Artur i Oriol. Mas i Junqueras.

Un, l'Artur, es fa entendre en qualsevol dels idiomes europeus, d'oratòria impecable, estructurada i transmeten seguretat. L'altre, l'Oriol, sense cap paper en forma de xuleta, llest, improvisant, explicant anècdotes que eleva a categories.

L'un, en Mas, que proposa un full de ruta basat en el romanticisme d'una llista única transversal formada per polítics i la societat civil, unes eleccions que només té sentit avançar en clau plebiscitària si es compleix l'unitat de llista, i un termini de 18 mesos per preparar estructures de país suficients per garantir un procés constituent cap a la independència, que hauria de ser votada en referèndum. L'altre, en Junqueras, que proposa un full de ruta diferent, que refusa de ple la idea d'una llista única i d'unes eleccions plebiscitàries sinó que serien constituents d'inici, defensa un format flexible d'eleccions immediates amb diferents llistes però punts comuns fonamentals, com l'independència, i no entén l'espera dels 18 mesos, considera el fet d'una proclamació de independència després de les eleccions.

Dos homes i un destí, Mas i Junqueras. Dos homes i un destí, la famosa pel·lícula de l'any 1969, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i basada en la part final de la vida dels llegendaris Butch Cassidy i Sundance Kid, un d'ells és el que pensa i l'altre el que executa les accions. Mas i Junqueras, igual que al film hauran de cavalcar junts, cadascú haurà de prendre un rol, però a diferència de la pel·lícula, no ha de ser per fugir de res ni de ningú, sinó per anar endavant. Necessitem a tots dos, necessitem les coses bones de l'un i les de l'altre, necessitem que quan un flaquegi, l'altre tingui l'energia suficient, necessitem que quan un pensi en uns quan només, l'altre pensi en la resta, necessitem que parlin, dialoguin, debatin, discuteixin i fins i tot s'empipin, però que no perdin el destí comú, l'objectiu pel qual convergeixen ambdós, la unitat que la gran majoria desitgem.

No sabem si seria més votada una llista unitària, o el sumatori de llistes diferents, no tenim cap bola de vidre per preveure l'hipotètic recompte amb suficients garanties. De totes maneres em sembla que es tracta de dues rutes guanyadores, ja que tenen un poble suficient madur políticament i disposat a cedir en les formes per conquerir la finalitat.

Una llista única, en teoria i sobre el paper, serviria per cercar legitimitat internacional, però realment pensem que internacionalment interessem tant, aquí no hi ha petroli ni sang, hem fet la revolució de somriures, una revolució d'il·lusions, que interessa a l'opinió pública del món un dia, ja que genera positivitat, però no el següent. Realment, internacionalment no hi som, no sortim als llibres d'història malgrat tenir una història épica, no tenim defensa ni reconeixement a les institucions internacionals. No som ningú com a nació, estem sols, ningú ens espera amb els braços oberts ni tancats, simplement ningú ens espera.

És cert que hem avançat en els darrers anys de forma qualitativa en el concepte d'unitat. Els èxits en les darreres diades o massives manifestacions no han estat producte d'una convocatòria de partit, sinó d'una conjunció de pensament. Continuar, amb aquesta sensació idíl·lica d'esquerres i dretes fent un nou i millor país, em sembla perfecte, és molt agradable i satisfactori, però possiblement irreal. Penso que en aquest país es vota molt a la contra, i per tant, les coses que no agradin o no convencin de cadascú dels líders, així com el desgast d'estar en el poder, serien perjudicials per sumar i podrien decantar als indecisos a votar una llista diferent de la llista única. Crec que culturalment estem acostumats a votar en clau de llistes de partits polítics, malgrat que tots plegats comencen a estar cansats de l'estructura clàssica d'aquests, però en un moment clau com el que estem, el moment de la veritat, penso que no és el moment de fer certs experiments.

Em puc i em vull equivocar, però considero que una candidatura única no seria el millor pels interessos dels catalans doncs la divergència del pensament i la llibertat ha de ser fonamental per la Catalunya del futur, no pot ser sotmesa a estar callada per interessos plebiscitaris, el nostre país no pot començar a cimentar-se a banda de considerar el vessant més social en un moment en què les diferències s'agreugen i cada vegada hi ha més gent necessitada, no pot deixar a banda la corrupció, ni pot tornar a la indefinició, doncs de fer-ho deixaria de ser el meu país, Catalunya, i continuaria sent Espanya, cosa que no vull.