DE PESSEBRES I PACTES

I a mi que el pessebre de la Colau d’enguany m’agrada...

Ho sento per alguns i sobretot per “algunes” que considereu aquesta afirmació com quasi un sacrilegi, ho sento pels que rondineu i dieu que sembla una pila de trastos mal posats, és lleig, molt lleig, però més enllà de la seva estètica i del seu preu, una barbaritat els quasi 100 mil euros que diuen ha costat, el trobo original i sobretot molt poètic, potser és perquè jo sóc de números i no tinc gust per l’art, potser és perquè em conformo amb ben poc o potser és perquè la polèmica sobre el pessebre barceloní ja s’ha convertit en una tradició més de les festes nadalenques.

Aquestes polèmiques, normalment les mateixes, són les que certifiquen que el Nadal està proper, més enllà de les llums que adornen els nostres carrers, que les decoracions de les botigues i que les cançons que s’escolten a l’entrar-hi.

Quan a casa et treuen el tema de què aquest any no cal comprar l’avet a la gitaneta (que ara ja deu passar dels 50) com cada any, que fa molt merder, o si aquest any seria millor comprar-ne un d’artificial que ara semblen molt naturals i només cal plegar-los quan acaben festes, significa que ja queden pocs dies per preparar la decoració de casa.

Quan et diuen que aquests any no cal comprar més pastors, ni pous, ni porcs, ni ovelletes, ni res de res perquè el pessebre domiciliar està superpoblat, els pastors fan caravana, els animals topen els uns amb els altres, i el poblat que representem sembla més Calcuta que Betlem, vol dir que ja és l’hora que el pessebre s’ha de fer.

El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?

Quan et comenten que no cal comprar tantes neules ni torrons, que no ens convenen, que engreixen, que passades festes sobren tots i que n’hem d’estar menjant fins al mes d’Abril, significa que entrem a la recta final de la setmana prèvia de Nadal.

Quan ja tips, et comenten que després del vermut de Reis amb més de 20 coses diferents no cal preparar el pollastre farcit tradicional perquè sobra tot i els convidats se’l prenen per compromís, significa que les festes arriben al seu final.

Aquestes dates són dates de polèmiques i de pactes, tant a fora com a dins de les llars particulars, dates de pessebres i pactes, on hi ha els partidaris de les tradicions familiars i nadalenques més ancestrals, i hi ha els que volen canviar algunes coses, canviar-ne moltes o fer-les totes diferents. Al final, tothom sempre cedeix un xic, més o menys, on el que cedeix pensa que ha cedit molt, segurament molt més del que en realitat ha cedit, mentre que l’altre pensa al contrari, que ho ha fet poc o que no ha cedit gens. És inevitable, i així és la vida.

Cada vegada que penso amb pessebres i pactes, sempre em pregunto de qui seria la idea del primer que va proposar posar un caganer al pessebre de Nadal i qui seria el primer que va cedir i ho va acceptar?, aquella transgressió ara ha esdevingut en una tradició, una bonica tradició, obrim la ment als pactes nadalencs, obrim la ment a tota classe de pactes, respectem les opinions mentre siguin opinions que respectin la dels altres.

Per cert, ara torno que vaig a buscar l’avet a la gitaneta....

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya