XUT A SEGUIR

República de futur o autonomisme crònic?

El 21D d’enguany ha sigut un exemple més del que es coneix en el món del rugbi com un xut a seguir, la “patada a seguir” que sentíem per TVE2 el dissabte a primera hora de la tarda els que seguíem el Torneig de les 5 Nacions, ara transformat en 6 Nacions. El xut a seguir s’utilitza com una digna via de sortida quan estàs impossibilitat a crear joc a favor teu però no vols ser placat i perdre la pilota en mans del contrari, és un tacticisme típic quan no tens cap pla i busques l’oxigen necessari per durar-hi una mica més.

Els governs, tant l’espanyol com el català, no tenen cap pla de futur, no veuen o creuen que no tenen res a oferir-se entre ells ni als seus ciutadans respectius. Els nostres encara confien en un somni de futur, en una metàfora avui que pels altres és un dels seus pitjors malsons. Uns creuen en la puresa de la democràcia i els referèndums pactats per fer realitat una República i els altres estan disposats a tot per evitar-ho, en realitat els dos saben perfectament que no es posaran mai d’acord. Mai. Per tant, pensen que només queda enrocar-se en les posicions, aguantar i esperar que la fatiga desplomi a l’adversari. I mentre anar donant xuts a seguir, xuts fins al judici dels presos polítics que han rebut un cop de càstig, xuts a les municipals, xuts a les eleccions europees, i anar fent.

Ells ja s’ho faran però nosaltres no ho hem d’acceptar. No ho volem, no ho sentim, no ens ho podrem permetre i no ho farem. No tornarem enrere, no tornarem a un pujolisme al cove versió 3.0, ni tornarem a polítics allotjats còmodament al Palace en versió 4.0, ni hem de seguir la tàctica de la Puta i la Ramoneta versió 5.0. Prou de ser folklòrics, prou d’escenificar enfrontaments que no són realitat, prou de tenir por, prou de fer veure que fem molt per estar sempre igual, ens hi juguem la República, ens hi juguem el futur. 

La gent demana unitat i aquesta és rebutjada als despatxos dels partits polítics. La gent ha votat aquest govern per engegar la República i aquests no engeguen res. La gent vol manar a casa seva que és la nostra, però veiem que vénen des de fora, posen el nom que els hi dona la gana a l’aeroport i afegeixen les flors del color que volen a sobre les nostres ponsèties. I per què ho fan? A nosaltres ens poden fer riure, ens pot fer vergonya aliena, podem pensar que són rematadament ridículs, però ells ho fan perquè senten que Catalunya és casa seva i no nostra, ens veuen com a colònia, i actuen com a propietaris, sense miraments, amb visceralitat i en defensa d’un ordre imposat i que els hi és propi. Ells sempre fan trampes quan treuen la touch, decantant-la cap al seu costat. 

Si alguna cosa es va posar de manifest a les protestes del darrer divendres, és una esquerda en la transversalitat. Durant el dijous els d’Òmnium anaven per un costat, els de l’ANC donant voltes en cotxe per un altre, els CDRs en altes punts, i després grups de gent que volia ser-hi a tot arreu, anant d’un costat a l’altre. Ho entenc com una estratègia per evitar aldarulls, però aquesta segmentació, nois!, s’ha d’acabar. Si perdem la transversalitat ho perdrem tot. No sé si us vau adonar però en la manifestació final, aquesta era única però estàvem dividits, els més joves davant i els més grans darrere, cosa que no havia vist fins ara on tothom anava junts, grans, joves i nens; rics i pobres. Units sempre, units per la independència, units per la República. La melé no es pot ensorrar abans d’hora o cedirem la iniciativa del joc, com sembla ens està passant darrerament.

Som presoners d’aquest joc, tenim un govern i uns polítics que es confronten amb l’estat però ho fan de forma simbòlica, no passen d’aquí, són i som esclaus de la simbologia que ens comença a semblar un xic carrinclona enlloc d’utilitzar aquesta simbologia per construir la nostra emancipació. La lluita no pot ser amb aquestes regles espanyoles ni en aquest terreny de joc marcat per l’adversari, la lluita s’ha de portar per altres camins, els nostres camins, exercint la desobediència sistemàtica enlloc d’obeir al primer crit o al primer cop, exercint la insubmissió continuada enlloc de ser submisos quan ens requereixen.

Prou acceptar un judici fals i injust, obrim presons. Prou acceptar que ens diguin a qui podem i no podem investir, investim a qui volem i no a qui ens imposin. Prou mantenir la República en estat de migdiada, reprenem la història allà on la vam deixar. Prou d’actuar com una regió per actuar com una nació que som, demanant de forma taxativa el reconeixement internacional. I fem-ho, portant a terme tots aquests punt de cop, sense terminis que només són nous xuts a seguir.

El partit es segueix jugant, cap dels equips s’ha retirat, ni els que volen la República ni els que volen la submissió autonòmica o coses pitjors, però recordem que en el rugbi, quan l’ovalada pilota bota a terra, pot anar a cap qualsevol costat, i fer assaig és possible.

Nota final: en aquest article he utilitzat terminologia del rugbi com xut a seguir, cop de càstig, Touch, melé i assaig. El rugbi és un esport aparentment molt brut però molt noble en el fons, tot el contrari del que és la política.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya