2013 6 30 2P41pQY76NL2hSCZT29bx5  Venim del Nord,

venim del Sud,

de terra endins,

de mar enllà,

 

Dins del marc incomparable de l'escenografia que suposa veure un Camp Nou ple amb 90.000 espectadors que amb les seves estelades i cares de felicitat, han conviscut durant quasi 6 hores amb desenes d'artistes de caire molt divers, com Dyango, Pep Sala, Paco Ibáñez, Peret, Sopa de Cabra, Pastora, Maria del Mar Bonet, Raimon, la Companyia Elèctrica Dharma, Gwen Perry i Gisela Jackson, Franca Masu, Nena Venetsanou, Ramoncín i Lluïs Llach, el Concert per la Llibertat és el reflex del clam de la societat civil catalana, per reclamar mitjançant el llenguatge universal de la música, el dret de qualsevol poble a decidir democràtica i lliurament el seu futur, i en aquest cas concret el poble català.

El camí que marquem col·lectivament la majoria dels catalans, ja sabem que no és fàcil, ja sabem que no és gratuït en moltes coses que haurem de deixar darrera, però la il·lusió, voluntat i maduresa de tot un poble, exigeix que a més de diferents fets i manifestacions, i de forma paral·lela a continuar amb posades en escena d'esdeveniments massius o similars a aquest concert o de més envergadura com vol ser la cadena humana del proper 11 de Setembre i que ajuden en gran mesura a mantenir la flama encesa i a pujar la moral, anem concretant també dates i fites dins del calendari, perquè aquesta Catalunya més lliure, més justa i més digne que recerquem, pugui ser començada a construir el més aviat possible, sense demores, excuses ni interessos particulars o partidistes.

No hi ha punt de retorn. A part de una qüestió emocional, de sentiment, existeix una qüestió d'intel·ligència racional. No importa el grau d'agressivitat en la reacció negativa de les “Españas de una grande y libre”, ni les contrapropostes que puguin venir del Govern centralista, tampoc importa el grau de desconeixement internacional de la llarga lluita pel reconeixement identitari, només importa la nostra motivació i el nostre compromís de ser el que volem ser: una comunitat autònoma pidolaire per sempre i dins d'un federalisme utòpic, o un nou Estat europeu.

Els catalans estem tips i esgotats, que se'ns vegi com tossuts provocadors, cada vegada que volem parlar o defensar la nostre llengua. Estem tips i esgotats de que exhorbitants quantitats d'euros surtin cada any de Catalunya i no tornin en forma de diners o infraestructures. Estem tips i esgotats de ser tractats com una colònia, a la que cal expoliar, i d'escoltar que se'ns digui insolidaris cada vegada que fem una reclamació. Estem tips i cansats de viure en un Estat d'elits i corruptes, altament antidemocràtic que no deixar preguntar i per tant no vol escoltar, ja no només sobre la independència sinó també dels desnonaments, sobre les retallades i l'austeritat, sobre els impostos i la seva utilització, i sobre tantes i tantes coses de les que tenim tot el dret i el deure de poder-hi participar.

De totes formes, és molt important estar alerta perquè no ens vulguin donar opcions passades per aigua, com va succeir amb l'Estatut, o que no ens vulguin vendre “sopars de duro”. Artur, d'un Mas a un altre Mas et dic, que sinó prens les regnes ràpid, un altre les prendrà per tu, perquè el poble ja ha parlat suficients vegades, ha sofert en excés i cada dia que passa sofrirà més. Ara toca fer accions, seguir parlant de forma buida no serà acceptat.

 

Freedom Catalonia 2014 … i per què no MMXIII?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

no ve dun pam  En aquests darrers dies, i com a conseqüència de la visita del President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a Sitges, s'ha obert un debat mètric entre aquest i el President de la Generalitat catalana, Artur Mas, referent a la importància o no dels països petits o de petites dimensions.

Al llarg de la Història, la mida que havien de tenir els Estats fou una qüestió recurrent en els estudis de filòsofs, historiadors i governants. Pels economistes, aquest aspecte ha sigut històricament un factor exògen que no calia analitzar, donada la seva evidència, ja que en el passat es contemplava econòmicament un mercat en funció, exclusivament, del seu mercat nacional interior, visió feta des d'un punt proteccionista. Per tant, no existia discussió, com més gran era el tamany del Estat-nació, i per tant del mercat interior, millor.

Ara bé, el concepte tradicional d'Estat-nació és un producte del passat, aparegut amb la “Pau de Westfalia” l'any 1648, però obsolet avui, que només sobreviu per inèrcia històrica i per l'existència de poderossos interessos. Els canvis produïts en l'economia mundial en els darrers temps, la globalització més enllà del seu aspecte econòmic, entesa també com una globalització tecnològica, cultural i política, la consolidació d'estructures econòmiques, socials i polítiques supranacionals, l'eliminació de fronteres, i la mentalitat de la població en l'anomenat món desenvolupat, han fet modificar i ampliar a noves visions el concepte de dimensió òptima i eficient d'Estat des d'una valoració econòmica, per adaptar-se a les noves cojuntures. La mida que tingui un Estat-nació, avui, no és important, no “pinta res”. El que és realment important és la dimensió de país, de les persones i de les empreses del país en el mercat, avui ja no nacional, sinó a nivell internacional, i en aquest context, els Estats de dimensions petites s’adeqüen millor als nous reptes sorgits de l’eclosió de l’economia global. Per valorar la importància d'una nació no només no ve d'un pam, sinó que un pam de més pot ser molt contraproduent.

Les declaracions de'n Rajoy, sonen dins d'una economia moderna a paraules ràncies i amb matissos de perillositat, d'aquell que no vol canviar, d'aquell que apoltronat al passat, nega l'evidència del que passa cada dia per davant dels seus ulls, d'aquell que encara pensa com en el temps del feudalisme, que hi ha amos i servents, i on l'Estat és l'amo entre els amos, amb dret a envair a la societat civil i tot el que consideri (...serà qüestió de temps el dret de pernada?), ells manen i prou, ho redueixen tot a poder i influència per aconseguir encara més poder i influència oblidant, tot sovint, que manen perquè els electors els han triat per portar a terme el que han promès, i no una altra cosa. Com manen se senten amb capacitat per transgredir qualsevol cosa sense cap mena de reticència moral i vergonya, d'afavorir als seus amics, familiars o benefactors, especialment banquers, sense importar cap ètica de fets, i sense importar la fugida massiva de talent fora del Estat.

En la concepció moderna, el benestar es genera quan l'Estat és el màxim servidor dels ciutadans que viuen en ell i no sota el seu control, l'Estat regula per protegir la igualtat d'oportunitats, però no intervé activament per afavorir a ningú per interès propi.

Els països petits acostumen a tenir una major agilitat per realitzar reformes estructurals, necessàries per millorar el creixement econòmic i la competitivitat, ambdós factors que facilitaran el benestar dels seus ciutadans, objectiu determinant pel desenvolupament de la voluntat, majoritàriament i transversal, independentista, apart del nacionalisme propi d'una part de la població.

De totes formes, els avantatges o desavantatges de la dimensió d'un país, venen determinats, no per la natura del tamany en si, sinó per la capacitat de l'Estat per aprofitar situacions i obtenir beneficis. Així, Suïssa, Holanda, Dinamarca, Bélgica, Singapur, Costa Rica i Uruguay, són casos de països petits que han aprofitat les seves característiques particulars, dins de les seves àrees geogràfiques, i han fet d'aquestes un avantatge competitiva, però hi ha molts més casos … Com deia la meva àvia, “en el pot petit hi ha la bona confitura”.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

Economia-global  Fuenteovejuna és una obra teatral escrita per Lope de Vega i publicada l'any 1618. Es tracta d'una obra de contingut social i reivindicatiu. Presenta la rebelió d'un poble unit enfront davant la tiranía, la injusticia i l'abús de poder representat en la figura del “Comendador”, a qui acaben assessinant. Quan un jutge va a investigar i trobar als culpables pregunta: “¿Quien mató al Comendador?” i el poble respón conjuntament “Fuenteovejuna, Señor!”, el jutge torna a preguntar “¿Quien es Fuenteovejuna?”, i responen “Todos a una, Señor!”

Aquesta breu introducció a l'article d'avui, inspira una situació, que salvant les distàncies, pot tenir certes similituts amb la Catalunya d'avui.

Catalunya està vivint un moment històric.

Després de 300 anys de submissió s'obre un procés que ha de conduïr a l'alliberament de Catalunya i a la construcció d'un nou Estat europeu, un Estat solvent, un Estat nostre, un Estat racional. Quan preguntin per qué heu volgut ser independents?, possiblement respondrem: L'economia, Senyor!!!.

Doncs aquest probablement sigui el motiu racional del procés d'independència, el que ha fet que s'hagin guanyat més i més adeptes a aquesta voluntat, de forma que les majories ens porten a la segona resposta: Tots a una, Senyor!!!. Després podrem afegir els motius emocionals que cadascú consideri, i que hi han molts.

L'actual model de finançament i poder tributari de la Generalitat de Catalunya, és limitat en la capacitat normativa i pràcticament inexistent en la capacitat de gestionar els grans impostos. Aquest fet crea una dependència del Govern espanyol, ja que aquest li ha de transferir els recursos gestionats per la Agencia Estatal de Administración Tributaria.Així, la Generalitat gestiona menys del 5% dels impostos que es recapten al seu territori, mentre que l'Estat central ho fa en més del 85%, la resta es gestionen localment.

Catalunya, que per la seva capacitat fiscal ocupa el tercer lloc en generació d'ingressos per càpita, abans dels mecanismes de solidaritat i de la redistribució de recursos pel Govern central, després d'aquesta es situa en la desena posició. Aquesta dada, fa trencar totalment el anomenat principi d'ordinalitat, que existeix en tot el món civilitzat, excepte en l'Estat Espanyol, i que diu que els ordre de recursos per habitant abans i després de l'anivellament hauria de ser el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és del 8,5%, i en determinades époques ha arribat a ser del 10%. Representa quasi el 20% dels ingressos i la despesa rebuda és del 14%. Però aquests percentatges, cal matitzar-los, i excloure el sistema d'ingressos i despeses de la seguretat social, ja que va en funció dels seus habitants, pensionistes i aturats, estiguin on estiguin, d'aquesta forma podem veure millor les decisions discrecionals de l'Estat. El percentatge de despeses baixa inmediatament fins l'11,17%. En valor absolut, significa que de cada 100 euros que Catalunya aporta a l'Estat, 43 euros no retornen en forma de despesa pública, dada que demostra decisions estatals clarament perjudicials per Catalunya a l'hora de la destinació de les despeses.

Per valorar si el dèficit fiscal de Catalunya, és excessiu o no, cal comparar-ho amb altres països: - Als Estats Units, Califòrnia té un dèficit fiscal del 2,92%, Nova York del 2,49 i Massachusets del 2,26; - A Bèlgica, Flandes té el 4,40%; - A Alemanya, els landers més rics no passen del 4%; es a dir, en qualsevol dels casos del món civilitzat i que podem prendre com a referència, cap àrea pateix un déficit fiscal de les proporcions de Catalunya, ni similars. Estem doncs davant d'un cas clar d'expoli fiscal.

Enfront, d'aquest argument, els no partidaris de la independència esgrimeixen que la magnitut comercial catalana depèn del mercat espanyol i la independència podria malmetre aquesta relació comercial. La realitat és que el mercat espanyol té un pes important dins de les relacions comercial de Catalunya, però novament cal matitzar el comentari, ja que l'economia catalana és una economia oberta i dinàmica, així el mercat espanyol ha anat perdent pes relatiu enfront de les exportacions en els darrers anys. El superàvit comercial català amb Espanya s'ha anat reduïnt, de forma que l'any 1980 era del 16% del PIB i l'any 2011 només és del 2% del PIB. Per contra, el saldo comercial de les exportacions no ha deixat d'augmentar any rere any. A més, en un món globalitzat, i de fàcil accés als productes de tot arreu, on les fronteres deixen de tenir la importància que tenien, l'existència de un déficit fiscal no garantitza, ni molt menys, el superàvit comercial amb aquest. En el cas de l'existència de boicot comercial, cosa que en economia, tothom sap que te efectes limitats en el temps, a més aquest seria simètric i augmentaria per tant el consum de productes catalans en el mercat interior, perden importància els productes espanyols, però crec que hem de considerar que tant els individuus espanyols com catalans som madurs i no ens deixarem arrossegar per campanyes fanàtiques.

Amb una Catalunya independent, considerant el model fiscal actual i el nivell de pressió fiscal, ambdós coses no desitjables per l'activació de l'economia, i considerant l'actual moment de crisi “salvatje”, el guany fiscal és de 2 mil milions anuals. Els ingressos serien del ordre de 41mil milions més, procedents de:

- impostos directes (IRPF, IS, renda no residents): 12 mil milions

- impostos indirectes (IVA, especials, tràfic exterior): 6 mil milions

- taxes: 2 mil milions

- cotitzacions a la seguretat social: 25 mil milions

- empreses públiques: mil milions

- restem les transferències a administracions públiques: - 5 mil milions

mentre que les despeses addicionals derivades de tenir Estat propi serien de 38 mil milionsrepartides en les següents grans magnituts:

- despeses que te l'Estat espanyol i organismes públics: 11 mil milions

- seguretat social: 26 mil milions

- empreses públiques de caràcter inversor: 2 mil milions

 

Si aquestes dades, les extrapolem als darrers cinc anys, la mitjana d'ingressos addicionals seria de 49 mil milions anuals, i la de despeses de 35 mil milions, donant-nos un guany mig fiscal de 14 mil milions d'euros anuals. Si treiem la càrrega del dèficit existent del govern espanyol, aquest guany augmenta fins 16662 milions d'euros anual, és a dir, el 8,5% del PIB ja comentat.

Amb aquestes dades, Catalunya de forma taxativa es podria permetre reduïr considerablement la pressió fiscal i no realitzar aquesta a treballadors, autónoms i a les pimes, que són avui en dia els grans perjudicats de la crisi. La pressió a aquestes capes socials, fa que l'economia no es pugui recuperar i quan comenci a fer-ho ho faci de forma més lenta, apart del drama social que representa. La reducció d'impostos a una Catalunya independent no només es possible sinó que és totalment recomanable i fins i tot necessària.

A més l'efecte multiplicador, que el guany fiscal tindria sobre l'economia catalana, seria espectacular. Amb 16 mil milions més, podria augmentar-se la despesa pública, cosa que en una crisi de consum com la que estem patint, seria definitiva per augmentar aquest, a més de l'inversió en infraestructures necessàries, on el primer objetiu sera el corredor mediterrani. Aquest efecte positiu en l'economia incrementaria la capacitat productiva i es crearien llocs de treball.

 

 

… tots a una, Senyor!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 

santjordiestelada  Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut a Orient, protagonista d'una gran gesta cavalleresca. Als voltants d'una vila, sembla que originariament situada a la Capadòcia i dins del llegendari català més popular a Montblanc, assolava un drac ferotge que era el terror de ramats i de persones. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li servís de presa, el tindrien controlat, i així va ser durant molt de temps, els habitants feien un sorteig per designar “l'afortunat”. Però un dia, la sort va voler que la filla del rei, la princesa Cleodolinda, fos la destinada. Quan va arribar a prop de la cova on estava el drac, se li presentà un jove cavaller amb armadura daurada i cavalcant un cavall blanc, que li digué que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa. Quan la fera va arribar, va començar una intensa lluita que finalitzà quan el cavaller, Sant Jordi, li va clavar la seva llança, ferint mortalment al drac. De la sang que en brollà, en sorgí un roser, amb les roses molt vermelles, de les que el jove cavaller en tallà una i li oferí a la princesa, després desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Aquest gest tan cavallaresc i èpic es commemora a Catalunya, essent un costum tradicional, des de fa segles, el de regalar una rosa a les persones estimades. També, des de 1930 es celebra el 23 d'abril el dia del llibre en commemoració del dia de la mort de'n Miguel de Cervantes i William Shakespeare, convertint-se en un dia de caire altament festiu, bonic i alegre, malgrat ser feiner.

Aquest any, molts dels llibres presents en la diada del llibre, fan referència a l'ambient pre-independència, tot seguint la reivindicació i l'augment del moviment sobiranista català, i on en moltes ocasions ja es planteja un nou escenari polític i nacional pel noste país. Sempre n'hi ha hagut, però aquest any hi havia una autèntica allau. Els editors s'han adonat del canvi social, de que el que fins l'11S era una corrent de determinades formacions polítiques que volien la sortida d'Espanya, s'ha convertit en una qüestió nacional de caire transversal, a tots els àmbits, que vol surtir “d'aquesta Espanya”, amb una estructura de poder inamovible, antiga, corrupte i de mala fe, un model totalment centralista, fracassat i injust.

Aquest any, a més de ser el Sant Jordi de la rosa, el Sant Jordi dels llibres, ha sigut el Sant Jordi de l'estelada.

Per que doncs aquest canvi d'un any o dos anys enrrera fins ara? Sens dubte l'aspecte econòmic ha esdevingut un pilar bàsic. La globalització del món dóna una visió als ciutadans catalans més oberta, de forma que no es detecten traves insuperables perquè un país petit i sense gaire recursos com Catalunya, pugui ser prosper i assegurar el benestar dels seus ciutadans, de forma que amb la internacionalització dels mercats, la moda del territori no és important. Tot el contrari, la pertenença a l'Estat espanyol, avui, es considera com un problema, degut a factors derivats de la seva improductivitat interna com de la seva mala imatge externa. Existeix també un convenciment, que amb una capacitat legislativa només catalana, les lleis i polítiques serien més adients als interessos propis, cosa molt difícil que pugui succeïr amb un Estat tan heterogeni com ho és l'espanyol. Un altre factor irrefutable és l'expoli fiscal derivat d'un dèficit fiscal enquistat, i que perjudica greument a l'economia catalana, produïnt-se una fuga constant de recursos, que a ulls dels catalans es malbaraten, i que a ulls de la resta de l'Estat espanyol es consideren com un costum, i que no sigui així un acte insolidari. Una dada, Catalunya representa el 15% de la població de l'Estat espanyol, el 20% del PIB i el 25% de la totalitat dels impostos que es recapten.

El procés d'independència mai serà consentit per l'Estat espanyol, es tracta d'un problema de percepcions derivat per interessos oposats i contradictoris, que es tradueixen en arguments incompatibles, que no es podran resoldre.

La situació és, però encara serà més incompatible. No aguantarem fins una consulta, ni referendum, ni Setembre del 2014.

Fem honor al nostre patró, Sant Jordi, salvem a les “Cleodolindes i Cleodolindos” que viuen al nostre país, i combatim el drac que és el mal, ens te atemorits, ens desinhibeix, ens amenaça i no ens deixa ser lliures ni sortir de la crisi, que és “aquesta Espanya”... viurem millor.

Decidim!!! Però fem-ho ràpid.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pastel-de-50-aniversario-con-velas  

  Aquest és el 50é article que faig per la web economiacat.cat. El seu títol, 50, no és gaire original.

Queda lluny, aquell primer article, “Hollande Shambala”, que es publicava durant les primeres hores del 13 de Maig de l'any passat, per altre costat data molt senyalada per a mi fa anys, i que significava l'inici d'aquesta aventura intel·lectual, en la que he intentat explicar i transmetre les meves reflexions personals en temes que conjugant aspectes econòmics i socials, hagin pogut ser d'interés pels lectors, així com fer-ho d'una forma a vegades més didàctica, a vegades més tècnica i a vegades més emotiva, aprofitant la meva experiència professional operativa dins del món empresarial i la meva experiència docent dins del món acadèmic.

Gràcies a tots els que heu dedicat uns minuts a llegir els meus escrits a la web, als seguidors de twitter i als amics de facebook; així com als que heu comentat amb altres, promocionat i divulgat aquesta modesta web totalment independent.

Per últim, agraïr especialment l'interès d'altres articulistes col·laboradors: el Carles Narváez, el Miquel Lanuza i la Maribel Méndez (a més cap de màrqueting), que amb les seves aportacions han enriquit de forma notable el nivell d'aquesta web. També als “especialistes” lingüístics, els meus fills Ignasi i Mireia; i en darrer terme però de forma molt especial a la Montse Durán, la creadora i estructuradora dels budells d'aquesta web, i que sense la seva inestimable i desinteresada col·laboració, tot “aquest invent” no seria possible.

 

Entrem ja en matèria de l'article, que si volgués seguir l'actualitat hauria de parlar de corrupteles, però penso que al ser un article assenyalat, vull que sigui un article d'esperança, un article d'il·lussió, un article on vull explicar com voldria que fós el meu país, Catalunya. Som-hi!!

 

- Vull viure en un país on els ciutadans siguem l'objectiu i no el vehicle per aconseguir fites personals.

- Vull viure en un país on els ciutadans siguin els propietaris del seu destí, i per tant, on els referendums es popularitzin per les qüestions importants.

- Vull viure en un país on només aspiro a ser català a Catalunya, amb la mateixa normalitat que un alemany ho és a Alemanya, un espanyol ho és a Espanya i un swazilandés ho és a Swazilàndia.

- Vull viure en un país on les meves llibertats acabin quan comencen les dels altres, on poguen viure en dignitat.

- vull viure en un país ón els gobernants que han guanyat unes eleccions mitjançant un programa estiguin obligats contractualment a cumplir aquest, i en altre cas, han de dimitir.

- Vull viure en un país on no existeixen privilegis per a ningú, per suposat sense monarquies, reductes mediavals, ni castes, on els mestres són avaluats i els jutges jutgats.

- Vull viure en un país modern, valent, solidari i generós, lluny del victimisme i dels valors “carrinclons”.

- Vull viure en un país on la llengua i cultura pròpia sigui respectada i protegida, no hagi de malviure, no sigui discutida ni serveixi d'arma per defensar interessos de col·lectius determinats.

- Vull viure en un país en que quan hi hagi corrupció, que existirà perquè es part de la mentalitat humana de forma general, es persegueixi aquesta i no hi hagi cap tolerància amb els corruptes, siguin qui siguin.

- Vull viure en un país intel·ligent, amb gent formada en materies necessàries d'actualitat, com l'economia, capaços de pensar com individus i no un país de seguidors incondicionals i cegs a una sola idea o partit.

- Vull viure en un país autocrític, inconformista i lluitador, carregat d'energia i emprenedoria en els seus empresaris. On no es tanquin empreses, sinó que es reciclin i funcionin.

- Vull viure en un país on els bancs que operin en aquest facin precissament d'això, de bancs.

- Vull viure en un país que impulsi i treballi per tenir el corredor mediterrani, així com infraestructures que representin inversions pel desenvolupament econòmic del país, i no d'altres aparadors polítics.

- Vull viure en un país actiu i creatiu, ja que no fer res potencia la mandra, les rencúnies i l'odi.

- Vull viure en un país on els diners s'inverteixin per crear ocupació i no per pagar subsidis.

- Vull viure en un país just i racional, que pugui entendre.

- Vull viure en un país sense militars.

 

Dues preguntes: T'agradaria viure en un país així? Creus que ho aconseguiràs dins de l'Estat espanyol?

 

No se si en una Catalunya independent ho aconseguirem, però sí estic segur que dins d'Espanya no. Per tant, vull ser català i vull viure a Catalunya, però a una Catalunya sobirana per decidir, per construir i per equivocar-se també. Respectaré el que la majoria pensi, però no respecto la imposició. És fàcil entendre-ho i no faig mal a ningú.

 

Estic segur que viure en un país així és real i possible, i desitjo que no sigui només un lloc maravellós però intangigle, un paradis mític, com és Shambhala, al que feia referència en el primer article d'aquests primers 50.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493