Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 2763

hetingutunsomni  Em permeteu que aquesta setmana faci volar un xic la imaginació en lloc d'utilitzar la raó? Doncs vinga!

Avui he tingut un somni.

Era un dia laborable del mes de març. Em despertava i mirava el termòmetre de la terrassa. Mentre m'afaitava, a part d'acabar-me de despertar amb la ràdio posada, començava a planificar el que seria el dia d'avui. Em vestia. Esmorzava mitja poma, un Actimel i un tallat, com sempre. Anava a l'ordinador, connectava les 5 pàgines simultànies habituals (una per accedir a l'aula de la UOC, una altra per la premsa, la tercera pel Twitter, una pel Facebook i la darrera pel Gmail.

Al entrar al campus universitari, un estudiant feia una reclamació de la nota obtinguda en la tercera prova d'avaluació continuada. Tenia una B i reclamava una A, que és la màxima nota. Vaig revisar el seu exercici i vaig determinar que la B era la nota més adequada.

Al llegir la premsa general, de seguida vaig detectar que alguna cosa passava, una cosa estranya que enterbolia el meu cervell, el qual semblava no pair el que estava llegint. El govern anunciava un referèndum per la primera setmana d'abril, perquè els ciutadans decidissin si l'IVA havia d'augmentar dos punts o disminuir-ne un, indicant que era el cinquè referèndum que es realitzava aquell any. Un referèndum per decidir l'augment o no d'impostos? "Estic somiant!", em vaig dir, amb la seguretat de que no estava en cap somni. Un cop passat l'estat de xoc inicial, vaig llegir amb atenció el que la premsa explicava que suposaria si s'augmentaven o no els impostos, els pros i els contres, començant a formar-me una opinió del que era millor. Ostres! Ja era tard, havia de marxar cap al despatx.

Vaig anar-hi caminant com sempre i vaig tenir una segona sensació estranya. Hi havien més cotxes que mai. Tots els rètols de “Es traspassa” o “En venda” havien desaparegut. Com podia ser que en 24 hores totes les botigues i industries que hi ha en els 12 minuts de camí cap al despatx s'haguessin ocupat de sobte? Per un costat estava motivat, però per l'altre estava preocupat, ja que no entenia res.

Al arribar a l'oficina no hi havia ningú. El primer company va arribar cinc minuts més tard i li vaig preguntar: "¿No notas que pasa algo raro hoy?", en castellà, que és com parlem habitualment. "Pues no", em va respondre, "lo veo como un día más", va afegir. Com que el vaig veure ocupat, vaig abandonar les preguntes, tot esperant que arribessin més companys, però la meva curiositat era imparable.

Amb l'arribada d'altres companys, vaig preguntar per la crisi. "Quina crisi?", em van comentar. "Home, ja fa uns mesos que anem a millor. Encara ens queda un llarg camí, però les coses es van recuperant", em comentaven, mentre nous companyes i companys de treball anaven entrant a les oficines sense que jo els hagués vist mai.

"Escolteu, com és que ens hem recuperat?", vaig dir. "Xavier, que et passa avui que fas aquestes preguntes...?". Vaig notar que hi volia afegir algun adjectiu pejoratiu al final, però no va acabar la frase. De totes maneres, al veure la meva cara de no entendre res, em va afegir: "Hauries de deixar de prendrem el pèl o anar al metge. Va! Ara diga'm que no saps que d'ençà que va canviar el govern s'ha recuperat la il·lusió. Han arribat les inversions i els bancs ja fa temps que han obert l'aixeta del crèdit, perquè s'ha recuperat la confiança. "Doncs no ho sabia", vaig contestar. "Clar! - va seguir- i no saps tampoc que Barcelona és la gran capital del Sud d'Europa no?, que tothom parla del rècord de recuperació i de l'èxit del corredor mediterrani". "Com?", vaig exclamar, "Que s'ha fet el corredor mediterrani?". "Vés a pasturar al camp i deixa'm tranquil que tinc molta feina!", va dir tancant la conversació i marxant tot remugant.

Vaig anar a veure un altre company i vaig preguntar-li: "He llegit a la premsa això del referèndum. Recordes què vàrem votar a l'anterior?". "Si home!, vam votar si volíem continuar amb peatges a les autopistes. Que no t'enrecordes? Quina memòria la teva, si va ser fa només dos mesos!", em va contestar. Aleshores vaig dissimular: "I tant noi, quina memòria! I per cert, quin va ser el resultat?". "Que s'abolien evidentment! Que poc agafes l'autopista darrerament, perquè va entrar en vigor el mes passat", va dir.

Al moment, vaig anar a buscar una “quarta víctima” a qui interrogar. Vaig comentar-li: "Abans del referèndum de les autopistes, quin era el tema de l'anterior?" Aleshores em va explicar: "Era doble. Per un costat, vàrem decidir sobre el règim polític. Recorda que va haver-hi una tendència minoritària que volia monarquia, la qual va reunir signatures i vam haver de votar. Així és la democràcia, no? El respecte a les minories". "Has dit que era doble?", vaig preguntar. "Sí, l'altre tema era si el Congrés dels Diputats havia de ser l'única cambra representativa dels ciutadans o havia d'haver-hi també el Senat". Com que ja m'havia passat tres vegades, em vaig anticipar a les respostes: "Sort que vam votar República i sense Senat, oi?" "I tant!" em va contestar, "menys paràsits i castes a mantenir".

...Consultes al poble, activació de l'economia i disminució de l'atur, corredor mediterrani, abolició del Senat, autopistes sense peatges, República, economia a les escoles... Llavors vaig caure: No serà que som...? i em vaig despertar de sobte.

Va ser el meu millor somni. Un somni en el que era molt i molt feliç: Catalunya tenia un Estat propi.

Sí, era un somni, però perquè la realitat no pot ser com en el somni? Fem-ho!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493