EL CINQUÈ PODER
A cada Estat hi ha tres tipus de poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la concepció clàssica de Montesquieu, primera meitat del segle XVIII, en la que es basen els Estats de Dret moderns, i que suposa un sistema de controls i de contrapesos per evitar la concentració de poder en poques mans.
Quan el poder legislatiu i executiu són reunits en una mateixa persona, desapareix la llibertat doncs s’ha de considerar que el monarca o el senat facin lleis tiràniques i les executin a la mateixa vegada. El mateix succeeix si el poder judicial no es separa del poder legislatiu i executiu, doncs la vida i la llibertat dels ciutadans seria un fet arbitrari. En el moment que una sola persona, o grup de nobles pot administrar els tres poders, tenint la facultat de fer les lleis, d’executar-les i d’administrar justícia, tot es perd, esdevé un poder d’agressors contra els drets i llibertats de tots i cadascun dels ciutadans.
A la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke ja afegia a aquests tres poders clàssics un de quart, llavors incipient, la influència de la premsa a l’opinió pública, com a una nova força de control i un nou contrapès independent dels tres poders clàssics. Paradoxalment, ara que la influència dels mitjans de comunicació és un fet, ara que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, ara que constatem que els mitjans de comunicació esdevenen un creador d’opinió pública i de valors de primera magnitud, es quan veiem que els tres poders clàssics i aquest quart poder deixen de ser un sistema de contrapesos per preservar l’equilibri i passen tots ells a estar en el mateix costat de la balança, a ser un únic pes en mans d’un poder de poders, el cinquè poder, marcat pel poder econòmic.
El cinquè poder no busca equilibris entre ciutadans, ni entén de llibertats i drets humans, és un poder absolut que només busca guanyar sempre i per això ho ha de controlar tot, ha de controlar l’estat sent l’estat en si. Separa entre amos, que no donen comptes a ningú, ni paguen cap preu per les seves mal i fetes, i súbdits que el sostenen amb els seus impostos, el seu treball i amb la seva claudicació social, política i moral.
El cinquè poder existeix a tot el món, però en determinats indrets, com és a Espanya, el cinquè poder no s’amaga ni és discret sinó que s’aplega de forma visible en un contuberni funcionarial i un sistema de privilegis on el nepotisme i el corporativisme dels poderosos és manifest i il·legítim, però els hi és igual, ells manen i no els importa el progrés, l’eficiència ni el benestar de la resta dels ciutadans, no els importa el dèficit econòmic, ni el dèficit social, ni el dèficit democràtic, ni els drets individuals, només els importa seguir vivint dins de la seva intocable bombolla feta d’or patentada pel borbonisme i decorada de cara en fora amb patètics eslògans i crides a la “indisoluble unidad de la nación española” que realment amaga la seva autèntica cara, una teranyina estructural entramada per un poder subversiu econòmic de bancs, grans empresaris i corporacions i de diners públics subvencionats, la dictadura d’uns pocs sostinguda pel sacrifici i el patiment de la gent que fa no pari de rajar l’aixeta continuada dels recursos generats en una important part, quantitativa i qualitativa pels catalans. 
Si els presos i exiliats polítics catalans volien tenir més competències, volien tenir més poder de negociació, volien que els ciutadans tinguessin més llibertats, ara pagaran un alt preu, però no pas el pagaran per desobeïr, ni per rebel·lar-se, ni per sedició, ni per malversar fons, pagaran un alt preu per no haver-se adonat que el poble, el Poble català amb majúscules, va ser i és prou madur i decidit per creure les seves propostes i sortir al carrer a defensar-les. I això amics, això sí que és molt perillós i atempta directament contra la bombolla d’or del cinquè poder espanyol, el poder que sempre ha manat, el poder controlat per un molt reduït grup de persones, de famílies, de clans i de castes, de poders fàctics, de bancs. Pagaran un alt preu com a exemple, perquè mai ningú oblidi el càstig per intentar-ho.
El cinquè poder no cedeix mai, no pacta, no fa ofertes, no retrocedeix ni reconeix. Mai donarà veu als catalans com a subjecte polític amb dret a decidir. Utilitzen i utilitzaran la resta de poders, els tres clàssics i el quart poder de la premsa, com sempre han fet. Apel·laran a un sisè poder: el poder de la por.
Només queda un camí, com van fer a França, com van fer a Rússia, com han fet en altres llocs quan el cinquè poder era insuportable per la dignitat de les persones, ara és el nostre moment, ara és moment de revolució.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
