ELS FRONTS DE LA PANDÈMIA
Estem de ple a la temuda segona onada pandèmica.
El nombre d’infectats augmenta cada dia, la propagació del virus accelera de manera descontrolada, els hospitals s’omplen de gom a gom amb pacients de la Covid, les UCI s’apropen al màxim de les seves capacitats i la xifra de morts comença a perdre el sentit humà de la tragèdia per passar a tenir el sentit matemàtic de l’estadística, excepte pels qui ho han viscut en primera persona o han tingut un cas a casa.
La pandèmia sanitària no es pot separar d’altres aspectes que van més enllà de la nostra salut i que a hores d’ara ens preocupen igual o més. Sense salut, no hi ha res. Però sense economia, sense seguretat jurídica, sense autoestima social, tampoc hi ha salut.
La pandèmia no es pot tractar només de forma sanitària, hi ha altres fronts, són els fronts de la pandèmia, però sembla que els nostres polítics, tant els catalans com els de l’estat espanyol no s’assabenten o simplement, i de forma irresponsable, prefereixen mirar cap a un altre costat, prefereixen seguir fent polítiques de cara a la galeria, les polítiques de sempre, polítiques de discussió quan ara cal fer polítiques d’acció, cal fer polítiques valentes i de crisi, una crisi única i sense precedents, una crisi inimaginable tan sols fa uns mesos, una crisi que obliga a solucions no convencionals.
Cap política econòmica funcionarà per superar aquesta crisi econòmica. Cap política social funcionarà per superar aquesta crisi social. Cap política sanitària funcionarà per superar aquesta crisi sanitària. És una crisi global, no es pot combatre de forma parcial des d’una de les seves arestes, cal actuar de forma contundent, de forma ràpida i de forma eficient. Res funcionarà mentre no hi hagi solució al virus.
La gran majoria dels països europeus es preparen per adoptar paquets de mesures sanitàries contra la segona onada, són insuficients, no serveixen, ho vam fer a la primera onada i ara hi tornem a ser. El tancament de bars i restaurants, els cobrefocs i les draconianes mesures restrictives aplicades de forma individualitzada sempre són incoherents si es combinen amb altres accions com agafar un transport públic atapeït a les hores punta i que no reuneix les mínimes garanties de seguretat pels seus usuaris, o haver-te d’anar a un hospital on és impossible guardar les distàncies degut a la manca de recursos i a la mala gestió, per posar dos exemples. 
Mirem la Xina, primer van tenir una prioritat, abordar el xoc i origen del problema. En contenir i controlar el focus del problema amb poc temps, i disposar d’un sistema econòmic industrialitzat, van poder utilitzar les eines polítiques, fiscals i monetàries per estimular el consum intern i la demanda agregada, cosa que van fer encertadament. Sé que la Xina no és cap exemple modèlic en moltes coses, però ells tenen un sistema, el coneixen i van actuar en consonància amb aquest.
Mentre, a l’estat espanyol, tot és un despropòsit, s’apliquen mesures sanitàries que no funcionen i cap mesura econòmica o social. Ningú ajuda als petits comerços i negocis familiars que estan obligats a tancar, milers d’empreses s’han convertit ja en cadàvers, mentre d’altres estan al límit amb els seus castigats balanços d’impossible recuperació. Les carències en els préstecs ICO arriben al seu venciment i pocs les poden començar a pagar. Els ERTEs s’han convertit en estructurals. I com a sublim “pitorreo cañí”, les mascaretes continuen amb l’IVA al 21%, i es parla d’augmentar impostos a la sanitat privada en un moment com aquest, on el traspàs de la sanitat privada a la pública seria letal, literalment parlant, ja que el sistema es col·lapsaria. A Espanya, on domina el sector serveis, cal aturar el cop, calen injeccions massives de liquiditat i despesa pública, i a poc a poc anar canviant el model. O això o tindrem una quantitat tan ingent de pobres que anirem a la ruïna tots plegats.
És el moment d’endeutar-se com a país. Sens dubte, estem i vénen moments durs, doblement durs, per un costat són els que són i per altre perquè estem en mans d’una colla d’ineptes. Catalunya és un país capdavanter en tecnologia, en intel·ligència artificial, hi ha nombrosos especialistes entre la nostra gent, coneixement que cal posar al servei del país de forma immediata, per conèixer com es comporta el virus i com es comporta la gent que el te. La intel·ligència artificial serà fonamental per la solució, nosaltres tenim la matèria primera, tenim el coneixement per aconseguir-ho, però molts d’aquests especialistes estan mal ubicats o malviuen en empreses on no s’aprofiten bé. Cal becar-los, aportar el capital necessari per organitzar-los, però no en un futur, cal fer-ho ara, cal fer-ho ja.
Estem dins d’un problema però també tenim una oportunitat. Una oportunitat, que probablement perdrem, que deixarem passar per l’existència dels nostres ineptes dirigents que lluny de preocupar-se per a tots només es preocupen per ells.
Però també sóc pessimista per nosaltres mateixos, per la nostra comoditat d’acceptar a aquests dirigents i de seguir en un món físic que ha canviat, sense entendre que darrere d’aquest món físic hi ha tot un nou món virtual per descobrir.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya