DOBLE COP D’ESTAT

doblecopestat1

Parlem de cop d’estat a Catalunya, i així és, però s’està gestant un altre cop d’estat a Espanya, sinó al temps. Doble cop d’estat.

Històricament, els executors dels cops d’estat han sigut els militars, va passar amb Franco a Espanya, amb Videla a Argentina, amb Bordaberry a Uruguai i amb Pinochet a Xile, igual que en molts altres casos en què l’exèrcit es va revoltar contra els règims democràtics escollits per al poble. Els militars han sigut els baluards dels poderosos per restablir l’ordre quan el sistema de privilegis i jerarquies estava en perill, normalment amb l’excusa d’actuar per patriotisme.

Ara les coses han canviat, no estem de forma permanent sota pressió colpista militar, però els cops d’estat segueixen existint i s’han sofisticat. Ja no són els senyors de la guerra qui executen accions militaristes per la força per “resoldre” (al seu entendre) els conflictes, ara l’exèrcit només intimida però els executors en primera instància són els jutges.

Catalunya ha estat un escenari del nou tipus de cop d’estat, un exemple clar de cop d’estat 2.0 dut a terme pels colpistes amb toga que executen accions judicials prevaricadores fetes a mida, que de forma irregular, indigne, injusta, impune, venjativa i autoritària actuen contra Presidents i governs electes de forma democràtica, a qui han empresonat o obligat a exiliar-se. 

Ha canviat la forma però no el fons de portar a terme els cops d’estat, la finalitat és la mateixa que hi havia amb les intervencions colpistes militars, eliminar els adversaris per fer-se i perpetuar-se en el poder. doblecopestat2

Aquest fenòmen no és exclusiu al nostre país, tots hem escoltat els casos de Lula a Brasil, de Kirchner a Argentina i de Zelaya a Hondures, per posar tres exemples. Els mitjans d’informació ens han venut que eren Presidents i governs corruptes, no em pronuncio, no visc en aquests països i no els conec en profunditat, però sí que conec molt bé el que diuen aquests mitjans de comunicació de la “caverna” espanyola sobre Catalunya i tot sabem que no hi ha res de veritat. Per què llavors hem de creure el que diuen d’aquests països? No us patina un xic que les campanyes de desprestigi agressives es facin sempre contra governs d’esquerra o que volen canviar i revertir l’establishment?

Estem davant d’un doble cop d’estat. El primer cop d’estat s’està produint fa mesos, és contra Catalunya. Cop d’estat és la ingerència de la JEC-Junta Electoral Central al dictar la inhabilitació del President Torra, cop d’estat és que el mateix organisme hagi dictat la privació d’Oriol Junqueras de la seva condició d’eurodiputat desconeixen la jurisprudència del TJUE-Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea. Tot forma part de l’estratègia d’invasió dels jutges dels alts tribunals espanyols en la política catalana. Tot és part d’un cop d’estat que pretén aniquilar la resistència democràtica per vies pacífiques del sector independentista i favorable al dret a decidir que és predominant a Catalunya i contrari al foscos interessos dels no demòcrates.

El segon cop d’estat s’està gestant, és contra Espanya. Rei, partit de dretes que són ultradretes, ultradreta reconeguda, premsa cavernària o millor dit cavernícola, jutges hereus del franquisme i els seus seguidors, policies propensos a donar pallisses als ciutadans, militars colpistes, romàntics de la dictadura, poders fàctics de tota la vida, hooligans de la repressió, fanàtics del “a por ellos”, espantalls de tot allò que és ranci, aiatol·làs i altres tarats mentals, estan fent una molt dolenta digestió dels resultats electorals, de la democràcia. Saben que el pacte d’esquerres amb la importància de les sobiranies perifèriques investiran a Sánchez, saben que seran majoria al Parlament espanyol, potser controlaran l’administració però no estan disposats a acceptar que controlin l’estat perquè l’estat és poder, creuen que els pertany i per tant actuaran utilitzant el mateix sistema que el seguit a Catalunya contra Catalunya, aquesta vegada en el marc espanyol, contra Espanya.

doblecopestat3Igual  que hem vist aquí, els “voceros” que formen els mitjans d’incomunicació centrals, monopolitzats pels poderosos, seguiran difonent mentides i més mentides a tort i a dret per crear una opinió pública favorable, per ser un caldo de cultiu òptim a la posterior intervenció de la jerarquia judicial dominada pels ultres, que desplegarà la repressió política, calculada i selectiva de forma coordinada amb el braç polític no democràtic.

Igual que creien els colpistes militars, aquests cossos de jutges colpistes oligàrquics pensen que són uns salva-pàtries d’emergència per restablir l’ordre perdut, es veuen a sí mateixos per sobre de tot, estant convençuts que estan facultats per inventar relats i interpretar lleis de forma retorçadament maliciosa amb l’únic argument jurídic de “por sus cojones”, creuen que el seu deure és actuar a cops de sentències en benefici de la unió de la Santa Pàtria, quan realment només són uns pocavergonyes mafiosos que defensen els seus particulars interessos i idees feixistes.

Corrompen l’Estat de Dret, no els importa. Degraden la democràcia, cap problema per ells. Aniquilen les llibertats, creuen que millor.

Catalans i espanyols, és un doble cop d’estat, un cop d’estat judicial.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EUROPLANTOFADA ALS MORROS

plantofada1

L’eufòria no és bona amiga, ho sé, però penso gaudir de forma totalment conscient del plaer d’estar en aquest estat mental i emocional de sentiment de benestar, felicitat, excitació i alegria almenys fins demà dilluns.

No és que m’hagi tocat el Gordo ni cap dels seus premis secundaris, de fet, ni em tornen els diners. El meu goig, com ja imagineu, és com a resultat de la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre la immunitat del vicepresident Oriol Junqueras, la seva vulneració de drets, i les conseqüències de tipus Tsunami que poden haver-hi a partir d’ara, i que de forma immediata afectaran el President Puigdemont i a en Toni Comín.

Una Europlantofada als morros als tribunal espanyols d’injustícia i a tota la seva “claca de palmeros”, a tots els falsos salvadors de la pàtria, als que alguna vegada han cridat o pensat “a por ellos”, als fatxes, a tots els organismes repressors no demòcrates de l’estat espanyol, a tots els que els aplaudeixen i a tots els que ho accepten amb el seu indigne silenci... Ostres! Que a gust m’he quedat!

Però des de demà dilluns, hem de deixar l’eufòria a un costat i continuar amb el treball, la perseverança i estar alerta, molt alerta. Els enemics de la llibertat són poderosos, fa massa anys que estan al poder, que fan favors a altres i com a contraprestació, se’ls hi deuen favors. Ara es senten humiliats, traïts per Europa, traïts per l’ONU, traïts per Amnistia Internacional, traïts i ferits en el seu orgull nazi-on-all espanyol. Treuen foc pels queixals, estan rabiosos, no els hi han donat la raó, com s’atreveixen aquests maleïts europeus del TJUE, deuen ser maçons? O potser jueus? Qui s’ha cregut que és aquest David Sassoli? Deu ser un comunista, un defensor de terroristes, un etarra, un criminal colpista... plantofada2

Ells reaccionaran, no ho dubteu, i reaccionaran malament, estar clar. Tornaran a rescatar l’esperit més ranci del Cid Campeador. No saben guanyar i menys saben perdre. Intentaran fer el que sempre han fet, prevaricar, enganyar i falsejar. S’empararan amb els fanàtics ayatollahs que componen el poder judicial, un poder descontrolat i autoritari que s’imposa sobre els altres poders escollits democràticament a l’estat espanyol, per fer una interpretació inexistent de la sentència, una interpretació de la Llei que només està en els seus caps retorçats però no en els textos, ni tampoc en una Constitució que han tornat a reescriure a la seva conveniència amb finalitats malicioses i decadents. Quina tristor i pena de gent. Quina merda de gentussa.

pantoflada3De realitat només hi ha una: Oriol Junqueras estava a presó provisional quan va ser escollit com a membre del Parlament Europeu. Des d’aquell moment havia de haver cessat la presó provisional i activar-se la immunitat, ja que des d’aquell moment és diputat europeu. Per poder continuar penalment contra ell hauria sigut necessari que el Suprem sol·licités el suplicatori corresponent al Parlament Europeu i haver esperat resposta. El Suprem va actuar de forma fraudulenta.

Junqueras ha estat condemnat i està empresonat per un tribunal que no tenia dret a condemnar-lo donat que disposava d’immunitat. Els delinqüents són els jutges i els fiscals espanyols. Els jutges esteu, ni més ni menys, que per impartir justícia, no per donar lliçons a ningú, ni per fer política a favor del rei i la ultradreta, ni per salvar a cap pàtria conjuntament amb les forces d’ocupació estatals i la caverna mediàtica, ni per defendre determinats resultats o interessos com veu fer amb els bancs.

Cap funcionari de l’estat ha d'anar contra la democràcia, la llibertat i els catalans, que és el que feu. Sabem que ens odieu i sabem els motius, però no entenem aquests perquè som demòcrates.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA

irlanda100 1

Us recomano la sèrie de Netflix “Rebellion”, una sèrie produïda per la televisió pública irlandesa, situada en el context històric de la Revolució de Pasqua a Dublín l’any 1916, ara fa un segle, en la que es narra el moviment armat d’un reduït grup de voluntaris que va esdevenir aquells dies de lluita contra l’ocupació britànica, la primera potència del món en aquella època, i la recerca de la república independent d’Irlanda.

El romàntic moviment va fracassar en poc temps, va ser sufocat per les tropes britàniques ràpidament, però la violenta i desproporcionada repressió de l’Imperi britànic els dies posteriors a l’alçament, els injustos judicis sumaris i els afusellaments dels líders “rebels” Pádraig Pearse i el sindicalista James Connolly entre altres, van ser la llavor per la consecució de la independència aconseguida per Irlanda sis anys més tard.

El moviment revolucionari de la Pasqua no comptava amb el recolzament majoritari dels habitants dublinesos però la repressió indiscriminada imposada al país és el que va fer canviar l’opinió popular, i va convèncer a la majoria de la població que no era possible conviure en un món lliure amb els britànics. El partit independentista, Sinn Fein, minoritari en aquell moment es va transformar en la primera força política del país.

Un segle després, a poc més de dos mil kilòmetres de Dublín, i salvant les distàncies, podem parlant d’escenaris similars entre Irlanda i Catalunya. Irlanda després de 100 anys, Catalunya. A principis del segle XX, Irlanda feia segles que era “britànica”, la seva conquesta havia començat l’any 1169, amb l’Acta de la Unió de 1801, el parlament irlandès és suprimit i amb ell la supressió de drets i llibertats dels irlandesos. D’igual manera, Catalunya forma part del regne d’Espanya des de finals del segle XV, perdent posteriorment els seus drets i llibertats amb el Decret de Nova Planta l’any 1716 com a resultat del centralisme borbònic central.

Ni a Irlanda ni a Catalunya mai es va perdre el seu sentiment nacional particular, ni els seus costums i tradicions. Els irlandesos van afavorir l’idioma anglès en lloc de l’originari gaèlic, al contrari dels catalans que sempre vam conservar la nostra llengua tot i estar prohibida i perseguida, però ells van convertir la religió catòlica com un símbol de sentiment nacional oposat al protestantisme britànic. La religió i la llengua són en cada cas el símbol d’identitat nacional.

Durant segles, irlandesos i catalans han estat submisos a pertànyer i formar part dels seus respectius imperis, jo diria que Catalunya més que Irlanda, la major part del temps han estat en pau amb ells, recercant l’autonomia com a màxima expressió de la seva identitat pròpia. L’augment independentista en ambdós casos, ha vingut donat per la incapacitat del poder central per reconèixer la voluntat i idiosincràsia d’aquests territoris dins del context nacional. 

Diferències també hi ha, i són clares. El context de principis del segle XX i XXI és diferent, i com a conseqüència el moviment català és menys radical i gens violent. No es poden comparar les imatges de l'ocupació de l’oficina de correus per un grapat de voluntaris irlandesos armats amb l’ocupació pacífica i massiva de l’aeroport del Prat, però el rerefons és el mateix. irlanda100 2

A Catalunya no existeix una zona, com l’Ulster, habitada majoritàriament per protestants que els irlandesos consideraven com a colons. En el nostre país les comunitats de catalanoparlants i castellanoparlant estan barrejades, no existeix una separació ancestral de catalans i no catalans pel seu origen, tots ho són i com a conseqüència l’idioma, que és un símbol identitari, no és una separació infranquejable entre partidaris i no partidaris de l’independentisme.

Anys després de l’alçament de Pasqua, el governador britànic de Dublín comentava l’estratègia del primer ministre, mà dura per un costat i negociació per un altre, com a forma per conservar la colònia irlandesa. A Catalunya la repressió no cessarà. Les fotografies per buscar una negociació, tampoc. És la forma per acabar amb la voluntat del poble per un costat i mostrar a ulls del món una propaganda negociadora. És, i sempre ha sigut, la manera d’actuar dels imperis en els temps moderns.

Irlanda avui és independent. No es van deixar enganyar amb negociacions que no ho són, que només busquen la perpetuació del colonialisme. Després de la primavera de 1916 va venir l’estiu irlandès, i després la tardor i l’hivern, i així, tossudament any darrer any fins que l’imperi va claudicar i l’objectiu es va assolir. A la tardor calenta catalana, ara no pot arribar un hivern fred. El canvi estacional no pot esdevenir un canvi mental. Ens governa i governaran essers venjatius, i si les nostres institucions claudiquen, com sembla que fan, les hem de fer caure, enderrocar-les per patriotes intel·ligents, fins a tenir un grup de líders que siguin mereixedors de la nostra dignitat i persistència demostrada.

Qui vulgui separar ens vol fer dèbils, ja sigui de dins o de fora, estigui a la presó, a l’exili o al mig del carrer. Junts i units som imparables. Ànim que la victòria és a tocar però només si escalfem l’hivern, fem insuportable la primavera i bullim a l’estiu.

Ho aconseguirem i al segle XXII algú s’emmirallarà en el nostre fenomen per escriure un article anomenat Irlanda després de 100 anys, Catalunya, després de 100 anys, XXX.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DE PESSEBRES I PACTES

pessebre1I a mi que el pessebre de la Colau d’enguany m’agrada...

Ho sento per alguns i sobretot per “algunes” que considereu aquesta afirmació com quasi un sacrilegi, ho sento pels que rondineu i dieu que sembla una pila de trastos mal posats, és lleig, molt lleig, però més enllà de la seva estètica i del seu preu, una barbaritat els quasi 100 mil euros que diuen ha costat, el trobo original i sobretot molt poètic, potser és perquè jo sóc de números i no tinc gust per l’art, potser és perquè em conformo amb ben poc o potser és perquè la polèmica sobre el pessebre barceloní ja s’ha convertit en una tradició més de les festes nadalenques.

Aquestes polèmiques, normalment les mateixes, són les que certifiquen que el Nadal està proper, més enllà de les llums que adornen els nostres carrers, que les decoracions de les botigues i que les cançons que s’escolten a l’entrar-hi.

Quan a casa et treuen el tema de què aquest any no cal comprar l’avet a la gitaneta (que ara ja deu passar dels 50) com cada any, que fa molt merder, o si aquest any seria millor comprar-ne un d’artificial que ara semblen molt naturals i només cal plegar-los quan acaben festes, significa que ja queden pocs dies per preparar la decoració de casa.

Quan et diuen que aquests any no cal comprar més pastors, ni pous, ni porcs, ni ovelletes, ni res de res perquè el pessebre domiciliar està superpoblat, els pastors fan caravana, els animals topen els uns amb els altres, i el poblat que representem sembla més Calcuta que Betlem, vol dir que ja és l’hora que el pessebre s’ha de fer. pessebre2

El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?

Quan et comenten que no cal comprar tantes neules ni torrons, que no ens convenen, que engreixen, que passades festes sobren tots i que n’hem d’estar menjant fins al mes d’Abril, significa que entrem a la recta final de la setmana prèvia de Nadal.

Quan ja tips, et comenten que després del vermut de Reis amb més de 20 coses diferents no cal preparar el pollastre farcit tradicional perquè sobra tot i els convidats se’l prenen per compromís, significa que les festes arriben al seu final.

Aquestes dates són dates de polèmiques i de pactes, tant a fora com a dins de les llars particulars, dates de pessebres i pactes, on hi ha els partidaris de les tradicions familiars i nadalenques més ancestrals, i hi ha els que volen canviar algunes coses, canviar-ne moltes o fer-les totes diferents. Al final, tothom sempre cedeix un xic, més o menys, on el que cedeix pensa que ha cedit molt, segurament molt més del que en realitat ha cedit, mentre que l’altre pensa al contrari, que ho ha fet poc o que no ha cedit gens. És inevitable, i així és la vida.

Cada vegada que penso amb pessebres i pactes, sempre em pregunto de qui seria la idea del primer que va proposar posar un caganer al pessebre de Nadal i qui seria el primer que va cedir i ho va acceptar?, aquella transgressió ara ha esdevingut en una tradició, una bonica tradició, obrim la ment als pactes nadalencs, obrim la ment a tota classe de pactes, respectem les opinions mentre siguin opinions que respectin la dels altres.

Per cert, ara torno que vaig a buscar l’avet a la gitaneta....

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

13 MONEDES DE PLATA

30monedesDePlata

Pactar? A canvi de què?

Els diputats d’ERC tenen la clau de volta del pany que obre la porta de la governabilitat espanyola. El PSOE i UP no sumen, no són suficients, ni ells ni tots els petits partits perifèrics, regionalistes i autonomistes de la geografia peninsular.

Aquí la cosa no va d’investidura, va de legislatura i ha de durar els pròxims quatre anys. ERC, i també JxC van donar el suport a Sánchez per fer fora a Rajoy, però ja hem vist els resultats, més anti-Catalunya, amb diferent tonalitat de veu però amb la mala llet estatal que els caracteritza i el mateix modus operandi repressiu.

Ara tornen a demanar el suport d’ERC, dels seus tretze diputats, i tornen a demanar-lo perquè el necessiten mentre el temps s’esgota, no perquè el vulguin de cor, no perquè vulguin arreglar les coses, no perquè vulguin negociar asseguts a una taula, no perquè siguin estadistes (que no estadístics, eh!) de veritat. Sabem del cert, que una vegada aconseguit el seu objectiu a curt termini tornaran a incomplir totes i cadascuna de les paraules donades, una paraula que ja han demostrat que no val per res, han perdut tot el crèdit.

Prou de pactes polítics inconcrets, no serveixen. Prou de pactes d’intencions buides, se’ls emporta el vent a la primera bufada. Prou de pactes de mentida, que no es porten mai a terme. Prou de pactes amb 13 diputats d’ERC a canvi de 13 monedes de plata. Prou de pactes de paraula que no tenen valor, aquí només hem de parlar de pactes de fets que s’han de concretar, pactes en economia, pactes en societat, pactes lingüístics, pactes en modernització de sistema judicial, pactes en respecte als drets fonamentals i a les llibertats, incloent-hi l’autodeterminació. Prou de pactes de cara a la galeria, prou de pactes escenificats, prou de pactes estètics, si hem de pactar, fem-ho però veritat i fem-ho fort.

El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?

Pactar a canvi de res, o de promeses que no valen res, seria una traïció per 13 monedes de plata, un preu inferior al de la traïció més famosa de la Història, la traïció de Judes Iscariot a Jesucrist. La bona gent que milita al partit d’ERC crec i desitjo que no es deixarà entabanar i no votarà a favor del pacte, fer-ho seria coparticipar de la repressió i de la injustícia que campa de forma lliure i desbocada per l’estat espanyol.30monedesDePlata1

Els militants, no ho poden i no ho han de veure com una via de sortida, ja sé que cansa però en la persistència, la projecció i la paciència està la clau de el nostre èxit, seguir a Espanya és el camí del no res pels catalans, és el camí de l’abisme, és el camí del desastre per les noves generacions, és el camí de seguir-nos empassant tots els seus rancis gripaus, i d’escollir seguir convivint amb una gent que en el millor dels casos no ens respecta, i en el pitjor vol la nostra aniquilació.

No som nosaltres qui hem de treballar per investir a Sánchez, ni a ningú del PSOE, són ells qui ens han de guanyar si volen governar. Si Pedro i Pablo volen investidura, si volen governar Espanya donant un tomb progressista, ja saben el que han de fer, aquí els esperem. Nosaltres, estem tips de proposar coses per, el que considerem, fer millor Espanya, ara són ells qui ens han de proposar coses per Catalunya. Escoltarem, sempre ho hem fet, no com ells, i després decidirem.

30monedesDePlata2Ah! Què teniu pressa?, doncs ja sabeu campions!, heu de córrer. Nosaltres a esperar, escoltar i després decidir. Fa més de 300 anys que esperem, no ens vindrà d’una mica més. Què hi haurà noves eleccions? Cap problema, el problema és vostre, nosaltres tornarem a guanyar-les, i vosaltres les guanyareu? podreu governar?

Espanya no és sostenible, les dades econòmiques de fictici creixement i dèficit galopant acabaran fent-la desbordar més aviat que tard. La guardiola de les pensions quedarà buida. En un sistema de pandereta tot petarà. Quan passi, hem de triar on volem concentrar les energies, si en treure aigua d’un vaixell que s’enfonsa irremeiablement i on la tripulació sempre ens ha tractat malament, o si volem concentrar les energies per sortir corrent, nadant en aquest cas, cap a un futur de veritat.

Escoltem i decidim, sense propostes, sense acords vinculants, sense fets, cap pacte a canvi de 13 monedes de plata.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya