1-O, EL DIA DELS HEROIS

 

1Oct 1

Ara fa 4 anys, vam ser herois.

Ens n'havíem anat a dormir amb una inundació de notícies, incerteses i il·lusions del que podia passar a l’endemà. Ens llevem de matinada, una dutxa ràpida, un cafetó accelerat i a xafardejar els telèfons mòbils a la recerca de notícies: els piolins s’han mobilitzat? Han entrat als col·legis electorals que estaven custodiats pels voluntaris? Hi ha hagut violència? Se'n  sap alguna cosa de les urnes?

De seguida, tota la família al carrer, plou, és de nit, queden encara alguns minuts perquè siguin les 5 del matí. Arribem expectants al Col·legi Electoral de Can Saladrigas, al Poblenou de Barcelona. Porta tancada i unes 200 persones al carrer. Una guitarra que entona l’Estaca, mentre la gent la canta amb un tò molt i molt baixet, per a no despertar i incomodar als veïns que encara dormen. Cap Mosso, cap piolín. Tot tranquil. Ens relaxem un xic. És el moment de narrar-ho, escric l’article “Al peu de les urnes”, i ho faig literalment a peu de carrer, article que comença amb un “estem fent història”, i acaba amb un “Votarem. Guanyarem. Som i serem”.

La gent arriba cada vegada amb més quantitat, ja som més del triple. Sentim el primer helicòpter de control. És dels “nostres” o dels altres? Ni idea, no el veiem, però de forma espontània i per si de cas, ens brota la primera reivindicació del dia: “Votarem!, votarem! Votarem!”, els hi cridem, desafiant-los i apujant el to fins ara endormiscat.

Passen les hores. Els centenars de persones s’han convertit en milers. Sorpreses agradables, veïns amb qui fins ara només ens havíem creuat un “bon dia o bona tarda” o un “quina calor que fa aquests dies”, també hi són, s’acosten i es posen a xarrar. La germanor, la solidaritat, l’empatia hi és present i ja nos ens deixarà. Les que no han arribat encara són les urnes, però ens calmen, les urnes estan protegides i arribaran, ens diuen.

Ja és quasi l’hora d’obrir els col·legis per a les votacions. Arriben els mossos, un cotxe del qual baixen una parella que es manté a distància prudent. Els forners del davant treuen croissant i pastes per a tothom, ens conviden i també els hi ofereixen als Mossos. De cop, esclata l’eufòria, un dels voluntaris ens anuncia que les paperetes i urnes ja han arribat. Ja hi són les tan desitjades depositàries de la democràcia. El govern i l’estat espanyol las ha buscat, las ha perseguit per destruir-les, però no les ha trobat. Han estat custodiades per a voluntaris, pel poble català. Gran victòria.

1Oct 2Ja es fa l’hora de votar, però ningú ha rebut les citacions per formar part de la mesa electoral. Sembla que correus les ha intervingut. No passa res, tot està pensat, es reclamen voluntaris i en menys d’un minut n’hi ha de suficients per omplir 10 vegades les taules del col·legi electoral. Això és democràcia participativa. Què fem normalment si ens toca forma part d’unes eleccions estatals? Primer deixar anar un renec i després intentar buscar una excusa per poder-nos escapar, cosa que no acabem fent per a no perjudicar a altres.

Aquest procés ha fet que les votacions vagin endarrerides, arriben les primeres notícies d’agressions i càrregues de la policia espanyola. Tensió i por. Ens tocarà a nosaltres? Imaginem que vindran però desconeixem quan. Les persones segueixen arribant, es multipliquen al carrer, tothom expectant a les notícies, tothom cabrejat, tothom indignat, però tothom convençut, decidit i ferm. Seguim!.

Ja som a punt de començar, tot preparat per a fer-ho i de cop...el sistema informàtic ha caigut. Merda, merda, merda! I ara què? Es reclamen informàtics, com quan es demanen metges quan algú s’indisposa i es desmaia. Entren 3 o 4 nois i noies, són els salvadors, ara toca la reanimació. Els minuts semblen hores, es fan eterns. Angoixa, se senten els primers comentaris pessimistes, sembla que tot està perdut però de nou...crits d’eufòria. El sistema ha revifat!. Es confirma que l’estat està darrera dels atacs informàtics a la democràcia, però un grup de virtuosos informàtics voluntaris improvisats ho solucionen. Nova victòria.

Tot està en funcionament, tot a punt, es fa un passadís i entra la primera votant, una senyora de més de 90 anys amb cadira de rodes. Tothom aplaudeix. Alguna llàgrima ens cau. Ens identifiquem amb ella. Pensem que ho veurà malgrat la seva edat, que serà possible malgrat les seves limitacions. Ella ens representa, representa el patiment i l’esforç per aconseguir-ho, però també representat la transversalitat, la il·lusió i l’esperança. Si ella en té, qui som nosaltres per rendir-nos, de cap manera, endavant. Joia, emoció i alegria a dojo quan la senyora surt i ens diu que ha pogut votar.

Després d’ella van entrant els votants, per preferència, primer la gent gran i les mares i pares amb nens, nosaltres fa hores, moltes hores que hi som, però som pacients, hem vingut per fer una cosa gran, una gran cosa.

Comencen a arribar les imatges del que està passant en altres indrets, dels atacs al poble, a la gent, del mal que fan, de la sang que corre. Quin fàstic de gent aquests violents que porres amb mà i armats fins les dents, atonyinen i fereixen al poble indefens que només vol votar, als nostres conciutadans, a gent com nosaltres. Desgraciats! Inhumans! Goril·les! Assassins! Fanàtics!

1Oct 3Mentre estem en xoc per les imatges visualitzades, se’ns dona la notícia de que piolins armats venen al col·legi, ja ens toca el rebre. Què fem? Tinc por per la família, por individual, por pels amics, por per les companyes i companys que estan amb nosaltres, por pels nens petits i la gent gran que hi ha. Vencem la por, ens decidim quedar, no som ni serem covards, som i serem valents. No només nosaltres, d’allà no marxa ningú, al contrari tothom a fer pinya, les notícies van arribant, uns cosins nostres estan rebent de valent al barri del Clot, altres estant a 4 carrers a col·legis passant ip's per que el web per votar no caigui, mentre fora piolins de paisans són aturats per la gent, ens concentrem a la porta del col·legi, tots plegats, a defensar com sigui la democràcia, a rebre hòsties si cal. 1-O, el dia dels valents. 1-O, el dia dels herois.

Se’ns accelera el cor, estem expectants i preparats, sembla que l’arribada dels feixistes és immediata, qüestió de minuts. S’escolten arenguen a favor de la llibertat, de la democràcia, de la resistència. No sabem com acabarà, no sabem com acabarem, però no ens mourem. No ens mourem per la nostra història ignorada i atacada des de fa segles, no ens mourem per buscar un nivell de vida més òptim, no ens mourem per viure en plena llibertat, no ens mourem per aconseguir una moderna justícia social, no ens mourem per viure en veritable democràcia, no ens mourem per deixar de ser una colònia de l’estat espanyol, no ens mourem per no dependre d’una monarquia retrògrada, fatxa i incoherent, no ens mourem per preservar la nostra identitat, la nostra llengua i cultura sempre atacades, no ens mourem per no ser castigats per un estat judicial i policial, no ens mourem per viure en un estat modern, pròsper, lliure i millor. No ens mourem, victòria total.

Les forces repressores de l’estat agressor no van venir, les votacions van poder seguir en un clima de calma tensa, davant la pluja de vídeos i declaracions. Tothom ordenat i en fila de nou, a ningú l’importava qui anava abans primer en l’ordre, la felicitat tornava a estar a les cares de les persones valentes, les persones pacients, pacífiques i cíviques. Ens estàvem guanyant la nostra llibertat, la nostra independència.

Arriba l’hora de tancar col·legis, hi ha menys gent. Missió complerta. Molts no marxem, el dia ha estat llarg i dur, però cal fer un darrer esforç, és hora del recompte i hi ha rumors que mossos i policies entren als col·legis a interrompre aquests i disposats a segrestar les urnes. Darrer esforç per a la defensa de la democràcia. Ja és de nit quan el recompte ha acabat, i els que queden, molts encara, custodien urnes, paperetes i recompte fins que marxen els cotxes que les porten. Tot acaba i tot comença.

Per respecte als herois de l’1-O, per respecte a les catalanes i als catalans que van sofrir, votar i defensar amb els seus cossos la democràcia, feu el favor d’acomplir el mandat d’aquell dia. Us ho exigim. Si no sou valents com nosaltres vam ser aquell dia, plegueu! o passarem per sobre de tots vosaltres, esborrant qualsevol rastre de covards i traïdors. El referèndum ja el vam fer i el vam guanyar.

Som i serem herois, herois de l’1-O, ja sigui de l’any 2017, 2021 o següents.

Som i serem herois. Visca la República Catalana.

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya