GEORGE FLOYD I JORDI CADARELL
El covard assassinat de George Floyd per asfíxia a mans d’un policia, el darrer 25 de maig a la ciutat de Minneapolis és horrorós, repugnant, abominable i fastigós.
El món ha quedat en shock veient el vídeo que retrata l’assassinat de Derek Chauvin, un policia blanc, pressionant amb el seu genoll i durant uns 10 minuts el coll de Floyd, mentre aquest implorava per oxigen només per a poder respirar, "-I can’t breathe" eren les úniques i últimes paraules d’en George, mentre aquest deixava anar el seu darrer alè de vida.
En "Pedro López López" se’n fa creus del que ha passat a Minneàpolis des de la seva Aracena natal, província de Huelva. S’esgarrifa del racisme existent a la societat nord-americana, s’indigna de la brutalitat policial i critica l’actuació de Trump de tirar més benzina al foc durant la crisi. En Pedro segueix les notícies del cas de Floyd per les edicions digitals de El Mundo i l’ABC. Ell és catòlic i va a missa cada diumenge amb la seva esposa Irene i els seus tres fills, on avui han fet referència al pobre George i han pregat per la seva ànima. En Pedro és policia nacional des de fa 15 anys, i 8 d’ença que està a la unitat antidisturbis. És fàcil des del domicili del seu poble esgarrifar-se del racisme i la xenofòbia cap als ciutadans afroamericans dels Estats Units. És fàcil indignar-se amb l’abús de poder i la brutalitat policial quan els fets succeeixen a més de set mil quilòmetres. És molt fàcil criticar a Donald Trump com a agitador i provocador de la política de l’odi.
Ara bé, situem l’escena fora d’Amèrica del Nord, a un poble de la geografia catalana anomenat Sant Julià de Ramis, per exemple. Modifiquem la data per l’1 d’octubre, i l’any pel 2017. Canviem també el context, no tractem d’un ciutadà que havia pagat amb un bitllet fals de 20 dòlars sinó d’un ciutadà que de forma pacífica anava a votar a un referèndum. Finalment canviem el nom de l’agredit, el catalanitzem un xic i parlem d’un tal Jordi Cadarell, a Catalunya.
En Pedro és el policia que cantava el “A por ellos” dins l’autocar quan anava cap a Catalunya, en Pedro és aquell policia que va estar una setmana tancat al vaixell dels Piolín, en Pedro és aquell policia que arrossegava pels cabells al Jordi Cadarell l’1 d’octubre, és aquell que saltava i trepitjava amb les seves botes per fer mal a sobre del Jordi Cadarell i altres dels seus companys que estaven asseguts en actitud passiva a unes escales, en Pedro és aquell que el llençava escales avall, en Pedro és aquell policia que apareixia a totes les televisions agafant de la mandíbula a en Jordi Cadarell, en Pedro és aquell energúmen que ignorava al Jordi Cadarell després de ferir-lo. En Pedro, com la majoria dels seus companys, va actuar aquell 1 d’octubre com el que és, un animal irracional i violent, sense ajustar-se a la legislació vigent ni als protocols existents dins del cos policial, atemptant contra la integritat física i la dignitat dels ciutadans als quals van atacar, degradant-los i humiliant-los.
Pedro i Derek són el mateix, els agressors, uns monstres sense escrúpols. Un critica a l’altre però fan el mateix. Un prega per les víctimes de l’altre però són el mateix tipus d’immundícia assassina. George Floyd i Jordi Cadarell també són el mateix, les víctimes d’una herència xenòfoba que actua de forma brutal. Els paral·lelismes són evidents, George va ser sentenciat i assassinat per ser negre, Jordi va ser apallissat per ser català.
El problema és només veure “la paja en el ojo ajeno”, tots aquells que avui ploren la mort de George Floyd van aplaudir, justificar, tapar o com a poc van callar davant la violència i repressió de l’estat contra els ciutadans que només volien exercir el seu dret democràtic. Tant fàstic fan els que aplaudeixen, justifiquen, tapen o callen la mort de George Floyd com els que ho van fer davant la tortura d’en Jordi Cadarell. A l’1-O hi va haver xenofòbia, xenofòbia anticatalana, i va haver abús de poder i violència per parts de les forces de l’ordre, hi va haver apologia a l’odi institucional per part de les autoritats, jutges fatxes i del govern de l’estat.
La diferència rau en que als Estats Units d’Amèrica s’han fet manifestacions a totes les ciutats, a España no ha sigut així. Als Estats Units d’Amèrica el cap del pentàgon s’ha negat a enviar l’exèrcit contra els ciutadans i a España ja sabem el que hagués succeït.
Spain is different! Spain is a nightmare!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya