COM ÉS “VICTIM BLAMING” EN CATALÀ

Victim Blaming en català, en castellà, en euskera, en gallec i en qualsevol idioma de la península i del món sencer vol dir literalment culpabilitzar la víctima.

Veiem quí és la víctima i qui és el culpable?

Segle XVIII. Any 1707 i següents, pels Decrets de Nova Planta es prohibeix l’ús oficial del català a València, Mallorca, Catalunya i Sardenya. Any 1714, Felip V deixa per escrit que “es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana als pobles on no la parlen”. Any 1755, En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua. Any 1768, el comte Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes. Any 1772, es proclama un Reial cèdula per la qual es mana que mercaders i comerciants portin els llibres de comptabilitat en castellà. Any 1799, Reial cèdula que prohibeix representar, cantar i balla peces que no siguin en idioma castellà.

Segle XIX. Any 1821, el pla Quintana obliga a fer servir el castellà a l’escola. Any 1825, el pla Calomarde prohibeix l’ús del català a les escoles. Any 1838, es prohibeix que els epitafis als cementiris siguin en català. Any 1846, s’obliga que les receptes mèdiques només es facin en castellà o llatí. Any 1862, amb la Llei de notariat es prohibeix les escriptures públiques en català. Any 1870, es prohibeix el Registre Civil en català. Any 1881, la Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat. Any 1896, la Dirección General de Correos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l’estat espanyol.

Segle XX. Any 1902, el comte de Romanones obliga a l’ensenyament del catolicisme només en castellà. Aquest any també es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar. Any 1923, Reial Decret que prohibeix l’ús del català a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà. Any 1924, Antoni Gaudí als 72 anys és detingut i apallissat per dirigir-se en català a la policia. També, surt una Reial Ordre que proclama que es sancionarà als mestres que ensenyin català. Any 1926. Reial Decret que criminalitza a qui es resisteix a utilitzar el castellà, així com, arrest i presó per qui usi un idioma diferent del “español”. Del 1939 al 1975, amb el franquisme, qualsevol resum es fa infinit. L’agressió a la llengua catalana és inacabable i brutal, quedant el català reduït a l’ús familiar. El castellà era l’única llengua de l’ensenyament, de l’administració i dels mitjans de comunicació. En l’etapa postfranquista, es publiquen més de 150 Reials Decrets i altres normatives per garantir l’etiquetatge en català. La Llei de patents obliga al castellà. El Tribunal Constitucional emet diferents sentències contra la Llei de Normalització Lingüística. La Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades obliga que les pòlisses siguin en castellà.

Segle XXI. Any 2007, entra en vigor el nou Estatut d’Autonomia d’Aragó que no reconeix l’oficialitat del català a la Franja de Ponent. Any 2010, es fa pública la sentència del TC que estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l’administració ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu. Any 2019, l’advocacia de l’estat insta a què la Generalitat Valenciana hagi de comunicar-se únicament en castellà amb el govern català i balear. Any 2020, el Ministeri d’Economia espanyol aprovarà ajudes pel desenvolupament tecnològic i de continguts només a les sol·licituds escrites almenys en llengua castellana.

Lamento molt el rotllo, però no és fàcil resumir més de 3 segles d’història i de persecució del català, i l’afavoriment del castellà per sobre de les altres llengües que es parlen a l’estat espanyol. Quí és la víctima doncs?

Com és “victim blaming” en català, és culpabilitzar a la víctima. La convivència és un conjunt de relacions. Normalment, són relacions desiguals, hi ha una part predominant i un altre que no ho és.
Quan la part predominant esdevé en dominant i intenta sotmetre a l’altra part es diu abús. Quan la part dominant, abusa, prohibeix a l’altre ser ella mateixa, ser com és, es converteix en abusador i culpable. Els castellanoparlants fa segles que ho intenten i ho justifiquen com fan tots els abusadors del món en totes les facetes, amb el victim blaming, responsabilitzant i culpant a les seves víctimes del que són ells.

El poder, polític o de qualsevol altre mena, sempre va lligat a una llengua, al castellà dins de l’estat espanyol. I no sols perquè les llengües són instruments bàsics per a la comunicació entre les persones; sinó perquè les llengües defineixen i configuren la realitat i tenen un valor simbòlic, connotatiu i generador d’identitat, comporten una visió del món i delimiten una comunitat de parlants. En conseqüència, les llengües i les variants lingüístiques són elements presents en les relacions desiguals de poder que s’estableixen entre els diferents grups socials que formen una comunitat política determinada. En les societats plurilingües, el poder tendeix a afavorir aquella llengua que és més habitual i comuna entre els qui ocupen una posició dominant en el sistema polític, social i econòmic.

La política lingüística espanyola és intrínseca a l’existència d’un poder polític hegemònic anticatalanista i xenòfob que és uniformista, especialment present a les institucions de govern, que garanteixen, fomenten i imposen el coneixement, l’ús i el prestigi social d’una única llengua, la castellana i únicament la castellana, tant dins com fora de la comunitat política. La política lingüística del poder polític espanyol, determina la presència massiva en les activitats culturals, en la televisió i en els mitjans de comunicació. Busca establir un model lingüístic únic, necessita reduir la vitalitat, l’ús i el prestigi de les altres llengües, a les que intenta relegar solament com realitats folklòriques. Necessita controlar tot el sistema educatiu, per a convertir el castellà com a predominant i a la resta com a llengües minvants fins a la seva progressiva desaparició.

Davant d’un poder polític predominant, o bé hi ha la resistència, o bé hi ha els col·laboracionistes.

La confirmació de la sentència del TSJC per part del Tribunal Suprem sobre l’obligació d’impartir el 25% de les classes en castellà, és una acció evident del poder polític espanyol i espanyolista abans comentat. Però també ho és, la resposta del conseller d’Educació i la consellera de Cultura, afanyant-se a dir que ho consideraven una anomalia i un menyspreu, i que seguirien aplicant el model d’immersió lingüística, per a poc després, actuar de forma covarda i deixar sola a l’escola de Canet.

Els enganys de l’estat que no compleix mai el que promet, ni executa mai el que acorda formen part de l’establert poder polític espanyol, però també en forma part que ERC que es deixa enganyar tan fàcilment. El poder polític espanyol i el poder polític català són dues cares de la mateixa moneda, els dos són estafadors. Quines penques! Igual que en el “timo de la estampita”, una part estafa i l’altre es deixa estafar, els dos són culpables, on la víctima és el català, la meva llengua, i amics, compte!, que això no es toca!

Els catalans catalanoparlants som les víctimes, fa segles que ho som, i 4 desafortunats i inacceptables tuits no ho canviaran. La propaganda de l’ultranacionalisme uniformista espanyol ja ha llançat la seva campanya política i mediàtica denunciant amenaces a la família que va demanar les classes en castellà a Canet. És part del victim blaming. Serem els acusats d’abusadors, de supremacistes pels abusadors i supremacistes de veritat. Serem acusats de ser els botxins, però som les víctimes. Víctimes en general del poder polític i en particular d’un tribunal farcit de magistrats malintencionats que pensen tenir el dret a trepitjar els nostres Drets.

Sóc part dels votants que va votar el 52% dels partits que governen Catalunya, però no en sóc part d’aquesta estafa, no vull que el meu vot sigui utilitzat per això. Què heu fet del que veu prometre? Feu pactes a llarg termini, sabeu que no serveixen per a res, que només dilueixen, i mentre ens roben els diners i ens segresten la llengua. No defenseu a Catalunya, no defenseu el català i no defenseu als catalans,  no defenseu els catalans que us vam votar.

Fa uns mesos pensava, amb prou pena, que els 3 partits polítics éreu incapaços de posar-vos d’acord. Ara el que penso, que no us hi voleu posar d’acord, que us amagueu darrere de criticar-vos els uns amb els altres per a no fer res, és la vostra excusa. Crec que ens voleu afeblir de forma conscient i voluntària, crec que sou una pota més de les clavegueres de l’estat i del poder polític espanyol.

Sou uns indecents. Sou uns mentiders. Us vam votar per ser independentistes i fer efectiva la República i no sou capaços ni de defensar la nostra llengua, símbol d’identitat. Clar que veieu que als catalanoparlants ens estan discriminant a tot arreu, als jutjats, als llocs oficials, als cinemes, a les televisions, a les escoles, a les botigues. Ho veieu, però preferiu mireu a un altre costat. Ploreu i us lamenteu, però no feu res de res. Ho feu per por o per interès?

No en dubteu que en tindreu de sorpreses, som pacients però no som idiotes, som catalans!

El català mai serà protegit, garantit o prestigiat a Espanya. El català està en perill, només nosaltres el podem defensar, i es defensa a l’atac. Catalunya es defensa atacant.

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya