Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 5490
9ncuesAvui és el 10-N, l'endemà, després de què uns 2'3 milions de catalans hem fet un referèndum, una consulta, una participació, una xarlotada, una calçotada, un simulacre. Avui és el dia en que el substantiu és la quantitat i l'adjectiu és el nom que cadascú vulgui posar-li a un acte de democràcia en el seu estat més pur.

Volem ser un país normal però no ho som, som un país excepcional. La gent és excepcional. Com potser sinó un país que lluita contra tots els elements, tant físics com psíquics, al que l'amenacen, li volen fer por, un país que lluita com lluitem nosaltres per la llibertat, amb pacifisme i optimisme, un país que en pocs dies reuneix una xifra de voluntaris que duplica la inicialment necessària i segons les expectatives, un país que fa cues pacientment mentre des del govern central se'ls hi diu que el que fan no servirà per res, que prendrà mesures penals contra els organitzadors, contra els voluntaris, contra qui vagi a votar. Feia posar la pell de gallina, veure aquelles massives cues farcides d'il•lusió, d'alegria, de modèstia, de gent gran, de gent impedida, en cadira de rodes, de jovent adolescent emocionat per ser la seva primera votació. Posar atenció els comentaris era encara millor, feia gaudir però també feia pensar, i molt.
Hem desobeït. Evidentment. Som persones i no un ramat que fa i farà el que l'ordenen, encara que pensin que aquestes ordres van en contra de la seva conveniència. Pensem i seguirem pensant. Parlem i seguirem parlant. Escoltem i seguirem escoltant. L'estat espanyol ha quedat als ulls del món, dels molts i molts corresponsals internacionals, com un estat feble i fracassat, en què un dels seus territoris se'ls ha anat de les mans, precisament el territori econòmicament més important, més cosmopolita. Però aquesta feblesa i fracàs no ve donat perquè no ha actuat amb violència contra el poble, que ningú s'enganyi, la feblesa es mostra quan aquest mitjans internacionals es pregunten els motius pels quals se'ls hi ha anat de les mans, les raons, o millor dit les sense raons, i com més preguntin, sàpiguen i tinguin respostes més feble sentiran i transmetran que és l'estat espanyol. Quan parlo de l'estat espanyol i de la seva feblesa, no només parlo dels governs que ha tingut, també parlo de la majoria dels seus ciutadans, almenys fins avui, que han permès que un partit d'ultradreta, que un partit "fatxa" els governi, que han permès que un partit només pugui pujar al poder si critica, menysprea i amenaça a Catalunya i als catalans, afirmació aquesta que moltes vegades no ens atrevim a dir, ens fa vergonya aliena, però molts ho pensem i ens porta a entendre que amb ells, ni amb govern ni amb la majoria dels ciutadans espanyols, no hi ha solucions de camí conjunt, és un país malalt.
 
I ara que fem? Anem, marxem. La convocatòria d'eleccions és urgent i l'únic escenari possible. Aferrar-se a una legislatura després del que va passar ahir, després de la darrera manifestació de civisme, després de tots i cadascun dels darrers onzes de setembre, no te cap sentit, no tindria cap mena de dignitat ni de raonabilitat. Fins ara hem guanyat el temps per fer les "coses bé" i em sembla que no hem tingut cap resultat més enllà del patiment i d'escoltar i veure com ens volen fer mal. No cal una llista de concentració conjunta, si hi és perfecte i si no hi és també. En qualsevol cas els programes hauran de ser explícits, el poble no accepta dualitats ni dubtes, només vol participar en la confecció d'un nou país, d'un nou Estat independent, un estat que començarà amb una forta dosi d'autoestima, un estat de convicció, de força, un estat de seny, d'il•lusió, de solidaritat, un estat d'èxit.

Em preocupa la carta d'en Mas, potser perquè desconec els termes en què vol ser redactada, potser perquè encara hi ha molt a fer però els temps per fer-ho és limitat, potser per allò dels polítics i de la desconfiança generalitzada encara que no sempre justificada. Em preocupa perquè ni ho entenen ni ho volen entendre, només cal veure els titulars d'alguns dels diaris principals estatals d'avui que son del tipus "desobediencia, prevaricación y malversación de caudales públicos" (a La Razón), "Mas vende como gran éxito su ficción democràtica" (a El Mundo), "el independentismo consuma su farsa con un simulacro de consulta sin validez legal" (a l'ABC)...sense comentaris, no han entès res de res. Crec que hauria de ser una carta de comiat, una carta del adéu-Espanya, una carta que ens deixés pas a pensar en com i que hem de construir, en lloc de seguir invertint el temps en com ens hem de desempallegar d'un paràsit altament nociu. Però tindrem paciència, "keep calm", escoltarem però en cap cas obeirem, això ja ho hem superat.
 
Diuen que els resultats no serveixen, que són només simbòlics. És cert, però també ho és l'alt valor polític que tenen, són útils i significatius: 1,8 milions de persones han votat SI+SI, opció clarament majoritària. Però també és molt significatiu els 225 mil vots, un 10% del total, que opten pel federalisme amb l'opció del SI+NO, i que contradiuen i suposen una bufetada democràtica al PSC-PSOE, que ofuscat pels temps d'un poder perdut, que difícilment recuperaran, han perdut el nord, però també el sud, l'est i l'oest. També cal valorar el 4,5% dels vots, amb un NO i que totalitzen 100 mil participants, que són els que manifesten una opció continuista i igualment democràtica.
 
Democràcia. Llibertat. Catalunya. Són paraules que avui s'uneixen més que mai i s'escriuen en majúscula, quan el poble vol expressar la seva voluntat, no existeix llei, govern i amenaces que ho puguin parar.
 
El 10-N és un dia normal en què sembla que res ha canviat, però ha canviat tot.
 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col•legiat nr 9493