llufa  El Dia dels Sants Innocents és la commemoració d’un fet tràgic pel cristianisme, el massiu assassinat ordenat per Herodes I el Gran de tots els nens menors de dos anys nascuts a Betlem, amb l’objectiu de desfer-se del nou nat Jesús de Natzaret. De com la commemoració d’aquesta dramàtica efemèride històrica ha esdevingut pràcticament en el dia internacional de les bromes, de les innocentades, és un d’aquells interrogants dels quals possiblement mai arribarem a saber els motius.

 

Uns diuen que aquesta conversió va ser conduïda per la mateixa església catòlica en el seu afany de contrarestar la celebració de determinades festes paganes durant l’Edat Mitjana, concretament la del Dia dels boixos, però la realitat  és que es fa difícil d’entendre i més d’explicar com ha derivat el record d’aquell dia de dol sanguinari en l’acció de penjar una llufa o ninot de paper a l’esquena del primer que passa o bé en què sigui un dia en el qual els mitjans de comunicació perden el seu sentit i de forma consentida i graciosa donen top tipus de notícies absurdes, a quina més difícil de creure. 

 

De la mateixa manera es fa difícil entendre, i sembla una notícia més pròpia del dia d’avui que d’ahir, ja que sembla una innocentada però aquesta de les de mal gust, l’empat tècnic a 1515 vots produït com a resultat de més de 10 hores d’assemblea de la CUP, respecte a la decisió d’investir a Artur Mas, cosa que deixa en un no res tot el temps dedicat a preparar i a realitzar l’assemblea d’ahir, i que deixa en mans dels 70 representants territorials que formen el Consell Polític aquesta decisió que es prendrà el pròxim 2 de Gener.

 

Un empat que genera immediates conclusions:

-          - La primera una sensació de dubte per tots els assemblearis, la probabilitat de l’empat només podia contemplar-se en 1/3029=0,00033014, fet que estadísticament  es suposa com a impossible. L’aritmètica en aquest cas ha jugat una mala passada, aixecant suspicàcies derivades d’un excés de casualitat, una casualitat que anul·la el vot de la militància i dóna la decisió als polítics.

-         - La segona, que la formació política sembla dividida, per un costat estan els que donen prioritat a la independència en primer lloc i com a element vehiculitzador per arribar a tenir una societat com desitgen, i per altre costat als qui donen prioritat a l’aspecte social i rupturista per sobre de tot, sense considerar l’estratègia de la independència com a prioritària.

-          - La tercera conclusió, i aquesta em dol especialment, és la imatge que es dona, que el que havia de ser una festa de la democràcia participativa, ha passat a ser un esdeveniment carregat d’un surrealisme tan gran que s’apropa perillosament al ridícul, i que es llegeix com un fracàs del compromís en la política.    

 

Volem o no volem ser independents? Ens podem aclarir? Ens adonem que no hem aconseguit res? Creiem i volem que la independència que anhelem es vegi reduïda a una festivitat acolorida durant el mes de Setembre? O  volem la independència per estar en un millor país, fet a la nostra mida com a societat, no com individualitat?

 

La independència és molt gran, potser cadascú la viu a la seva forma, jo la percebo com l’única oportunitat per viure en llibertat i en benestar, una llibertat i un benestar que no podré gaudir dins de l’Estat espanyol, un estat que sempre ens serà hostil, que mai ens entendrà i que mai ens deixarà decidir. Com vaig comentar fa un temps, la independència és un objectiu massa apreciat, no ens la regalaran, no ens vindrà servida a taula, l’hem de recercar i lluitar, és un camí carregat d’entrebancs i d’interessos contraris, hi haurà desànims, desencisos i traïcions, els majors problemes vindran de nosaltres mateixos, del nostre egoisme al voler la independència a la nostra mida, imposant la nostra voluntat als altres, però en aquest camí necessitem a tothom, als que pensen en nosaltres i als que pensen diferent, a la dreta i a l’esquerra, als moderats i als radicals, als que parlen català i als que parlen castellà, als Calduch i als García, als més intel·ligents i als que no ho són tant, als més racionals i als més emocionals, i també a tots els cupaires sense cap excepció, tant als 1515 que han votat que si a la investidura i als 1515 que han votat que no.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

la marato  La Marató de TV3 és un projecte solidari enfocat a realitzar una tasca de sensibilització de la població catalana respecte a malalties que, ara per ara, no tenen una cura definitiva, i també a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica d'aquestes, sigui per prevenir-les o per curar-les.

Pionera a l'estat espanyol, TV3 celebra anualment un show televisiu consolidat que combina divulgació científica i entreteniment, un programa que segueix habitualment una audiència aproximada de 3 milions de persones i que en aquest any ha recaptat més de 7milions d'euros, el que més recapta a l'estat espanyol. El que genera i envolta al programa televisiu és una gran mobilització ciutadana, i també empresarial, que converteix aquest dia en la gran festa de la solidaritat a Catalunya i es situa al mateix nivell de les maratons solidàries internacionals de més prestigi del món.

Gràcies a la Marató s'han conegut i es coneixen determinades malalties i problemàtiques de la salut. L'impacte mediàtic de la televisió no té rival amb l'objectiu d'aconseguir sensibilitzar als ciutadans. Ens permet veure i escoltar, almenys una vegada a l'any alguns científics de veritat, que fins que surten per la “caixa tonta” són anònims per a tots, però que són els autèntics protagonistes a la vida real, lluitant de forma diària amb les malalties, els seus orígens i les seves conseqüències. Ens permet veure també, els afectats de les malalties, els pacients, escoltar les seves experiències, testimonis i patiments, permetent-nos introduir, almenys per un dia, en la sensibilitat de la seva vida quotidiana, en el seu lloc.

Però tot el discurs happy flowers finalitza en aquesta part de l'article. A la Marató de TV3 , no tot són flors i violes, la Marató és una bona iniciativa però mereix fer determinades observaciones. Aplaudeixo molt sincerament la gran acollida, participació i resultat de la Marató arreu del nostre territori però m'esgarrifa que sigui una cosa tan necessària per a tots.

La primera crítica s'ha de fer en el sentit que la Marató s'ha convertit en un dels motors de la recerca científica del país, però ho és gràcies a la confiança d'una societat civil compromesa, que cada any s'implica amb el projecte una vegada rere un altre malgrat les dificultats econòmiques creixents. L'èxit de la Marató no fa més que tapar una important deficiència a nivell dels organismes públics, siguin estatals, autonòmics o municipals. No sabem triar als nostres dirigents, no tenim suficient exigència cap als nostres polítics i governants, no som impecables amb ells com ho hauríem de ser, permetem que amb els nostres diners, els que recapten amb els nostres impostos, no es solucionin els nostres problemes reals. No sabem ser ciutadans de prou qualitat continuada, preferim ser solidaris un dia a l'any perquè ens és més còmode ser ingenus la resta dels dies, permetem l'existència de corruptes i de lladres a les cadires de comandament, de gent que vol que res canvïi, permetem que ens utilitzin, permetem que ens governi un tipus de gent que no prioritzen la investigació pública i després hem d'acontentar la nostra consciència, la nostra mala consciència, fent accions que la calmin, accions que dignifiquin el nostre esperit d'autosatisfacció amb nosaltres mateixos, com poden ser els vídeos de cubells tirant-nos aigua gelada per sobre o afluixant la pasta en aquestes telemaratons.

La segona crítica va dirigida al tema concret de la Marató d'aquest any. Obesitat i diabetis són dues malalties metabòliques molt freqüents i esteses a la nostra societat. Però associar aquestes dues malalties en una sola fita és un crim, la gent les associa només llegint el titular, la ciutadania és víctima de la desinformació una vegada més si no es veu la Marató completa, on queda clar el que és cadascuna de les malalties. Hi ha dos tipus de diabetis, que són dos malalaties diferents, no tenen res a veure. La diabetis tipus 1, la que majoritàriament afecta a nens i adults joves, la que requereix tractament immediat amb insulina, no té cap associació amb l'obesitat, cap ni una. Precisament els organismes públics estan per informar, no pot ser doncs, que una televisió pública faci un tractament fàcil de la malaltia a nivell de titular de premsa i no faci en la seva concepció aquesta distinció.

La diabetis tipus 1 res té a veure amb la diabetis tipus 2 ni amb l'obesitat, no poden ser tractats en un mateix programa televisiu doncs confon. De Marcador Marato TV3 actualitzacio TVC ARAIMA20151214 0087 57la diabetis tipus 1 no es saben les causes per les quals realment el mecanisme immunològic de l'ésser humà decideix destruir les cèl·lules beta del pàncrees, les productores d'insulina, reconeixent-les com un element anòmal i amenaçant al que s'ha de combatre, destruint-lo. Des d'una televisió pública, no es pot fer un únic programa per aquestes malalties, cal fer doncs maratons separades, una dedicada a la diabetis tipus 1 i un altre que expliqui que un estil inapropiat pot desembocar amb una obesitat i/o diabetis tipus 2.

Realitzada aquesta distinció fonamental, sobra i crec que ofén en una televisió pública que pretén informar, dos fets més desencertats.

El primer, l'inadequat eslògan de la marató d'enguany que diu “1 de cada 4”, va destinat només a la diabetis tipus 2, res a veure amb la diabetis de tipus 1, que com he comentat afecta normalment als més joves, que res té a veure amb l'obesitat i al que cal una sensibilitat especial doncs res té a veure amb els mals hàbits de vida. Els pacients de la diabetis 1, s'han de punxar insulina no per tenir uns costums més sedentàries o inapropiades, són víctimes de la mala sort, no han fet res per merèixer-ho.

El segon fet, és l'anunci del Jaume Balagueró, un anunci pensat només com a clau publicitària però que augmenta el desconeixement sobre la diabetis, un anunci del tot desencertat, un espot que associa la diabetis amb la por, un anunci que atempta contra els educadors, pares i professionals que lluiten perquè la malaltia de la diabetis, concretament la diabetis 1, no s'estigmatitzi, que intenten treballar amb els pacients i fills perquè es cuidin des d´un enfocament positiu, no mitjançant la por, la culpa que no tenen, ni la foscor. Motivar a l´autocura a través de la por no funciona, no s'ha de tenir por a la diabetis, s'ha de tenir respecte, però si portes adequadament la malaltia pots portar a terme tots els teus objectius de vida.

Si a la Marató, però no al tractament fàcil i puntual. Fem Marató tots els dies de l'any i exigim Marató cada dia als nostres governants.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Pare de noi amb diabetis tipus 1

institut de ciencies fotoniques icfo.jpg 1961048783 

La realitat de la Ciència a Catalunya: Un present que ens assegura un futur.

Catalunya ja fa anys va decidir ser un punt de referència del coneixement a Europa i, de fet, l'any 2012 ja era al tercer lloc del rànking europeu d'excel·lència científica.

En un moment on la indústria migrava a l'exterior, a països amb una mà d'obra més econòmica, i quan semblava que el nostre futur només passava per servir cafès a les temporades altes, les institucions científiques ja es movíen per assegurar, davant de la inevitable crisi, un futur que amb la ciència de rerafons i com a protagonista principal assegurava la llavor d'una realitat empresarial que avui ja estem rendibilitzant.

La 'Llei de Ciència Catalana", signada al 2012, dóna plena autonomia de gestió als centres d'investigació, un pas molt important si volíem destacar al món europeu. El gran èxit del programa ICREA, que des del 2002 ens ha aportat més de 300 investigadors de primera línia, amb la signatura d'aquesta llei blindava el seu futur. Tot l'esforç que des del 2002 ha permès que avui Catalunya sigui un referent, no només a Europa, sinó ja a la resta del món, no ha estat exempt d'entrebancs: durant la legislatura de Montilla, la Generalitat va decidir intervenir fons que alguns centres havien rebut de diverses fundacions compromeses amb la Ciència i amb la Recerca, i la 'Ley de la Ciencia española" aprovada pel PSOE el 2011 va estar a punt de deixar als científics del programa ICREA en una situació d'il·legalitat, ja que convertia als investigadors en funcionaris. Finalment van quedar en situació alegal, fins la signatura al 2012, la anteriorment citada "Llei de Ciència Catalana".

Avui dia, al 2015, el nostre lloc com a Centre de Coneixement és indiscutible a Europa, és indiscutible al Món i és indiscutible a la resta de la península ibèrica. Les retallades ens han afectat, sí, però els Centres han captat inversions de fundacions que valoren la recerca, el risc i les idees. Tenim un sector biomèdic d'un pès específic potent, una indústria tecnològica amb un I+D+i que ha aconseguit que tot i la crisi, el nostre valor de Recerca i Investigació estigui a l'alça, i com a país no hem reculat com els nostres veïns més inmediats, ans tot el contrari.

Catalunya té un total d’11 centres de recerca amb el segell Severo Ochoa, dels 23 que té tot l’Estat.

Les distincions atorgades pel MINECO tenen per objectiu identificar i donar suport a la recerca d’excel·lència que es fa a l’Estat espanyol mitjançant el reconeixement als millors centres.

Centres catalans distingits al llarg de les cinc convocatòries Severo Ochoa.

• Barcelona Supercomputing Center - Centre Nacional de Supercomputació (BSC–CNS)
• Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) (centre CERCA)
• Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) (centre CERCA)
• Barcelona Graduate School of Economics (Barcelona GSE)
• Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) (centre CERCA)
• Centre de Regulació Genòmica (CRG) (centre CERCA)
• Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) (centre CERCA)
• Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) (centre CERCA)
• Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) (centre CERCA)
• Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB)
• Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG) (centre CERCA)

Els criteris per a la concessió d’aquestes acreditacions són: tenir un alt nivell d’impacte i competitivitat internacional dins del seu camp; estar sotmesos a processos d’avaluació periòdica per comitès internacionals independents; una orientació estratègica a la ciència de frontera; l’elevada internacionalització tant en les col·laboracions com en l’atracció de recursos humans, i impulsar la transferència del coneixement al món productiu i la societat en general.

I que Catalunya va bé en Ciència, que l'impacte científic (papers) és i ha estat sempre superior al de la resta de l'Estat espanyol, fins i tot quan el CSIC existia feliç sense retallades, que feien més publicacions però d'impacte molt inferior, és quelcom que hem de celebrar, però també hem de vigilar.

Ara fa pocs dies, el Govern espanyol anunciava amb alegria i patxoca la seva nova ocurrència de fer una 'nova' 'Ley de la Ciencia Española', que, després d'haver anorreat el seu CSIC i quasi obligat a emigrar a cents de investigadors del país, sona una mica ampulós o fins i tot perillós. Com afrontaran una Espanya competitiva en Ciència, que ha de recuperar el temps perdut, la confiança de Europa i sobre tot oferir als investigadors punters amb les inversions fluctuans i imprevisibles que proposen? No ens hauria de preocupar què passa Ebre enllà sinó fos perque... qui sap si voldran tocar aquest espai que tant i tant bé vam blindar, cuidar i assegurar inmersos en la seva inefable lluita contra tot el que sona a èxit català?

 Catalunya ja fa temps va decidir que el seu futur va lligat al coneixement. Quin futur podria ser per nosaltres més rendible que donar suport a les polítiques que ho afavoreixin? Ens hi va el nostre futur.
 
M- Duran
Col·laborador a EconomiaCat.cat

omella 

Unes reflexions sobre el nomenament del bisbe Omella.

Fa un parell de setmanes, es va saber que el successor del Lluïs Matínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona, seria Juan José Omella. Havien sonat molts noms, des de Mons. Vives, actual bisbe de la Seu, fins a Mons. Taltavull, bisbe auxiliar de la Ciutat Comtal. Fa uns mesos, però, va saltar l’alarma entre els ambients d’Església: començava a sonar un nom ben estrany per presidir la Seu barcelonina: Mons. Cañizares. Tot va ser un petit ensurt de no res i sembla que el globus sonda va petar només enlairar-se.
El Vaticà esperava ,oficialment mut, però els rumors deien que Barcelona no tindria bisbe fins passades les eleccions al Parlament de Catalunya... I així ha estat. Si alguna cosa no es pot negar, és que el Vaticà ha obrat amb “finezza” , aquesta finesa en la manera de fer que , des de temps immemorials, ha estat característica en ell.

Arribava un desconegut; un desconegut pel mateix bisbe de Barcelona actual (com el mateix Martínez Sistach va confirmar), i una persona que desconeixia tota l’Església catalana. Per tant, pel que sembla, parlaran, a partir d’ara, dos desconeguts cara a cara que s’hauran d’anar coneixent: el bisbe Omella i la realitat catalana.
A l’Església de Barcelona la notícia es va rebre amb certes reserves i contrarietat. És que no hi ha ningú català que sigui adequat? O, si més no, no hi ha, tampoc, alguna persona coneixedora de la nostra realitat que pugui ostentar el títol de Bisbe de Barcelona?

Pel que ha transcendit, aquest nomenament és una elecció directe del Papa Francesc. I és aquí on hom es comença a fer una pregunta de difícil contesta: Com és que el Papa Francesc ha escollit una persona tant allunyada de la nostra realitat, vaja, una persona que, si parléssim de política hauríem d’anomenar “paracaigudista”?

La realitat és que el bisbe Omella no coneix la realitat catalana, però al llarg d’aquests anys, essent bisbe de Barbastre i de Logroño, Omella no ha parat de fer declaracions i actuar sobre els interessos de l’Església catalana, i no precisament al seu favor. Cal recordar que Omella va votar a favor d’una resolució de la Conferència Episcopal Espanyola en que es declarava la unitat d’Espanya com a bé moral, contradient, així, als bisbes catalans que sempre s’han manifestat d’una manera ben diferent. I, per acabar-ho d’arrodonir, a dia d’avui, el bisbe Omella reclama que es retornin a l’Aragó les obres en litigi del Museu de Lleida....

Juan José Omella no és un perfil neutre, no pas. Les bones relacions que l’Església catalana tenia amb Roma en època del Papa Benet XVI semblen història passada, i, com no? La qüestió més espinosa és: què ha fet el Govern català? És a dir, quines relacions diplomàtiques hi ha a dia d’avui amb el Vaticà?

Tothom recorda la bona sintonia existent entre la vicepresidenta Ortega i el Vaticà de Benet XVI, i la retina encara guarda les magnífiques sensacions d’un ancià Benet XVI consagrant la Sagrada Família.
On ha quedat tot això?

Jo penso que el Vaticà, com tot país, té unes bones xarxes de comunicació i aquest nomenament posa en marxa la fi de moltes coses, no pas perquè el Vaticà ho hagi impulsat, sinó perquè aquest moviment denota coneixença d’informació de primera mà. La “finezza” s’ha posat en marxa. Un bisbe que actua contra interessos catalans però que no ha aixecat les protestes històriques que es formaven a Catalunya quan s’imposava un bisbe de fora. Les plataformes de “Volem Bisbes Catalans” les heu sentit aquests dies?
En definitiva, mireu què fàcil és desmuntar tot el sobiranisme.
A Catalunya només cal posar una persona amb perfil esquerrós i tothom content. Fixeu-vos que el Vaticà ha remarcat que Omella és fidel seguidor del Magisteri del Papa Francesc, un magisteri progressista i modern! Qui s’atreveix a criticar aquest nomenament amb aquesta carta de presentació? Heu vist un país en el que provoquin més urticària les posicions conservadores? Tant és si ens fa de Cavall de Troya i les obres d’art del Museu de Lleida acaben volatilitzant-se,o si des de Barcelona es defensa una Espanya unida i forta insultant a la gent sobiranista d’inmorals...

Però el Vaticà no n’és pas el culpable. El Vaticà ha maniobrat veient els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Ha llegit i ha interpretat uns resultats; i, segurament, els ha interpretat millor que tots nosaltres. El Procés és extingit, acabat; aquesta és la visió que n’ha tret el Vaticà; aquest procés s’ha sofocat des de l’esquerra, tant la catalana com l’espanyola. Si tot ve de l’esquerra segur que és bo, diuen els carrers. Si el Vaticà ha encertat el diagnòstic o no, només ho dirà el temps...

Trobeu que hi ha un millor perfil per ser Bisbe de Barcelona si fem aquesta lectura de la gran enquesta que són unes eleccions?

 
Eugeni George
Col·laborador a EconomiaCat.cat

i ara que  Aquesta és la gran pregunta que tothom es fa, la que està en boca de tots, i ara...què?

Primer les matemàtiques dels resultats electorals. La situació és que amb una participació massiva dels votants, els partits i coalicions independentistes, JxS i CUP, tenen majoria d'escons al Parlament català. Però la CUP va prometre i manifesta que no pactarà per no estar d'acord amb el candidat a proper President de la Generalitat, si aquest és en Mas, mentre que JxS va prometre tot el contrari.

Si considerem el nombre de vots, les forces que s'han definit com a independentistes sumen un percentatge de quasi el 48%, no arribant per poc a la majoria absoluta. Altres formacions, com CSQP, Unió i les minoritàries, que no s'han definit respecte a l'independentisme o s'han definit a favor de seguir el camí per una via de pacte amb l'Estat, sumen quasi el 13%. Les forces del NO sumen poc més del 39%.

Els resultats de les urnes no enganyen. Hi ha incerteses, així és la vida, però l'independentisme ha guanyat. Amb aquest titular obríem les seves edicions tots els diaris i televisions d'arreu del món, excepte els espanyols què parlaven tot el contrari, però ja sabem que Spain is different, sobretot en el que es refereix a engany, manipulació i mesquinesa política.

Donats aquests resultats, podem optar per fer el mateix que hem fet fins ara, fer un “copia-pegar”, o “Ctrl+C Ctrl+V” com dirien els més assenyats en l'ús dels teclats informàtics. Podem seguir queixant-nos del centralisme, de les injustícies que realitza el govern del PP, de les indefinicions dels altres partits, de la total manca de respecte per la gent, símbols i tradicions catalanes. I ho podem fer, sortint cada 11 de Septembre per la Diada, a fer una mani molt bonica i acolorida, cada vegada més festiva i menys reivindicativa, l'any que ve deu tocar la samarreta de color fúcsia, no? Demostrant cada any l'enorme creativitat de l'imaginari català. Però tot es desgasta, objectes i subjectes, teclats i persones, si sempre fem el mateix, sempre estarem al mateix lloc, mai avançarem, ens diluirem, ens extingirem, la flama de llum que dóna l'espelma de l'esperança s'apagarà més ràpida o lentament però s'apagarà.

Un altra opció és optar per deixar-ho estar, donar-li a la tecla de “Esc” o “Supr” seguint el mateix lèxic utilitzat abans. Sens dubte l'opció més desitjada pels governants i ciutadans espanyols, també per molts de catalans. És l'opció de la comoditat, la d'abans de la conjuració que vam fer molts catalans l'any 2010, quan ens van passar sense contemplacions el ribot a allò que havíem decidit majoritàriament en forma d'Estatut. Seria l'opció d'abaixar el cap, de perdre el respecte per nosaltres mateixos, de què ens diguin, amb raó, que som un poble covard, que el mascle dominant són els de sempre, la dreta espanyola més reaccionaria, militarista, medieval, amb el beneplàcit d'una esquerra que els hi fa el joc, unaplay esquerra que quan arriba al poder es corromp en un milisegon, saltant-se sense cap mena d'ètica els seus principis, amb l'únic objectiu i voluntat de formar part del grup de poder.

La tercera opció, que no s'ha de confondre amb l'anomenada fins ara tercera via, és dónar un pas endavant, fer un “Av.Pág”, donar-li al Play i ser amos del nostre espai, del nostre temps i del nostre ser. Tenim tota la legitimitat que ens han donat les urnes, no ens entrebanquen en les limitacions d'unes Lleis espanyoles que hem de desobeir perquè no ens representen, unes Lleis fetes a mida “por y para” els que estan en contra de la nostra llibertat. Perquè de llibertat senyors va aquesta lluita, aquesta revolució pacífica i exemplar. A més de llengua, economia, drets socials i moltes altres coses, la llibertat és i ha de ser el bé més preat que té una persona i un col·lectiu. A nosaltres ens manca, com a nació, l'hem de recuperar, l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica sobre els altres. Estem davant d'una afronta major, d'una afronta de país, cal i s'han de trobar els espais de l'acord, amb imaginació però sense extravagàncies, calculant els passos però sense pausa, s'han d'aparcar els espais de la confrontació perquè estem davant d'una cosa molt grossa, la llibertat.

Una vegada resposta la pregunta inicial, ara cal preguntar-se: I Europa?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya