Conte Serventa1

EL CONTE DE LA SERVENTA

El Conte de la Serventa o The Handmaid’s tale és una novel·la i sèrie televisiva de ciència-ficció de la canadenca Margaret Atwood, escrita l’any 1985, en què uns polítics teòcrates, dictatorials i totalitaris arriben al poder dels Estats Units, que passa a dir-se república de Gilead, amb l’excusa de defensar el país de la violència del terrorisme islàmic, augmentant el control social i l’autoritarisme, i retallant totalment les llibertats de les persones.

En la trama d’aquesta obra, una plaga d’infertilitat assola la humanitat. Aquest fet és aprofitat per alguns feixistes il·luminats que duen a terme una revolució conservadora i fonamentalista religiosa que es carrega la democràcia mitjançant un cop d’estat que converteix totes les estructures de l’estat en una teocràcia fanàtica, canviant l’ordre polític, jurídic i social.

El poder polític queda concentrat amb uns líders patriarcals que són qui van començar la revolució i que ara governen una dictadura totalitària impecable contra la població civil.

El poder jurídic erradica els Drets Humans i passa a ser executada per una taxativa i espècie de Llei Divina del estàs amb el règim o contra el règim.

La societat es divideix en una espècie de castes superiors i inferiors, on és rellevant el paper de les dones com a essers inferiors, subjugats al poder de l’home. L’home s’apropia del treball i del cos de la dona, i per extensió dels seus fills. Les dones són propietat literalment de l’home, ja siguin com a Marthas o cuidadores de la llar familiar, com a esposes submises o com a serventes. Aquestes, són dones fèrtils que tenen funcions exclusivament reproductores, utilitzades només com a úters amb potes, que perden totalment la seva identitat, així és com la protagonista televisiva June passa a dir-se DeFred, prenent el nom de l’home de la casa, Fred Waterford.

El conte de la serventa és una obra traumàtica, terroríficament angoixant i sobretot atemporal. I ho és, perquè existeixen alguns axiomes del món que retrata l’autora que són d’indiscutible actualitat. A l’obra d’Atwood, igual que a la realitat, la societat viu en oprimida per una por constant, on les conseqüències d’incomplir La Llei són devastadores, on l’adoctrinament i el rentat de cervell estant a l’ordre del dia i on les persones han deixat de ser totalment el centre de les decisions que pren la classe política dirigent, una societat en què el feixisme, la misogínia i la xenofòbia són cada vegada més presents de forma impune. Conte Serventa2

El conte de la serventa és una obra que ens fa reaccionar, ens adverteix que de forma ràpida els nostres països poden esdevenir violents i deshumanitzats, ens posa en alerta, és una obra amb missatge que ens relata, explica i exposa que les llibertats poden desaparèixer d’un dia per altre, inclòs en els països que consideràvem democràtics i més avançats. És la història d’un maltractament continuat, en el que la ficció s’apropa a la realitat de forma fefaent. El totalitarisme gestacional, la propaganda, el sistema de castes o el neofeudalisme de la producció són aspectes que disfressats d’altra forma es troben a la nostra societat cada vegada més sovint. L’augment de moviments polítics d’extrema dreta està normalitzant i accelerant el procés en què les llibertats bàsiques són coartades, depurades i erradicades per la via del retrocés de drets bàsics o l’aprovació de lleis regressives.

Espanya és un clar exemple que la ficció esdevé realitat. Catalunya són les dones reals de la ficció de l’obra. Serem per sempre súbdits o reaccionem?

 

“Nolite te Bastardes Carborundorum”

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

del foc1

DEL FOC A ESTRASBURG

Esgarrifat i desanimat encara per la setmana viscuda en què les festives fogueres de Sant Joan han donat pas a les dramàtiques imatges del foc de veritat, les del gegantí incendi que ha calcinat milers d’hectàrees, que ha arruïnat a uns quants pagesos i ramaders, i que segur que ha sacsejat centenes de llars i famílies, foc que afortunadament sembla controlat i estabilitzat a hores d’ara, gràcies a les nombroses dotacions dels cossos de bombers i serveis d’emergència que han treballat i arriscat la seva vida per apagar-lo.

Una notícia que dissortadament no és nova al Mediterrani i a Catalunya. Una tragèdia què ha estat obrint amb impactants i colpidores imatges els telenotícies des del darrer dimecres. Unes imatges què han tornat a posar en boca de tothom el nom d’indrets sovint a l’ombra, territoris no mencionats, com ho són les comarques de les Garrigues, del Segrià i de La Ribera d’Ebre. Una notícia que ha ubicat al mapa algunes petites poblacions com són Maials, Flix, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El foc, les flames et fan pensar. Ens conformem i acceptem que ha sigut un accident inevitable degut al nostre clima, a la nostra vegetació? De cap manera. No ens podem conformar i no podem acceptar les explicacions que ens han donat d’una negligència com a únic causant, no podem reduir-ho tot a la irresponsabilitat d’un pagès a qui li ha explotat un femer. Perquè hi hagi un incendi cal la propagació de la flama causant. A més del vent que és inevitable, cal un combustible que ho expandeixi, i aquest combustible són els nostres boscos des de fa dècades deixats de la mà de Déu, boscos sense cuidar, boscos desatesos, boscos abandonats, boscos que s’han deshumanitzat en els darrers anys degut a la forta regressió demogràfica patida en aquelles terres. I tot això, excepte una sola cosa, té solució. Cal buscar aquesta solució, que mai serà còmoda, i que mai serà oblidar-se quan tot ha passat, ja que en aquest cas sempre es tornarà a repetir.

No val a lamentar-se de les desgràcies que ens passen si no treballen i lluitem per impedir-les, amb paciència però amb persistència infinita fins a aconseguir els nostres objectius, sense defallir en cap moment. Quasi cent autobusos, vols xàrter i centenars de cotxes particulars catalans han sortit i sortiran les hores vinents cap a Estrasburg a intentar evitar una tragèdia, en aquest cas una desgràcia que no és natural sinó política. Es desplaçaran centenars de kilòmetres, faran un gran esforç per participar en una concentració davant del Parlament Europeu per protestar contra el veto a Eurodiputats electes per estar exiliats o ser presos polítics, així com, per a donar visibilitat a la repressió de l’estat espanyol contra la democràcia i els catalans.
del foc2
Volen carregar-se i fer desaparèixer el vot de 2 milions de ciutadans europeus, no ho hem de permetre. Volen guanyar als despatxos, imposar la seva ideologia fanàtica per sobre del vot dels ciutadans, per sobre de qui els ha guanyat a les urnes. No ho permetrem. El "conflicte català" és internacional, no es tracta només d’una minoria que lluita pels seus drets, es tracta de la defensa dels interessos, de la defensa de valors i de drets fonamentals de tots els ciutadans d’Europa i del món, es tracta de democràcia en estat pur, es tracta de llibertat plena.

Espanya està morta com a democràcia, un país on els seus ciutadans no reaccionen a l’abús dels antics dirigents col·locats com a alts directius a les companyies elèctriques, cobrant salaris d’infart per no anar a treballar, per a no fer res. Bé, alguna cosa si que fan, fan possible que res canviï, impedint la implantació d’energies solars en un país en el que el que més hi ha és sol. Espanya està morta, és un estat que va sistemàticament en contra dels seus ciutadans, que ha utilitzat fons reservats per cometre assassinats, un lloc en que el seu Rei incita i conspira per fer cops d’estat i on ningú reacciona, que ha fomentat la corrupció dels agents de l’ordre, que ha abusat i abusa de la força contra els seus ciutadans, mentre la gran majoria d’aquest encara ho aplaudeixen. Espanya està morta com a democràcia, com a nació i com a estat. Europa comença a insinuar alguns aspectes en aquesta línia, Europa s’espanyolitza. Quin horror si això passa doncs anirà cap al mateix precipici. Com va anar a la Segona Guerra Mundial, i per evitar-ho uns quants demòcrates catalans, tossuts, convençuts i mai vençuts van a que se’ls escolti, a evitar la tragèdia.

del foc3Una salutació molt especial i una forta abraçada als tres matrimonis, amics de Llagostera, que des d’ahir van marxar cap a Estrasburg a defensar les seves/nostres idees, a lluitar pel seu/nostra país, a solidaritzar-se en el respecte dels drets fonamentals dels seus/nostres representants i institucions, i a contribuir per la seva/nostra democràcia europea.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

santjoan19 1

MÉS COQUES I MENYS PETARDS

Nit de Sant Joan, nit de foc, nit d’amics, nit de coques, nit de revetlla.
La coneguda con la nit més curta de l’any, la del solstici d’estiu, la nit de la revetlla de Sant Joan està associada a tradicions diverses, gairebé totes vinculades a la festa i a la gresca, on el grau de permissivitat augmenta fins a límits insospitats. Pots molestar als veïns amb la música a tot drap fins ben entrada la matinada, pots llançar petards i coets des del terrat de casa teva com un posés, pots veure i menjar fins l’extenuació, pots banyar-te totalment ebri i despullat a la platja mentre cantes tota mena de càntics regionals, pots calar foc a mobles i altres coses que no et serveixen a les cruïlles del mig del carrer.

Però, fins i tot les tradicions més ancestrals canvien amb la societat. Els focs són controlats, hi ha més coques i menys petards.

No sé vosaltres, no sé als pobles, però a la ciutat de Barcelona, enguany, jo encara no he sentit cap petard. Recordo a la meva infantesa, quan compraven les bombetes, les piules, les traques i els correcames, setmanes abans de Sant Joan. Guardàvem l’arsenal al lloc més fresc de la casa per evitar accidents i que els petards explotessin abans d’hora. Reservàvem uns quants, que eren molts, per començar a petar-los abans de la màgica nit. Espantàvem la pobre gent que anava caminant tranquil·lament pel carrer, amb naturalitat, encara que és cert què més d’una vegada havíem de córrer perseguits per algú que no ho encaixava massa bé. Posàvem piules i coets dins de llaunes, a formiguers, ens transformàvem amb criatures salvatges o potser ho érem directament.

Ara, sembla que la cultura del petard s’està perdent i la tradició petardera minva clarament, crec que de forma afortunada. Jo mateix, que vaig fer tot tipus de bogeries i bestieses amb la pólvora i més d’un ensurt em vaig emportar, encara que conservo tots els dits de la mà de “xiripa”, mai he deixat tirar un sol petard als meus fills, com a molt un parell de bombetes i alguna bengala de tant en tant. santjoan19 2

Per contra, la tradició de les coques, una tradició que fa 700 anys que existeix, va cada vegada a més. L’oferta de coques cada vegada és més i més alta, es venen a més llocs, es venen de més tipus i es venen més. He llegit que aquest any, els catalans menjarem dos milions de coques aproximadament, un increment del 3% respecte l’any anterior. Només cal entrar en una pastisseria o un forn per veure com ha canviat l’oferta, no només hi ha les tradicionals de crema amb pinyons, la típica de llardons i la de fruita confitada, per cert, cada vegada amb més detractors. Ara en veus de tota mena i estils, de dolces i de salades, coques de brioix amb mascarpone, coques de glacé de cafè i xocolata amb taronja fresca, coques de maduixa i nata amb cruixent de xocolata, i tot tipus de combinacions inversemblants fa uns anys.

L’evolució d’aquesta nit ens porta a gaudir més nosaltres i molestar menys al del costat, EVOLUCIÓ en majúscules.

Com a fusió de festa pagana i religiosa, la tradició marca que aquesta és nit per atreure les coses positives, normalment concentrades en la salut, els diners i l’amor, i desfer-te de les coses dolentes, de la mala sort, de les penes. És una nit molt adequada, doncs, per pensar en independència, en el que hem de fer fora i el que hem de fer.


Visca Catalunya i les seves tradicions que evolucionen a més coques i menys petards, aquests...els justos.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

els 9 presos

ELS 9 PRESOS

Aquest matí estava un xic despistat, no sabia de què fer l’article d’avui. Els meus budells em portaven a pensar en voler escriure sobre la mesquinesa de la Colau. Però per què dedicar-li un altre article a aquesta trepa sense escrúpols que no ha fotut ni brot en tota la seva vida, a aquesta endolla-familiars i endolla-amics, a aquesta persona sense principis que parla de “la gent” però que pacta amb el 155 i l’Ibex-35, a aquesta fomentadora del bulling immobiliari i els narco-pisos, a aquesta inconscient que carrega contra el turisme familiar i d’alt standing que ens dóna en gran part de menjar, a aquesta equidistant de “boquilla” que es queda en el no res.

Quan lluitava internament per no escriure sobre el que em portaven els meus pensaments indignats del que vam veure ahir a l’Ajuntament barceloní, i volia conduir aquests cap altres indrets mentals, i mentre escoltava a l’spotify de l’ordinador una llista que tinc de bandes sonores de pel·lícules, el meu subconscient anava captant la música que sonava de fons de Hans Zimmer, d’Ennio Morricone, de John Williams, de Howard Shore, de Nino Rotta, d’Alain Silvestri, de James Newton Howard i de James Horner entre altres. Música èpica, música d’herois. Uns, herois de ficció, altres, herois de la Història, personatges i persones que ho sacrifiquen tot per una causa que consideren justa.

A nosaltres encara no hem posat la música però si que tenim els herois: els exiliats polítics i els presos polítics. Els 9 presos. Ells, els presos, han desafiat l’establishment per una causa que consideren justa, per la democràcia. Podem coincidir o no amb el seu plantejament polític, podem estar d’acord o no amb la forma de procedir, fins i tot els podem criticar per haver reculat en el darrer moment quan tothom estava engrescat, però ells se l’han jugat per a nosaltres i estan pagant “el pato”. Estan en captivitat, ostatges de malvats i covards, entre reixes, sense poder estar amb els seus, sense poder veure el dia a dia dels seus fills, sense poder prendre un cafè, xerrar amb qui volen i on volen, o simplement escoltar les bandes sonores de pel·lícules des del spotify d’un ordinador. I no ho han fet en benefici propi, quin benefici podien obtenir d’arribar tan lluny?

Per a ells, pels nostres presos, pels nostres herois és el nostre record i aquest modest article. Per a ells que porten quasi dos anys en presó provisional a causa d’un muntatge judicial que només busca donar un càstig exemplar a demòcrates de veritat, acusats d’uns delictes falsos i inexistents pels quals el fiscal els hi demana unes penes aberrants, on el seu únic delicte ha sigut enfrontar-se als poderosos i haver posat de manifest la dictadura real existent a l’estat espanyol. Una dictadura que no deixa veure a la majoria dels seus ciutadans on estant de debò, no els deixa escoltar i menys entendre els missatges contundents que vénen des de Bèlgica, des de Suïssa, d’Alemanya i de l’ONU.

Per a ells que són víctima d’un espectacular aparell de propaganda, que desgraciadament en aquesta dictadura el paguem tots. Un aparell de propaganda que fa creure als “burros” que s’ho volen creure que l’independentisme català és cosa de rics mentre que no cal llegir molt per saber que els grans burgesos catalans van donar suport el 155, van córrer per traslladar les seves seus domiciliàries fora del nostre territori, i són enemics acèrrims de l’independentisme català, precisament per la seva transversalitat. Propaganda que s’activa per donar als catalans la culpa dels problemes dels aragonesos, extremenys, andalusos i castellans, desviant l’atenció del seu principal problema que són els grans terratinents, els banquers i tota la colla que viu i perviu de l’Ibex-35, i a qui jo no anomenaré com empresaris, professió i paraula que a mi em genera un alt grau de respecte.

els 9 presos - Catalunya

A l’estat, encara franquista, al govern covard de Sánchez, als fiscals i els jutges del T.Suprem, la defensa de la democràcia, la defensa de la veritat i de la justícia els importa un rave. Ells treballen, pensen i actuen amb tot l’odi del món i amb la voluntat de mantenir una societat submisa on campi amb total impunitat l’imperi policial al servei d’uns quants, on es pugui exercir una repressió com la viscuda l’1 d’octubre, on es pugui aplicar per criteri arbitrari d’alguns, els de sempre, la llei mordassa, on els jutges puguin imputar penes de presó per motius ideològics i deixar en llibertat a violadors, on pugui seguir manant un rei negligent hereu de Franco que no podria treballar en cap càrrec a cap empresa normal.

I davant de tot això, els nostres herois, els nostres 9 presos, i els seus advocats que també lluiten com podem davant d’aquesta vergonya d’estat, lluny d’acovardir-se, lluny de penedir-se, intentant canviar l’ordre de les coses, l’ordre de la música establerta, l'ordre de la lletra donada, els 9 presos passen a ser “el preso número 9” i es mimetitzen amb la veu folk de Joan Báez dient:

“Padre no me arrepiento,ni me da miedo la eternidad,els 9 presos - economiaCATyo se “ que allá en el cielo,
el ser Supremo nos juzgará”
... afortunadament diu el Ser Supremo i no el Tribunal Supremo...

Ara, sonen a l’spotify de l’ordinador les notes musicals de la banda sonora de Braveheart, la pell de gallina i tota una premonició que haig d’anar finalitzant l’article i fer-ho amb la darrera paraula que pronuncia un William Wallace torturat i moribund, una paraula que és un desig pels presos i serà una lluita per a ells, la paraula “LLIBERTAT”.

Josepru-LL- jord-I-sanchez dolors-B-assa orioljunqu-E-ras raul-R-omeva jordi-T-urull carmeforc-A-dell jordicuixar-T-.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

colau1

COLAU, EL CANVI DE KARL MARX PER GROUCHO MARX

Ada Colau va anunciar que tot canviaria amb ella al capdavant de l’ajuntament barceloní.

Ella representava i formava part del que s’anomenava nova política. Algunes de les seves promeses eren un Ajuntament transparent sense acords a despatxos a l’ombra, el final dels desnonaments a la ciutat, la reconversió dels manters, una Barcelona neta i segura, oberta al món, la derogació de normes de l’ordenança per evitar abusos de poder sobre les persones més vulnerables i col·lectius estigmatitzats com poden ser sense sostre i prostitutes, la inversió en guarderies municipals que tanta falta fan, una ciutat pensada i a mida pels seus ciutadans i seguint només els seus interessos, una ciutat socialitzada i socialista, una ciutat de pensament progressista i d’esquerres sota l’ideari de Karl Marx.

Tot promeses incomplertes. Amb ella, la nova política ha envellit de forma accelerada, ha quedat enterrada a la velocitat de la llum, convertint-se en només una legislatura, en un clar exemple del que és fer vella política, la política de sempre, amb nous figurants com Ada Colau que el que fan és menysprear la vella política en les seves manifestacions però porta-la a terme en cadascun dels seus actes.

Ada Colau només té un objectiu, i aquest és innegociable, vol romandre al poder, vol seguir a la poltrona, encara que faci vergonya la forma de fer-ho, encara que tingui que pactar amb el xenòfob Valls, encara que s’hagi d’entendre amb el PSOE del 155, tot s’hi val per seguir a la cadira. Segueix el que deia Marx, però ha deixat el pensament de Karl Marx per interioritzar i seguir al peu de la lletra les paraules de en Groucho Marx, quan deia: “ aquests són els meus principis, si nó t’agraden en tinc d’altres”.

Ada Colau no ha canviat res, s’ha convertit en la màxima garant del no-canvi. Bé una cosa sí que ha canviat, ha canviat de Marx. Colau: el canvi de Karl Marx per Groucho Marx.

Ella que predicava la lluita per la transparència i criticava els acords portats a terme en els despatxos a esquenes dels ciutadans, ara és la primera en filibustejar i traçar estratègies d’impossible encaix en foscos reservats de restaurants, és la primera a faltar als seus ideals, o suposats ideals que si abans tenia ara ha perdut, per acabar pactant amb el diable, esdevenint una trepa més amb una ambició insaciable i malaltissa de poder. colau2

Ella que deia respectar els drets d’autodeterminació i plorar amargament pels presos polítics, ara pactarà amb els hereus de l’Ibex 35, amb els hereus del règim del 78, amb els impulsors i garants dels repressors i carcellers dels presos, amb els que mai canviaran res perquè formen part del que s’hauria de canviar en primer lloc i amb màxima urgència.

La Barcelona de Colau que havia de ser l’estendard i bastió del canvi, el catalitzador d’un nou concepte profund de ciutat moderna i europea al servei dels seus ciutadans, vés per on que quedarà en no res, en quatre súper-illes que fan nosa a tothom menys a quatre il·luminats, en una ciutat incòmoda carregada de carrils bici als llocs més inversemblants, en una ciutat amb transport públic insuficient, brut i deficient, en una ciutat que seguirà encarint-se i on els seus ciutadans han d’abandonar els barris on sempre han viscut, en una ciutat que s’està deteriorant i on ja no funciona ni el 010, en una ciutat insegura, en una ciutat bruta, en una ciutat que ara és rècord en desnonaments, en una ciutat exponent de la caspa i de l’immobilisme.

No vull aquesta Barcelona perquè vull a Barcelona.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya