Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 03 Setembre 2017

Vist: 4525

  Xarnego o “charnego” ha estat la paraula utilitzada, de forma xenòfoba, despectiva i històrica, per identificar a les persones que viuen a Catalunya però que són immigrants d’una àrea espanyola de parla no catalana, normalment obrers.

Aquest terme, ha tornat a estar aquests dies d’actualitat després de l’article “Agente Trapero” publicat pel diari “El Mundo”, i que diu literalment: “Quedaba mejor el tono pausado del oficial con apellido charnego para proclamar que, al igual que su Policía, el pueblo catalán era ya autosuficiente. La operación de imagen fue eficaz. Con un terrorista aún suelto, Trapero apareció vestido de uniforme en el palco del FC Barcelona, “el ejército desarmado de Cataluña", según definición de Montalbán”.

En l’article es manifesta com propaganda premeditada, el fet que una persona procedent d’una zona humil de la perifèria de Barcelona, Santa Coloma, lideri i brilli  a Catalunya, de fet l’article acaba amb el comentari: “Gracias a la propaganda de la Generalitat, cualquier duda sobre su labor se encaja como un ataque a un 'procés' del que Trapero es el gran agente”.

Una vegada més, de forma repetitiva, el nacionalisme fanàtic espanyol, per via dels seus mitjans informatius, que no fan altra cosa que desinformar, posen com acció d’altres les accions que ells fan o farien, sempre exclusives i divisòries. La caverna mediàtica espanyola, embogida i sense capacitat de reacció davant la democràcia del procés per la independència ataca el cognom del major dels Mossos, i la gent, malgrat la sorpresa que genera aquesta publicació se’n fot.

A Catalunya el tracte despectiu dels xarnegos no existeix, de fet, ja no hi ha  xarnegos. Superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l’ús, inicialment despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d’anomenar “xarnegos” a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l’oblit, encara que perviu en el subconscient d’aquells que ho han viscut, tot deixa rastre, però desapareixerà totalment en les properes generacions.

Els que visquem a Catalunya ho sabem. Sabem que els cognoms no són cap problema, com tampoc ho és la llengua entre nosaltres, no és un indicatiu d’una posició social, ni d’un estatus de prestigi o de posicionament polític, és simplement el vehicle de comunicació. Però sabem també l’existència de distorsions, uns per desconeixement i altres, els pitjors, que menteixen de forma interessada perquè els convé, i que expliquen coses que saben que no són veritat, ja que viuen igual que jo aquí. Són persones de mal, desgraciats.

La importància no està en l’origen, està en el destí.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 26 Juliol 2017

Vist: 5014

  Fa 120 anys que el vampir més famós de la Història, el Dràcula de Bram Stoker s’aixecava per primera vegada del seu taüt i terroritzava a generacions i generacions de petits i de grans, erigint-se en un personatge que romandrà immortal al pas del temps, igual que el propi mite transsilvà.

Dràcula, en el seus orígens és pura èpica, pur romanticisme. Inspirada en la història de Vlad de Valàquia, un príncep romanès, un heroi a la seva terra per la ferotge resistència i les seves victòries enfront dels exèrcits otomans. Aquests, en venjança difonen falses notícies de la mort de l’heroi, que empenten a la seva esposa, Elizabetha, desesperada al suïcidi. Dràcula, en saber la notícia de la mort de la seva estimada, renega de Déu, condemnant eternament la seva ànima i transformant-se en un deixeble del diable, un vampir, obligat a viure a l’obscuritat i a veure sang dels humans per poder sobreviure. El mite gòtic esdevé en un monstre insaciable, involuciona fins arribar a ser la fera  abominable que tiranitza als humans mitjançant la por, una criatura que infon el dolor i la mort per allà on passa.

Dràcula té els seus arguments, ha de xuclar sang per sobreviure, però ho fa amb un sadisme innecessari, gaudeix matant, s’enalteix del seu poder derivat de la raó de la força. Els arguments de Dràcula passen a ser només justificables per a ell i injustificables per la resta del món, passen a ser antagònics amb els éssers humans que conviuen als seus territoris.

Quan des de Catalunya es va impulsar la construcció del primer ferrocarril que va existir a la península, l’any 1948 i que unia Mataró amb Barcelona, el govern de l’estat no va considerar que fos necessari. El ferrocarril es va fer i es va pagar íntegrament per la població catalana. El mateix va passar amb les carreteres necessàries per al desenvolupament industrial de Catalunya, que davant la passivitat del govern de l’estat, van ser construïdes gràcies a una taxa sobre el consum aplicada només als catalans i pagada des del 1848 fins al 1868. El mateix va succeir cent anys més tard, quan el govern franquista no va veure necessari construir les autopistes als territoris catalans, les primeres de l’estat, que finalment van ser construïdes i finançades amb capital privat, conseqüència que encara dura avui en forma de peatge.

El resultat, segles i anys més tard, és que s’han fet ferrocarrils i carreteres a dojo per tota la geografia peninsular, i que els catalans hem acabat per pagar la totalitat de les nostres i una part molt significativa de les de la resta d’Espanya. El príncep transsilvà perviu disfressat de príncep hispànic, en Dràculez, però s’ha transformat, ja fa molt, amb un vampir deshonest, cruel, sanguinari i insuportable.

Dràculez, té els seus arguments, a continuació n’enumero tres, però igual que a la llegenda del mite vampíric són injustificables per nosaltres.

PRIMER ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit és normal a les regions riques en el context internacional, i afirmar que moltes regions europees tenen dèficits fiscals. Els que argument aquesta injustificació, fan referència a regions més riques d’Alemanya, amb una renda per càpita molt superior a Catalunya, fet que invalida l’argument. Si ens fixem amb regions de renda per capita similar a Catalunya, veiem que el 9% de dèficit fiscal es converteix en els casos de:

• - Aquitània (França), en superàvit de 2,3%
• - Provença-Alps (França), en superàvit de l’1,3%
• - Úmbria (Itàlia), en superàvit de l’1,1%
• - Oest de Suècia, un superàvit del 0,7%
• - Yorkshire (Regne Unit), un superàvit del 0,4%
• - East Midlands (Regne Unit), un dèficit del 0,5%
• - South West (Regne Unit), un superàvit del 0,3%
• - Escòcia (Regne Unit), un superàvit del 5,3%
• - Rheinland (Alemanya), un dèficit del 2,9%
• - Niedersachsen (Alemanya), un dèficit de l’1,1%

Les dades són demolidores, el dèficit no es pot justificar comparativament de forma internacional amb cap de les regions europees amb renda similar.

Tampoc serveixen els arguments que diuen que en Espanya ha d’haver-hi més redistribució perquè hi ha més desequilibris en relació a altres països europeus. Els estudis de la Comissió Europea indiquen que el país més desequilibrat és Alemanya amb un coeficient del 32%, seguida per França amb un coeficient del 27%, el tercer lloc és Itàlia amb el 24,5%, el quart és el Regne Unit amb el 19% i en cinquè lloc està Espanya amb el 15%. Les dades, per si mateixes, desmenteixen els arguments vampírics espanyols.

SEGON ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit fiscal ens interessa per finançar el superàvit comercial i potenciar les vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, que és el nostre principal mercat. És retòrica injustificable econòmicament. Una balança comercial positiva no justifica regalar diners a canvi de res. A quin botiguer l’interessa regalar diners als seus clients perquè li comprin? És clar que les vendes pujarien però també és clar que no l’interessa que li comprin amb els seus propis diners, no té sentit. A més, regalar els diners no significa que tot el que regales t’ho acaben comprant a tu., els espanyols poden decidir comprar productes fora de Catalunya, fins i tot, es permeten fer-nos boicots per justificar la compra de productes que no siguin catalans. De boixos. Però, en l’hipotètic cas (irreal) que es gastessin els diners només en els nostres productes, hauria fet un canvi de diners que ara té per comprar-li un producte que també té, i al final de la transacció només li queden els diners però hauria perdut el bé. No hi ha avantatges, només perjudicis.

Els diners són un bé més, per tant, no ens interessa regalar-los, es perden, sinó que ens interessa prestar-los, que és molt diferent. D’aquesta forma, haurem incitat d’igual manera a la compra de productes però haurem transformat els nostres diners en la propietat d’un actiu financer que ens haurien de tornar.

TERCER ARGUMENT. Catalunya ha de ser solidària amb les regions més pobres d’Espanya. Solidaritat sí, la que vulguis, però robatori, ni un. A més el concepte de solidaritat és aplicable amb les persones, no amb els territoris, donat que les diferències entre territoris són insignificants si es comparen amb les diferències entre les persones de dins de Catalunya. Ara, els impostos pagats pels catalans amb més recursos, no van a parar als catalans amb menys recursos sinó que van a altres comunitats, a les seves sobredimensionades burocràcies i megaestructures funcionarials.

La solidaritat és un concepte que ha d’anar en dues direccions, a Espanya sembla que només hi va en una. Quina solidaritat espanyola existeix amb els més pobres de Catalunya? O amb els que han d’anar a treballar cada dia pagant els seus peatges? Cap solidaritat justifica la indecent xifra de diners que surten de Catalunya i no tornen mai.

El dèficit fiscal català representa un continuat i important drenatge de recursos que afecten socialment i econòmicament a Catalunya. No és el vampir qui dóna la sang sinó qui la xucla.

 Clavem ja l’estaca d’una vegada.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 13 Juliol 2017

Vist: 4814

  Deixaré de ser independentista.

Han sigut molts anys lluitant i recolzant el projecte polític d’una Catalunya independent. Han sigut moltes hores dedicades i moltes energies gastades, setmana darrera setmana durant molts anys escrivint articles econòmics, polítics, socials i humanístics de tota mena per expressar les meves opinions, per defensar les meves idees, per fer els meus raonaments, manifestant-me, implicant-me, mullant-me, donant la cara, però fins aquí he arribat, ja ho tinc decidit, mai més seré independentista.

Deixaré de ser independentista, sí, però he posat data a aquest canvi radical a la meva vida, serà a partir del 2-O, l’endemà del referèndum democràtic de l’1-O. I no seré independentista perquè serem independents. Ja no serà necessari parlar dels beneficis de trencar amb un estat que no ens vol cap bé, ja no caldrà fer esforços titànics per assolir la independència, haurem de dedicar totes les nostres forces a construir aquesta independència, fent-ho de la forma en què cadascú ho sap fer, des del treball individual i el col·lectiu, treballar per ser més productius, més eficients, més competitius i més rendibles.

Ha sigut una etapa reivindicativa, revolucionària, atrafegada, que no podia preveure fa anys que la viuríem, ni tan sols que podria arribar a existir mai. Ha sigut una etapa il·lusionant però també llarga i molt fatigant. Com molts altres, m’he rebel·lat, he lluitat i m’he enfrontat a un estat espanyol malaltís que castiga la intel·ligència i premia la mediocritat, amb uns valors en decadència que podrien haver sigut el final, sinó ho han fet ja a la resta de l’estat, a la capacitat innovadora, de creativitat, de dinamisme i d’emprenedoria dels seus ciutadans.

Vull deixar de ser independentista, no vull que calgui ser-ho més, per fer normals les coses que avui no ho són, perquè sigui normal el fet de posar les urnes per prendre decisions, no només per votar cada quatre anys a partits que incompleixen de forma sistemàtica els seus mandats i no passa res, perquè les legitimitats no siguin considerades desobediències, perquè els ciutadans de a peu recuperem tot el respecte i la dignitat i siguem escoltats, no perquè siguem purs instruments per l’enriquiment d’uns pocs que en lloc de governar-nos es volen servir del nostre esforç, treball, intel·lecte, en fi, es volen servir de les nostres vides.

El debat del referèndum no és entre separatistes i unionistes, el debat és entre demòcrates i no demòcrates, entre persones que volen tenir el dret a decidir i altres que no volen que es decideixi sinó que tot vingui donat. Ser independents, democràticament independents, ens salvarà de ser independentistes, però també ens salvarà dels que no volen escoltar la voluntat del poble, dels que no volen que defensem el nostre legítim dret de decidir, per decidir la nostra autodeterminació.  

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 03 Juliol 2017

Vist: 5625

  Content. Molt content. El cessament fulminant del exconseller Jordi Baiget, pels seus dubtes sobre el referèndum de l’1-O, m’ha fet feliç. I m’ha fet feliç perquè ha significat un canvi, sembla que puc tornar a confiar en la política, en els polítics catalans. M’imaginava, com altres vegades, el fals corporativisme del partit defensant el que és indefensable pels que vam votar el camí cap a la independència.

El benestar de tots ha d’estar per sobre del benestar d’uns quants, ara és el moment de la veritat, el moment que exigeix més convicció i determinació, no és el moment dels cagadubtes, no és el moment dels que es queden a mig camí, dels apoltronats, dels vividors, ja no es poden fer passos enrere, ni tan sols al costat, cal anar pel dret, endavant i amb fermesa.

No volem alts càrrecs polítics que demanin sacrificis al poble, si ells no són capaços de fer-los. No volem gent preocupada pel seu benestar actual, pel seu patrimoni familiar i que posi en perill el patrimoni del poble que pretenen comandar. Per gran que sigui el seu patrimoni, i per important que sigui per ells i la seva família, aquest és insignificant respecte al de tothom, no val res de res. És hora de pensar i de fer considerant el col·lectiu, només el benestar i el futur de tots, és el moment dels patriotes, dels herois, dels valents, no és el moment dels covards. Covards, a casa!, Covards, go home!

No és el moment de tindre al cap les pors a possibles inhabilitacions, càstigs, multes, sancions i represàlies  d’un govern central, és hora de crear un país, de fer realitat un somni que està a tocar, és hora de la llibertat. És el moment d’arriscar-se personalment amb el procés, d’estimar a un país per sobre de tot, no és hora dels qui els hi tremolen les cames per por a perdre el seu status quo, una posició del no res, dels qui volen fer de la política el seu mode de viure només per perpetuar-se i no per aconseguir objectius.

L’estat espanyol té força, però no la tenia l’Imperi britànic quan algunes de les seves colònies es van independitzar?, i l’Imperi romà?, i el propi Imperi espanyol a Amèrica? Però igual que aquests Imperis, l’Espanya d’ara té una feblesa molt més gran, que no governa per la gent, que no és democràtica, i això la debilita i l’esquerda cada vegada més i més. Té l’aspecte d’un animal musculat i ferotge, que crida per atemorir als altres animals, però és un animal de paper, buit totalment per dins.

Baiget, com abans ho van fer Duran i Lleida, Pujol, ha jugat a voler enganyar al poble, però s’ha acabat enganyant a si mateix. En aquest tram final del camí cap a la independència no hi ha cabuda per la vida acomodada i plàcida d’un parlamentari autonòmic, és el moment de l’emprenedoria dels fundadors, dels grans homes, de l’evolució cap a la revolució.

És la nostra hora, catalans.