- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2009
NO ES NEGOCIA AMB TERRORISTES
El terrorisme d’estat és incompatible amb l’estat de dret. Són dues coses antagòniques.
El silenci sepulcral de les institucions espanyoles del present davant els informes desclassificats de la CIA del passat, la seva sistemàtica i vergonyosa negació, la por dels polítics actuals a investigar qui hi havia darrere dels GAL, qui era a dalt de tot de la piràmide, i la voluntat de mantenir per sobre de tot una callada institucional i política, són l’evidència més clara que les misèries i escàndols no s’han superat.
La guerra bruta de l’estat roman entre nosaltres, la seva trama criminal segueix preparada per actuar de forma ràpida i en tot moment sense considerar les credencials democràtiques que prediquen, i fer-ho en forma d’estructura de clavegueres d’estat davant de qualsevol element que sigui dissident del seu concepte d’indissoluble unitat de la nació, que vagi en contra dels seus pilars fundacionals construïts amb el mateix material que les cases de les tribus massais, a base de fang i merda, i que qüestioni els seus artificials mites contemporanis, pocavergonyes convertits en una espècie d’herois d’una falsa democràcia, com són Felipe González, el senyor X dels GAL, i Juan Carlos de Borbón, el senyor C de la corrupció i les comissions.
Però silenciar, negar, tapar, amagar, mentir i callar no significa que les coses no existeixen, hi són. Tapar la corrupció de Juan Carlos, no fa que no sigui un corrupte comissionista que s’ha servit del seu lloc de treball per enriquir-se a costa dels que ell considera súbdits. Tapar a Felipe González, no fa que deixi de ser un sinistre personatge que va utilitzar diners públics per organitzar escamots paramilitars i mercenaris il·legals que van atemorir, segrestar, torturar i assassinar, i enterrar en calç viva a desenes d’activistes i militants bascos. Tapar la violència policial de l’1-Oct, no fa que centenars de ciutadans pacífics i demòcrates fossin cruelment agredits i apallissats per un model policial digne de les dictadures més fosques i brutals. Tapar la repressió al moviment independentista, no fa que la injusta repressió existeixi de forma impune en un estat subdesenvolupat en els drets i les llibertats personals i col·lectives com és l’estat espanyol, un estat on no existeix la transparència i en conseqüència no existeix la democràcia.
Quan un país és governat per corruptes, mafiosos, dictadors i terroristes és una desgràcia per aquell país i pels seus pobres ciutadans. Però quan aquests ciutadans es deixen ser governats per aquest tipus de perversa gent, quan els ciutadans no es rebel·len i estant còmodes amb aquest plantejament d’estat, llavors la desgràcia es transforma en tragèdia perquè la gent passa a ser còmplice de l’estat, a combregar amb les seves formes i fets, són com ells, són ells.
Un estat, on la seva gent i les seves institucions, accepten les clavegueres és un estat de clavegueres. Un estat on s’accepta ser o haver sigut governat per a terroristes, i no es fa res al respecte, passa a ser estat terrorista, i no es negocia amb terroristes. El nazisme practicava terrorisme d’estat. Daesh practica terrorisme d’estat. I els GAL eren terrorisme d’estat.
Un estat, on la seva gent i les seves institucions, volen infondre el terror a altres, a les minories és un estat terrorista. Un estat que permet que policies pagats amb fons reservats fabriquin informes i proves falses contra els seus adversaris polítics és un estat terrorista. Un estat que permet tenir el seu Tribunal Suprem en mans de fanàtics ultradretans que aprofiten aquests falsos testimonis per emetre sentències desproporcionades i injustes contra polítics amb ideals no concebibles per a ells, és un estat terrorista. Un estat que permet construir un relat fals i pervers forjat de l’odi i el menyspreu al pensament d’altres és un estat que practica el terrorisme. Un estat que envia a milers de policies a apallissar arbitràriament a ciutadans indefensos és un estat terrorista.
No es negocia amb terroristes, no es negocia amb els nazis, no es negocia amb els jihadistes islàmics, no es negocia amb Espanya.
Si els espanyols accepten el silenci és perquè ja els hi va bé aquest silenci, per a ells els GAL va ser una bona cosa, sort dels GAL que van parar els peus als “separatistas vascuences”. Són els mateixos que fan i volen silenci sobre el que va passar a Catalunya el 1-O i dies posteriors, són els mateixos que ja els hi va bé les condemnes injustes als polítics catalans, són els mateixos als que els és igual la democràcia.
Si a Catalunya ho acceptem, som i serem com ells, si no ho acceptem ens tocarà lluitar, no negociar, perquè les clavegueres i el terror formen part de seu ésser, les clavegueres i el terror formen part intrínseca de la seva matèria inorgànica, les clavegueres i el terror són ells.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2220
GEORGE FLOYD I JORDI CADARELL
El covard assassinat de George Floyd per asfíxia a mans d’un policia, el darrer 25 de maig a la ciutat de Minneapolis és horrorós, repugnant, abominable i fastigós.
El món ha quedat en shock veient el vídeo que retrata l’assassinat de Derek Chauvin, un policia blanc, pressionant amb el seu genoll i durant uns 10 minuts el coll de Floyd, mentre aquest implorava per oxigen només per a poder respirar, "-I can’t breathe" eren les úniques i últimes paraules d’en George, mentre aquest deixava anar el seu darrer alè de vida.
En "Pedro López López" se’n fa creus del que ha passat a Minneàpolis des de la seva Aracena natal, província de Huelva. S’esgarrifa del racisme existent a la societat nord-americana, s’indigna de la brutalitat policial i critica l’actuació de Trump de tirar més benzina al foc durant la crisi. En Pedro segueix les notícies del cas de Floyd per les edicions digitals de El Mundo i l’ABC. Ell és catòlic i va a missa cada diumenge amb la seva esposa Irene i els seus tres fills, on avui han fet referència al pobre George i han pregat per la seva ànima. En Pedro és policia nacional des de fa 15 anys, i 8 d’ença que està a la unitat antidisturbis. És fàcil des del domicili del seu poble esgarrifar-se del racisme i la xenofòbia cap als ciutadans afroamericans dels Estats Units. És fàcil indignar-se amb l’abús de poder i la brutalitat policial quan els fets succeeixen a més de set mil quilòmetres. És molt fàcil criticar a Donald Trump com a agitador i provocador de la política de l’odi.
Ara bé, situem l’escena fora d’Amèrica del Nord, a un poble de la geografia catalana anomenat Sant Julià de Ramis, per exemple. Modifiquem la data per l’1 d’octubre, i l’any pel 2017. Canviem també el context, no tractem d’un ciutadà que havia pagat amb un bitllet fals de 20 dòlars sinó d’un ciutadà que de forma pacífica anava a votar a un referèndum. Finalment canviem el nom de l’agredit, el catalanitzem un xic i parlem d’un tal Jordi Cadarell, a Catalunya.
En Pedro és el policia que cantava el “A por ellos” dins l’autocar quan anava cap a Catalunya, en Pedro és aquell policia que va estar una setmana tancat al vaixell dels Piolín, en Pedro és aquell policia que arrossegava pels cabells al Jordi Cadarell l’1 d’octubre, és aquell que saltava i trepitjava amb les seves botes per fer mal a sobre del Jordi Cadarell i altres dels seus companys que estaven asseguts en actitud passiva a unes escales, en Pedro és aquell que el llençava escales avall, en Pedro és aquell policia que apareixia a totes les televisions agafant de la mandíbula a en Jordi Cadarell, en Pedro és aquell energúmen que ignorava al Jordi Cadarell després de ferir-lo. En Pedro, com la majoria dels seus companys, va actuar aquell 1 d’octubre com el que és, un animal irracional i violent, sense ajustar-se a la legislació vigent ni als protocols existents dins del cos policial, atemptant contra la integritat física i la dignitat dels ciutadans als quals van atacar, degradant-los i humiliant-los.
Pedro i Derek són el mateix, els agressors, uns monstres sense escrúpols. Un critica a l’altre però fan el mateix. Un prega per les víctimes de l’altre però són el mateix tipus d’immundícia assassina. George Floyd i Jordi Cadarell també són el mateix, les víctimes d’una herència xenòfoba que actua de forma brutal. Els paral·lelismes són evidents, George va ser sentenciat i assassinat per ser negre, Jordi va ser apallissat per ser català.
El problema és només veure “la paja en el ojo ajeno”, tots aquells que avui ploren la mort de George Floyd van aplaudir, justificar, tapar o com a poc van callar davant la violència i repressió de l’estat contra els ciutadans que només volien exercir el seu dret democràtic. Tant fàstic fan els que aplaudeixen, justifiquen, tapen o callen la mort de George Floyd com els que ho van fer davant la tortura d’en Jordi Cadarell. A l’1-O hi va haver xenofòbia, xenofòbia anticatalana, i va haver abús de poder i violència per parts de les forces de l’ordre, hi va haver apologia a l’odi institucional per part de les autoritats, jutges fatxes i del govern de l’estat.
La diferència rau en que als Estats Units d’Amèrica s’han fet manifestacions a totes les ciutats, a España no ha sigut així. Als Estats Units d’Amèrica el cap del pentàgon s’ha negat a enviar l’exèrcit contra els ciutadans i a España ja sabem el que hagués succeït.
Spain is different! Spain is a nightmare!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3216
VUWL, RES SERÀ IGUAL
Ja és massa tard per evitar la recessió i els seus efectes devastadors a conseqüència de la sobtada i massiva frenada de l’activitat a les economies més importants i significatives del món, provocades pel shock exogen i extrem de la pandèmia.
La pregunta a fer-nos ara és quan i com serà la sortida. El quan sortirem condicionarà el com sortirem.
Sortirem amb la forma d’una V?, la que seria avui, la forma de lletra més desitjada de l’alfabet. NO, és impossible i ho sabem. Aquesta forma només és possible si existeix un control total de la pandèmia en un curt període de temps, cosa que no ha passat, van deixar entrar el virus i encara que fem coses per voler tornar a una fictícia normalitat, el virus hi és i ens condiciona. La caiguda en picat de la nostra economia i l’impacte que ha tingut i tindrà en els mesos vinents la Covid19, el confinament i el desconfinament sense garanties, fan impossible un retorn a la mateixa velocitat que es va produir la davallada. Les pèrdues ocasionades als sectors més afectats com són els comerços en general, el turisme, l’hostaleria i la restauració, el sector immobiliari, la indústria de l’automoció i els esdeveniments culturals ja no són recuperables.
Sortirem amb la forma d’una U? Significaria una entrada en picat, com s’ha produït, i una posterior sortida ràpida després d’un període de tocar fons i en el que costa recuperar-se. Seria un escenari optimista i desitjable però del tot improbable. Amb un estat que no ens va protegir quan havia de fer-ho, que va deixar que s’escampés el virus, que no ens va deixar aïllar quan tocava, un estat que amaga coses, que es deixa subornar, que no ens facilita eines per lluitar en l’àmbit sanitari, ni ens les proveeix per sobreviure en l’àmbit econòmic, la sortida mai potser ràpida ni sòlida, de fet és dubtós que hi hagi sortida per mitjans propis. Una sortida amb U seria possible amb mesures fiscals i monetàries encertades, molt fortes i encaminades a aconseguir la recuperació, mesures que ni a l’estat espanyol ni a la UE es veuen a curt termini, donat el seu llarg historial de negligències anteriors.
Sortirem amb la forma d’una W? És la forma més probable si es prenen mesures de relaxament en el distanciament social, com sembla que són les que dicta el govern espanyol, un govern sense rumb ni lideratge social, i sempre a expenses dels seus amos, elèctriques, empreses de l’Ibex35 i bancs, que els asseguren una jubilació daurada mitjançant les portes giratòries per tots conegudes. La forma en W és la marcada per la negligència d’uns irresponsables que amb l’excusa de salvar l’economia, acaben amb més morts i una crisi econòmica pitjor i de més duració, que té com a resultat una recuperació inestable de manera que quan es comencen a veure els efectes d’una certa acceleració, es torna a caure en depressió, produïda per un rebrot de casos del virus. Es tracta d’una forma altament nociva per la incertesa econòmica i social que genera.
O no ens en sortirem, que seria una L? És l’escenari més pessimista però sembla que hem agafat aquest camí, el de la caiguda per no remuntar més. És el camí de deixar caure empreses, sobretot petites i mitjanes empreses que anaven tirant abans de la crisi. És el camí de no ajudar, i enfonsar més als milers i milers d’autònoms, molts que no ho són per vocació sinó obligats per les circumstàncies de la crisi financera anterior. És el camí de no ajudar a qui dóna ocupació. És el camí resultant de tractar una crisi excepcional, com si fos un refinançament usual. És el camí que porta i portarà a moltes empreses i autònoms a no poder pagar les seves despeses, a acomiadar els seus treballadors, a plegar. És el camí que porta i portarà a molta gent a perdre el seu lloc de treball, a perdre els seus ingressos.
VUWL, res serà igual.
A tots ens afectarà, no tornarem als dies de febrer del 2020, viurem en un món diferent, haurem de prendre consciència i ens haurem d’adaptar. Res serà igual.
Altres pandèmies han fet pensar a l’ésser humà. Mireu que va passar després de les epidèmies de pesta negra del segle XIV, va ser la fi del feudalisme. L’ésser humà va deixar d’estar còmode amb un sistema que tenia assimilat, un sistema paternalista, un sistema en el qual treballaves per l’amo a canvi que de la protecció d’aquest, quan realment el sistema no et protegia de tot, no et protegia d’un minúscul bacteri que va causar la mort de 50 milions de persones.
Res serà igual. D’aquesta pandèmia i de les seves conseqüències no ens en sortirem sols, no ens en sortirem individualment, no ens en sortirem amb més austeritat i més retallades. Al contrari, ja hem vist el que passa quan retalles amb salut, que col·lapsem de forma fàcil. Tampoc ens en sortirem amb més deute, ja que si poses més diners al sistema però disminueixes en despesa pública i salaris, al final la liquiditat acaba anant als més rics, creant més desigualtat.
Res serà igual. Necessitem que qui ens governa ens ajudi, tal com va fer Franklin D. Roosevelt als Estats Units l’any 1933, veient que després de la Gran Depressió i abans que la societat col·lapsés, havia d’haver una intervenció estatal massiva acompanyada de polítiques d’ocupació. A Alemanya no ho van veure, la societat va col·lapsar i els hi va entrar de ple el feixisme hitlerià, cosa que cada vegada veiem més implantada a l’estat espanyol i als nostres carrers on fan apologia de l’autoritarisme onejant la bandera rojigualda que s’han fet seva.
Res serà igual. Per ensortir-nos-en necessitarem diners, i en aquest moment d’un estat més intervencionista, però no un intervencionisme a l’ús, no un intervencionisme per rescatar els negocis estratègics sinó per a participar-hi, per garantir l’ocupació, no per retallar els salaris sinó per aportar serveis gratuïts i de qualitat, els serveis essencials, l’educació, la sanitat, l’habitatge, el transport, etc.
Res serà igual. Un ESTAT en majúscules que tingui la capacitat de gestionar i interpretar que la globalització no és el que crèiem fins ara, que en certes coses cal desglobalitzar-se. Capitalistes sí però un nou capitalisme adaptat a les situacions, no un capitalisme amb peus de fang que cau per l’escomesa d’un petit organisme de 400 nanòmetres de diàmetre i que s’adona que té una vital dependència de llunyans indrets per defensar-se i que no és capaç per mitjans propis ni de fabricar mascaretes per la seva població. Un ESTATque entengui que cal reindustrialitzar-se, que cal definir de nou les bases del modern "Estat del Benestar".
I com es paga tot això? Amb la L segur que no. Però amb U s’escriu CatalUnya i amb U s’escriu cUideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3484
BANCA CARRONYAIRE
Avís a navegants: Aquest article fot ferir sensibilitats però no importa. A qui fereix, és que s’ho mereix.
En els moments extrems, com ho és ara, és quan surt la veritat del que un és, la part més bona i més dolenta del que portem a dins, sense disfresses, és quan aflora el valor real de les persones de forma individual, i el valor social de les empreses i societats com a col·lectiu.
La bondat natural, la perseverança il·limitada i la temprança racional són actituds que afortunadament es veuen positivament manifestar-se diàriament en temps de la Covid19, però també n’hi ha d’altres de molt negatives, com són l’avarícia desmesurada, l’odi perniciós, la maldat gratuïta i la ira desbocada.
Tots i cadascú de nosaltres tenim la nostra imatge o fama, a vegades no és sempre la correcta, tenim diferents imatges en funció dels àmbits perquè hi ha persones que tenim més o menys arestes emocionals, o perquè sabem i decidim utilitzar-les més o menys. Ara bé, en una situació extrema, és quan se’ns veu el llautó i projectem una imatge més autèntica.
El mateix succeeix a una empresa. En aquests moments difícils i pels seus actes aflora la seva autèntica ètica i personalitat, aflorant una imatge que deixa de ser conseqüència dels anuncis de televisió, premsa i ràdio, per passar a mostrar-nos una imatge més fidedigne i més propera del que l’empresa és realment.
Amb un títol aparentment molt contundent, com és el de Banca carronyaire, un podria pensar que qui ho escriu respon a un capdavanter defensor del comunisme més radical i soviètic, els que em llegiu setmanalment sabeu que no és així, sóc capitalista. És cert que tinc moltes arestes de pensament econòmic, a cavall entre el socioliberalisme i la socialdemocràcia, i fins i tot, amb algun matís liberal, en funció del context temporal polític, econòmic i social.
Crec, defenso i predico el capitalisme, com a vehicle pel benestar i creixement de les persones que componen la societat, la història ens ho mostra i demostra. Crec, defenso i predico l’important paper que hauria de tenir la Banca en aquest sistema capitalista, però critico i ataco ferotgement a una Banca com aquesta, una banca immoral, una banca destructora, una Banca sense escrúpols ni cap gota d’ètica, una Banca que no fa de Banca sinó que extorsiona, desiguala i crea desgràcia a la societat.
A cadascuna de les crisis del segle XXI, la del 2008 i la de la Covid19, la Banca, aquesta Banca, ha activat els seus més deplorables mecanismes carregats de males pràctiques. El 2008 amb la venda de preferents, la venda de bons, les sortides a Borsa fallides, comportaments tot ells, que ens va projectar una imatge guanyada a pols, una imatge de mentiders, d’aprofitats, de barruts, d’anar contra la societat.
Una reputació que no han pogut netejar i que consoliden amb l’actual crisi. La Banca demostra un cop més, que com a globalitat, els seus dirigents, una gran part dels seus directius, i també malauradament de forma sovint, una gran part dels que hi treballen, es mereixen la seva mala fama, una reputació que els fa veure com són, voltors carronyers, hienes, l’últim graó dins de la cadena tròfica.
Mira que voler vendre assegurances a preu abusiu com a obligació per accedir a finançament mitjançant crèdits ICO en un moment de necessitat i desesperació econòmica com aquesta! Quina vergonya, quina poca ètica! Us imagineu a una infermera o a un metge venent una assegurança a un pacient amb coronavirus com condició per atendre’l?.
Mira que voler amortitzar el deute que tenen concedit a empreses i autònoms, fent una venda creuada de productes, tapant forats del passat, fent un intercanvi del deute ja existent i avalat per ells, per noves línies avalades per l’ICO, avalades per l’estat, és a dir, pel conjunt dels ciutadans, i en moltes ocasions exigint un augment de garanties addicionals! Quina barra!
Mira que carregar-se parcialment o totalment les línies de circulant, com pòlisses de crèdit, de pagament a estranger, confirmings, pòlisses de descompte de rebuts, etc. que tenien les empreses per gestionar financerament el seu dia a dia, necessari per la seva supervivència, canviant-les per una prestamització via ICOs! Com es pagaran després els préstecs ICO si les empreses no disposen de finançament en circulant?
Mira que quedar-vos part dels diners a les vostres mans, per cobrir deutes futures contretes anteriorment a la pandèmia, i no arribant mai als comptes corrents de les empreses i autònoms, retenint-los com a garantia de futurs pagaments. Aquests diners no són per això, pervertiu el seu objectiu, no són diners vostres, són diners que la UE ha posat a disposició de la gent per no aturar-nos, per aportar liquiditat al sistema, per pal·liar efectes econòmics desastrosos i minvar al màxim l’atur. Apropiar-se del que no és vostre, només té un nom: lladres!
Quina repugnància el fet de treure profit del mal aliè, d’un mal que ningú s’ha buscat, d’una situació tan trista i tan complicada com aquesta!, treure profit de la gent desesperada que d’un dia per l’altre ha vist reduït els seus ingressos, en el millor dels casos, o que directament han desaparegut. Però a ells què més els hi dóna que la gent tanqui, insensibles que els empresaris vagin a la ruïna. Així actua la carronya, la cosa nostra, no el que hauria de ser la Banca.
Ara!, a la Banca carronyaire ho tenen tot avalat, cobren els beneficis i no arrisquen res, gaudeixen de la impunitat dels jutges i el beneplàcit del govern, a qui tenen comprat. Han traspassat el risc a empresaris i autònoms que només busquen fer de motor, sobreviure i fer que altres sobrevisquin, donant una puntada de peus cap endavant al drama del moment per veure si el futur els ofereix un millor escenari, que avui es planteja descoratjador.
El que van fer el 2008 i següents va ser molt greu, ara encara ho és més. Quan això passi, la democràcia i la gent hem de pensar en el nostre futur, hem d’acabar amb aquesta Banca carronyaire, finiquitar la seva perversitat i el seu joc brut, les seves formes barroeres, mafioses, decadents i el seu endèmic fons antisocial.
La Banca estatal ha tingut una segona oportunitat, una oportunitat d’or, que lluny d’aprofitar-la, ha decidit enterrar-la. Esperem que aquesta Banca carronyaire, aquesta forma de fer Banca, sigui una víctima més dins del recompte de la Covid19, l’única víctima a celebrar.
Per una economia que es pugui recuperar més aviat, per una economia millor, pel capitalisme, fora!!! la Banca carronyaire.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3512
ALT RISC DE CONTAGI
Això no està, no s’ha acabat.
Sentir parlar de fases de desconfinament, de tornada a la feina, de jugadors de futbol que ja van a entrenar, de perruqueries que obren amb cita prèvia, de reunions personals en grups reduïts, de reactivació progressiva de serveis socials, de posar data a la tornada a universitats, d’obertura de locals comercials amb distància obligada de dos metres, de poder anar a les terrasses dels restaurants, fins i tot, d’obertura de museus i esglésies fins a un aforament limitat del 30%, ens pot portar a la idea equivocada que això de la Covid19 ja s’està acabant, que ja és hora d’anar tornant a la normalitat prèvia a l’arribada del virus, i NO.
Portem un fort desgast emocional, estem desesperats per buscar i trobar notícies positives que ens poden portar a interpretar equivocadament les gràfiques, les corbes, les estadístiques que veiem publicades i seguim cada dia, i que ens poden portar a entendre fatídicament el moment i la situació.
Ara, més que mai, hi ha un alt risc de contagi, una alta possibilitat de rebrot que dependrà molt de nosaltres, dels factors socials més que dels factors jurídics, del que decidim fer més del que ens diuen que podem fer, de com ens comportem el primer dia de sortida al carrer per passar moltes hores fora de casa, però sobretot de com ens comportem els dies següents. Si abaixem la guàrdia, si baixem el nostre nivell d’alerta, si percebem que els riscos de contagi han desaparegut, si ens relaxem i no mantenim un distanciament social exhaustiu i molt prudent, estarem cometent un greu error.
Més que mai, confiem amb el nostre sentit comú, no en el que ens diu la tele, els diaris o la ràdio. No confiem amb el que ens dirà la Llei, amb el que permeti el govern o amb el que no permeti, fem el que considerem oportú nosaltres per combatre una pandèmia que roman encara. L’estat d’alarma es suavitzarà i s’aixecarà, però el virus continua i continuarà, el virus hi és, i és igual de contagiós i igual de letal que ho era el mes de març quan ens vam confinar. No ha canviat res, no hi ha res de normal, hem de seguir fent vida anormal. Una vida anormal diferent de la feta fins ara, però vida anormal a la fi i al cap. Això va per a llarg, queda molt camí a passar fins a l’arribada d'una vacuna, no ens generem falses expectatives, ni cantem victòria abans de temps, que serà pitjor.
Quan sortim al carrer hem de ser cívics i exemplars ciutadans, però no hi ha prou, hem de ser contundents i molt estrictes amb els que no són cívics, amb els que no són bons ciutadans, amb els que passen de tot, amb els irresponsables, amb els perillosos. Tolerància ZERO amb ells. Encara que ens sàpiga greu dir-ho, ens faci vergonya recriminar en públic a altres, encara que no ho haguem fet mai fins ara, ara és el moment de començar a fer-ho per a la salut de tots: de familiars, d’amics, de iaies i iaios, per la nostra economia i benestar futur.
Els hem de denunciar, una, deu, cent i mil vegades. És un acte de SALUT PÚBLICA en majúscules. Els hi hem de dir a la cara en el moment del fet irresponsable, i ho hem de fer en públic, a les xarxes si cal com a canal lliure de difusió. Si a una fruiteria del barri, les dependentes porten les mascaretes per sota la barbeta, NO és acceptable, encara que hi passin moltes hores i que les mascaretes els hi produeixin un fort aclaparament i molta calor. Atendre al públic, utilitzant guants, però guants que es fan servir per a tot, sense recanvi, com obrir la porta, rascar-te la cara, tocar la bossa de mà, el mòbil, NO és acceptable. No guardar la distància de seguretat en un comerç obert al públic, un súper per exemple, i que passi amb la complicitat i aquiescència del personal que hi treballa, NO ho és d'acceptable tampoc.
No fem cas dels que diuen que denunciar és fer de policies o de delators, no fem cas dels que diuen que amb la denúncia podem fer un mal a una persona per un error, pensem amb el mal irreparable que aquesta persona pot fer-ne a moltes altres per la seva comoditat, desídia, manca de professionalitat i de responsabilitat. Molta gent vàlida ha perdut i perdrà la seva feina, fem que aquests la recuperin, no perdem el temps defensant a qui no té defensa ni la mereix!. Tolerància Zero amb els incívics que ens posen en perill a la resta.
Cuideu als altres i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3688
DE LA COVID19 A LA COVID155
Després de la Covid, res serà normal.
Després d’un trauma nacional, i ja no diem després d’un trauma internacional com és i serà la pandèmia global per coronavirus, toca tornar a poc a poc a la normalitat, però aquesta normalitat ja mai serà com la que era, ara toca tornar al que anomenen la nova normalitat.
L’estat és responsable de 25 mil morts. L’estat és responsable de provocar una crisi sanitària sense precedents. És responsable d’haver abandonat a la gent gran a la seva sort, sense fer-hi res. L’estat és responsable de no tenir ni posar suficients mitjans a disposició de les necessitats dels seus ciutadans, d’estar en precari i vendre-ho com “la millor sanitat del món”, quines galtes! L’estat espanyol és líder mundial per càpita de la desgràcia, és sinònim de patiment, de dol i de mort.
L’estat és responsable de la depressió econòmica que tot just acaba de començar. És responsable de les empreses que han tancat i ja no obriran. És responsable dels acomiadaments que ja s’estan produint, no ho són les empreses que no podran pagar les nòmines o pensen que no ho podran fer per no tenir suport. L’estat perseguidor de contribuents, siguin persones físiques o jurídiques impedirà l’aixecament econòmic del país. L’estat espanyol és ruïna, inestabilitat, atur, misèria.
L’estat espanyol és l’exemple més clar del com no s’han de fer les coses, és responsable de greus irresponsabilitats que no pretén ni vol assumir. L’estat se’n vol escapar, fugir, com sempre. I de forma repetitiva, quan aquest estat vol amagar coses, actua amb arrogància, amb mentides, culpabilitzant els altres de les seves negligències, del que ells han fet malament i reprimint-los.
De la Covid19 a la Covid155.
En aquesta situació convulsa, els ciutadans estem hipersensibles a tenir incerteses sobre el nostre futur, a patir la por de què passarà demà, som més vulnerables a no adonar-nos que la intervenció i el control del govern augmenta exponencialment sobre les nostres vides, retallant i limitant els nostres drets i les nostres llibertats, individuals i col·lectives, amb l’excusa perfecta i falsa de protegir-nos, de vetllar per la nostra seguretat.
Però a diferència del virus, que més tard que aviat marxarà o podrà ser combatut amb èxit, les retallades de drets i llibertats vindran amb la voluntat de quedar-se una llarga temporada, ens diran que ho fan per a nosaltres, que forma part de la nova normalitat que voldrà ser la seva normalitat, una normalitat que res tindrà de normal, una normalitat amb fort olor a naftalina, una normalitat lletja i imposada, una normalitat fosca i autoritària, centralista i del tot immoral i pel que ens han mostrat en plena crisi, policial i militarista.
Cap crisi sanitària, ni tan sols una de dimensió universal, com la que estem vivint, justifica la pèrdua de drets i de llibertats.
Estic d’acord que Catalunya hagués fet millor les coses; però no hi estic d’acord quan són veus del govern català les que ho diuen. Si ho pensàveu, haver-ho fet, haver-vos negat a acatar les instruccions, ordres que arribaven des de Madrid, haver-vos enfrontat de debò, haver-ho fet pels vostres ciutadans. Heu actuat, com moltes altres vegades, amb egoisme i covardia, no mereixeu la nostra confiança, no ens mereixeu. Ara ja no hi ha remei del que ha passat, només podem plorar els seus resultats.
Però sí que hi ha remei en què farem des d’ara, quina sortida triarem, perquè si sortim per la més fàcil de trobar, la sortida número 155, la sortida espanyola, estarem triant realment un camí sense sortida a la llum i segurament sense retorn, estarem triant una nova normalitat com l’abans comentada, estarem triant no sortir mai del túnel, estarem triant una sortida que ens porta directa al funeral del sistema autonòmic però per anar a pitjor.
Hem d’estar preparats per trobar la sortida adequada, la nostra, la que ens traurà més aviat del pou i la que ens permetrà una reconstrucció més àgil de les coses. Ens posaran tota mena de trampes per trobar-la, tota classe de dificultats i obstacles, repressió, multes, amenaces, insults i potser tanques, hem d’estar preparats per combatre-ho, hem de seguir la lluita que serà, ara sí, i com diuen “a cara de perro”, sense somriures.
Protegiu les llibertats, els drets, la salut i l’economia, cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
