Després d'unes sempre merescudes i curtes vacances, comencen a carregar les piles abans d'iniciar un Setembre que es planteja com il·lusionant, tens i històric.

La independència de Catalunya te dos grans vessants ideològiques, que conflueixen sovint. La primera està basada en el que volem ser com a país, i la segona en el que volem deixar de ser i que seguíriem sent si continuéssim a l'estat espanyol. Aquesta segona vessant és el que es coneix en termes econòmics com a cost d'oportunitat, el que ens perdem sinó fem algunes coses, que en el cas d'Espanya mai podrem fer si estem.

Volem la independència, però no volem una independència pueril, no ens hem de conformar ni volem ser independents només per ser-ho, volem ser independents per ser millor, perquè nosaltres i els nostres descendents tinguin un país millor i més adequat a les nostres i les seves necessitats. Aquest camí, també passa, per desfer-nos de tot allò que no ens serveix, del que ens destorba, del que ens impedeix canviar i ser com volem ser.

És en aquesta forma d'entendre el nostre nou país, en la que es centra l'article-reflexió d'avui, concretament en el tema de l'exèrcit, on afirmo contundentment que Catalunya no és país per exèrcits, i ho dic, com sempre intento fer-ho, no des de la perspectiva de rauxa visceral sinó des del seny més meditat.

Hi ha països sense exèrcit al món. Al repassar la llista d'aquest, ho veiem immediatament lògic i normal, ja que molts d'ells ens sonen a llocs llunyans i idíl·lics com Kiribati, les Illes Marshall, els estats federats de la Micronèsia, Nauru, la República de Palau, Saint Vicent i les Grenadines, Samoa, Salomó i Tuvalu. Altres, més propers, són petits estats europeus com Andorra, Liechtenstein i Ciutat del Vaticà. Però hi ha un país al món sense exèrcit que ens trenca els esquemes, Costa Rica.

I se'ns trenquen els esquemes perquè ni és un país del món allunyat ni és un país minúscul com els comentats abans. Al contrari, és un país situat a una geoestratègica de primer ordre, a una de les zones més convulses del món, Centreamèrica, al costat de nacions com Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Panamà, nacions que han tenyit de sang la Història comptemporània dels darrers 50 anys, amb dictadures de tota mena, guerres de guerrilles, massacres, persecucions, cops d'estat, invasions i assassinats.

Costa Rica va abolir el seu exèrcit l'any 1949, i curiosament ho va fer per iniciativa d'un descendent d'emigrantscatalans, José Figueres Ferrer, fill de metge i mestra d'escola, Don Pepe Figueres com el coneixen a Costa Rica. Un home que va liderar una revolució per aconseguir la llibertat i la democràcia, un país governat per una generaciópolítica de mediocres amb molt poc valor intel·lectual i moral. Possiblement un visonari però segur que un home valent. Un home que en paraules del seu fill, quan li deien si venien d'Espanya ell responia que no, que venien de Catalunya. Això també ho fem nosaltres, la família, prediquen la no espanyolitat i si la catalanitat, però no ho fem per anar en contra de ningú, simplement ho fem perquè és com ens sentim, com catalans, i perquè estem orgullosos de ser-ho. Refusem ser espanyols, no per fastiguejar a ningú, veiem a Espanya com un país d'idiosincràsia centreamericana i veiem a Costa Rica com un país amb certes característiques ideològiques més europees, més properes a nosaltres i a les que volem arribar, malgrat a estar lluny i ser un lloc molt diferent.

Raons de tot tipus poden justificar que Catalunya hagi de ser un país sense exèrcit al segle XXI. Raons històriques, raons culturals, raons de voluntat col·lectiva d'una societat antimilitarista, d'una societat de pensament que no creu en la raó de la força. Les raons econòmiques són evidents. Segons l'OTAN, els recursos mitjans que destina un país membre d'aquesta organització a la despesa militar és del 2% del seu PIB. En el cas de Catalunya que té un PIB arrodonit de 200.000 milions d'euros, significaria destinar a la militarització del país un total de 4.000 milions d'euros anuals. Aquesta inversió serviria per dotar al país de tenir infraestructura militar i disposar d'unes forces armades de 26.000 soldats, si considerem que la Unió Europea té una mitjana de 3,5 soldats per cada 1000 habitants.

Un exèrcit militar tenim el concepte que serveix per defensar als ciutadans d'un país, però pensem quins són els riscos, perills i amenaces que avui en dia tenen els ciutadans: La fam? Terrorisme? Conflictes armats? Ciberamenaces? Crim organitzat? Canvi climàtic? Inestabilitat econòmica i financera? Vulnerabilitat energètica? Armes de destrucció massiva? Fluxos migratoris? Jihadisme? Espionatge? Emergències i catàstrofes? Vulnerabilitat de l'espai marítim? Vulnerabilitat de les infraestructures crítiques? Vulnerabilitat dels serveis essencials?.

Quins d'aquests riscos, amenaces i perills per la seguretat de les persones d'un país poden ser solucionats per un exèrcit? Molt pocs o quasi cap. L'exèrcit ha perdut protagonisme, l'enfocament de protecció de l'estat deixa pas a l'enfocament de protecció de les persones. Militarització i seguretat dels ciutadans són conceptes que han deixat d'anar lligats segons avança aquest segle, són conceptes que s'han anat i s'aniran distanciant. Al segle XXI, amb l'arribada de la globalització i la conseqüent interdependència, els riscos ja no estant en les guerres frontals entre estats, els riscos, temors i preocupacions dels ciutadans estan en altres aspectes. La seguretat ja no passa per tenir un bon exèrcit.

La no inversió militar cal reinvertir-la en cobrir altres necessitats més primordials, com la salut i l'educació, que al final ens ajudaran també a respectar i ser més respectats en l'àmbit internacional. Aquesta reinversió de militarització a educació ens permetrà crear un cos civil adequat als nous temps, que ens ajudarà a no intentar guanyar conflictes sinó a evitar-los. Guanyarem en cost, sens dubte, però també guanyarem en gestió efectiva de la pau. Els nostres soldats seran els nostres mestres i els nostres diplomàtics.

Qui es creu que uns senyors armats fins a les dents, els militars, avui en dia no fan la guerra sinó que fan missions humanitàries i de pau, no bèl·liques, per garantir el pacifisme del món? No s'ho creu ningú, bé desgraciadament uns quants o molts “babaus” si s'ho creuen, els mateixos que es creuen tot el que els hi diuen els poders vigents. Com lliguen metralletes, projectils i bombes amb pau? Heu anat a la “mili” o us han explicats coses d'aquells moments? A la mili, als civils se'ns militaritzava, o més aviat ho intentaven, veiem com eren els militars per dins, són dropos, fatxendes, alcohòlics, aprofitats, tarats, gentussa, violents. Però hi ha tot? Que va! Qué pot haver canviat? Quina mentalitat pot tenir una persona que busca ser un professional dels trets, la utilització de la força, la matança i la barbàrie? Una persona deixa de ser persona, es deshumanitza quan fa coses perquè compleix ordres i deixa de pensar per sí mateix. L'ensinistrament militar busca precisament que els éssers humans deixin de ser-ho, busca que els ensinestrats estiguin disposats a tot, fins i tot a disparar contra altres éssers humans o matar-los obeïnt sense qüestionament a una jerarquia, a un ordre del seu superior.

Si volem ser un gran país, hem de ser diferents, ser moderns, no podem ser obsolets en la línia de sortida, no podem caure en el parany de la militarització, ja que seria caure molt baix.

Per acabar aquest primer article després del període estival, utilitzaré una frase d'en Pepe Figueres: “la revolución no fue grande por lo que hicimos sino más bien por lo que nos deshicimos”.