L’OU COM BALLA

Es tracta d’una tradició molt catalana, una de les celebracions més singulars que hi ha per commemorar la festivitat del Corpus Christi. La tradició consisteix a col·locar un ou damunt el raig d’aigua del brollador d’una font guarnida amb plantes i fruites, l’ou s’enlaira i gira sobre si mateix, sense caure, iniciant una espectacular dansa màgica que deixa encuriosits i hipnotitzats a qui la contempla. Realment la màgia de l’ou com balla no és tal, l’equilibri de l’ou s’explica físicament per l’efecte Coanda en mecànica de fluids, i pel principi de Bernoulli en dinàmica de fluids.

L’origen d’aquesta tradició és desconegut, sabem que és de l’època medieval, possiblement del segle XV però poca cosa més. Hi ha moltes hipòtesis sobre el seu significat, una diu que era un entreteniment dels nobles i dels cortesans mentre esperaven el pas de la processó del Corpus, altres són de caràcter més religiós com la que diu que és una exaltació de l’eucaristia, en la que l’hòstia estaria representada per l’ou i la font seria el calze, també hi ha qui hi veu una metàfora de la plenitud de la primavera, el moment de l’esclat de la fertilitat i la vida, i un altre que diu que simplement és fruit de l’avorriment dels jardiners que van descobrir aquest fenomen per pura casualitat.

Sigui com sigui i vingui d’on vingui, l’ou com balla és una demostració de l’equilibri d’un element feble com és un ou enfront d’una força constant i molt més potent que l’agredeix sense aturador. Catalunya és l’ou, avui és una part molt feble dins del mapa estratègic dels estats, hem vist que no tenim prou suport internacional explícit per la nostra autodeterminació, dins dels interessos polítics i econòmics d’un club de socis com és l’europeu, en el que es protegeixen els uns amb els altres i on tothom busca el benefici propi.

Però l’ou balla, balla i balla, per molt que el raig d’aigua que el colpeja sigui cada vegada més intens. L’ou no cau, continua amb la dansa incansable, es fa visible a ulls de tots, Catalunya segueix malgrat tot, no és ni pot seguir sent només un afer intern. Des de l’exili amb les victòries judicials dels nostres europarlamentaris, des de dins amb la victòria a cadascuna de les eleccions, el missatge és clar, Espanya reprimeix, és un país antidemocràtic, no és el nostre. I llavors és el moment en què alguns des d’Europa i altres indrets internacionals (cap espanyol) comencen a qüestionar-se certes coses malgrat les constants coaccions i la caríssima propaganda de l’estat espanyol. Per què hi va haver violència? Per què el pretext de la unitat ha prevalgut sobre el de legalitat? Per què aquesta desproporció? Per què s’han inventat informes oficials? Per què segueix la repressió política dins de la Unió Europea?

El silenci d’Espanya als informes internacional no serveixen fora. Callar i silenciar els pronunciaments d’Amnistia Internacional, de l’Organització Mundial de la Tortura, de l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, del Front Line Defenders i de l’International Trail Watch, només serveix per a mantenir en l’engany al poble espanyol, un poble acomplexat i acostumat a la manca de democràcia, que no vol veure més que l’unitarisme per contranatura i malaltís que sigui aquest.

Obviar i menysprear, com van fer, l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU té conseqüències, l’informe va ser clau perquè Bèlgica refusés l’euroordre contra el conseller Puig. D’igual forma, l’informe que acaba de presentar el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, en la que equiparà judicial d’Espanya amb la de Turquia, també en tindrà malgrat el menyspreu de la propaganda espanyola, no és admissible que ciutadans europeus, els catalans, siguin perseguits per tribunals que són utilitzats com a eina política, igual que passa amb els kurds.

El Tribunal Suprem espanyol apreta més i més la intensitat del raig, vol esclafar l’ou contra el terra, però com més ho fa, l’ou balla i balla cada cop més ràpid, sense caure, mantenint un equilibri que no comprenen. Ells de física no en saben, tampoc d’humanitat, ells només saben de privilegis i de maldat. Però mentre l’ou balla sense parar, el raig del Tribunal Suprem es va desacreditant cada vegada més, posant en evidència la seva incompetència per a jutjar i condemnar com ho va fer, i molt més per a reprimir i seguir reprimint.

Els indults no són acceptables, només ho és l’amnistia acompanyada del reconeixement del mal i una petició incondicional de perdó al poble català que va ser agredit. Les taules de diàleg no són acceptables, només ho són les taules de negociació. Aquestes, només són accions de distracció, accions per transformar en inconstant el cabal, ara constant, del raig de l’aigua de la font, cosa que faria caure a l’ou. Però si us fixeu bé, l’ou com balla també cau de tant en tant, però torna a alçar-se una vegada darrere l’altre, de forma tossuda i persistent.

Vist el que hem vist aquests dies, sóc força optimista a l’actuació, encara que molt lenta, i favorable resolució definitiva del Tribunal de Luxemburg. No tinc dubtes que els judicis del procés seran anul·lats, els presos posats en llibertat sense necessitat d’un indult reversible, els exilats catalans podran tornar i amb ells, el President Puigdemont al capdavant.

Tancarem el parèntesi del 155, el parèntesi de la repressió, el parèntesi de la no democràcia, i llavors serà l’hora de la veritat, perquè les resolucions de la justícia europea seran necessàries, però no suficients, aquell marcarà el moment de la nostra victòria o la nostra derrota, el moment de la nostra llibertat o de la continuïtat del nostre captiveri, el moment del ser o no ser, el moment de ser catalans o espanyols, coses avui i sempre incompatibles.

Preparem-nos!.

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya