ingram-pinn-scotland-catalonia  En els darrers mesos, alguns territoris i nacions sense Estat són noticia perquè poden canviar el mapa polític en els propers anys. Les que més sonen, al menys a mi, són Escòcia, Flandes, Québec, el País Basc i Catalunya. Malgrat les similituts d'algunes d'aquestes nacions, en cap cas ens trobem amb casos paral·lels, per tant, equiparar l'evolució del seus processos de voluntat independentista, seria un error. Catalunya is not Scotland, però veiem les principals diferències per poder fer la comparativa amb més coneixements.

La primera diferència és que UK is not Spain. Anglaterra, com a territori predominant del Regne Unit, malgrat ser contrari a la independència escocesa, no és cap obstacle perqué el poble escocés, amb partidaris i detractors de les aspiracions independentistes, pugui manifestar-se en llibertat i democràticament mitjançant un referèndum, ni questionar el resultat d'aquest. Tot el contrari, es comporta amb un gran respecte i normalitat cap a la voluntat dels escocesos, els vol escoltar i donar, aquest joc democràtic,tot el support institucional. Igual que ha pasat al Canadà amb les aspiracions del Quebec, on s'han realitzat dos referendums, en els que el vot favorable a l'independència ha perdut. Canadà i el Regne Units són dos Estats democràtics. Espanya no té els valors democràtics suficientment madurs i profunds, i davant de una situació que pensa és límit, aquests es desmoronen i deixa de ser un estat democràtic. Enlloc d'intentar convencer a Catalaunya, que els inconvenients de la independència són molt més grans que la unió, el que fa és actuar agressivament des de tots els estaments, tant polítics, com econòmics, i fins i tot religiossos espanyols, amb insults, amenaces d'intervencions militars, guerra bruta, cap els catalans i els dirigents que ens representen, que malgrat no hi estem d'acord o si, són els que legitimament han sigut escollits democràticament. Comparar aquests dirigents, amb el nazisme o terroristes, com s'ha fet; falsejar les dades històriques, i les dades socials fent veure que Catalunya és una terra en conflicte continuat, és indigne de qualsevol persona de bé, per tant, aquests que surten dient tota mena d'improperis, siguint del PP o del PSOE, no són dignes de governar cap aspecte dels catalans, però tampoc dels espanyols, a qui deixen en ridícul amb l'imatge insostenible que donen en el món democràtic, i que enganyats, no es mereixen això tampoc.

La segona diferència està en els seus orígens històrics, Escòcia es va integrar al Regne Unit al 1707, mitjançant un acord del Parlament, l'Act of Union, dins d'un procés pacífic que van signar els dos Parlaments, l'anglés i l'escocés, de forma sobirana, en el que Londres assumia el control d'Escòcia, i a canvi, aquesta trobava una surtida a la fallida econòmica provocada pel seu desastre en l'aventura colonial. En el cas de Catalunya, la pèrdua de sobirania, l'any 1717, va ser provocada per la força de les armes i de forma obligada sense cap benefici per Catalunya. Es a dir, la diferéncia està en que en un cas les causes van ser la força de la raó i en l'altre la raó de la força.

Dins d'aquest segona diferència, cal remuntar-se més en el temps, fins l'Edat Mitjana, període en el que Catalunya o la confederació Catalano-Aragonesa, amb capital a Barcelona, era un poder polític i econòmic de primera magnitut, que dominava el comerç del Mediterrani i la seva influència s'extenia per tot aquest mar. En aquella época, Escòcia lluitava per frenar els interessos expansionistes del beligerant Regne d'Anglaterra. Es manifesten dos actituts i records històrics oposats, per un costat l'actitut cosmopolita catalana i per altre banda, la defensiva actitud escocesa, que segur han cimentat el caràcter oposat de les dues nacionalitats.

La tercera diferència està en el factor econòmic, mentre Catalunya és un contribuent net a les arques del Estat espanyol, Escòcia es una de les regions més pobres del Regne Unit, amb la taxa d'atur més alta de l'Estat; amb un alt nombre de subvencions que procedeixen de Londres. Una surtida d'Escòcia del Regne Unit no seria un problema econòmic per aquest, tot el contrari, els anglessos pensen que Escòcia li costa diners, ells s'apreten el cinturó per retallar despeses, i a Escòcia les Universitats són gratuites i la sanitat millor que l'anglessa. Molts anglessos estan a favor de l'independència d'Escòcia. A l'Estat espanyol és tot al contrari, una surtida de Catalunya de l' Estat espanyol, significaria, parlant en termes comptables, una disminució dels actius circulant de una gran magnitut que portaria al Estat a la situació de suspensió de pagaments.

No existeix a Catalunya, un pensament que l'independència seria més perjudicial econòmicament que continuar a Espanya, ja que tradicionalment ha sigut una àrea més próspera respecte a les altres, i ha cimentat l'idea d'agravi fiscal comparatiu, d'expoli i tracte econòmic discriminatori basat en el que s'aporta molt més al Estat del que es rep, fet que constitueix un obstacle al desenvolupament propi, a nivell colectiu, i per tant una confrontació amb el govern central. A Escòcia, no existeix aquesta idea, ja que mai, des d'els temps de 1707, s'ha questionart la supremacia econòmica anglesa dins del Estat britànic. Mentre els rics indians catalans, després de la pèrdua colonial de Cuba, van retornar les seves fortunes al Principat; els industrial escocessos que havien fet fortuna a finals del segle XIX i XX, amb el boom dels grans complexos metalùrgics i l'indústria naval, van canviar la seva residència a la capital imperial, Londres, per ser assimilats per la cultura política i econòmica de la capital. El propi Cameron, i abans, Blair i Brown son originaris de clans escocesos.

A més, les clases populars escoceses, davant de períodes de dificultat, han optat històricament per l'emigració com solució més fàcil i ràpida, moltes vegades, aquesta immigració ha sigut impulsada o motivada pel centre de poder anglés, com va pasar en les grans migracions escocesses a Irlanda del Nord, que van suposar una autèntica colonització d'aquest territori hostil als interessos anglessos. Aquesta situació, mai s'ha produït a Catalunya.

La quarta diferència és demogràfica. El escocesos són una població de poc més de 5 milions sobre un total de 62 milions, es a dir, tenen un pes demogràfic del voltant del 8%. A Catalunya el pes demogràfic és del doble, del 16%, considerant una població de més de 7 milions sobre un total espanyol de 47 milions.

La cinquena és el sentiment de voler pertanyer a l'identitat de l'Estat. Sempre parlant en termes generals, l'escocés és escocés, té un sentiment nacionalista però entén el Regne Unit com una part també seva. Només el 30% d'escocesos es considera només escocés, però es que el 43% d'anglessos es considera igual de britànic que d'anglés. El propi partit nacionalista que ha guanyat les eleccions, el Partit Nacionalista Escocés, identifica les seves sigles del idioma anglés SNP. El català vol ser català i en gran part no vol ser més espanyol, ja que no combrega amb les seves cultures i tradicions, i viceversa. I cada vegada l'escletxa és més llarga i més profunda, per un costat pel propi sentiment nacionalista que alguns tenen i per altre costat pel sentiment anti-espanyol que ha aparegut, o s'ha anat augmentant de forma personal en molts. Les campanyes de boicot de productes, organitzades per mitjans de comunicació viscerals que responen a faccions polítiques i econòmiquess a més dels abans esmentats atacs indisciminats i injustos han fet mal, però molt més mal a una situació de difícil retorn. Cap anglés, però cap, pensa que en comprar whisky a Bristol o Notthingham, ja que és un producte escocés, com la sidra es d'Astúries, l'Albariño galleg i el cava català.

 

 

Aquestes diferències, i segurament altres que he obviat, són les que fan que els sondetjos manifestin que, tot i que Escòcia i Catalunya comparteixen similars percepcions i aspiracions d'autonima política respecte als actuals marcs estatals britànic i espanyol, en unes votacions, el vot per l'independència escocesa perdria i a Catalunya guanyaria ... una vegada més s'imposaria la raó.

 

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493