Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3017

pontviacastells  No hi han adjectius per definir el que hem viscut a Catalunya amb la Via Catalana, la cadena humana, del passat 11 de Setembre, el nostre Dia Nacional. Qualsevol previsió feta amb anterioritat quedaria petita davant un esdeveniment col·lectiu d'aquesta magnitud i dificultat.

Una vegada més, ho hem fet. I una vegada més, l'esperit nacional transversal ha estat present amb tota la seva dimensió en l'acció ciutadana. Inicialment jo no era partidari de la cadena humana. “Més acció i menys demostració”, reclamava i predicava. Entenia que per demostracions ja en va haver prou l'11S del 2012, no calia fer accions diferents. Ho veia com un acte de plasticitat per busca l'impacte mediàtic i polític internacional.

Finalment, vaig decidir participar. Més per evitar que fos un fracàs i objecte de riota que per convicció, ho reconec. Però després d'haver participat, la meva percepció ha canviat totalment. Crec que l'èxit ha vingut donat ja no només per la quantitat de persones participants o de kilòmetres de recorregut, que també, sinó per la qualitat del sentiment i de la racionabilitat associades. Vàrem assistir a una gran demostració pacífica i d'unitat que encararà la recta final, marcarà un abans i un després en la història del país i serà l'avantsala de la independència.

Les dificultats del context eren moltes. Les continuades desqualificacions, menyspreus i amenaces procedents de l'estat espanyol, els seus polítics, la seva premsa, els seus militars, els seus empresaris i, en molts casos, els seus ciutadans. Però també amenaces de sectors interns catalans, que es mouen per interessos particulars, en gran part, i ideològics, en un grup més reduït.

Com un gerro d'aigua freda va caure el missatge, suavitzat després, de l'Artur Mas, a qui, per cert, no anomenaré més com a President fins que compleixi les seves promeses que el van portar a ocupar aquest càrrec. En vigílies de la Diada, l'Artur va intentar fer un canvi en el full de ruta del Govern català assumint que la consulta pel dret a decidir no es realitzarà sense permís de l'Estat i que es podria demorar fins al 2016, data en què es podrien convocar unes eleccions plebiscitàries. Tal tipus de manifestacions contradiuen totalment les seves anteriors afirmacions.

Una notícia tan impactant d'un líder que fins ara ha tingut la confiança de molts, podria fer caure en el desànim al col·lectiu que lidera en gran part. Però al contrari. Abans de la Diada creia i ara estic segur de que el poble català, el poble transversal del seny, té les coses bastant clares i no es deixarà manipular. Està decidit a marcar les pautes i el camí que va cap a l'Estat propi, abandonant el model autonomista que ha sigut clarament insuficient per a nosaltres. Qui no segueixi aquest camí quedarà fora, políticament parlant. L'Artur ho ha entès novament, així ho desitjo, i per això ha intentat matisar les declaracions realitzades. Mai la conscienciació política de país havia estat tan forta i profunda, cosa que té més valor en un moment on els polítics tenen els índexs més alts de descrèdit de tota la recent història del que alguns anomenen democràcia espanyola.

Això realment no té marxa enrere. El poble actuarà com una gran i ferma piconadora enfront d'uns polítics cecs, que es veuen i es veuran superats pels esdeveniments. Prova superada.

Bé. I ara, després de la Via Catalana, arriba l'endemà. Via Catalana: El dia després. Què hem d'esperar? Què hem de demanar i exigir? Què hem de fer?

Responent al primer interrogant, no hem d'esperar res de res. Ningú donarà un pas ni mourà res per a nosaltres. No esperem tenir el suport d'altres països, ni de líders mundials a l'hora de la veritat per moltes cadenes humanes que fem i molta gent que hi participi. Catalunya és un petit país en el món, del que molt pocs coneixen la seva història. Com que no som un estat propi, no tenim influència col·lectiva enlloc. Si no esperem res de ningú no ens emportarem decepcions tampoc. El que segur no podem esperar són 300 anys més, ni tan sols 3 fins al 2016. De fet, no podem esperar ni 3 mesos en començar a avançar.

En resposta a la segona qüestió, hem de demanar i exigir respecte i responsabilitat. Tenim un Govern que ha d'estar per realitzar tot el que van prometre als ciutadans en les darreres eleccions. Per tant, la seva feina, responsabilitat i obligació és fer el que varen dir que farien. Hem de demanar i exigir que les paraules vagin acompanyades d'accions. Hem de demanar i exigir avanços cap al lloc que la majoria del poble vol i ha triat. S'han de preparar al màxim les estructures d'Estat, tot i que segur no estaran mai preparades fins al començament de la nova etapa. De totes maneres, quan parlo de demanar respecte i responsabilitat, no parlo de fer-ho en determinats sectors de l'espanyolisme, que a mi em sembla fanàtic i incoherent, no ho aconseguirem. Per tant, no perdem el temps ni les energies, no ens escoltaran mai els que no volen escoltar. Discutir sempre és sa, però hem de saber que el temps és or i més en aquests moments.

Dedicar un sol minut a explicar o determinar si la majoria silenciosa és independentista o no ho és no té cap sentit.

Tothom sap que la cadena humana és el reflex de la transversalitat independentista de Catalunya i, per tant, la majoria no assistent era realment una majoria d'independència silenciosa formada, en molts casos, per avis amb impossibilitat d'anar, gent malalta o lesionada, gent que treballava aquell dia, gent desplaçada o de viatge o, simplement, per “mantes” que prefereixen quedar-se a casa veient el darrer capítol de la sèrie Breaking Bad o jugant al League of Legends, en lloc de participar-hi, però que amb seguretat votarien a favor de la independència.

Per respondre a la tercera pregunta, el que hem de fer és canviar la forma de fer d'algunes coses. El que ha passat ja se'n va anar per sempre. Hem de ser més sacrificats, però no per causes perdudes, sinó per causes que ens aportin avantatges pràctiques i reals. En el present més immediat, el dia a dia a Catalunya s'ha fet insuportable. És impossible fer una gestió pública si mai hi ha recursos suficients per res, si sempre es fa curt amb la despesa bàsica i corrent, si s'està en un carrer sense sortida i si tenim l'administració de les misèries. En l'actual situació i si no canvien les regles del joc, els governs només poden treballar amb pressupostos injustos i insuficients i, per tant, el seu camí va cap a augmentar el seu desgast, descrèdit i descontent popular com a conseqüència. En els moments més importants, en els més transcendentals, els pobles han d’assignar prioritats a l'agenda nacional i prendre accions. Nosaltres encara estem on estem, i fa 300 anys que hi som. Llei de Consultes, si. Data de referèndum, si, el més aviat possible per fer el menys mal possible. Text de la pregunta, si, clara i contundent que no deixi espais a interpretacions: Vol viure en una Catalunya independent com un nou estat d'Europa?

Ara acabem de veure publicada la resposta del Mariano, a qui, per cert, tampoc anomenaré President, però en aquest cas per motius obvis i diferents als abans esmentats en el cas de l'Artur. No ens feia falta obrir el sobre per conèixer la resposta. Voluntat de diàleg? Quin diàleg? Voluntat de negociació? Quina negociació? Són tan previsibles, tan tristament previsibles apoltronats i avorrits, que donen ganes de dir: “Deixem-nos doncs de punyetes i declarem la independència”. Estic d'acord que cal ser prudents, però potser és d'imprudents ser-ho massa. Que l'excés d'anàlisi no ens porti a la paràlisi. Hem de ser conscients que el passat ja està perdut, però que el futur encara és nostre.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493