- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2104
QUAN TOT CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL A CASPALAND
Vaja, vaja! Amb la setmaneta.
Mentre el món canvia el seu clima de manera inexorable, l’estat espanyol utilitza el seu instrument jurídic per aferrar-se al seu passat dictatorial.
Pels que encara pensàvem que el canvi climàtic era una cosa encara llunyana i no ens tocaria viure els seus efectes en dècades, pels que vèiem el desglaç i desaparició de les glaceres com un tema espectacular en els reportatges del National Geographic, pels que combatíem les onades de calor comprant més aparells d’aire condicionat, pels que no ens volíem adonar de la migració d’aus i plantes arreu dels diferents territoris en la recerca de nous ecosistemes per a poder viure, pels que no volem plantejar-nos els motius pels quals les gavines cada vegada estan més dins de la ciutat caçant escombraries enlloc del mar caçant peixos, per a tots nosaltres, els incrèduls, els panxa-contentes, ha arribat un inesperat convidat masculí amb nom de dona, El "Glòria", que ha entrat devastadorament a casa nostra enderrocant la porta sense trucar ni demanar permís per fer-ho, ha devorat amb una sola queixalada els nostres litorals marítims, ha fet màgia fent desaparèixer davant dels nostres ulls les nostres platges, ha esclafat violentament les línies elèctriques i conduccions d’aigua, ens ha deixat sense paraigües, ha arrasat els nostres cultius, ha tirat per terra els nostres arbres i ha desmantellat els nostres hivernacles.
El "Glòria" ha marxat, però ens ha avisat que la crisi climàtica està amb nosaltres, es tracta d’una emergència del present que s’ha d’afrontar, en vindran d’altres i cal estar preparat per sobreviure, conviure i viure.
El clima ha canviat, el món canvia, i quan tot canvia, tot segueix igual a Caspaland, un Parc Temàtic que fa més de 80 anys que resisteix, encara que resisteix malament, el pas del temps. Malgrat que el parc rep habitualment, cada vegada més habitualment, l’aplicació de capes de pintura a dojo, aquestes no arriben a tapar mai la realitat de les seves estructures que estan velles, corcades i podrides per dins.
Caspaland no és el nom oficial del parc però és com tothom el coneix avui. Abans d’inaugurar-lo, l’any 39 com a Frankoland, va ser necessari enderrocar i netejar a fons tot allò que feia nosa, el que molestava i era un destorb. Els encarregats de portar-ho a terme van ser els militars i els policies polítics, que encara formen part de l’immobilitzat del parc. Van haver de netejar la terra de les males herbes que havien crescut, de dissidents, de comunistes, de rojos com ells deien, de gent que pensava però pensava diferent. També va ser necessari (i frapant per a ells) utilitzar explosius, com les bombes que van llançar a Sant Felip Neri, assassinant a desenes d’innocents, la majoria d’ells eren nens, danys col·laterals va dir la seva propaganda. Tot pel parc. Tot per Caspaland, un parc de l’horror fet a imatge i semblança del Naziland a Alemanya i Mussoliniland a Itàlia.
A la mort del fundador del parc, el seu hereu JCB, va decidir canviar-li el nom i que passés a ser un parc lúdic enlloc d’un parc de l’horror, que és el que reclamava la gent. Va fer una rentada d’imatge i una nova capa de pintura, aquesta vegada brillant, també va retolar de forma ben visible i a tot arreu el nou lema del parc “cap a una transició”. Però malauradament res canviava, tot era igual de forma estructural, ni el lloc, ni les atraccions, ni els escenaris, ni els mobles, ni els empleats.
I aquell parc que havia de reconvertir-se i ser l’exemple de reconversió d’altres parcs que volien fer-ho, va seguir sent el mateix parc brut, obscur, vell i ranci de sempre, el mateix Frankoland, el Caspaland de sempre.
Alguns dels seus visitants, van confondre la realitat amb la ficció i van ser enganyats, pensant que la transició havia existit realment i ara el parc era un lloc agradable per passejar i viure on es governava en democràcia i respectant l’estat de dret. Tot mentida i confusió, la mateixa confusió que tenen els visitants del parc quan veuen deambular pels seus carrers a personatges com Torrente i Martínez el Facha, amb altres com Jiménez Losantos, Marhuenda, Inda i Abascal, sense poder distingir quins són els de ficció i quin són els reals.
Des de fa uns mesos (potser anys), com ja se li veia el llautó, i aprofitant l’arribada de l’hereu de JCB, de qui diuen que està “mu preparao”, Caspaland ha iniciat un intent de nou rentat d’imatge, fent veure que la justícia està per sobre de qualsevol ciutadà, i que la Llei és per a tothom, però clar, com Caspaland és com és i res no canvia des de la seva inauguració, la nova capa de pintures ha consistit només a vestir amb togues els més fidels i fanàtics al règim, i dividir el parc en 4 territoris, el Supremoland, l’Audiencialand, el Superiorland i el Constitucionaland. Una divisió que no és tal, tot segueix igual.
Han augmentat el nombre d’espectacles en aquests territoris del parc, així a Supremoland hem contemplat atònits el seu show estrella, “el Juicio del Procés”, una tornada a l’horror que mai ha deixat d’existir al parc, amb gran ressonància internacional, que dona i seguirà donant molt a parlar i fer. D’aquest show se’n està parlant fins i tot, a molt Parlaments democràtics, a Nacions Unides i a Amnistia Internacional. Ara que aquest espectacle ha acabat, n’ha començat un de nou en una sala més petita però igualment macabre, la sala JEC, sota el nom “la expulsión del President Torra”, basada en com uns jutges prevaricadors dominen tota una societat, se’n riuen de les Institucions i acaben per fer fora al líder escollit pel poble. Bé encara no ha acabat, però tots sabem com acaba.
A més, aquesta setmana, la setmaneta que dèiem a l’inici de l’article, estem d’estrena, a Audiencioland ha començat “el Juicio de Trapero”, la segona part de la "saga del Procés", y que narra les peripècies d’un policia del cos dels Mossos, a qui el poble va considerar un heroi per fer bé la seva feina un mes d’Agost del l’any 17, i a qui ara els jutges tramposos i venjatius sotmeten a una farsa de judici. Aquest show té un missatge pedagògic, vol deixar clar a milions de persones, i a generacions i generacions de policies que qui manen són ells, els jutges. La factoria creativa de Caspaland, del tot autofàgica actualment, no para, ja està preparant el final de la seva antológica trilogia, “El retorno de Puigdemont".
Malgrat els calers que es gasten en promocionar el producte, i les capes i capes de pintura, la resta del món ja no compra entrades pel parc, ara les han de regalar, són gratuïtes i per entrar només calen 4 requisits que diuen patriòtics i per ells són imprescindibles: ser violent o acceptar la violència, ser anticatalà, no respectar la llibertat de pensament i d’acció dels altres, i no ser gens demòcrata.
Caspaland seria per riure sinó fos perquè és un autèntic drama.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2055
RES HI HA DE NORMAL
Desitgem que torni la normalitat al context polític, volem veure la tornada a un escenari tranquil i normal de les coses, necessitem sentir que es fan passos que ens portaran a recuperar aquesta situació de normalitat perduda en els darrers anys, que ja en són molts, però no us enganyeu, aquí no res hi ha de normal.
Malgrat busquem com enganyar a la nostra ment, vivim en l’excepcionalitat més absoluta, privats de llibertats fonamentals que estant en mans d’altres, ja sigui un govern, ja siguin uns jutges, ja siguin uns mitjans de propaganda que ens dicten el que està bé i el que està malament fer, o ja sigui la suma de tots ells.
Que veiem als senyors Puigdemont i Comín participant en les sessions del Parlament Europeu no té res de normal, no són lliures d’exercir el dret de representació dels seus votants, sobre ells recauen les malicioses accions no democràtiques dels que es creuen “senyors” sobre nosaltres i que els hi volen retirar aquesta facultat, sobre ells hi ha l’amenaça certa de demanar la seva detenció. No res hi ha de normal en què puguin ser lliures a tot el món, menys a l’estat espanyol, menys a casa seva, a Catalunya. Res hi ha de normal en què encara segueixi aquesta persecució.
Que veiem la sortida de Jordi Cuixart de la presó no té res de normal, perquè 48 hores més tard hem vist el seu retorn a la gàbia on continua privat de la seva llibertat com a conseqüència d’una sentència que fa vergonya només pensar-hi. Ell i altres líders socials, igual que els altres polítics empresonats, incloent-hi una presidenta electa democràticament pel Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, són esclaus segrestats pel poder pervers judicial, una colla de fanàtics i energúmens. Res hi ha de normal, això és molt gros i encara manca una solució. 
Que veiem que han nomenat a una socialista, Dolores Delgado, com a fiscal general de l’estat no té res de normal, el PSOE-PSC són artífex de l’aniquilació de la democràcia a Catalunya amb l’aplicació del 155. Demà comença el judici al major Trapero, i a hores d’ara encara roman l’acusació de rebel·lió i sedició feta per fiscalia de l’estat. Res hi ha de normal en l’acusació al major dels Mossos, ho sabem perfectament, igual que sabem que la seva única culpa va ser no donar l’ordre d’atonyinar als seus ciutadans que només volien votar.
Que veiem una taula de negociació Gobierno Español i Esquerra ERC, i la recent entre els grups majoritaris dels partits que componen el Parlament català, no hi ha res de normal. S’intueix una aposta personal de Junqueras dins de la seva guerra fratricida amb Puigdemont, segurament amb l’ombra d’en Mas i alguns dels antics d’Unió, per d’abraçar-se als Comuns i PSOE a canvi de què? Només de sortir de la presó i la resta fum? El mateix fum que hi havia en les estructures d’Estat i la mateixa xarrameca buida que ens prometien? Res hi ha de normal en la seva resposta: “Y una mierda. Y una puta mierda”, com a reacció a una pregunta molt normal.
Que veiem que el govern de Madrid s’omple la boca de dir que la solució vindrà pel progressisme, el seu progressisme constitucional fet a mida, i onegi la paraula diàleg com a lema propagandístic per no tenir precisament diàleg sobre certes coses, no té res de normal. Quatre paraules boniques per seguir fent el mateix de sempre, que han permés estabilitzar el govern de Madrid i a la vegada dividir a l’independentisme perquè torni a caure a l’ona de l’autonomisme, al somni dels submisos i a la renúncia voluntària dels seus drets i llibertats, per tornar de nou a la casella de sortida.
No hem fet tot el que hem fet, no hem arribat on hem arribat, per ara tornar al començament, per anar allà on ja estàvem, per tornar a viure a l’excepcionalitat infame excepcionalitat de la indignitat del què no té drets i no busca solucions.
Res hi ha de normal en el que hem fet, i ho seguirem fent fins ser lliures.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2716
NO ROBARÀS...
Espanya ens roba i ens segueix robant.
Aquesta setmana s’han publicat les dades del dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat segons el flux monetari, la xifra supera els 16.800 milions d’euros en els exercicis 2015 i 2016. D’acord amb aquestes xifres, el dèficit fiscal del 2015 va suposar el 8,2% del PIB en un any que els catalans van aportar el 18,9% dels ingressos del sector públic espanyol, un total de 16.803 milions d’euros, i només van rebre el 13,2% de la despesa. Respecte al 2016, el dèficit fiscal va ser del 7,9% del PIB, els catalans vam aportar el 19,2% dels ingressos del sector públic espanyol, un total de 16.801 milions d’euros, i només vam rebre el 13,5% de les despeses.
Aquestes xifres empitjoren més si restem la despesa discrecional de l’Estat, és a dir, si s’exclouen les despeses de la seguretat social, bàsicament pensions i prestacions d’atur, que s’han de considerar com a drets adquirits per els ciutadans a títol personal i no subjecta a la discrecionalitat de les polítiques territorial del govern central, i que d’aquesta manera fan pujar l’índex del dèficit més enllà del 10%.
Aquest percentatges, que no tenen cap cas similar a tot el món occidental, mostren que l’espoli a Catalunya persisteix any darrera any i es fa insuportable. Ni a la Baviera alemanya, ni al Massachusetts americà, per posar dos exemples clars de zones de gran contribució proporcional al seus respectius Estats, el percentatge s’acosta al nostre. Això no és solidaritat, això és un robatori gran com un cabàs.
Catalunya pateix un efecte contractiu continuat en la seva economia com a resultat del dèficit fiscal derivat de l’actuació de l’Administració central, cosa que perjudica el nostre benestar present i futur. Cada dia surten 45 milions d’euros de Catalunya cap a Espanya que no tornen. El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya representa un important drenatge de recursos que té uns costos socials i econòmics molt importants.
Dit d’un altre forma més directa, són uns lladres. No robaràs... I sense excepcions, no robaràs..., tampoc als catalans.
En quant l’aspecte social, s’acostuma a dit que Catalunya ha de ser solidària amb les altres comunitats de l’estat espanyol i s’oblida que a Catalunya mateix hi ha molta pobresa, una xifra estimada de prop d’1 milió de persones. No és just que els diners que haurien de servir per ajudar als catalans amb menys recursos acabin destinats a finançar burocràcies sobredimensionades d’altres comunitats, exèrcits fatxendes i cossos de policies estatals, que quan venen a Catalunya, no venen a fer el bé i a protegir-nos sinó que venen a fer mal.
En quant l’aspecte econòmic, els empresaris, treballadors, polítics, estudiants, investigadors, consumidors, i en definitiva, tots els ciutadans de Catalunya fan i faran esforços per què el país pugui competir. El govern, central i local, han de garantir que les infraestructures i els serveis públics que els catalans tenen, han d’estar a l’alçada d’aquells dels que tenen els competidors d’altres indrets, però això no succeeix. Ens estem quedant enrere comparativament amb altres àrees de l’estat: línies de metro que mai no es fan, trens d’alta velocitat que mai no arriben, hub intercontinental de l’aeroport del Prat que mai no es produeix, ampliació del port i corredor mediterrani, solucions a les carreteres més congestionades i perilloses que no es porten a terme, rondes col·lapsades, universitats infradotades que no poden oferir el que la indústria necessita, etc., són només alguns dels senyals d’alarma que ens avisen que estem perdent el tren d’Europa i del món. On hi ha més activitat econòmica ha d’haver més infraestructura pública, en el cas català, a l’estat espanyol passa just al contrari.
Amb els nostres recursos es perpetuen sistemes negligents, sistemes basats en el subsidi i no en la productivitat. El dèficit fiscal ofega l’economia catalana de forma directa i indirecta.
És el nostre futur, però com podem demanar justícia fiscal a qui no sap el que és la paraula “justícia”? Com podem demanar-li sang al vampir? Com podem demanar-li al lladre que ens torni el que ens ha robat?
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3486
DOBLE COP D’ESTAT
Parlem de cop d’estat a Catalunya, i així és, però s’està gestant un altre cop d’estat a Espanya, sinó al temps. Doble cop d’estat.
Històricament, els executors dels cops d’estat han sigut els militars, va passar amb Franco a Espanya, amb Videla a Argentina, amb Bordaberry a Uruguai i amb Pinochet a Xile, igual que en molts altres casos en què l’exèrcit es va revoltar contra els règims democràtics escollits per al poble. Els militars han sigut els baluards dels poderosos per restablir l’ordre quan el sistema de privilegis i jerarquies estava en perill, normalment amb l’excusa d’actuar per patriotisme.
Ara les coses han canviat, no estem de forma permanent sota pressió colpista militar, però els cops d’estat segueixen existint i s’han sofisticat. Ja no són els senyors de la guerra qui executen accions militaristes per la força per “resoldre” (al seu entendre) els conflictes, ara l’exèrcit només intimida però els executors en primera instància són els jutges.
Catalunya ha estat un escenari del nou tipus de cop d’estat, un exemple clar de cop d’estat 2.0 dut a terme pels colpistes amb toga que executen accions judicials prevaricadores fetes a mida, que de forma irregular, indigne, injusta, impune, venjativa i autoritària actuen contra Presidents i governs electes de forma democràtica, a qui han empresonat o obligat a exiliar-se.
Ha canviat la forma però no el fons de portar a terme els cops d’estat, la finalitat és la mateixa que hi havia amb les intervencions colpistes militars, eliminar els adversaris per fer-se i perpetuar-se en el poder. 
Aquest fenòmen no és exclusiu al nostre país, tots hem escoltat els casos de Lula a Brasil, de Kirchner a Argentina i de Zelaya a Hondures, per posar tres exemples. Els mitjans d’informació ens han venut que eren Presidents i governs corruptes, no em pronuncio, no visc en aquests països i no els conec en profunditat, però sí que conec molt bé el que diuen aquests mitjans de comunicació de la “caverna” espanyola sobre Catalunya i tot sabem que no hi ha res de veritat. Per què llavors hem de creure el que diuen d’aquests països? No us patina un xic que les campanyes de desprestigi agressives es facin sempre contra governs d’esquerra o que volen canviar i revertir l’establishment?
Estem davant d’un doble cop d’estat. El primer cop d’estat s’està produint fa mesos, és contra Catalunya. Cop d’estat és la ingerència de la JEC-Junta Electoral Central al dictar la inhabilitació del President Torra, cop d’estat és que el mateix organisme hagi dictat la privació d’Oriol Junqueras de la seva condició d’eurodiputat desconeixen la jurisprudència del TJUE-Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea. Tot forma part de l’estratègia d’invasió dels jutges dels alts tribunals espanyols en la política catalana. Tot és part d’un cop d’estat que pretén aniquilar la resistència democràtica per vies pacífiques del sector independentista i favorable al dret a decidir que és predominant a Catalunya i contrari al foscos interessos dels no demòcrates.
El segon cop d’estat s’està gestant, és contra Espanya. Rei, partit de dretes que són ultradretes, ultradreta reconeguda, premsa cavernària o millor dit cavernícola, jutges hereus del franquisme i els seus seguidors, policies propensos a donar pallisses als ciutadans, militars colpistes, romàntics de la dictadura, poders fàctics de tota la vida, hooligans de la repressió, fanàtics del “a por ellos”, espantalls de tot allò que és ranci, aiatol·làs i altres tarats mentals, estan fent una molt dolenta digestió dels resultats electorals, de la democràcia. Saben que el pacte d’esquerres amb la importància de les sobiranies perifèriques investiran a Sánchez, saben que seran majoria al Parlament espanyol, potser controlaran l’administració però no estan disposats a acceptar que controlin l’estat perquè l’estat és poder, creuen que els pertany i per tant actuaran utilitzant el mateix sistema que el seguit a Catalunya contra Catalunya, aquesta vegada en el marc espanyol, contra Espanya.
Igual que hem vist aquí, els “voceros” que formen els mitjans d’incomunicació centrals, monopolitzats pels poderosos, seguiran difonent mentides i més mentides a tort i a dret per crear una opinió pública favorable, per ser un caldo de cultiu òptim a la posterior intervenció de la jerarquia judicial dominada pels ultres, que desplegarà la repressió política, calculada i selectiva de forma coordinada amb el braç polític no democràtic.
Igual que creien els colpistes militars, aquests cossos de jutges colpistes oligàrquics pensen que són uns salva-pàtries d’emergència per restablir l’ordre perdut, es veuen a sí mateixos per sobre de tot, estant convençuts que estan facultats per inventar relats i interpretar lleis de forma retorçadament maliciosa amb l’únic argument jurídic de “por sus cojones”, creuen que el seu deure és actuar a cops de sentències en benefici de la unió de la Santa Pàtria, quan realment només són uns pocavergonyes mafiosos que defensen els seus particulars interessos i idees feixistes.
Corrompen l’Estat de Dret, no els importa. Degraden la democràcia, cap problema per ells. Aniquilen les llibertats, creuen que millor.
Catalans i espanyols, és un doble cop d’estat, un cop d’estat judicial.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2870
EUROPLANTOFADA ALS MORROS
L’eufòria no és bona amiga, ho sé, però penso gaudir de forma totalment conscient del plaer d’estar en aquest estat mental i emocional de sentiment de benestar, felicitat, excitació i alegria almenys fins demà dilluns.
No és que m’hagi tocat el Gordo ni cap dels seus premis secundaris, de fet, ni em tornen els diners. El meu goig, com ja imagineu, és com a resultat de la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre la immunitat del vicepresident Oriol Junqueras, la seva vulneració de drets, i les conseqüències de tipus Tsunami que poden haver-hi a partir d’ara, i que de forma immediata afectaran el President Puigdemont i a en Toni Comín.
Una Europlantofada als morros als tribunal espanyols d’injustícia i a tota la seva “claca de palmeros”, a tots els falsos salvadors de la pàtria, als que alguna vegada han cridat o pensat “a por ellos”, als fatxes, a tots els organismes repressors no demòcrates de l’estat espanyol, a tots els que els aplaudeixen i a tots els que ho accepten amb el seu indigne silenci... Ostres! Que a gust m’he quedat!
Però des de demà dilluns, hem de deixar l’eufòria a un costat i continuar amb el treball, la perseverança i estar alerta, molt alerta. Els enemics de la llibertat són poderosos, fa massa anys que estan al poder, que fan favors a altres i com a contraprestació, se’ls hi deuen favors. Ara es senten humiliats, traïts per Europa, traïts per l’ONU, traïts per Amnistia Internacional, traïts i ferits en el seu orgull nazi-on-all espanyol. Treuen foc pels queixals, estan rabiosos, no els hi han donat la raó, com s’atreveixen aquests maleïts europeus del TJUE, deuen ser maçons? O potser jueus? Qui s’ha cregut que és aquest David Sassoli? Deu ser un comunista, un defensor de terroristes, un etarra, un criminal colpista... 
Ells reaccionaran, no ho dubteu, i reaccionaran malament, estar clar. Tornaran a rescatar l’esperit més ranci del Cid Campeador. No saben guanyar i menys saben perdre. Intentaran fer el que sempre han fet, prevaricar, enganyar i falsejar. S’empararan amb els fanàtics ayatollahs que componen el poder judicial, un poder descontrolat i autoritari que s’imposa sobre els altres poders escollits democràticament a l’estat espanyol, per fer una interpretació inexistent de la sentència, una interpretació de la Llei que només està en els seus caps retorçats però no en els textos, ni tampoc en una Constitució que han tornat a reescriure a la seva conveniència amb finalitats malicioses i decadents. Quina tristor i pena de gent. Quina merda de gentussa.
De realitat només hi ha una: Oriol Junqueras estava a presó provisional quan va ser escollit com a membre del Parlament Europeu. Des d’aquell moment havia de haver cessat la presó provisional i activar-se la immunitat, ja que des d’aquell moment és diputat europeu. Per poder continuar penalment contra ell hauria sigut necessari que el Suprem sol·licités el suplicatori corresponent al Parlament Europeu i haver esperat resposta. El Suprem va actuar de forma fraudulenta.
Junqueras ha estat condemnat i està empresonat per un tribunal que no tenia dret a condemnar-lo donat que disposava d’immunitat. Els delinqüents són els jutges i els fiscals espanyols. Els jutges esteu, ni més ni menys, que per impartir justícia, no per donar lliçons a ningú, ni per fer política a favor del rei i la ultradreta, ni per salvar a cap pàtria conjuntament amb les forces d’ocupació estatals i la caverna mediàtica, ni per defendre determinats resultats o interessos com veu fer amb els bancs.
Cap funcionari de l’estat ha d'anar contra la democràcia, la llibertat i els catalans, que és el que feu. Sabem que ens odieu i sabem els motius, però no entenem aquests perquè som demòcrates.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2518
IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA
Us recomano la sèrie de Netflix “Rebellion”, una sèrie produïda per la televisió pública irlandesa, situada en el context històric de la Revolució de Pasqua a Dublín l’any 1916, ara fa un segle, en la que es narra el moviment armat d’un reduït grup de voluntaris que va esdevenir aquells dies de lluita contra l’ocupació britànica, la primera potència del món en aquella època, i la recerca de la república independent d’Irlanda.
El romàntic moviment va fracassar en poc temps, va ser sufocat per les tropes britàniques ràpidament, però la violenta i desproporcionada repressió de l’Imperi britànic els dies posteriors a l’alçament, els injustos judicis sumaris i els afusellaments dels líders “rebels” Pádraig Pearse i el sindicalista James Connolly entre altres, van ser la llavor per la consecució de la independència aconseguida per Irlanda sis anys més tard.
El moviment revolucionari de la Pasqua no comptava amb el recolzament majoritari dels habitants dublinesos però la repressió indiscriminada imposada al país és el que va fer canviar l’opinió popular, i va convèncer a la majoria de la població que no era possible conviure en un món lliure amb els britànics. El partit independentista, Sinn Fein, minoritari en aquell moment es va transformar en la primera força política del país.
Un segle després, a poc més de dos mil kilòmetres de Dublín, i salvant les distàncies, podem parlant d’escenaris similars entre Irlanda i Catalunya. Irlanda després de 100 anys, Catalunya. A principis del segle XX, Irlanda feia segles que era “britànica”, la seva conquesta havia començat l’any 1169, amb l’Acta de la Unió de 1801, el parlament irlandès és suprimit i amb ell la supressió de drets i llibertats dels irlandesos. D’igual manera, Catalunya forma part del regne d’Espanya des de finals del segle XV, perdent posteriorment els seus drets i llibertats amb el Decret de Nova Planta l’any 1716 com a resultat del centralisme borbònic central.
Ni a Irlanda ni a Catalunya mai es va perdre el seu sentiment nacional particular, ni els seus costums i tradicions. Els irlandesos van afavorir l’idioma anglès en lloc de l’originari gaèlic, al contrari dels catalans que sempre vam conservar la nostra llengua tot i estar prohibida i perseguida, però ells van convertir la religió catòlica com un símbol de sentiment nacional oposat al protestantisme britànic. La religió i la llengua són en cada cas el símbol d’identitat nacional.
Durant segles, irlandesos i catalans han estat submisos a pertànyer i formar part dels seus respectius imperis, jo diria que Catalunya més que Irlanda, la major part del temps han estat en pau amb ells, recercant l’autonomia com a màxima expressió de la seva identitat pròpia. L’augment independentista en ambdós casos, ha vingut donat per la incapacitat del poder central per reconèixer la voluntat i idiosincràsia d’aquests territoris dins del context nacional.
Diferències també hi ha, i són clares. El context de principis del segle XX i XXI és diferent, i com a conseqüència el moviment català és menys radical i gens violent. No es poden comparar les imatges de l'ocupació de l’oficina de correus per un grapat de voluntaris irlandesos armats amb l’ocupació pacífica i massiva de l’aeroport del Prat, però el rerefons és el mateix. 
A Catalunya no existeix una zona, com l’Ulster, habitada majoritàriament per protestants que els irlandesos consideraven com a colons. En el nostre país les comunitats de catalanoparlants i castellanoparlant estan barrejades, no existeix una separació ancestral de catalans i no catalans pel seu origen, tots ho són i com a conseqüència l’idioma, que és un símbol identitari, no és una separació infranquejable entre partidaris i no partidaris de l’independentisme.
Anys després de l’alçament de Pasqua, el governador britànic de Dublín comentava l’estratègia del primer ministre, mà dura per un costat i negociació per un altre, com a forma per conservar la colònia irlandesa. A Catalunya la repressió no cessarà. Les fotografies per buscar una negociació, tampoc. És la forma per acabar amb la voluntat del poble per un costat i mostrar a ulls del món una propaganda negociadora. És, i sempre ha sigut, la manera d’actuar dels imperis en els temps moderns.
Irlanda avui és independent. No es van deixar enganyar amb negociacions que no ho són, que només busquen la perpetuació del colonialisme. Després de la primavera de 1916 va venir l’estiu irlandès, i després la tardor i l’hivern, i així, tossudament any darrer any fins que l’imperi va claudicar i l’objectiu es va assolir. A la tardor calenta catalana, ara no pot arribar un hivern fred. El canvi estacional no pot esdevenir un canvi mental. Ens governa i governaran essers venjatius, i si les nostres institucions claudiquen, com sembla que fan, les hem de fer caure, enderrocar-les per patriotes intel·ligents, fins a tenir un grup de líders que siguin mereixedors de la nostra dignitat i persistència demostrada.
Qui vulgui separar ens vol fer dèbils, ja sigui de dins o de fora, estigui a la presó, a l’exili o al mig del carrer. Junts i units som imparables. Ànim que la victòria és a tocar però només si escalfem l’hivern, fem insuportable la primavera i bullim a l’estiu.
Ho aconseguirem i al segle XXII algú s’emmirallarà en el nostre fenomen per escriure un article anomenat Irlanda després de 100 anys, Catalunya, després de 100 anys, XXX.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
