Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 17672

podem  Genocidis com l'holocaust del nazisme només es poden explicar per l'obediència. Una societat atemorida, submisa i obedient com la de l'Alemanya nazi va ser la clau per la qual les postulacions feixistes es concretessin en una terrible realitat de barbaritat, patiment i mort. Quaranta anys de franquisme, d'obediència obligatòria a base de pànic i de por, són molts anys, acaben impregnant-ho tot. A la gent, avui avis, que van viure la repressió més dura. També a les generacions posteriors, la dels anys 50 i 60 que van viure la seva infantesa i joventut veient com no es podia parlar, moltes vegades ni a casa, de coses que els interessava tractar en el seu despertar a les curiositats i injustícies del món sòrdid que hi havia a l'estat espanyol. Avui encara hi queden pòsits, alguns catalans encara troben dur, els hi fa respecte i por parlar de desobediència.

La disciplina és necessària, bona, en més o menys mesura, però l'obediència cega i irracional, paradigma de dictadors, és un desastre, una bogeria sense sentit. Quan l'únic argument existent per fer una cosa és “porque lo dice la Ley”, la legalitat es torna en il·legitimitat. Per aquest motiu, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el dret a la desobediència està inclòs en moltes declaracions internacionals, sentències judicials internacionals positives i constitucions. Aquest principi de desobediència civil, basat en les teories de Henry David Thoreau, és el que ha portat a nombrosos líders que han canviat la història, com Gandhi, Luther King, Mandela, entre altres, a rebel·lar-se contra els governs que violaven els Drets Humans, considerant que cap govern pot tenir més poder que el que els ciutadans estan disposats a concedir-li.

Recordem que era legal l'esclavitud, el tractament de persones com animals o objectes. L'apartheid era legal a Sud-àfrica fins fa pocs anys i als Estats Units ho era fins als anys 60. Les persones de color no tenien els mateixos drets que les persones blanques. Era legal però era injust i no tenia legitimitat. El problema i la injustícia es van solucionar quan es va desobeir la Llei.

Les dones no podien votar per Llei a molts països dels anomenats desenvolupats, fins a començaments del segle XX. Eren considerades inferiors intel·lectualment a l'home i sotmeses desmesuradament al poder masculí. La legalitat també es va trencar per la via de la desobediència, sinó encara estaríem igual.

Ara toca desobediència, ara toca independència.

Prou d'aquesta mascarada. Prou callar. Prou aguantar i oferir l'altra galta. Prou paciència. Prou esperar. Prou pagar. Prou de postures acomodades, submises i típiques de pseudobotiguer patològic. Som catalans, demostrem el que significa, fem història, la història d'un petit territori, no en volem més, però volem que sigui fet a la nostra mida i pensament, no que sigui nostre només sinó que el sentim com tal. Hiha que desobeir la Llei injusta que representa un estat hostil i obeir només al dictat de la societat catalana.

Fem un pas endavant, el lema de l'acte massiu que es va realitzar ahir a la Plaça Catalunya, un nou èxit de participació que contrasta amb el fracàs de la setmana passada dels partidaris de la unió, no podia ser representatiu. Cada cop més es respira a l'ambient la percepció que alguna cosa grossa està a punt de passar. I no és la sentència del TC, el gran prevaricador espanyol. S'acosta l'hora de què milions de ciutadans catalans puguin expressar democràticament a les urnes les seves opinions. És cert que el 9-N convocada pel govern català, no és el que s'havia pactat. És cert que la consulta no m'agrada. Però per un motiu de responsabilitat racional en primer lloc i de responsabilitat emocional després, cal actuar novament i cal votar el dia 9-N, fer-ho de totes totes, per sobre dels partits polítics catalans i les desconfiances que puguin generar, tan si mostren unió com divisió o indiferència, i per sobre de qualsevol i propera acció amb alt grau de contundència que no dubteu tornarà a posar en marxa l'estat espanyol, un estat fracassat que s'enfonsa, amb institucions ràncies i decrèpites, que ens vol fer a la seva imatge i semblança, menystenint fins a la nàusea la nostra voluntat de ser com a poble, de voler viure en un país normal, de deixar de ser un col·lectiu invisible pel món.

"Antes de romper España, se romperá Cataluña", ha dit un Aznar recuperant l'estil pur del Sandro Rey més catastrofista. Per cert, o sóc jo que li tinc cert “yuyu” a aquest home o cada vegada l'Aznar sembla més en aparença un ninot de ventríloc o un d'aquells ninots a piles que són joguines dels teus fills i guardats en un armari o calaix es possen en marxa sols a la nit repetint les mateixes paraules, que no es callen mai i que generen un autèntic mal són. Doncs no, Aznar, Catalunya no es trencarà, no s'ha trencat en 300 anys i no ho farà ara, ha aguantat el borbonisme més absolutista, l'espanyolisme més agressiu, multitud de persecucions i atacs de tot tipus, greuges continuats, prohibicions, el feixisme militar i civil, les crisis econòmiques. Ara és la nostra oportunitat, ho sabem i no ho malbaratarem. Qui no vulgui pujar al carro, ja pujarà després, i ho farà sense retrets, sense rancúnies però possiblement no podrà dir mai i es lamentarà per no haver lluitat per la llibertat de veritat, per la justícia de veritat, per la democràcia de veritat, pel benestar present i futur de veritat.

Que ningú s'enganyi, ara no toca votar sigles de partits, ara toca independència.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493