El 5è Poder

EL CINQUÈ PODER

A cada Estat hi ha tres tipus de poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la concepció clàssica de Montesquieu, primera meitat del segle XVIII, en la que es basen els Estats de Dret moderns, i que suposa un sistema de controls i de contrapesos per evitar la concentració de poder en poques mans.

Quan el poder legislatiu i executiu són reunits en una mateixa persona, desapareix la llibertat doncs s’ha de considerar que el monarca o el senat facin lleis tiràniques i les executin a la mateixa vegada. El mateix succeeix si el poder judicial no es separa del poder legislatiu i executiu, doncs la vida i la llibertat dels ciutadans seria un fet arbitrari. En el moment que una sola persona, o grup de nobles pot administrar els tres poders, tenint la facultat de fer les lleis, d’executar-les i d’administrar justícia, tot es perd, esdevé un poder d’agressors contra els drets i llibertats de tots i cadascun dels ciutadans.

A la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke ja afegia a aquests tres poders clàssics un de quart, llavors incipient, la influència de la premsa a l’opinió pública, com a una nova força de control i un nou contrapès independent dels tres poders clàssics. Paradoxalment, ara que la influència dels mitjans de comunicació és un fet, ara que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, ara que constatem que els mitjans de comunicació esdevenen un creador d’opinió pública i de valors de primera magnitud, es quan veiem que els tres poders clàssics i aquest quart poder deixen de ser un sistema de contrapesos per preservar l’equilibri i passen tots ells a estar en el mateix costat de la balança, a ser un únic pes en mans d’un poder de poders, el cinquè poder, marcat pel poder econòmic.

El cinquè poder no busca equilibris entre ciutadans, ni entén de llibertats i drets humans, és un poder absolut que només busca guanyar sempre i per això ho ha de controlar tot, ha de controlar l’estat sent l’estat en si. Separa entre amos, que no donen comptes a ningú, ni paguen cap preu per les seves mal i fetes, i súbdits que el sostenen amb els seus impostos, el seu treball i amb la seva claudicació social, política i moral.

El cinquè poder existeix a tot el món, però en determinats indrets, com és a Espanya, el cinquè poder no s’amaga ni és discret sinó que s’aplega de forma visible en un contuberni funcionarial i un sistema de privilegis on el nepotisme i el corporativisme dels poderosos és manifest i il·legítim, però els hi és igual, ells manen i no els importa el progrés, l’eficiència ni el benestar de la resta dels ciutadans, no els importa el dèficit econòmic, ni el dèficit social, ni el dèficit democràtic, ni els drets individuals, només els importa seguir vivint dins de la seva intocable bombolla feta d’or patentada pel borbonisme i decorada de cara en fora amb patètics eslògans i crides a la “indisoluble unidad de la nación española” que realment amaga la seva autèntica cara, una teranyina estructural entramada per un poder subversiu econòmic de bancs, grans empresaris i corporacions i de diners públics subvencionats, la dictadura d’uns pocs sostinguda pel sacrifici i el patiment de la gent que fa no pari de rajar l’aixeta continuada dels recursos generats en una important part, quantitativa i qualitativa pels catalans. El Cinquè Poder
Si els presos i exiliats polítics catalans volien tenir més competències, volien tenir més poder de negociació, volien que els ciutadans tinguessin més llibertats, ara pagaran un alt preu, però no pas el pagaran per desobeïr, ni per rebel·lar-se, ni per sedició, ni per malversar fons, pagaran un alt preu per no haver-se adonat que el poble, el Poble català amb majúscules, va ser i és prou madur i decidit per creure les seves propostes i sortir al carrer a defensar-les. I això amics, això sí que és molt perillós i atempta directament contra la bombolla d’or del cinquè poder espanyol, el poder que sempre ha manat, el poder controlat per un molt reduït grup de persones, de famílies, de clans i de castes, de poders fàctics, de bancs. Pagaran un alt preu com a exemple, perquè mai ningú oblidi el càstig per intentar-ho.

El cinquè poder no cedeix mai, no pacta, no fa ofertes, no retrocedeix ni reconeix. Mai donarà veu als catalans com a subjecte polític amb dret a decidir. Utilitzen i utilitzaran la resta de poders, els tres clàssics i el quart poder de la premsa, com sempre han fet. Apel·laran a un sisè poder: el poder de la por.

Només queda un camí, com van fer a França, com van fer a Rússia, com han fet en altres llocs quan el cinquè poder era insuportable per la dignitat de les persones, ara és el nostre moment, ara és moment de revolució.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

contra catalunya1

CONTRA CATALUNYA

Molts milers de persones s’han mobilitzat i han marxat pacíficament per la GranVia de Barcelona en protesta per la farsa judicial contra els líders catalans involucrats en el procés i referèndum independentista, i sota el lema en defensa de què “l’autodeterminació no és delicte”. Una vegada més ha sigut una marxa històrica, impressionant, però no serà la darrera, la “muralla humana” insisteix i persisteix.

L’estat fa anys i anys que va contra Catalunya, “a por ellos” i Catalunya ha dit que ja n’hi ha prou a l’estat.

L’estat no governa mai pels catalans sinó que ho fa contra nosaltres. L’estat va capar i tombar l’Estatut aprovat majoritàriament a Catalunya, l’estat va negar-se a un pacte fiscal que també hagués sigut majoritari. L’estat es va negar a respectar a Catalunya i als catalans, que van començar a desconnectar de l’estat. L’estat va combatre un referèndum avalat per la majoria parlamentària i voluntària dels catalans, el va combatre amb totes les seves forces, forces repressores legals i il·legals però sempre il·legítimes, el va combatre judicialment, policialment, políticament, violentament, propagandísticament. Un referèndum que vam guanyar i llavors l’estat va aplicar el 155. L’estat va empresonar els líders polítics, convertits en presos polítics, sense cap voluntat de dialogar, només d’aniquilar, inventant-se un relat, mentint. L’estat jutja ara als presos polítics, tots sabem que és un teatre de judici perquè la sentència ja està escrita i signada.

És i serà una sentència contra la democràcia, contra la llibertat de drets fonamental individuals i col·lectius, és i serà una sentència contra Catalunya però Catalunya ha dit i dirà tossudament alçats: prou! a l’estat, fins a l’autodeterminació i fins a la independència, única via possible cap a la supervivència i la prosperitat, cap a la llibertat. No hi ha cap altra via de sortida, Catalunya contra l’estat.

El concepte d’estat a Espanya, lluny de ser el concepte que definia Sant Agustí: “és una reunió d’homes dotats de raó i relacionats en virtut de la comuna participació que estimen”, coincideix i fins i tot sobrepassa el concepte d’Oppenheimer: “és la institució social imposada per un grup victoriós al derrotat, amb el propòsit de regular el seu domini i d’agrupar-se contra la rebel·lió interna i els atacs de l’exterior”. L’estat espanyol és un estat autoritari, reaccionari, no democràtic, ancorat a la mentalitat del segle passat, involucionat cap a un feixisme estructural que permeabilitza les mentalitats dels seus ciutadans, que ignorants del que passa al seu voltant creuen tenir uns valors que no són tals, un estat que no sortit del seu estatus franquista on els “guanyadors” campen al seu aire per un territori que consideren seu.contra catalunya2

És terrible veure com una persona pot ser empresonada preventivament tant de temps, com pot ser jutjada, i acusada, per un tribunal com aquest, sota un estat així, un tribunal i un estat foscos i corromputs, un tribunal i un estat que persegueixen les ideologies, un tribunal i un estat organitzats des del continuisme franquista i consolidat pels dos grans partits de poder, còmplices del règim de sempre. Només així es pot entendre com el responsable de fer els informes dels fets de la Guàrdia Civil, acceptats pel tribunal, sigui el mateix que va escriure des del seu compte de tuit com “Tácito” allò de “Ponga las urnas en el suelo. Lentamente. Las manos detrás de la cabeza”.

Per això, Oriol Junqueras va triar no defensar-se, sap que ja ha sigut prèviament condemnat, és un testimoni pensat per liderar la futura Catalunya que avui ha dit prou i en un futur, no gaire llunyà, serà fundada com a República, i en la que no hauran de tenir cap cabuda els personatges i les tendències polítiques no democràtiques i autoritàries, cap ni una. Als catalans ens agrada molt perdonar i ser permissius, però per ser-ho de veritat, cal acabar abans amb qui no vol ser-ho. Prou a l’estat, prou a anar contra Catalunya.

Espanya és una gran presó. Ho és per totes les persones i totes les nacions que volen viure plenament i en llibertat. Prou, doncs!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

stormtroopers1

L’ATAC DELS CLONS...A CATALUNYA

En el segon episodi de la saga de Star Wars, “l’atac dels clons”, corren temps tenebrosos per a la República que continua assetjada per nombrosos perills i sumida en el caos, del que ni tan sols els cavallers Jedi són capaços de mantenir l’ordre i la pau a la galàxia.

En aquest episodi apareixen per primera vegada els clons, com a soldats principals de l’exèrcit de la República i del seu canceller Suprem, amb l’objectiu de mantenir l’ordre democràtic a la galàxia. Equipats amb una característica armadura metàl·lica de color blanc que els cobreix completament, estan alterats genèticament per ser dòcils i obeir ordres sense qüestionar-les, cosa que aprofita el seu canceller Suprem per donar l’ordre d’executar i exterminar als cavallers Jedi, i poder instaurar la dictadura. Els clons, convertits en Stormtroopers passen d’estar des del servei a la democràcia al servei de la dictadura d’estat, com a forces repressores de l’Imperi galàctic.

L’Imperi galàctic i l’atac dels clons malauradament no són cap ficció, a Catalunya l’Imperi viu i perviu. El seu poder letal es vol carregar d’arrel els nostres drets fonamentals i llibertats, la nostra llengua i cultura, el nostre sistema educatiu, la nostra economia per via de l’ofegament i liquidació d’infraestructures, les nostres lleis socials, energètiques i mediambientals. L’atac dels clons...a Catalunya, fa temps que ha començat. Els jutges, les forces de seguretat i els mitjans de comunicació són els seus Stormtroopers, la força policial i militar, la força jurídica i la força mediàtica són la maquinària d’estat al servei i conveniència de l’Imperi més fosc i antidemocràtic de la galàxia.

Les recents detencions arbitràries i injustificades, entre elles als batlles de Verges i Celrà, són accions molt greus, són accions fetes contra ciutadans pel que pensen i no pel que fan, sense cap tipus d’ordre judicial són una mostra més de l’empobriment democràtic de l’estat espanyol, convertit en Imperi del Mal. Una mostra més de les desenes i desenes de mostres, de les centenes i centenes de mostres, dels milers i milers d’exemples que componen un ampli univers de barbaritats mafioses d’un Estat decrèpit, dictatorial abominable, corrupte, miserable i inhumà.

L’aplicació il·legal del 155, l’empresonament il·legal dels presos, l’atac continuat a la llibertat d’expressió, ja sigui tuiters, rapers o titellaires són una part del resultat de l’estratègia general del poder espanyol que busca perseguir i destruir a l’enèmic fent un relat, normalment inventat, i presentar-ho com persones que no mereixen la confiança ni el respecte dels ciutadans espanyols. Aquest desconeixen la realitat però s’ho creuen, al ser bombardejats per mitjans de comunicació que col·laboren a augmentar la mentirà i l’odi, i acaben cridant allò del “a por ellos” com a expressió guerrera contra el que creuen és l’enemic però realment és l’aliat, ja que són els únics que estan lluitant contra l’Imperi. stormtroopers2

En l’àmbit només espanyol, el Ministeri d’Interior de l’Imperi galàctic ha reconegut que la seva pròpia policia, llavors dirigida per l’antic ministre Fernández Díaz, el cap de Marcelo, va muntar una operació utilitzant fons públics reservats per robar a Bárcenas i segrestar a la seva família si calia, amb la finalitat de destruir proves i impedir que la documentació de la qual ell disposava, arribés al tribunal que investigava la trama Gürtel. Polítics o mafiosos?

Mafiosos sens dubte. Els mateixos stormtroopers que fabricaven acusacions falses i, per cert, molt cutres contra dirigents catalanistes. Mafiosos disfressats de policia patriòtica quan només són sicaris a sou que formen part d’una policia política i repressora, típica i tòpica dels règims dictatorials i autoritaris més vulgars, típica i tòpica de les clavegueres dels estats que es coneixen com a “repúbliques (en aquest cas, monarquies) bananeres” i que utilitzen el poder polític, la complicitat periodística i els recursos públics al servei dels seus interessos partidistes contra qui pensa diferent, i en aquest millor, contra la Resistència, contra els catalans de demòcrates, contra els catalans de bé.

Que la força ens acompanyi.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Xut a Seguir1

XUT A SEGUIR

República de futur o autonomisme crònic?

El 21D d’enguany ha sigut un exemple més del que es coneix en el món del rugbi com un xut a seguir, la “patada a seguir” que sentíem per TVE2 el dissabte a primera hora de la tarda els que seguíem el Torneig de les 5 Nacions, ara transformat en 6 Nacions. El xut a seguir s’utilitza com una digna via de sortida quan estàs impossibilitat a crear joc a favor teu però no vols ser placat i perdre la pilota en mans del contrari, és un tacticisme típic quan no tens cap pla i busques l’oxigen necessari per durar-hi una mica més.

Els governs, tant l’espanyol com el català, no tenen cap pla de futur, no veuen o creuen que no tenen res a oferir-se entre ells ni als seus ciutadans respectius. Els nostres encara confien en un somni de futur, en una metàfora avui que pels altres és un dels seus pitjors malsons. Uns creuen en la puresa de la democràcia i els referèndums pactats per fer realitat una República i els altres estan disposats a tot per evitar-ho, en realitat els dos saben perfectament que no es posaran mai d’acord. Mai. Per tant, pensen que només queda enrocar-se en les posicions, aguantar i esperar que la fatiga desplomi a l’adversari. I mentre anar donant xuts a seguir, xuts fins al judici dels presos polítics que han rebut un cop de càstig, xuts a les municipals, xuts a les eleccions europees, i anar fent.

Ells ja s’ho faran però nosaltres no ho hem d’acceptar. No ho volem, no ho sentim, no ens ho podrem permetre i no ho farem. No tornarem enrere, no tornarem a un pujolisme al cove versió 3.0, ni tornarem a polítics allotjats còmodament al Palace en versió 4.0, ni hem de seguir la tàctica de la Puta i la Ramoneta versió 5.0. Prou de ser folklòrics, prou d’escenificar enfrontaments que no són realitat, prou de tenir por, prou de fer veure que fem molt per estar sempre igual, ens hi juguem la República, ens hi juguem el futur. Xut a Seguir2

La gent demana unitat i aquesta és rebutjada als despatxos dels partits polítics. La gent ha votat aquest govern per engegar la República i aquests no engeguen res. La gent vol manar a casa seva que és la nostra, però veiem que vénen des de fora, posen el nom que els hi dona la gana a l’aeroport i afegeixen les flors del color que volen a sobre les nostres ponsèties. I per què ho fan? A nosaltres ens poden fer riure, ens pot fer vergonya aliena, podem pensar que són rematadament ridículs, però ells ho fan perquè senten que Catalunya és casa seva i no nostra, ens veuen com a colònia, i actuen com a propietaris, sense miraments, amb visceralitat i en defensa d’un ordre imposat i que els hi és propi. Ells sempre fan trampes quan treuen la touch, decantant-la cap al seu costat. 

Si alguna cosa es va posar de manifest a les protestes del darrer divendres, és una esquerda en la transversalitat. Durant el dijous els d’Òmnium anaven per un costat, els de l’ANC donant voltes en cotxe per un altre, els CDRs en altes punts, i després grups de gent que volia ser-hi a tot arreu, anant d’un costat a l’altre. Ho entenc com una estratègia per evitar aldarulls, però aquesta segmentació, nois!, s’ha d’acabar. Si perdem la transversalitat ho perdrem tot. No sé si us vau adonar però en la manifestació final, aquesta era única però estàvem dividits, els més joves davant i els més grans darrere, cosa que no havia vist fins ara on tothom anava junts, grans, joves i nens; rics i pobres. Units sempre, units per la independència, units per la República. La melé no es pot ensorrar abans d’hora o cedirem la iniciativa del joc, com sembla ens està passant darrerament.

Xut a Seguir3
Som presoners d’aquest joc, tenim un govern i uns polítics que es confronten amb l’estat però ho fan de forma simbòlica, no passen d’aquí, són i som esclaus de la simbologia que ens comença a semblar un xic carrinclona enlloc d’utilitzar aquesta simbologia per construir la nostra emancipació. La lluita no pot ser amb aquestes regles espanyoles ni en aquest terreny de joc marcat per l’adversari, la lluita s’ha de portar per altres camins, els nostres camins, exercint la desobediència sistemàtica enlloc d’obeir al primer crit o al primer cop, exercint la insubmissió continuada enlloc de ser submisos quan ens requereixen.

Prou acceptar un judici fals i injust, obrim presons. Prou acceptar que ens diguin a qui podem i no podem investir, investim a qui volem i no a qui ens imposin. Prou mantenir la República en estat de migdiada, reprenem la història allà on la vam deixar. Prou d’actuar com una regió per actuar com una nació que som, demanant de forma taxativa el reconeixement internacional. I fem-ho, portant a terme tots aquests punt de cop, sense terminis que només són nous xuts a seguir.

El partit es segueix jugant, cap dels equips s’ha retirat, ni els que volen la República ni els que volen la submissió autonòmica o coses pitjors, però recordem que en el rugbi, quan l’ovalada pilota bota a terra, pot anar a cap qualsevol costat, i fer assaig és possible.

Nota final: en aquest article he utilitzat terminologia del rugbi com xut a seguir, cop de càstig, Touch, melé i assaig. El rugbi és un esport aparentment molt brut però molt noble en el fons, tot el contrari del que és la política.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

revol

REVOLUCIÓ, DELS SOMRIURES A LA FERMESA

Si els catalans fem accions, som menyspreats, amenaçats i insultats per fer-les. Si no les fem rebem el mateix tracte per no fer-les. Ja sigui si anem cap endavant, cap enrere, cap al costat o estem aturats, rebem igual.

Hem de triar, i no és un tema de cervell o estómac, tampoc un tema de rauxa o seny. Ho tinc clar, només tenim un camí, l’acció.

No fer res serà vist pels que ens volen sotmesos com una mostra més segons ells, de la covardia catalana, i ha de ser aprofitat per esclafar-nos un cop més, de forma que la pressió futura seguirà i seguirà fins que ens facin perdre tota l’autoestima que hem anat recuperant i ens anat guanyant des del 2010 fins ara com a poble, amb l’objectiu de derrotar-nos i humiliar-nos. De cara a l’opinió pública internacional, com que no hi haurà notícia, no existirem.

Fer poca cosa, només quatre aldarulls, serà venut per les forces no democràtiques (VOX-C’S-PP-PSOE) com que a Catalunya es respira un clima irrespirable i sort han tingut els catalans de bé i el govern espanyol que la policia nacional espanyola ha defensat a la pàtria davant la passivitat dels mossos. És igual el que pugui succeir, però el relat inventat que explicaran els mitjans de comunicació fanàtics i embogits ja el coneixem prou bé i de sobres, i serà el mateix que voldran explicar a l’estranger, on per cert, cada vegada més l’opinió pública va prenent consciència del que estan fent amb altres ciutadans europeus.

Per tant, només hi ha un camí. Si triem les opcions anteriors, els partidaris de fer efectiva la República Catalana la deixarem per sempre més al congelador, en standby. No tenim un lideratge clar i aquesta situació ens pot desorientar en alguns moments, fent cas del que ens diu un i altre polític, enlloc de fer cas del que ens diu la nostra consciència col·lectiva com a poble català. Respecte pels presos polítics i els exiliats polítics, tot el respecte, però hem d’anar a la nostra per vosaltres també. Què fareu amb la vaga de fam? La portareu a terme fins a la mort... Heu de saber que a ells no els importa ni la vostra vida, ni el vostre patiment, ni la vostra mort, ells gaudeixen de l’èxit del seu xenofisme i si perdeu la vida és una forma més de eliminar el seu rival polític. A nosaltres si ens importeu, hem de pensar també en vosaltres.

Queixant-nos des del sofà de casa quan veien el telenotícies i les tertúlies de TV3 o de qualsevol cadena estatal, queixant-nos a les sobretaules de Nadal, a les pistes d’esquí o als sopars d’amics, no porta a cap lloc, només a estar de mal humor, a pujar-nos la pressió arterial i emprenyar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos.

Ens hem de moure i portar a terme la revolució que vam començar, la revolució de veritat. Hem de persistir i finalitzar aquella revolució que va començar amb somriures i lliris a la mà però que a hores d’ara ja és història, en aquest moment necessitem fermesa. Revolució? Sí, revolució: dels somriures a la fermesa.

La República sabem que no vindrà de dins, que no hi haurà mai un respecte des de l’estat espanyol pel dret a decidir dels catalans, per la nostra voluntat democràtica. Ells només saben d’autoritarisme, de militarisme, d’armes, de tirar benzina als incendis, d’arrogància, de prevaricació, de repressió, de vulneració de drets humans, de provocació i de fer-nos passar vergonya aliena amb els seus innobles actes, com ho és organitzar un consell de ministres del govern espanyol el divendres proper 21-D, una imposició més que els catalans no volem, just en el primer aniversari de la nostra darrera victòria, feta novament només que amb voluntats de la gent, amb urnes i amb els vots.

Digui el que digui el nostre Govern, molt dubitatiu, diguin el que diguin els nostres partits, que no són capaços d’unificar el missatge, diguin el que diguin els suposats líders dels nostres partits, respectables però errats sovint, nosaltres continuem el camí de la nostra llibertat, nosaltres a fer la nostra Revolució, a la nostra manera però sense defallir, sense baixar la intensitat, sense acomodar-nos.

Llums, càmera i ACCIÓ!

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya