Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3703

diners  Al començament dels anys 90 el conservador George H.W. Bush semblava tenir tot de cara per tornar a sortir elegit president del EEUU per quatre anys més. El seu èxit en la política exterior era la seva millor arma electoral. Tot i així la economia del país no estava en el seu millor moment. Els estrategs del demòcrata Clinton van focalitzar la seva campanya en aquest fet, i van encertar plenament amb el lema de la campanya: the economy, stupid.   Curiosament la economia, o millor dit la mala situació econòmica, pot ser de nou la gran protagonista de les properes eleccions en els Estats Units, tot i que ara al bàndol perdedor estaria el demòcrata Barack Obama.

En general, els nord-americans son persones molt patriotes, hi creuen a cegues en el somni americà. Son individualistes, directes i competitives. Els hi agrada treballar dur i sense descans per aconseguir el seu objectiu, i no tenen por a equivocar-se. La societat americana és molt plural, però els ciutadans tenen un alt sentiment d’Estat i en els assumptes de país és mouen majoritàriament pels mateixos interessos. En certs aspectes, els catalans tenim comportaments similars als nord-americans. Som també una societat treballadora, i ens agrada moure’ns per objectius i competir. Tot i així, les estratègies per aconseguir els nostres objectius son diferents. Tenim semblances amb ells, cert, però tenim una diferència fonamental, no ens movem tots pels mateixos interessos. Es a dir, no tenim arrelat un sentiment d’Estat. No, de moment, ja que sembla que això pot estar canviant. Segons les dades del CEO, en cas de referèndum, un 51% dels catalans votarien per la independència. Això representa un salt de quasi 9 punts en relació a l’anterior enquesta. Aquesta xifra inclou ciutadans de diferents sensibilitats polítiques. La possibilitat de ser un Estat propi seria votada també per persones en molts casos allunyades de les tesis independentistes. Cada cop més sovint persones que abans no volien marxar d’Espanya parlen sense embuts de la possibilitat de marxar, si la situació a Catalunya continua igual com ara. Quin és el motiu d’aquest desencís amb Espanya? Què està provocant que els catalans comencin a posar-se d’acord en un objectiu comú? Hi ha finalment un sentiment d’Estat?

Existeixen diverses realitats. Per una banda, Catalunya veu com anualment no menys de 15.000 milions d’euros dels impostos recaptats no tornen. Per altra banda, en comparació amb la Comunitat Autònoma de Madrid, Catalunya té un índex d’atur sensiblement superior i el seu PIB és ja inferior. Si ens fixem en el País Basc, aquest té una hisenda pròpia que els hi permet no haver de fer retallades dràstiques en el seu pressupost. En canvi, Catalunya aguanta des de fa molt de temps una política de café per tothom, i tot i així rep les crítiques d’altres territoris per la seva suposada falta de solidaritat. Catalunya és el motor d’Espanya, però des de fa temps els governs centrals de torn no han fet cap política que hagi afavorit el creixement econòmic català. I és evident que sense benzina el motor no pot funcionar. Aquests fets, entre molts altres, estan creant a Catalunya una profunda desafecció vers Espanya. Cada cop més catalans creuen que Espanya està maltractant Catalunya. El sentiment que està arrelant és que amb un Estat propi milloraria considerablement l’estat del benestar a Catalunya. Fa poc dies vam tenir una prova d’això. Tot el món va veure com centenars de milers de catalans sortien al carrer per reclamar justícia i llibertat. La Diada de Catalunya ha demostrat que es possible caminar plegats cap a un objectiu comú. Al seu torn, Espanya no sembla entendre el canvi que s’està produint, ni tampoc fa cap moviment per revertir el greuge que Catalunya està patint. No està en el seu tarannà. Quan arribi el dia que com a país Catalunya decideixi caminar sola i des d’Espanya preguntin el motiu, sempre els hi podrem dir que va ser per l'economia.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496