, les traques i els correcames, setmanes abans de Sant Joan. Guardàvem l’arsenal al lloc més fresc de la casa per evitar accidents i que els petards explotessin abans d’hora. Reservàvem uns quants, que eren molts, per començar a petar-los abans de la màgica nit. Espantàvem la pobre gent que anava caminant tranquil·lament pel carrer, amb naturalitat, encara que és cert què més d’una vegada havíem de córrer perseguits per algú que no ho encaixava massa bé. Posàvem piules i coets dins de llaunes, a formiguers, ens transformàvem amb criatures salvatges o potser ho érem directament.

Ara, sembla que la cultura del petard s’està perdent i la tradició petardera minva clarament, crec que de forma afortunada. Jo mateix, que vaig fer tot tipus de bogeries i bestieses amb la pólvora i més d’un ensurt em vaig emportar, encara que conservo tots els dits de la mà de “xiripa”, mai he deixat tirar un sol petard als meus fills, com a molt un parell de bombetes i alguna bengala de tant en tant. santjoan19 2

Per contra, la tradició de les coques, una tradició que fa 700 anys que existeix, va cada vegada a més. L’oferta de coques cada vegada és més i més alta, es venen a més llocs, es venen de més tipus i es venen més. He llegit que aquest any, els catalans menjarem dos milions de coques aproximadament, un increment del 3% respecte l’any anterior. Només cal entrar en una pastisseria o un forn per veure com ha canviat l’oferta, no només hi ha les tradicionals de crema amb pinyons, la típica de llardons i la de fruita confitada, per cert, cada vegada amb més detractors. Ara en veus de tota mena i estils, de dolces i de salades, coques de brioix amb mascarpone, coques de glacé de cafè i xocolata amb taronja fresca, coques de maduixa i nata amb cruixent de xocolata, i tot tipus de combinacions inversemblants fa uns anys.

L’evolució d’aquesta nit ens porta a gaudir més nosaltres i molestar menys al del costat, EVOLUCIÓ en majúscules.

Com a fusió de festa pagana i religiosa, la tradició marca que aquesta és nit per atreure les coses positives, normalment concentrades en la salut, els diners i l’amor, i desfer-te de les coses dolentes, de la mala sort, de les penes. És una nit molt adequada, doncs, per pensar en independència, en el que hem de fer fora i el que hem de fer.


Visca Catalunya i les seves tradicions que evolucionen a més coques i menys petards, aquests...els justos.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

els 9 presos

ELS 9 PRESOS

Aquest matí estava un xic despistat, no sabia de què fer l’article d’avui. Els meus budells em portaven a pensar en voler escriure sobre la mesquinesa de la Colau. Però per què dedicar-li un altre article a aquesta trepa sense escrúpols que no ha fotut ni brot en tota la seva vida, a aquesta endolla-familiars i endolla-amics, a aquesta persona sense principis que parla de “la gent” però que pacta amb el 155 i l’Ibex-35, a aquesta fomentadora del bulling immobiliari i els narco-pisos, a aquesta inconscient que carrega contra el turisme familiar i d’alt standing que ens dóna en gran part de menjar, a aquesta equidistant de “boquilla” que es queda en el no res.

Quan lluitava internament per no escriure sobre el que em portaven els meus pensaments indignats del que vam veure ahir a l’Ajuntament barceloní, i volia conduir aquests cap altres indrets mentals, i mentre escoltava a l’spotify de l’ordinador una llista que tinc de bandes sonores de pel·lícules, el meu subconscient anava captant la música que sonava de fons de Hans Zimmer, d’Ennio Morricone, de John Williams, de Howard Shore, de Nino Rotta, d’Alain Silvestri, de James Newton Howard i de James Horner entre altres. Música èpica, música d’herois. Uns, herois de ficció, altres, herois de la Història, personatges i persones que ho sacrifiquen tot per una causa que consideren justa.

A nosaltres encara no hem posat la música però si que tenim els herois: els exiliats polítics i els presos polítics. Els 9 presos. Ells, els presos, han desafiat l’establishment per una causa que consideren justa, per la democràcia. Podem coincidir o no amb el seu plantejament polític, podem estar d’acord o no amb la forma de procedir, fins i tot els podem criticar per haver reculat en el darrer moment quan tothom estava engrescat, però ells se l’han jugat per a nosaltres i estan pagant “el pato”. Estan en captivitat, ostatges de malvats i covards, entre reixes, sense poder estar amb els seus, sense poder veure el dia a dia dels seus fills, sense poder prendre un cafè, xerrar amb qui volen i on volen, o simplement escoltar les bandes sonores de pel·lícules des del spotify d’un ordinador. I no ho han fet en benefici propi, quin benefici podien obtenir d’arribar tan lluny?

Per a ells, pels nostres presos, pels nostres herois és el nostre record i aquest modest article. Per a ells que porten quasi dos anys en presó provisional a causa d’un muntatge judicial que només busca donar un càstig exemplar a demòcrates de veritat, acusats d’uns delictes falsos i inexistents pels quals el fiscal els hi demana unes penes aberrants, on el seu únic delicte ha sigut enfrontar-se als poderosos i haver posat de manifest la dictadura real existent a l’estat espanyol. Una dictadura que no deixa veure a la majoria dels seus ciutadans on estant de debò, no els deixa escoltar i menys entendre els missatges contundents que vénen des de Bèlgica, des de Suïssa, d’Alemanya i de l’ONU.

Per a ells que són víctima d’un espectacular aparell de propaganda, que desgraciadament en aquesta dictadura el paguem tots. Un aparell de propaganda que fa creure als “burros” que s’ho volen creure que l’independentisme català és cosa de rics mentre que no cal llegir molt per saber que els grans burgesos catalans van donar suport el 155, van córrer per traslladar les seves seus domiciliàries fora del nostre territori, i són enemics acèrrims de l’independentisme català, precisament per la seva transversalitat. Propaganda que s’activa per donar als catalans la culpa dels problemes dels aragonesos, extremenys, andalusos i castellans, desviant l’atenció del seu principal problema que són els grans terratinents, els banquers i tota la colla que viu i perviu de l’Ibex-35, i a qui jo no anomenaré com empresaris, professió i paraula que a mi em genera un alt grau de respecte.

els 9 presos - Catalunya

A l’estat, encara franquista, al govern covard de Sánchez, als fiscals i els jutges del T.Suprem, la defensa de la democràcia, la defensa de la veritat i de la justícia els importa un rave. Ells treballen, pensen i actuen amb tot l’odi del món i amb la voluntat de mantenir una societat submisa on campi amb total impunitat l’imperi policial al servei d’uns quants, on es pugui exercir una repressió com la viscuda l’1 d’octubre, on es pugui aplicar per criteri arbitrari d’alguns, els de sempre, la llei mordassa, on els jutges puguin imputar penes de presó per motius ideològics i deixar en llibertat a violadors, on pugui seguir manant un rei negligent hereu de Franco que no podria treballar en cap càrrec a cap empresa normal.

I davant de tot això, els nostres herois, els nostres 9 presos, i els seus advocats que també lluiten com podem davant d’aquesta vergonya d’estat, lluny d’acovardir-se, lluny de penedir-se, intentant canviar l’ordre de les coses, l’ordre de la música establerta, l'ordre de la lletra donada, els 9 presos passen a ser “el preso número 9” i es mimetitzen amb la veu folk de Joan Báez dient:

“Padre no me arrepiento,ni me da miedo la eternidad,els 9 presos - economiaCATyo se “ que allá en el cielo,
el ser Supremo nos juzgará”
... afortunadament diu el Ser Supremo i no el Tribunal Supremo...

Ara, sonen a l’spotify de l’ordinador les notes musicals de la banda sonora de Braveheart, la pell de gallina i tota una premonició que haig d’anar finalitzant l’article i fer-ho amb la darrera paraula que pronuncia un William Wallace torturat i moribund, una paraula que és un desig pels presos i serà una lluita per a ells, la paraula “LLIBERTAT”.

Josepru-LL- jord-I-sanchez dolors-B-assa orioljunqu-E-ras raul-R-omeva jordi-T-urull carmeforc-A-dell jordicuixar-T-.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

colau1

COLAU, EL CANVI DE KARL MARX PER GROUCHO MARX

Ada Colau va anunciar que tot canviaria amb ella al capdavant de l’ajuntament barceloní.

Ella representava i formava part del que s’anomenava nova política. Algunes de les seves promeses eren un Ajuntament transparent sense acords a despatxos a l’ombra, el final dels desnonaments a la ciutat, la reconversió dels manters, una Barcelona neta i segura, oberta al món, la derogació de normes de l’ordenança per evitar abusos de poder sobre les persones més vulnerables i col·lectius estigmatitzats com poden ser sense sostre i prostitutes, la inversió en guarderies municipals que tanta falta fan, una ciutat pensada i a mida pels seus ciutadans i seguint només els seus interessos, una ciutat socialitzada i socialista, una ciutat de pensament progressista i d’esquerres sota l’ideari de Karl Marx.

Tot promeses incomplertes. Amb ella, la nova política ha envellit de forma accelerada, ha quedat enterrada a la velocitat de la llum, convertint-se en només una legislatura, en un clar exemple del que és fer vella política, la política de sempre, amb nous figurants com Ada Colau que el que fan és menysprear la vella política en les seves manifestacions però porta-la a terme en cadascun dels seus actes.

Ada Colau només té un objectiu, i aquest és innegociable, vol romandre al poder, vol seguir a la poltrona, encara que faci vergonya la forma de fer-ho, encara que tingui que pactar amb el xenòfob Valls, encara que s’hagi d’entendre amb el PSOE del 155, tot s’hi val per seguir a la cadira. Segueix el que deia Marx, però ha deixat el pensament de Karl Marx per interioritzar i seguir al peu de la lletra les paraules de en Groucho Marx, quan deia: “ aquests són els meus principis, si nó t’agraden en tinc d’altres”.

Ada Colau no ha canviat res, s’ha convertit en la màxima garant del no-canvi. Bé una cosa sí que ha canviat, ha canviat de Marx. Colau: el canvi de Karl Marx per Groucho Marx.

Ella que predicava la lluita per la transparència i criticava els acords portats a terme en els despatxos a esquenes dels ciutadans, ara és la primera en filibustejar i traçar estratègies d’impossible encaix en foscos reservats de restaurants, és la primera a faltar als seus ideals, o suposats ideals que si abans tenia ara ha perdut, per acabar pactant amb el diable, esdevenint una trepa més amb una ambició insaciable i malaltissa de poder. colau2

Ella que deia respectar els drets d’autodeterminació i plorar amargament pels presos polítics, ara pactarà amb els hereus de l’Ibex 35, amb els hereus del règim del 78, amb els impulsors i garants dels repressors i carcellers dels presos, amb els que mai canviaran res perquè formen part del que s’hauria de canviar en primer lloc i amb màxima urgència.

La Barcelona de Colau que havia de ser l’estendard i bastió del canvi, el catalitzador d’un nou concepte profund de ciutat moderna i europea al servei dels seus ciutadans, vés per on que quedarà en no res, en quatre súper-illes que fan nosa a tothom menys a quatre il·luminats, en una ciutat incòmoda carregada de carrils bici als llocs més inversemblants, en una ciutat amb transport públic insuficient, brut i deficient, en una ciutat que seguirà encarint-se i on els seus ciutadans han d’abandonar els barris on sempre han viscut, en una ciutat que s’està deteriorant i on ja no funciona ni el 010, en una ciutat insegura, en una ciutat bruta, en una ciutat que ara és rècord en desnonaments, en una ciutat exponent de la caspa i de l’immobilisme.

No vull aquesta Barcelona perquè vull a Barcelona.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

tailor made1

TAILOR-MADE...IN SPAIN

L’informe realitzat pel Grup de Treball de l’ONU contra les Detencions Arbitràries és demolidor en potència i transcendència. Reclama l’alliberament immediat de l’Oriol Junqueras i "els Jordis", així com la corresponent indemnització per reparar el mal causat. No es tracta de cap recomanació ni suggeriment, com es vol donar a entendre des del Gobierno Central de Madrid, sinó que són resolucions d’obligat compliment en la mesura que es basen en la Llei Internacional de Drets Humans, vinculant pels estats membres de l’ONU, i que dóna sis mesos a l’estat espanyol per atendre la rogatòria abans de rebre sancions per incompliment i irregularitats en la detenció il·legal dels presos polítics, per la parcialitat dels jutges del Tribunal Suprem dins un procés penal que considera literalment inversemblant, i per la incompetència d’aquests jutges per emetre resolucions al respecte davant d’unes detencions que han esdevingut arbitràries com a resultat del lliure exercici del dret a les llibertats d’opinió, expressió, associació, reunió i participació dels empresonats.

Davant d’informes similars d’aquest grup d’expert de treball, la resposta dels dos estats membres de l’ONU va ser acatar les conclusions fetes pel grup de treball i van actuar amb l’alliberament dels presos, com va ser França en el cas de l’opositor Kazakh Mukhtar Ablyazov acusat de robar diners al seu estat d’origen i amb una ordre d’extradició, o en el cas del polític i periodista polonès Mateusz Piskorski acusat d’espionatge a favor de Rússia i la Xina.

L’estat espanyol, davant d’informes que afectaven tercers, i com a estat membre de l’ONU, ha demanat exigir i acatar les conclusions fetes pel grup de treball, tal com va passar en el cas de l’estat veneçolà i el líder de l’oposició en aquell país, Leopoldo López.

I què ha fet ara l’estat espanyol? Fer el ridícul, una vegada més.

Com que no els ha agradat gens la decisió, que els deixa en evidència davant del món civilitzat, com se’ls hi veu el llautó, l’estat no accepta el que diuen els experts i intenta disparar amb bala a tot el que no fa el que ells volen, o a tot al qui opina diferent de com ells volen que opinin, qüestionant i desautoritzant la validesa del grup d’experts de l’ONU i la seva composició, iniciant una campanya de desprestigi contra alguns dels seus membres i demanant la seva inhabilitació.

La realitat i la democràcia els sobrepassa, segueixen vivint dins d’un vestit fet a mida de color roji-gualda, un tailor-made, una gran túnica que envolta als seus ciutadans, “protegint-los” del que diuen a fora, impermeabilitzant-los de les que consideren notícies negatives, no deixant-los veure com és la realitat en tota la seva dimensió, difuminant-la, rebaixant-la, canviant-la, ometent-la, enganyant, sempre enganyant. Tailor-made...in Spain.

Un vestit fet a mida per imposició del poder judicial, del poder polític unilateral i del poder de la comunicació, la propaganda, que mentre els diaris més influents europeus i del planeta s’han fet ressò de la notícia, els principals diaris i televisions espanyolistes espanyoles miren cap a un altre costat en un esperpèntic i vergonyós buit informatiu, dissimulen, menteixen i ho fan o bé callant o bé explicant la notícia de forma esbiaixada i interessada. tailor made2

Que no els hi agrada el que diu una televisió, amenacen de tancar-la o diuen que estan desinformats si està fora d ela seva influència. Que no els hi agrada qui guanya les eleccions, no importa, els suspenen i ja està. Que això inhabilita la veu de milions de persones, de ciutadans europeus, és igual, són catalans. La solució espanyolista espanyola sempre passa no per solucionar els problemes sinó per voler-hi passar per a sobre, per abusar del seu poder.

Vull pensar que viure en un món antidemocràtic, fet a mida, un món pitjor per cert, un món en què no es vol veure, no es vol escoltar i no es deixa parlar és un món que té els dies comptats. Tinc la sensació que aquesta és i serà la primera bufetada als morros de moltes altres que continuaran arribant des d’organismes internacionals.

Si som forts, si resistim que ho farem, la nostra Catalunya, la que vol mirar, escoltar i deixar parlar serà més forta.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

proceshaunit

EL QUE EL PROCÉS HA UNIT, QUE NO HO SEPARI L’HOME

L’article d’avui està basat en una reflexió que em va fer la Maribel, la meva esposa, la persona que acompanya la meva vida des de fa més de 30 anys i això que jo en tinc només 35...Ara bé!, des de fa 20 anys.

El dia que ens vam casar, una tarda molt i molt calorosa del mes de juliol, a l’església de la Concepció de Barcelona, el mossèn poblenoví, com nosaltres, que oficiava la cerimònia, en Joan Enric Vives, avui convertit en flamant bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep andorrà, al finalitzar la cerimònia sense missa, ens deia l’habitual frase “el de Déu ha unit, que no ho separi l’home”, frase que inspira el títol de l’article: el que el procés ha unit, que no ho separi l’home. Ara llegireu els motius:

Es comenta molt, sobretot com a propaganda de l’ultranacionalisme espanyol, que "el procés" ha erosionat i trencat famílies i amistats, que ha separat la societat catalana. Potser és cert fins a cert punt, potser ha succeït en certs casos, potser hi ha parelles, tietes i nebots, cosins que estan en altres indrets geogràfics, amics de la infància i joventut, que no han sabut gestionar la disparitat d’idees amb altres, gent que imaginava una estimació i amistat eterna amb altres pel sol fet de no conèixer-los, una estimació i amistat fictícia basada en el desconeixement i no pas en el respecte, l’empatia i l’acceptació del que pensen a qui estimem i apreciem. Els amics i amigues de veritat no desapareixen davant la disparitat de pensament, la família de veritat no s’allunya sinó que es solidaritza, s’interessa i t’escolta més. La resta són avinences i acords, aspectes materials pensats sovint amb la butxaca; l’estimació i amistat veritables són sentiments molt més profunds i importants, vénen del cor.

No es comenta gaire, segurament perquè l’aparell de propaganda es menor, que el procés ha unit a molta gent, jo crec que a molta més gent que la que ha separat.

Ha reforçat solvents amistats que ja existien i que han afegit un nou sentiment que els uneix encara més, un nou tema de conversa, un nou tema per quedar, un tema que els apropa i enforteix la seva afinitat i amistat.

El procés també ha activat l’amistat entre gent que es coneixia poc o no es coneixia. Quantes vegades ara ens parem a xarrar una estona, quedem per esmorzar o simplement fem un cafè amb veïns i veïnes que abans només ens veiem a l’ascensor i ens creuàvem un curt, ras i trist “Bon dia o bona tarda”. Ara els considerem part d’un col·lectiu que pensa com nosaltres. Alguns els hem descobert perquè porten un llaç groc reivindicatiu que reclama la llibertat dels presos. A altres els vam descobrir aquell 1 d’octubre, a les 5 de la matinada, quan començaven a caure gotes de pluja però sabíem que estaríem allà per defensar els drets i la democràcia, rebent cops de porra si calia, aquell dia els vam descobrir i ens vam unir, una unió que perdura fins ara.

Però el més difícil i important del procés és que ha servit per a reforçar relacions humanes, amistats i llaços familiars amb altres persones que pensen de forma diferent, molts de fora de Catalunya, que no comparteixen el sentiment i pensament de què el millor pel nostre país és la independència, però que t’han escoltat, t’han respectat i fins i tot han discutit els teus criteris, defensant els seus. Amb aquest grup, lluny de dividir, saps que sempre hi pots comptar perquè enfront de la disparitat i l’adversitat, no han volgut fer cas del que els hi deien uns mitjans manipuladors sinó que han volgut escoltar el que els hi explicava el seu company, el seu amic, la persona en qui sempre han confiat i ara no ho deixaran de fer per pensar diferent políticament.

El que el procés ha unit, la independència no ho separarà.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya