Tombes1

54 TOMBES

Van ser anys de plom.

La petjada que va deixar ETA a Catalunya, des de l’any 75 fins al 2001, sumen un total de 75 atemptats, cents de ferits i 54 morts, 54 tombes.

En el seu activisme per territori català, s’inclou l’atemptat contra l’Hipercor al juny de l’any 87, l’acció més sagnant de la banda terrorista, no només per la quantitat de víctimes, 21 morts, sinó també perquè es va realitzar contra la població civil, en un supermercat al qual anaven a comprar gent de tota mena, nens, avis, famílies senceres, gent corrent.

També a Catalunya destaca la injustícia de l’assassinat d’Ernest Lluch, economista, catedràtic, polític socialista, exministre i que amb forts vincles a la ciutat de Sant Sebastià, era un dels personatges públics que més advocava per, mitjançant el diàleg, finalitzar l’anomenat conflicte basc. Atemptat_Hipercor_BCN

Afortunadament, l’amenaça d’aquell malson s’ha acabat, ETA ha comunicat el final de la seva trajectòria, la seva dissolució. A qualsevol país del món, aquesta victòria s’hauria celebrat amb força xivarri, gresca i alegria, us pregunteu per què no ha sigut així a Espanya, per què s’ha acollit amb tanta fredor l’anunci de la dissolució?

Se’ls hi ha acabat una excusa. Una excusa que ha servit tant a PP com a PSOE per estar molts anys al poder. Aquests dos partits polítics, un d’ultradreta i l’altre de falsa esquerra, han utilitzat ETA per fer campanya electoral, han basat els seus discursos durant anys a donar la imatge de què ells eren l’única garantia de seguretat, per acabar amb l’amenaça del terrorisme.

Dissolta ETA, cal buscar un altre enemic similar per seguir fent el mateix paper de garant davant l’adoctrinada societat espanyola, per seguir traient els mateixos rèdits electorals en els anys vinets. Si cal inventar-lo, doncs s’inventa, cap problema.

“Vet aquí un gos, vet aquí un gat”, que l’enemic ja l’han trobat. Catalunya i el seu procés. Ara cal relacionar l’un amb l’altre. La maquinària propagandística ja ha començat:

  • Els tribunals polítics espanyols acusen membres dels CDR de terrorisme, encara que després s’han hagut de retractar donada la magnitud de la bestiesa judicial. Però la llavor ja està posada i el missatge està donat, almenys els poden relacionar amb la kale borroka, que també és considerat com terrorisme encara de baixa intensitat.

  • Polítics parlen obertament d’aquesta relació. Mayor Oreja, ex-ministre d’Interior del PP ha afirmat: “El proyecto de ruptura de ETA está más desarrollado que nunca en Catalunya”; el president del PP a Euskadi, Alfonso Alonso ha dit: “La izquierda abertzale busca un procés como el catalán”, fins i tot des de l’esquerra, Juan Carlos Monedero parlava que l’estratègia entre independentistes catalans i ETA tenen semblances. Ho diuen i es queden tant amples.

  • tombes3La premsa centralista, com no!, també els hi fa el joc. Així el diari La Razón publicava: “ETA se disuelve para iniciar el “procés” en el País Vasco”, El Mundo publicava: “ETA avala el camino independentista para acceder a la democracia que lidera el Govern de Puigdemont”, l’ABC que aquesta setmana publica un article anomenat “La franquícia catalana de Batasuna”, i en el que menteix, com sempre fa, al parlar dels orígens abertzales de la CUP. Caverna mediàtica en estat pur.

  • Sabem que res d’això és veritat. És injust i és miserable. Som pacífics. No hem generat violència, cap tipus de violència, aquesta sempre ve de l’altra part, només cal haver estat, només cal mirar els vídeos, només cal escoltar la bilis que treuen uns per la boca i la que no treuen els altres, per determinar qui és autoritari i qui només busca el que considera és la seva llibertat, la llibertat d’expressió i de fets.

  • A part de ser mentida no ens ho mereixem. A Catalunya, ETA no va calar, ho va intentar però no ho va aconseguir mai. El tarannà social dels catalans de forma massiva aplica la persistència i rebutja la violència com a vehicle per aconseguir els objectius, potser és la nostra debilitat a curt termini però també és la nostra grandesa a mitjà i llarg termini, la nostra característica que ens ha fet sobreviure on molts pobles han desaparegut.

 

Els 54 morts i els cents de víctimes derivades dels atemptats d’ETA a Catalunya mereixen respecte.

Per les 54 tombes no ho permetrem.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

manada3LA ‘MANADA’ JUDICIAL

Violació i agressió sexual en tota regla a una noia de 18 anys és el que va haver-hi el 7 de juliol de 2016 a Pamplona, en plena celebració dels San Fermines.

Que cinc matons, cinc delinqüents reincidents, cinc desgraciats amb premeditació, que feien el doble de la teva mida, que actuaven de forma grupal com una ‘Manada’ o més aviat com una ‘horda’, t’envoltin, t’entrin en un portal, et facin callar, valent-se de la seva superioritat física i numèrica evitin qualsevol resistència, et treguin la roba i et sotmetin sense el teu consentiment, mentre graven la violació per publicar-la després, et roben el mòbil per evitar que demanis auxili, no és intimidació? No és violència? Cal que donin una pallissa brutal per ser-ho? Cal que et matin per ser violència?

Moltes són les veus que parlen de masclisme. Evidentment, la nostra societat és masclista de forma generalista, situació que ens porta a pensar i normalitzar certes o moltes vegades, de forma conscient o inconscient, i de forma totalment equivocada i injusta, que els homes podem estar un graó superior a les dones, portant com a conseqüència, entre altres, diferències amb la consideració professional i salarial de forma habitual. Com he dit, és un gran error però malauradament passa encara avui. manada1

Aquest cas va més enllà del masclisme, estem parlant d’uns violents, uns depredadors, uns malparits, uns psicòpates, uns violadors, uns criminals. Sabem que d’aquests n’hi uns quants solts pel món, però el que no esperem ni desitgem és trobar-nos que els policies, cossos de seguretat i els jutges, que estan per defensar-nos d’aquestes brutals manades i hordes de bàrbars i mala gent, no ho facin. Estar en disposició d’aconseguir justícia i no fer-ho, perdonar la gravetat dels fets als agressors, i fins i tot, arribar a qüestionar a la víctima amb comentaris del tipus “usted, dolor està claro que no sintió”, t’inhabilita èticament de poder fer de jutge, convertint-te en còmplice dels agressors, convertint-te en un membre més de ‘la manada’ perquè et converteix en un violador més, un violador de drets. Parlem doncs, de manca de justícia pels que l’han d’impartir, parlem doncs, de la ‘manada’ judicial.

 manada2La ‘manada’ judicial no la formen només els tres jutges d’aquest cas, Francisco de los Cobos, Raquel Fernandino i sobretot al que vol la total absolució dels violadors, Ricardo González, qui ha emès un vot particular de més de 200 pàgines contradient als seus col·legues del cas. Formant part de tota aquesta manada de jutges, d’aquesta de corporativisme malentès, hi trobem també a Carlos Lesmes qui ha sortit protegint als jutges de Pamplona i ha assenyalat que les crítiques poden comprometre greument el sistema i la confiança en la justícia. És a dir, “tothom a callar o...”, és voler fer por, d’això en sabem molt els catalans, fa molt temps que patim una manada de jutges instrumentalitzats en contra dels nostres drets democràtics i personals.

La ‘manada’ judicial també la formen els que mantenen el delicte de terrorisme pel cas de la baralla en un bar d’Altsasu, l’inexistent atac premeditat a uns guàrdies civils. Va nois! Que han sortit proves suficients per veure que després de la ‘baralla’ els guàrdies civils sortien amb la camisa planxada i neta, i potser van requerir com molt una ‘tirita’. Guàrdia civils, que ens haurien de defensar en teoria, però que es comporten i són únicament forces repressives que menteixen per odi. Fa molta pena i ràbia, saber que uns nois estant tancats de forma preventiva per haver anat de copes a un bar qualsevol, una nit qualsevol a Euskadi.

La ‘manada’ judicial, també la formen la Carmen Lamela i el Pablo Llarena, de fet competeixen per ser els reis de la manada, els reis de la desproporció, per ser els més prevaricadors entre els prevaricadors, els més mentiders entre els mentiders, els més falsejadors entre els falsejadors. No es pot ser jutge i part a la vegada. No es pot considerar com un violent cop d’estat, com una rebel·lió, el que només va ser posar unes urnes per votar.

El poble s’ha manifestat carrer, des de totes les poblacions hispàniques, no per canviar les lleis sinó perquè proclamar que vol justícia, per cridar que els jutges estan molt lluny de la realitat. Les lleis estan per preservar la justícia i els drets de les persones. Sembla que la ‘manada’ judicial només pensa a interpretar i utilitzar les lleis pel seu benefici propi, per implantar les seves idees, són part de la manada, són l’horda feixista judicial, són la ‘manada’ judicial.

La ‘manada’ judicial, igual que a Pamplona, abusen de poder, aniquilen la resistència, forcen, intimiden, sotmeten i violen, violen els drets i les llibertats de les persones a les que haurien de protegir.

 

#VullViureEnUnMónJust

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

SantJordi-CatedralBarcelonaSANT GROC-DI

Avui 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, també coincideix amb la celebració del dia de Sant Groc-di, patró d’una petita localitat catalana, un poble fictici però molt famós, anomenat "Sant Esteve de les Roures".

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient, protagonista d’una gesta cavalleresca. Sant Jordi, portador d’una armadura daurada i lluent i cavalcant un cavall blanc, arribà a un regne on un ferotge i terrible drac tenia atemorits a tot els seus pacífics habitants. Per evitar mals majors, cada dia es sacrificava una persona del regne, lliurant-la al drac, fins que va tocar el torn a la filla del rei, Sant Jordi la va defensar, va lluitar amb el drac fins que li va poder clavar una encertada estocada amb la seva llança, malferint a la terrible bèstia. De la sang de la lletja fera, sorgir el més bonic dels rosers amb les roses més vermelles que mai el món ha vist. D’aquest roser, el cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa.

La llegenda de Sant Jordi la sabem de sempre, ens l’han explicada de generació en generació a casa i a l’escola. Sant Groc-di, no té tant de pedigrí, de fet és un sant contemporani, actual, però que segur és convertirà en llegenda. De fet, Sant Groc-di no és cap Sant, ni un cavaller, ni tan sols és una persona, pot ser dona o home, de diferents tarannàs, de diferents religions, de diferents status socials, Sant Groc-di poden ser moltes i moltes persones, és una forma de ser. Una forma de ser i viure amb dignitat, una forma de ser pacífica, una forma de ser resistent i persistent, una forma de ser lluitadora, una forma de ser i voler ser lliure.

Sant Groc-di no ve de lluny, és autòcton, és català. Vesteix sempre de color groc, posant color al regne que el vol dominar, un regne que és en blanc i negre, un regne que el vol sotmetre, un regne antidemocràtic, un regne lleig i amb l’alè pudent del 155, que s’assembla molt al putrefacte alè del drac amb el qual va lluitar Sant Jordi, i que igual que aquest intenta atemorir als pacífics ciutadans catalans, amb aquesta por mantenir-los esclavitzats, demanant-los sacrificis diaris.SantJordi2018

L’esperit de Sant Groc-di i l’esperit del terrible i autoritari Drac el vam veure el dissabte nit a l’estadi Wanda Metropolitano, on la bogeria esquizofrènica draconiana espanyola, que malgrat esperar-la no ens deixa de sorprendre mai, va portar als agents de policia, que teòricament (i només teòricament) han de defendre els drets dels ciutadans, a requisar samarretes grogues, xiulets, bufandes, estelades, globus, pancartes i tot tipus de pamflet que portés escrita la paraula llibertat.

Els Jordis no podran celebrar la seva onomàstica a casa, tampoc la Carme, ni la Dolors, ni l’Oriol, ni el Joaquim, ni el Raül, ni el Josep podran passejar pels carrers per triar el seu llibre o rebre la seva rosa. El Carles, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Clara, l’Anna i la Marta, tot i poder sortir al carrer, no ho poden fer lliurament.

Avui, quan comprem la rosa per les nostres parelles, esposes, mares i filles, no deixarem de pensar amb tots vosaltres, perquè sou una part molt representativa de Sant Groc-di.

La fi del drac està propera, el drac petarà i podrem tornar a viure en pau, tal com volem. Visca Sant Groc-di!.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

UsVolemACasaAL CARRER

Barcelona ha tornat a viure una multitudinària manifestació. Un nou èxit de mobilització ciutadana, pacífica i transversal per l’alliberament i contra l’existència de presos polítics, avui què fa 6 mesos de l’empresonament dels Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i l'Òmnium respectivament.

Sota el lema: “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa”, centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya (que no entenc com no li han canviat encara el nom) fins a les tres xemeneies, amb actitud festiva com moltes altres vegades, s’han tornat a aplegar al carrer i han llançat un missatge alt, clar i contundent proclamant que la repressió i la persecució judicial arbitrària no aturaran el mandat d’un poble, no aturaran el moviment cívic que vol construir un millor país per a tots. Jo he estat, i em sembla que la incipient tensió i fins i tot ràbia de darreres vegades ha deixat pas novament a l’esperit optimista original, que va inspirar l’anomenada revolució dels somriures. Tothom assumeix que la lluita serà molt dura i molt llarga, i que el desànim pot ser el nostre principal enemic. Aquesta lluita no és només per la independència de Catalunya, es tracta d’una lluita pels drets i les llibertats, fins i tot, les més bàsiques com són la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat democràtica com a persones.

El carrer al carrer. Novament la ciutadania cobra vida al carrer. Al carrer, on es va llençar el missatge a l’Artur Mas que si es feia enrere, el carrer li passaria per sobre. Al carrer, on s’han fet cadascuna de les gegantines manifestacions d’una gran part dels catalans que volen decidir. Al carrer, des de Barcelona fins a Brussel·les. Al carrer, on es va defensar la democràcia un 1-O a peu d’urnes contra la raó de la força. Al carrer, on molts de nosaltres ens hem criat, hem jugat i hem descobert aspectes vitals i on ara cridem perquè ningú ens pugui mai fer callar. Al carrer, on denunciem davant del món que España no és una democràcia. Al carrer, on defensem la llibertat injusta dels nostres presos polítics. Al carrer, pels carrers que volen lliures, on ens sobra dignitat i ens falta qualsevol tipus de por. Al carrer, on davant de les amenaces que ens volen dividir s’alcen castells forjat per la unió i la pinya dels homes. Al carrer, on davant les mentides passegem les nostres veritats. Al carrer.

Els carrers de Barcelona han sigut avui portada de molts diaris i publicacions d’arreu del món.

Ahir, avui i demà, els carrers seran sempre nostres.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fachistan1AQUÍ “FACHISTÁN”

Benvinguts a Fachistán, el país de la involució.

La marca España avui, en plè segle XXI, en plena era de la tecnologia, dels algoritmes, de les xarxes i la comunicació, és sinònim, malauradament, de la matança de braus, de legionaris tarats desfilant amb cabra i tot, de guàrdia civil amb tricorni i metralleta, de corrupció a dojo, de falsificació de proves, de clavegueres de l’estat, de mentida com a sistema, de creure’s les pròpies mentides, de màsters inventats a universitats sense cap prestigi, de discriminació per sexe i ubicació entre altres, de “majoritarisme”, de totalitarisme, d’autoritarisme, d’insult, de repressió, de presos polítics, d’antidemocràcia, de violència contra els ciutadans, d’atemptar contra els drets humans, d’ultradreta, d’existència i subvencions a diferents fundacions franquistes/feixistes amb el nom dels assassins, d’intolerància contra la riquesa de les llengües minoritàries però mil·lenàries de l’estat, d’intransigència ideològica, contra el pensament diferent, de monarquia obsoleta i casposa, de considerar com incitació a l’odi a qui diu les veritats, de la manca de llibertat d’expressió, de premsa i mitjans manipuladors, de fanàtics amb micròfon que volen prendre per hostatges a tots els alemanys que resideixen al territori, d’híper-bogeria col·lectiva, de jutges prevaricadors, de persecució a tuiters, de persecució a rapers, de persecució a tot i tothom qui pensa diferent, d’inexistència de separació de poders. Espanya s’ha convertit en Fachistán, aquí “Fachistán”fachistan2

Dos han estat els principals factors que han portat a Espanya a convertir-se en el que és, en Fachistán, a ser una dictadura tolerada, consentida i acceptada per la majoria dels seus habitants. El primer factor és la mancança d’intel·lectuals de cert nivell com a referents, i el segon és la mancança d’alternativa política des de l’esquerra, cosa que no ve d’ara sinó de fa molts i molts anys.

A Fachistán tothom coneix a Belén Esteban, a Rafa Nadal, al Jiménez Losantos, a elrubiusOMG, i fins i tot al benvolgut Andrés Iniesta, personatges tots ells que tenen més influència avui que la que van tenir al seu dia Miguel de Unamuno, Santiago Rusiñol, o Ortega y Gasset (per cert, alguns encara pensen que són dos). No hi ha intel·lectuals, pensadors. Els que treballen a sou per administracions públiques, els que són propers a mitjans dirigits amb interès propi, els “experts” disposats a defendre el que calgui, no ho són, no ho poden ser. No existeix doncs, referents de consciència a la societat, gent amb rellevància que faci justícia social, justícia de veritat, gent brillant, amb credibilitat, amb independència, capacitada, amb criteri i força per enfrontar-se al poder, a l’estat, per dir-li a la cara que per aquí anem malament.

fachistan3A Fachistán no existeix l’alternativa d’esquerra. Intentar que no governi la dreta, o la ultradreta, no és ser d’esquerres. Anomenar-se socialistes o comunistes no vol dir ser d’esquerres. Prediquen i prediquen però a l’hora de la veritat no fan res més que seguir el fil conductor. L’anomenada esquerra ha governat, i ho ha fet molts anys, com poden explicar que existeixin encara els forts desequilibris socials? Com és possible que no s’hagi portat a terme una Llei real de la memòria històrica?, Com es pot explicar que a les cunetes espanyoles, encara hi hagi desenes de milers de morts, represaliats pel cop d’estat del franquisme i la guerra civil?, com es pot explicar que no es posicionin clarament pel dret a decidir mitjançant l’exercici del vot ciutadà sobre el tema que sigui? Com s’explica l’existència al nostre estat del mausoleu d’un brutal dictador com va ser Franco? Com, com i com, tantes coses que haurien d’haver fet i no han fet?

Diuen que a Espanya hi ha de tot? ...? No ho veig, no ho penso, no ho percebo, no m’ho crec, que m’ho demostrin. Ara i aquí, és “Fachistán”.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

auschwitzCAMÍ A AUSCHWITZ

Acabats de tornar de Cracòvia i tot bé.

Una magnífica ciutat per visitar en 3 o 4 dies. Petitona, de clima inestable i fred però de càlida rebuda, de portentosa i autòctona gastronomia, ciutat econòmica pel visitant, i amb força Història, ja sigui història medieval, moderna o contemporània, història tant polonesa en particular com europea en general. La visita a la ciutat es complementa amb un parell d’obligades excursions a menys d’una hora de camí, una a les impressionants mines de Wieliczka i l’altre als camps de concentració nazis d’Auschwitz-Birkenau.

Camí a Auschwitz, a l’autocar que ens portava, van posar un breu documental on explicaven els orígens del que anàvem a veure. Del que van dir literalment en aquell documental, fet per polonesos, entenc, i traduït al castellà, vaig fer un tuit " https://twitter.com/economiacat1/status/979295378037198848 " que dèia exactament:

“Estic camí d’Auschwitz. Han posat un documental, 3 frases:auschwitz
- El món no volia creure, va callar, mirava a un altre costat.
- Els nazis aplicaven les lleis al seu interès, la gent ho va justificar.
- Els innocents eren torturats mentre els assassins actuaven lliurement.
Us sona?”

...I es desfermà la tempesta! Entre comentaris, retuits i marques de “m’agrada”, més de dos mil imputacions. Entre aquests comentaris, hi ha molts de positius, altres de desaprovació i molts carregats d’insults. Curiós això d’anar insultant, fins i tot odiar de forma gratuïta a la gent que no coneixes, que no saps com és, que només ha expressat una opinió, i en aquest cas ni això, ja que si llegiu el meu comentari fet a twitter, podeu veure i llegir que era un missatge simplement descriptiu. 

Què és el que va fer creure als insultadors intolerants que estava comparant l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial amb l’Espanya actual? Potser el logotip d’economiacat.cat que és una Senyera? Potser l’idioma català? O potser el seu subconscient o el conscient que els fa saber que era aquesta la comparació que feia precisament?

La veritat era que la meva intenció era fer un paral·lelisme entre l’alemanya intolerant i autoritària convertida en assassina en massa, i la situació de l’Espanya avui, que sense assassinar (encara) està actuant de forma repressora i torturadora amb la divergència d’opinió. Igual que fa quasi vuitanta anys, Europa no vol creure, prefereix mirar cap a un altre costat. Igual que fa quasi vuitanta anys, des d’aquesta Espanya autoritària, apliquen les lleis de forma interessada, fent inclòs una interpretació atípica, rebuscada i irreal que només es pot sostenir per la inexistència de la separació de poders, cosa que succeeix a les dictadures. Igual que fa quasi vuitanta anys els innocents (gent que només volia impulsar el vot, la democràcia) són torturats, almenys psicològicament, doncs treure la llibertat dels que no han fet res és una tortura, mentre els torturadors campen lliurement, agredint a la intel·ligència, a la llibertat i als drets humans d’un poble.

El documental mostrava més coses que mostren un paral·lelisme clar i evident entre l’Alemanya nazi i l’Espanya actual, coses com què la propaganda nazi llençava missatges perquè la població alemanya no comprés productes jueus, paral·lelisme clar amb el boicot de compra de productes catalans que estem patint. També temes com la crema de llibres de l’any 1933 a obres anti-alemanyes, és a dir obres d’escriptors jueus, marxistes i pacifistes, i que té un gran paral·lelisme amb els que reclamen un tancament “boig” a TV3. Mitjans de comunicació que falsegen tot el que diuen sobre Catalunya amb un únic objectiu, fer missatges propagandístics i no informar sobre els fets que estan succeint, parlar de violència on no existeix, posar com actuacions dels altres les actuacions pròpies, parlar d’un context totalment irreal. Etc.

Camí a Auschwitz, m’he adonat que encara que ens faci mandra, que ens faci por i que ens costi de creure, les situacions són paral·leles, l’odi cap els catalans existeix, és notable, és notori i és manifest. No sabem els motius, ells tampoc els saben, però l'odi hi és.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya