- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2321
ELS 9 PRESOS
Aquest matí estava un xic despistat, no sabia de què fer l’article d’avui. Els meus budells em portaven a pensar en voler escriure sobre la mesquinesa de la Colau. Però per què dedicar-li un altre article a aquesta trepa sense escrúpols que no ha fotut ni brot en tota la seva vida, a aquesta endolla-familiars i endolla-amics, a aquesta persona sense principis que parla de “la gent” però que pacta amb el 155 i l’Ibex-35, a aquesta fomentadora del bulling immobiliari i els narco-pisos, a aquesta inconscient que carrega contra el turisme familiar i d’alt standing que ens dóna en gran part de menjar, a aquesta equidistant de “boquilla” que es queda en el no res.
Quan lluitava internament per no escriure sobre el que em portaven els meus pensaments indignats del que vam veure ahir a l’Ajuntament barceloní, i volia conduir aquests cap altres indrets mentals, i mentre escoltava a l’spotify de l’ordinador una llista que tinc de bandes sonores de pel·lícules, el meu subconscient anava captant la música que sonava de fons de Hans Zimmer, d’Ennio Morricone, de John Williams, de Howard Shore, de Nino Rotta, d’Alain Silvestri, de James Newton Howard i de James Horner entre altres. Música èpica, música d’herois. Uns, herois de ficció, altres, herois de la Història, personatges i persones que ho sacrifiquen tot per una causa que consideren justa.
A nosaltres encara no hem posat la música però si que tenim els herois: els exiliats polítics i els presos polítics. Els 9 presos. Ells, els presos, han desafiat l’establishment per una causa que consideren justa, per la democràcia. Podem coincidir o no amb el seu plantejament polític, podem estar d’acord o no amb la forma de procedir, fins i tot els podem criticar per haver reculat en el darrer moment quan tothom estava engrescat, però ells se l’han jugat per a nosaltres i estan pagant “el pato”. Estan en captivitat, ostatges de malvats i covards, entre reixes, sense poder estar amb els seus, sense poder veure el dia a dia dels seus fills, sense poder prendre un cafè, xerrar amb qui volen i on volen, o simplement escoltar les bandes sonores de pel·lícules des del spotify d’un ordinador. I no ho han fet en benefici propi, quin benefici podien obtenir d’arribar tan lluny?
Per a ells, pels nostres presos, pels nostres herois és el nostre record i aquest modest article. Per a ells que porten quasi dos anys en presó provisional a causa d’un muntatge judicial que només busca donar un càstig exemplar a demòcrates de veritat, acusats d’uns delictes falsos i inexistents pels quals el fiscal els hi demana unes penes aberrants, on el seu únic delicte ha sigut enfrontar-se als poderosos i haver posat de manifest la dictadura real existent a l’estat espanyol. Una dictadura que no deixa veure a la majoria dels seus ciutadans on estant de debò, no els deixa escoltar i menys entendre els missatges contundents que vénen des de Bèlgica, des de Suïssa, d’Alemanya i de l’ONU.
Per a ells que són víctima d’un espectacular aparell de propaganda, que desgraciadament en aquesta dictadura el paguem tots. Un aparell de propaganda que fa creure als “burros” que s’ho volen creure que l’independentisme català és cosa de rics mentre que no cal llegir molt per saber que els grans burgesos catalans van donar suport el 155, van córrer per traslladar les seves seus domiciliàries fora del nostre territori, i són enemics acèrrims de l’independentisme català, precisament per la seva transversalitat. Propaganda que s’activa per donar als catalans la culpa dels problemes dels aragonesos, extremenys, andalusos i castellans, desviant l’atenció del seu principal problema que són els grans terratinents, els banquers i tota la colla que viu i perviu de l’Ibex-35, i a qui jo no anomenaré com empresaris, professió i paraula que a mi em genera un alt grau de respecte.
A l’estat, encara franquista, al govern covard de Sánchez, als fiscals i els jutges del T.Suprem, la defensa de la democràcia, la defensa de la veritat i de la justícia els importa un rave. Ells treballen, pensen i actuen amb tot l’odi del món i amb la voluntat de mantenir una societat submisa on campi amb total impunitat l’imperi policial al servei d’uns quants, on es pugui exercir una repressió com la viscuda l’1 d’octubre, on es pugui aplicar per criteri arbitrari d’alguns, els de sempre, la llei mordassa, on els jutges puguin imputar penes de presó per motius ideològics i deixar en llibertat a violadors, on pugui seguir manant un rei negligent hereu de Franco que no podria treballar en cap càrrec a cap empresa normal.
I davant de tot això, els nostres herois, els nostres 9 presos, i els seus advocats que també lluiten com podem davant d’aquesta vergonya d’estat, lluny d’acovardir-se, lluny de penedir-se, intentant canviar l’ordre de les coses, l’ordre de la música establerta, l'ordre de la lletra donada, els 9 presos passen a ser “el preso número 9” i es mimetitzen amb la veu folk de Joan Báez dient:
“Padre no me arrepiento,ni me da miedo la eternidad,
yo se “ que allá en el cielo,
el ser Supremo nos juzgará”
... afortunadament diu el Ser Supremo i no el Tribunal Supremo...
Ara, sonen a l’spotify de l’ordinador les notes musicals de la banda sonora de Braveheart, la pell de gallina i tota una premonició que haig d’anar finalitzant l’article i fer-ho amb la darrera paraula que pronuncia un William Wallace torturat i moribund, una paraula que és un desig pels presos i serà una lluita per a ells, la paraula “LLIBERTAT”.
Josepru-LL- jord-I-sanchez dolors-B-assa orioljunqu-E-ras raul-R-omeva jordi-T-urull carmeforc-A-dell jordicuixar-T-.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2841
COLAU, EL CANVI DE KARL MARX PER GROUCHO MARX
Ada Colau va anunciar que tot canviaria amb ella al capdavant de l’ajuntament barceloní.
Ella representava i formava part del que s’anomenava nova política. Algunes de les seves promeses eren un Ajuntament transparent sense acords a despatxos a l’ombra, el final dels desnonaments a la ciutat, la reconversió dels manters, una Barcelona neta i segura, oberta al món, la derogació de normes de l’ordenança per evitar abusos de poder sobre les persones més vulnerables i col·lectius estigmatitzats com poden ser sense sostre i prostitutes, la inversió en guarderies municipals que tanta falta fan, una ciutat pensada i a mida pels seus ciutadans i seguint només els seus interessos, una ciutat socialitzada i socialista, una ciutat de pensament progressista i d’esquerres sota l’ideari de Karl Marx.
Tot promeses incomplertes. Amb ella, la nova política ha envellit de forma accelerada, ha quedat enterrada a la velocitat de la llum, convertint-se en només una legislatura, en un clar exemple del que és fer vella política, la política de sempre, amb nous figurants com Ada Colau que el que fan és menysprear la vella política en les seves manifestacions però porta-la a terme en cadascun dels seus actes.
Ada Colau només té un objectiu, i aquest és innegociable, vol romandre al poder, vol seguir a la poltrona, encara que faci vergonya la forma de fer-ho, encara que tingui que pactar amb el xenòfob Valls, encara que s’hagi d’entendre amb el PSOE del 155, tot s’hi val per seguir a la cadira. Segueix el que deia Marx, però ha deixat el pensament de Karl Marx per interioritzar i seguir al peu de la lletra les paraules de en Groucho Marx, quan deia: “ aquests són els meus principis, si nó t’agraden en tinc d’altres”.
Ada Colau no ha canviat res, s’ha convertit en la màxima garant del no-canvi. Bé una cosa sí que ha canviat, ha canviat de Marx. Colau: el canvi de Karl Marx per Groucho Marx.
Ella que predicava la lluita per la transparència i criticava els acords portats a terme en els despatxos a esquenes dels ciutadans, ara és la primera en filibustejar i traçar estratègies d’impossible encaix en foscos reservats de restaurants, és la primera a faltar als seus ideals, o suposats ideals que si abans tenia ara ha perdut, per acabar pactant amb el diable, esdevenint una trepa més amb una ambició insaciable i malaltissa de poder. 
Ella que deia respectar els drets d’autodeterminació i plorar amargament pels presos polítics, ara pactarà amb els hereus de l’Ibex 35, amb els hereus del règim del 78, amb els impulsors i garants dels repressors i carcellers dels presos, amb els que mai canviaran res perquè formen part del que s’hauria de canviar en primer lloc i amb màxima urgència.
La Barcelona de Colau que havia de ser l’estendard i bastió del canvi, el catalitzador d’un nou concepte profund de ciutat moderna i europea al servei dels seus ciutadans, vés per on que quedarà en no res, en quatre súper-illes que fan nosa a tothom menys a quatre il·luminats, en una ciutat incòmoda carregada de carrils bici als llocs més inversemblants, en una ciutat amb transport públic insuficient, brut i deficient, en una ciutat que seguirà encarint-se i on els seus ciutadans han d’abandonar els barris on sempre han viscut, en una ciutat que s’està deteriorant i on ja no funciona ni el 010, en una ciutat insegura, en una ciutat bruta, en una ciutat que ara és rècord en desnonaments, en una ciutat exponent de la caspa i de l’immobilisme.
No vull aquesta Barcelona perquè vull a Barcelona.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 4914
TAILOR-MADE...IN SPAIN
L’informe realitzat pel Grup de Treball de l’ONU contra les Detencions Arbitràries és demolidor en potència i transcendència. Reclama l’alliberament immediat de l’Oriol Junqueras i "els Jordis", així com la corresponent indemnització per reparar el mal causat. No es tracta de cap recomanació ni suggeriment, com es vol donar a entendre des del Gobierno Central de Madrid, sinó que són resolucions d’obligat compliment en la mesura que es basen en la Llei Internacional de Drets Humans, vinculant pels estats membres de l’ONU, i que dóna sis mesos a l’estat espanyol per atendre la rogatòria abans de rebre sancions per incompliment i irregularitats en la detenció il·legal dels presos polítics, per la parcialitat dels jutges del Tribunal Suprem dins un procés penal que considera literalment inversemblant, i per la incompetència d’aquests jutges per emetre resolucions al respecte davant d’unes detencions que han esdevingut arbitràries com a resultat del lliure exercici del dret a les llibertats d’opinió, expressió, associació, reunió i participació dels empresonats.
Davant d’informes similars d’aquest grup d’expert de treball, la resposta dels dos estats membres de l’ONU va ser acatar les conclusions fetes pel grup de treball i van actuar amb l’alliberament dels presos, com va ser França en el cas de l’opositor Kazakh Mukhtar Ablyazov acusat de robar diners al seu estat d’origen i amb una ordre d’extradició, o en el cas del polític i periodista polonès Mateusz Piskorski acusat d’espionatge a favor de Rússia i la Xina.
L’estat espanyol, davant d’informes que afectaven tercers, i com a estat membre de l’ONU, ha demanat exigir i acatar les conclusions fetes pel grup de treball, tal com va passar en el cas de l’estat veneçolà i el líder de l’oposició en aquell país, Leopoldo López.
I què ha fet ara l’estat espanyol? Fer el ridícul, una vegada més.
Com que no els ha agradat gens la decisió, que els deixa en evidència davant del món civilitzat, com se’ls hi veu el llautó, l’estat no accepta el que diuen els experts i intenta disparar amb bala a tot el que no fa el que ells volen, o a tot al qui opina diferent de com ells volen que opinin, qüestionant i desautoritzant la validesa del grup d’experts de l’ONU i la seva composició, iniciant una campanya de desprestigi contra alguns dels seus membres i demanant la seva inhabilitació.
La realitat i la democràcia els sobrepassa, segueixen vivint dins d’un vestit fet a mida de color roji-gualda, un tailor-made, una gran túnica que envolta als seus ciutadans, “protegint-los” del que diuen a fora, impermeabilitzant-los de les que consideren notícies negatives, no deixant-los veure com és la realitat en tota la seva dimensió, difuminant-la, rebaixant-la, canviant-la, ometent-la, enganyant, sempre enganyant. Tailor-made...in Spain.
Un vestit fet a mida per imposició del poder judicial, del poder polític unilateral i del poder de la comunicació, la propaganda, que mentre els diaris més influents europeus i del planeta s’han fet ressò de la notícia, els principals diaris i televisions espanyolistes espanyoles miren cap a un altre costat en un esperpèntic i vergonyós buit informatiu, dissimulen, menteixen i ho fan o bé callant o bé explicant la notícia de forma esbiaixada i interessada. 
Que no els hi agrada el que diu una televisió, amenacen de tancar-la o diuen que estan desinformats si està fora d ela seva influència. Que no els hi agrada qui guanya les eleccions, no importa, els suspenen i ja està. Que això inhabilita la veu de milions de persones, de ciutadans europeus, és igual, són catalans. La solució espanyolista espanyola sempre passa no per solucionar els problemes sinó per voler-hi passar per a sobre, per abusar del seu poder.
Vull pensar que viure en un món antidemocràtic, fet a mida, un món pitjor per cert, un món en què no es vol veure, no es vol escoltar i no es deixa parlar és un món que té els dies comptats. Tinc la sensació que aquesta és i serà la primera bufetada als morros de moltes altres que continuaran arribant des d’organismes internacionals.
Si som forts, si resistim que ho farem, la nostra Catalunya, la que vol mirar, escoltar i deixar parlar serà més forta.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2509
EL QUE EL PROCÉS HA UNIT, QUE NO HO SEPARI L’HOME
L’article d’avui està basat en una reflexió que em va fer la Maribel, la meva esposa, la persona que acompanya la meva vida des de fa més de 30 anys i això que jo en tinc només 35...Ara bé!, des de fa 20 anys.
El dia que ens vam casar, una tarda molt i molt calorosa del mes de juliol, a l’església de la Concepció de Barcelona, el mossèn poblenoví, com nosaltres, que oficiava la cerimònia, en Joan Enric Vives, avui convertit en flamant bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep andorrà, al finalitzar la cerimònia sense missa, ens deia l’habitual frase “el de Déu ha unit, que no ho separi l’home”, frase que inspira el títol de l’article: el que el procés ha unit, que no ho separi l’home. Ara llegireu els motius:
Es comenta molt, sobretot com a propaganda de l’ultranacionalisme espanyol, que "el procés" ha erosionat i trencat famílies i amistats, que ha separat la societat catalana. Potser és cert fins a cert punt, potser ha succeït en certs casos, potser hi ha parelles, tietes i nebots, cosins que estan en altres indrets geogràfics, amics de la infància i joventut, que no han sabut gestionar la disparitat d’idees amb altres, gent que imaginava una estimació i amistat eterna amb altres pel sol fet de no conèixer-los, una estimació i amistat fictícia basada en el desconeixement i no pas en el respecte, l’empatia i l’acceptació del que pensen a qui estimem i apreciem. Els amics i amigues de veritat no desapareixen davant la disparitat de pensament, la família de veritat no s’allunya sinó que es solidaritza, s’interessa i t’escolta més. La resta són avinences i acords, aspectes materials pensats sovint amb la butxaca; l’estimació i amistat veritables són sentiments molt més profunds i importants, vénen del cor.
No es comenta gaire, segurament perquè l’aparell de propaganda es menor, que el procés ha unit a molta gent, jo crec que a molta més gent que la que ha separat.
Ha reforçat solvents amistats que ja existien i que han afegit un nou sentiment que els uneix encara més, un nou tema de conversa, un nou tema per quedar, un tema que els apropa i enforteix la seva afinitat i amistat.
El procés també ha activat l’amistat entre gent que es coneixia poc o no es coneixia. Quantes vegades ara ens parem a xarrar una estona, quedem per esmorzar o simplement fem un cafè amb veïns i veïnes que abans només ens veiem a l’ascensor i ens creuàvem un curt, ras i trist “Bon dia o bona tarda”. Ara els considerem part d’un col·lectiu que pensa com nosaltres. Alguns els hem descobert perquè porten un llaç groc reivindicatiu que reclama la llibertat dels presos. A altres els vam descobrir aquell 1 d’octubre, a les 5 de la matinada, quan començaven a caure gotes de pluja però sabíem que estaríem allà per defensar els drets i la democràcia, rebent cops de porra si calia, aquell dia els vam descobrir i ens vam unir, una unió que perdura fins ara.
Però el més difícil i important del procés és que ha servit per a reforçar relacions humanes, amistats i llaços familiars amb altres persones que pensen de forma diferent, molts de fora de Catalunya, que no comparteixen el sentiment i pensament de què el millor pel nostre país és la independència, però que t’han escoltat, t’han respectat i fins i tot han discutit els teus criteris, defensant els seus. Amb aquest grup, lluny de dividir, saps que sempre hi pots comptar perquè enfront de la disparitat i l’adversitat, no han volgut fer cas del que els hi deien uns mitjans manipuladors sinó que han volgut escoltar el que els hi explicava el seu company, el seu amic, la persona en qui sempre han confiat i ara no ho deixaran de fer per pensar diferent políticament.
El que el procés ha unit, la independència no ho separarà.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3648
MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
"Mujeres al borde de un ataque de nervios" va ser la pel·lícula que va consagrar a Pedro Almodóvar internacionalment. Protagonitzat per Carmen Maura, Antonio Banderas, Maria Barranco, Julieta Serrano, Chus Lampreave, Rossy de Palma i Fernando Guillén entre altres, aquest transgressor film de l’any 1988, amb la seva inconfusible posada en escena, va mostrar de manifest per sempre més, el que seria l’estil impactant del director manxec, significant un renovador alè d’aire fresc pel cinema espanyol de l’època.
Les noies d’Almodóvar no estaven a prop d’un atac de nervis, estaven com un llum directament. A Marchena, no sabem si li passa el mateix però sí sabem amb tota certesa que perd els nervis sovint i sempre en la mateixa direcció, quan declaren els testimonis citats per la defensa, quan aquests ciutadans diuen la veritat sobre el que va passar i com va anar realment la violenta i brutal intervenció policial.
Marchena està nerviós, molt nerviós, a mesura que avança el judici i s’apropen les proves testificals cada vegada se’l veu més incisiu, tallant, amenaçador i intervencionista, Marchena al borde de un ataque de nervios.
En els darrers dies, l’hem vist acarnissant-se de forma innecessària amb l’interrogatori fet a la professora i filòsofa Marina Garcés, dient-li amb tota la seva supèrbia a una persona educada “no me replique”, dient-li que no pot fer apreciacions ni valoracions personals mentre el tribunal sí que havia acceptat totes les percepcions i valoracions personals (inventades, per cert) quan aquestes venien dels testimonis de l’acusació, dient-li que “usted no puede leer un guión, la ley lo prohíbe” quan ella només tenia unes notes recordatòries. I finalment, se li va l’olla del tot quan l’advocat Benet Salellas diu que davant la impossibilitat de fer una pregunta no en formularà més, i respon “Correcto. Mucho mejor”, posant en evidència en una curta expressió de dues paraules tota la seva parcialitat en el judici.
La tensió exterior del jutge Marchena, i suposo també l’arterial, va en augment amb l’interrogatori del testimoni i advocat Lluís Matamala que demana al tribunal contestar en català. En aquest moment, Marchena convertit en un sac de nervis tot ell, s’enganxa amb el testimoni i l’amenaça clarament d’expulsar-lo de la sala, advertint-lo clarament que haurà d’assumir les conseqüències disciplinàries i legals corresponents, més tard li dirà “no me interrumpa, cuando yo hable, usted guarda silencio”.
Amb Jordi Pesarrodona, el del nas de pallasso, es concentren en una única imatge tota la magnitud del seu estat nerviós, quasi de frenopàtic, quan interrompent la declaració del testimoni li pregunta “qué lleva usted entre las manos?” i el pallasso li respon aixecant i obrin aquestes “Nada, quizás son los nervios”... 
Marchena és la Pepa a l’escena del gaspatxo de la pel·lícula d’Almodóvar, una Pepa que mentre explica els ingredients que porta aquest suc andalús: tomàquet, cogombre, ceba, una punteta d’all, oli, sal, vinagre, pa dur i aigua, amaga la veritat dels seus components, els somnífers que porta dins. Marchena ha volgut tenir tots els papers dins de l’auca del judici, ha sigut el president de la sala d’admissió, el ponent, el que intervé en totes les sessions, el que condueix com han de ser les preguntes, el que marca quan s’han de presentar les proves, i també serà el que dicti la sentència. És un bon actor, sens dubte, però ara està nerviós, molt nerviós perquè li ha caigut la careta, se li ha vist el llautó i ja tothom sap quin serà el final d’aquesta pel·lícula, un final escrit molt abans que comencessin a rodar-la.
La diferència està en què Mujeres al borde de un ataque de nervios era un comèdia i aquí estem davant d’un drama.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3101
CIBELES ESTELADA
Sens dubte una de les imatges icòniques que deixa la macro manifestació de la tarda del dissabte 16 de març a Madrid és la de la “diosa Cibeles” sostenint una senyera estelada, una deessa per cert, que en els darrers temps està molt mancada de celebracions al seu voltant, una deessa Cibeles estelada.
A EconomiaCAT hi vam ser una vegada més, com sempre estem i estarem fins que la democràcia sigui una realitat, encara que sigui a territori hostil, com ho era. Arribada en AVE divendres nit, ens trobem al Girona FC a l’hotel, el dissabte ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, seguint les recomanacions d’en Pep Guardiola, esmorzem xocolata i xurros, passeig pel centre, visita al Museo del Prado, on ens adonem que serà un dia molt especial, ja que el català és l’idioma que s’escolta més al museu, museu en gran part pagat pels catalans. Dins del museu, parada obligada al quadre “El jardín de las delicias” de "El Bosco", un dia farem un article d’aquesta obra mestre transgressora en el seu temps, per acabar dinant a prop del Congreso de los Diputados i estar ben situats de cara a la tarda.
Gent, molta gent a la manifestació, ni divuit ni vint mil, menteixen com sempre, menteixen compulsivament siguin de dretes o d’esquerres. Hi van arribar 500 autocars, però es va desplaçar gent amb AVE, avió i cotxe particular. Seríem uns 100mil o 150mil com a poc. Mobilització controlada com les de sempre, sense incidents, somriures a dojo, palpable i evident transversalitat, carregada de civisme i pacifisme, amb gent de totes les edats salvant òbviament els extrems, simbologia groga, persistència, molta persistència, gent que no es cansa mai, gent que no afluixa ni afluixarà, i també algun gest crític i de cabreig amb els nostres partits polítics. Gent neta, neta de pensament i neta físicament, potser el "Fairy" ens marca molt culturalment.
“L’autodeterminació no és delicte”... clar que no ho és en un estat de dret. Llavors per què ho és a Espanya?
Democràcia és decidir ... és la mateixa essència. Per què doncs és selectiu a Espanya el fet de poder decidir?
Els dos lemes de la manifestació, tan evidents en si mateixos, haurien de fer pensar al poble espanyol, que es va mostrar llunyà i indiferent. Només uns quants centenars de madrilenys, castellans, canaris, gallecs i bascos (per cert, molt poques “ikurriñas” vaig veure) sembla que siguin receptius a aquesta barbaritat que veiem cada dia, a aquesta caricaturesca aberració jurídica contra els presos polítics on els teòrics agents de l’ordre són els primers a falsificar-ho tot, a aquesta aberració mediàtica que lluny d’informar els desinforma amb propaganda barata i ens insulta diàriament, ja no només a la nostra intel·ligència sinó també a la nostra dignitat, a aquesta aberració humana que és l’odi racial cap al tot que és català, una massa dirigida i convençuda que els catalans som persones d’una altra categoria, que no tenim raons ni tenim drets, una massa de persones amb comportaments més propis dels ignorants pobles causants dels grans genocidis de la història que de societats avançades com el temps actual ens requereix.
Aquesta imatge de la Cibeles estelada que intenta cridar l’atenció amb el seu, escolta Espanya!, que intenta transmetre i ser vista com un raig d’esperança, com un raig de claror cap a la brillantor de la diversificació de pensament, com un raig per recercar una vida diferent i millor, com un raig per fugir dels mals de sempre; malauradament no és escoltada ni vista, és ignorada i menyspreada en el millor dels casos, i en el pitjor es considera com una amenaça al que tenim i no com una oportunitat el que podríem ser.
No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. No hi ha pitjor insensibilitat que el que no vol empatitzar.
I donada aquesta situació, potser la imatge que perdurarà serà la del rètol que hi havia a la mateixa plaça de la Cibeles, aquell que assenyalava a la “plaza de la independencia”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
