Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3645

darrera colonia   La Història es repeteix de forma cíclica perquè la raça humana és repetitiva i no aprèn de les errades del passat. Revisem el que va passar amb les antigues colonies espanyoles, les llatinoamericanes, i possiblement mitjançant aquesta reflexió, extrapolada al present, podrem deduïr el que podria succeïr amb Catalunya, la darrera colonia espanyola.

El regne d’Espanya, aquell “donde nunca se ponía el sol” dominava la gran majoria de terres d’Amèrica Central i Sudamèrica, mitjançant els anomenats “virreinatos”, el seu Imperi, abans de derrumbar-se per l'embestida de Napoleó al 1808, regnava des de California, fins el Cabo de Hornos; i des de la desembocadura del Orinoco fins el Pacífic. Quinze anys més tard, Espanya només conservava Cuba i Puerto Rico. Així:

Fins llavors, el tractament que rebien aquestes terres, com a colònies que eren, era de servilisme cap a l'Imperi espanyol, qui les expoliava des de feia tres-cents anys en les seves materies primeres, i utilitzava des de mecanismes bèl·lics per sometre-les al seu servei, fins a mecanismes socials deixant que la majoria de la població visqués en la més absoluta de les ignorancies i pobressa, davant l'elevat nivell de preus provocat pel sistema de monopoli espanyol.

El poble latinoamericà, en cadascuna de les seves diferents àrees, i a diferents velocitats, va prendre consciència de les diferències entre la metròpoli imperial i els territoris colonials; i a partir, d'aquesta consciència, va desenvolupar un sentiment d'inquietut i disconformitat, que no va tenir resposta conciliadora per part de l'Imperi, al contrari, va provocar una acció recentralitzadora, corrupta i agressiva, al més pur estil absolutista borbònic de l'època, que va suposar la pèrdua de llibertats municipals i l'increment impositiu, i que va acabar generant un sentiment d'acció-reacció d'identitat nacional, que va questionar de ple i dret el règim colonial establert, cosa que va aplanar el camí a la independència.

Els “criollos”, fills d'espanyols nascuts al continent americà, però marginats políticament, inicialment aliats dels imperialistes, però un cop la metròpoli no va poder/voler satisfer les seves aspiracions, van determinar que era millor recórrer sols el camí. Van éssee recolzats per ètnies considerades inferiors pels espanyols, com mestissos, mulats i “indis”; i amb l'estandard filosòfic equivalent de la Il·lustració francesa, van iniciar des de dins la Revolució, que no pararia fins aconseguir la independència. Espanya, com ara, no tenia ni diners ni homes per a mantenir grans guarnicions a Amèrica, i depenia de les milicies colonials, que quan van començar a notar manca de liquidesa a la part espanyola, es van debilitar en la seva força, al no tenir cap sentit ideològic ni econòmic en la seva posició.

Catalunya no va ser descoberta, però sí va ser anexionada, inicialment de forma pacífica, i després de forma imperativa. Quan es van intentar imposar les lleis i costums castellanes als seus territoris. En aquest moment, les nacions més geloses de salvaguardar els seus drets històrics van apostar per un candidat perdedor, a la Guerra de Successió, l'Arxiduc Carles. Com a càstig, Catalunya, igual que també, Aragó i València, van ser degradades a simples provincies de una nova monarquia absolutista i centralitzadora. Per tant, la construcció nacional espanyola única, s'inicia amb el desmantelament institucional de les identitats perifèriques i sobre la marginalització de la nostra cultura i llengua, entre d'altres.

Ara bé, Catalunya ha estat sempre lluny de ser una província dúctil i mal·leable, basada en el caràcter emprenedor i exportador, del seu poble i empresaris, va ser pionera a la Revolució Industrial i es va acostumar a produïr, no per consumir, sinó per vendre, escollint el camí del capitalisme, cosa que aconsegueix arrancar el despreci d'altres zones d'Espanya, molt més latifundista, rural i despreciativa cap a tot el que sigui mercantil. Mentre que el centre de gravetat polític-administratiu ha estat a Madrid, a Barcelona ha estat el centre econòmic que mai ha pogut ser seduït per una ciutat, Madrid, històricament plena de rentistes, servidors i funcionaris, que mai va se capaç de crear un sentiment d'identitat nacional espanyola, quan el sentiment català no estava molt desenvolupat.

En aquest àmbit, Catalunya va ser dividida en 4 províncies, artificials i imposades, on a cadascuna hi ha un governador civil, que normalment era un mediocre home de partit, sense cap carisma ni capacitat de captació identitari. Pertanyer a Espanya no es veia com una solució, igual que ara, i per tant, enfront d'un model d'Estat autoritari, militaritzat i centralista; gran part de la societat catalana, i a modus transversal, defensa una alternativa democràtica i civil, situació que encara perdura, mostrant aquest sentiment mitjançant diferents insurreccions, pacífiques i violentes, que acaben en fracàs, degut al refús de l'oligarquia castellana a compartir el poder, i de la societat espanyola en general, molt tradicional i disconforme a polítiques avançades al seu temps, com la democràcia i el federalisme. Des d'aquest moment, la societat catalana és considera que no l'entenen, es manifesta impotent per modelar Espanya, i apareix, sobre el 1875, el catalanisme, refermat a final del segle per la derrota d'Espanya enfront dels Estats Units, i que suposa per la burguesia catalana la pèrdua de la darrera esperança per poder ser important, un Estat modern i eficient. Amb la pèrdua de les colònies, Espanya perd el seu estatus de potència internacional, perdent un gran mercat, una important font de materies primeres i una important font d'ingressos fiscals, que va impactar directament sobre els interessos catalans, més que sobre alres zones de l'Estat, menys mercantilistes.

Però la reivindicació nacional catalana, en aquells anys, igual que les primeres queixes dels “criollos” latinoamericans, no buscaven la separació i ruptura, sinó que eren un camí per la discussió i la negociació; aspectes que podien ser gestionats amb no molt importants concessions pels espanyolistes, per al contrari, aquests van tenir una reacció fonamentalista, que ho interpretava con una nova Cuba, desitjosa de “destruir la Pàtria”. I així, any rere any, aquell catalanisme inspirat en la burguesia catalana i catòlica es va anar diversificant en diferents capes socials, fins arribar a la 2ª República, al seu punt àlgid, éssent una de les causes de la Guerra Civil Espanyola, i la posterior repressió de la dictadura, no només a forces democràtiques i d'esquerres, sinó també contra qualsevol expressió pública catalana.

És la catalana, una societat que ha tingut molt poc poder polític, però que ha suportat llargues dictadures contraries a la seva identitat, que ha rebut una forta immigració, i que tot i així continua amb les seves senyes d'identitat diferents, manté un acceptable grau de benestar, és integradora i permeable, conviu les seves contradiccions sense violència ni greus tensions, i és una societat optimista enfront el seu futur, que és la independència.

Igual que els llatinoamericans, l'Estat espanyol voldrà fer-nos por, i fins i tot intentarà comprar-nos, tal com va fer amb les seves antigues colònies i amb els “criollos”, però recordem que al final, totes i cadascuna de les antigues colònies van acabar marxant d'Espanya i van optar per ser estats lliures, tal com vol ara Catalunya. Espanya és la mateixa i no canviarà.

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493