Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3279

insiderout  Us recomano, de totes totes, veure la darrera creació de la factoria Pixar, Inside Out, un producte d'animació que arriba als cinemes 20 anys més tard del seu primer èxit, Toy Story. Inside Out és un llargmetratge que connecta i captiva amb els més petits, però que està pensada i és de visió quasi obligada pels més grans. És una pel·lícula per gaudir però també ho és per pensar.

El fil conductor del film són les persones, la Riley i els seus pares. La Riley és una nena que comença a créixer, a construir i a definir la seva personalitat. El context és el final d'una etapa i començament d'un altre, escenificat pel canvi de vida que suposa mudar-se des de Minnesota a San Francisco, dues ciutats americanes totalment antagòniques, incloent-hi canvi d'escola, de casa, d'amistats, de forma de viure. Els protagonistes de la història, i aquí està l'originalitat i l'enginy, són les emocions representades en 5 personatges: Alegria, Tristesa, Por, Fàstic i Ira, que controlen les accions de la Riley des del pont de comandament ubicat a la caserna general del seu cervell.

Per explicar els mecanismes de la ment, Inside Out simplifica l'univers emocional mitjançant les illes de la personalitat, com la família i l'amistat, experiències que influencien el nostre caràcter. Tracta també el taller de somnis que tots tenim dins, al que anomena Imaginaland representat com si fossin uns mega-estudis de cinema. El tren del pensament que arriba cada matí quan despertem, el laberint de records, la cova fosca del subconscient, el pensament abstracte i l'abocador de l'oblit, en el que destaca l'amic invisible que tots vam perdre, són altres escenaris que expliquen que tot el que ens passa és important, tot està al nostre cervell, categoritzat de diferents formes i arxius. El gol que vaig fer a la semifinal i la falta llançada al travesser en el darrer minut de la final, que ens hagués portat a la pròrroga. El dia del naixement dels meus fills, les rialles de la seva infantesa, els seus èxits, i les discussions a l'adolescència. Records agradables professionals i acadèmics, i també decepcions i errades. Fets, records, somnis, il·lusions, ambicions, tot està en una part del nostre cervell.

I tot aquest exercici psicològic i pseudoterapèutic, es porta a terme a ritme trepidant, amb tendresa i intel·ligència, a contracorrent, criticant sense fer sermons i sí de forma molt fina la dictadura del pensament positiu, l'afany actual per aconseguir que els nostres nens estiguin alegres i contents tots els minuts del dia, com si la tristesa, la por, el fàstic i l'enuig no formessin també part de la vida. No hi ha emocions bones i dolentes en sí mateixes, unes generen plaer i altres, dolor, però totes són importants, necessàries i insubstituïbles. Quan creixem, les emocions es combinen a la nostra memòria, com li passa a la Riley, la vida i les emocions es tornen cada vegada més complexes, a vegades caòtiques, les sensacions es contraposen, en aixó està la seva riquesa i la seva bellesa.

Impossible per mi, no fer un comparatiu emocional entre Inside Out i el procés constituent de la independència catalana, les emocions que s'enumeren a la peli iles sensacions que visquem una gran part dels catalans que volem la independència, defensem la nostra sobirania dels pobles i som demòcrates.

L'Alegria. Els somriures que transmetem quan celebrem la nostra Diada nacional són el reflex de l'alegria i positivitat que ens genera la idea de la independència. La il·lusió de crear un nou Estat, lliure, no sotmès a coaccions, de progrés, millor econòmicament, amb la possibilitat que estigui fet a la nostra mida, que els seus governants entenguin el nostre tarannà diversificat, les nostres necessitats, ja siguin racionals com emocionals, on la nostra llengua sigui dignificada, protegida i potenciada en lloc de ser atacada, poder tenir les eines per controlar, gestionar i evolucionar, sentir-nos ser els amos del nostre destí en un país normal, deixar de ser col·lateral per passar a ser central (no centralista)ens crea felicitat, alegria. Estarem alegres per poder dir amb veu alta i clara a tots els patriotes que han lluitat per Catalunya com una Nació, que els seus sacrificis i penúries no van ser en va.

La tristesa. La tristesa que ens genera als catalans el ressentiment espanyol cap a Catalunya. Veure que persones amb idees liberals, inclús molt avançades o radicals amb molts aspectes de la seva vida es transformen en una espècie de feres quan parlen del tema català, d'intolerants, de dictadors en potència. Quan gent demòcrata de tota la vida no ens vol deixar votar. Quan espanyols que defensen la llibertat d'autodeterminació de tots els pobles del món mundial, ja siguin tibetans, kurds, sahrauís, no volen ni sentir parlar de l'autodeterminació dels catalans. Tristesa generada per veure com la gent predica una cosa i en fa un altre quan aquesta l'incomoda directament, és molt fàcil repartir el patrimoni dels altres però quan els toca repartir el seu, ja és un altra cosa.Tristesa per la incomprensió del poble espanyol en general per l'odi que els genera que hi hagi un poble que pensi diferent.

La por. No és la por que ens volen posar els dirigents del PP o altres lobbies i interessos creats per difondre aquest discurs. No tenen cap credibilitat, no fan cap por. La verdadera por no éstà en marxar d'Espanya, al contrari, la por que tenim està en quedar-nos, en perdre una oportunitat, la por manifestada en forma d'ansietat per continuar pertanyent a la foscor i a la mediocritat espanyola. Por a no poder exorcitzar el dimoni que ens parasita i consumeix. No tenim cap por a les incerteses de crear un Estat nou, sinó a les certeses contrastades i experimentades de seguir en aquest estat malalt i corrupte. Por a no poder ser lliure.

El fàstic. Aquí seré molt breu. El fàstic galopant, les arcadesincontrolables que ens generen qui no ens respecten, qui ens insulten i posen com accions nostres les seves pròpies accions, que fan i pensen. Fàstic em fan sobretot, aquells catalans o els que han viscut a Catalunya i que diuen mentides i falsedats sobre el que passa a la nostre terra.

L'enuig. Hem dit prou. Aquesta emoció va ser la xispa inicial. Quan el Tribunal Constitiucional va deixar de ser Tribunal i constitucional, decidint passar el ribot de forma il·legítima a la decisió democràtica dels catalans. Aquell dia vam abandonar al sofà i anàrem al carrer a defensar els nostres drets com a poble. Primer, l'any 2010, cridant contra el que considerarem injust i atentador a la nostra llibertat, després de forma reivindicativa l'any 2012, per donar lloc a una interiorització més racional, combinant seny i rauxa a la perfecció, en la via catalana, la cadena humana de l'any 2013 i l'ocupació de Gran Via i Diagonal l'any 2014.

Encara ens queden algunes o moltes sensacions per viure, però d'aquestes experiències, com la Riley a Inside Out, n'aprendrem individual i col·lectivament, com a nou Estat d'Europa ara som infants, estem creant la nostra identitat al món, ara s'acosta la pubertat, pas necessari per arribar a la maduresa.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya