Unes reflexions sobre el nomenament del bisbe Omella.

Fa un parell de setmanes, es va saber que el successor del Lluïs Matínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona, seria Juan José Omella. Havien sonat molts noms, des de Mons. Vives, actual bisbe de la Seu, fins a Mons. Taltavull, bisbe auxiliar de la Ciutat Comtal. Fa uns mesos, però, va saltar l’alarma entre els ambients d’Església: començava a sonar un nom ben estrany per presidir la Seu barcelonina: Mons. Cañizares. Tot va ser un petit ensurt de no res i sembla que el globus sonda va petar només enlairar-se.
El Vaticà esperava ,oficialment mut, però els rumors deien que Barcelona no tindria bisbe fins passades les eleccions al Parlament de Catalunya... I així ha estat. Si alguna cosa no es pot negar, és que el Vaticà ha obrat amb “finezza” , aquesta finesa en la manera de fer que , des de temps immemorials, ha estat característica en ell.

Arribava un desconegut; un desconegut pel mateix bisbe de Barcelona actual (com el mateix Martínez Sistach va confirmar), i una persona que desconeixia tota l’Església catalana. Per tant, pel que sembla, parlaran, a partir d’ara, dos desconeguts cara a cara que s’hauran d’anar coneixent: el bisbe Omella i la realitat catalana.
A l’Església de Barcelona la notícia es va rebre amb certes reserves i contrarietat. És que no hi ha ningú català que sigui adequat? O, si més no, no hi ha, tampoc, alguna persona coneixedora de la nostra realitat que pugui ostentar el títol de Bisbe de Barcelona?

Pel que ha transcendit, aquest nomenament és una elecció directe del Papa Francesc. I és aquí on hom es comença a fer una pregunta de difícil contesta: Com és que el Papa Francesc ha escollit una persona tant allunyada de la nostra realitat, vaja, una persona que, si parléssim de política hauríem d’anomenar “paracaigudista”?

La realitat és que el bisbe Omella no coneix la realitat catalana, però al llarg d’aquests anys, essent bisbe de Barbastre i de Logroño, Omella no ha parat de fer declaracions i actuar sobre els interessos de l’Església catalana, i no precisament al seu favor. Cal recordar que Omella va votar a favor d’una resolució de la Conferència Episcopal Espanyola en que es declarava la unitat d’Espanya com a bé moral, contradient, així, als bisbes catalans que sempre s’han manifestat d’una manera ben diferent. I, per acabar-ho d’arrodonir, a dia d’avui, el bisbe Omella reclama que es retornin a l’Aragó les obres en litigi del Museu de Lleida....

Juan José Omella no és un perfil neutre, no pas. Les bones relacions que l’Església catalana tenia amb Roma en època del Papa Benet XVI semblen història passada, i, com no? La qüestió més espinosa és: què ha fet el Govern català? És a dir, quines relacions diplomàtiques hi ha a dia d’avui amb el Vaticà?

Tothom recorda la bona sintonia existent entre la vicepresidenta Ortega i el Vaticà de Benet XVI, i la retina encara guarda les magnífiques sensacions d’un ancià Benet XVI consagrant la Sagrada Família.
On ha quedat tot això?

Jo penso que el Vaticà, com tot país, té unes bones xarxes de comunicació i aquest nomenament posa en marxa la fi de moltes coses, no pas perquè el Vaticà ho hagi impulsat, sinó perquè aquest moviment denota coneixença d’informació de primera mà. La “finezza” s’ha posat en marxa. Un bisbe que actua contra interessos catalans però que no ha aixecat les protestes històriques que es formaven a Catalunya quan s’imposava un bisbe de fora. Les plataformes de “Volem Bisbes Catalans” les heu sentit aquests dies?
En definitiva, mireu què fàcil és desmuntar tot el sobiranisme.
A Catalunya només cal posar una persona amb perfil esquerrós i tothom content. Fixeu-vos que el Vaticà ha remarcat que Omella és fidel seguidor del Magisteri del Papa Francesc, un magisteri progressista i modern! Qui s’atreveix a criticar aquest nomenament amb aquesta carta de presentació? Heu vist un país en el que provoquin més urticària les posicions conservadores? Tant és si ens fa de Cavall de Troya i les obres d’art del Museu de Lleida acaben volatilitzant-se,o si des de Barcelona es defensa una Espanya unida i forta insultant a la gent sobiranista d’inmorals...

Però el Vaticà no n’és pas el culpable. El Vaticà ha maniobrat veient els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Ha llegit i ha interpretat uns resultats; i, segurament, els ha interpretat millor que tots nosaltres. El Procés és extingit, acabat; aquesta és la visió que n’ha tret el Vaticà; aquest procés s’ha sofocat des de l’esquerra, tant la catalana com l’espanyola. Si tot ve de l’esquerra segur que és bo, diuen els carrers. Si el Vaticà ha encertat el diagnòstic o no, només ho dirà el temps...

Trobeu que hi ha un millor perfil per ser Bisbe de Barcelona si fem aquesta lectura de la gran enquesta que són unes eleccions?