Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 2676

9n  Una persona que visques a Catalunya fa 10 anys, hagués marxat, hagués estat aillada durant tot aquest temps i ara tornés al país, alucinaria en el canvi de tendència que s'ha produït. Les enquestes del CEO, Centre d'Estudis d'Opinió l'any 2005 indicaven que l'opció independentista era la preferida pel 14% dels catalans, l'opció majoritària era l'autonomista amb un 40%, seguida de l'Estat federal amb un 31%. La tendència independentista creixia lentament però després de la sentència del Tribunal Constitucional contraria a l'Estatut que va ser votat pet tots els catalans, i de l'impacte de la crisi econòmica, es va produir un brusc capgir vertical al sentit independentista, fins a arribar a ser avui l'opció majoritària i en creixement continuat.

Quins factors han motivat aquest canvi de tendència? Com hem arribat al 9N?

L'augment de la voluntat sobiranista no apareix del no res. Des de fa molts anys, els governs catalans han negociat amb l'Estat espanyol l'encaix de Catalunya a Espanya, dins del respecte i del reconeixement com a nació. Lluny d'aconseguir-ho, s'ha acabat arribant a acords sobre competències i finançament, que no han deixat satisfets a ningú, uns amb la sensació que cedien massa i els altres perquè recollien massa poc. Les visions partidistes de cada costat i les manifestacions fora de to i de límit, sobretot per part del Partit Popular, amb la voluntat d'aconseguir o recuperar el poder, han acabat tensant la corda en excés fins que aquesta s'ha trencat, provocant un sentiment de desafecció, de deslleialtat, de desprotecció, de constant agressió i de greuges polítics, mediàtics i jurídics contra Catalunya, que la societat civil catalana, la gent, considera que no mereix, no està disposada a acceptar-ho i veu que l'única forma de solucionar-ho és marxant.

Revisem de forma resumida alguns d'aquests greuges i la percepció que es té d'ells:

- L'Estatut: Comentat anteriorment i per molts observadors el gran detonant del canvi de tendència. Una Llei que va ser aprovada pel Parlament català, votada per la majoria de la ciutadania catalana i pel Congrés de Diputats espanyol, no s'entén ni s'accepta que pugui ser derogada jurídicament pel Tribunal Constitucional en alguns dels aspectes fonamentals.

- L'Estat només demana però no paga els seus deutes: L'Estat asfixia als territoris perquè s'ajustin als objectius de dèficit, però no ha transferit els diners corresponents a la liquidació de les inversions. No s'entén, ni és possible fer-ho, com, si l'estat espanyol ha obtingut de la Unió Europea uns topalls de dèficit, aquests no s'apliquen a Catalunya en la mateixa mesura.

- Balança fiscal negativa: Cap dels sistemes de finançament han solucionat el problema de l'espoli fiscal continuat. Com a resultat, un 8% del PIB català va al govern central i no torna. Un percentatge d'aquestes característiques és desfasat i no té cap similitud amb qualsevol àrea de l'Europa occidental.

- La impossibilitat del dret a decidir...i a escoltar: Com la Constitució diu que “España es una indivisible unidad”, no podem decidir per nosaltres mateixos, amb l'agreujant que veiem que aquesta llista de greuges, i d'altres que no hauré escrit, ens perjudiquen i van contra el nostre benestar i el de les futures generacions. Però a més, volem que se'ns consulti i també en escoltar-nos ens posen problemes.

- Dèficit d'infraestructures: L'Estat admet un dèficit d'infraestructures a Catalunya, en gran part en el que es refereix al pla de rodalies. Aquest reconeixement no es tradueix en recuperar el temps, les coses segueixen en punt mort i tot sembla indicar que ho estarà molts anys més.

 

- Resistència a desenvolupar el Prat com hub: Sense cap motiu econòmic, i malgrat l'evidència del grau de competitivitat que tindria l'aeroport del Prat convertit en hub, com a nus de connexions internacionals, existeix la negativa de l'Estat a prendre una decisió estratègica que seria vital per l'economia catalana, donant prioritat i deixant el camí lliure a Barajas, creant un greuge comparatiu molt important.

- Corredor mediterrani: en la mateixa línia del greuge anterior, el govern central demora i posa obstacles continuats a desenvolupar una estructura d'Estat que ja ha sigut declarada de màxima prioritat per Europa, a la vegada que continua enrocat amb la idea de realitzar una inviable travessia central pirenaica per Aragó.

- El català: La utilització política d'una riquesa cultural, com és un idioma, és intolerable pels catalans. Un idioma perseguit i agredit històricament, però que ha aconseguit estar viu, passant de generacions a generacions és intocable per nosaltres. Ara bé, l'Estat, en lloc de cuidar aquesta joia, que recordem és cooficial, intenta menysprear-lo, fent-lo jugar com idioma de segona a les institucions pròpies, com les judicials, i a les europees. Tal és l'extrem de l'atac, que s'inventen altres idiomes , com el valencià o el ridícul cas del “lapao” i fins i tot defensen la seva extravagància. És realment vergonyós, que un èxit com el de la immersió lingüística, sempre estigui qüestionada pels partits polítics nacionalistes espanyols i anticatalanistes, que de manera constant la duen als tribunals.

- Les seleccions esportives catalanes: Ser una nació sense Estat propi ens porta a voler veure la nostra selecció en esdeveniments esportius, no en partits de futbol de fireta com el que es fa anualment per Nadal. Per mantenir la flama està bé, però no volem, ja no, seguir la “roja”, no ens interessa.

- Els peatges: Mentre que l'Estat construeix autovies per tot arreu, millorant les infraestructures viàries, a Catalunya ho ha de fer bàsicament la Generalitat amb diners propis. Com a resultat, quan ens hem de desplaçar hem de pagar mentre a una gran part de l'estat no es paga.

- La catalanofòbia: El sentiment social, polític i cultural de catalanofòbia s'ha estès per tota la península. Els tòpics anticatalans, les acusacions d'insolidaritat i els insults directes només pel fet de ser catalans estant a l'ordre del dia. Lamentable.

- TV3: Diuen des de les “Españas” que des de televisió s'adoctrina. Però només feu una prova, poseu la tele i mireu quantes vegades surt la “Camacho i el de ciutadans”, i ara aneu a una televisió estatal i mireu quantes vegades surt la Carme Forcadell o la Muriel Casals, cap. A més, en un món en què les noves tecnologies han superat totes les fronteres, no és normal que TV3 no es pugui veure al País Valencià, no us sembla.

- Les banderes: Els ajuntaments i edificis del govern de la Generalitat estan obligats per llei da penjar la bandera espanyola monàrquica al costat de la catalana i la local a les façanes. Segons la llei, es pot penjar la bandera espanyola sola, però mai la bandera catalana i prou.

Aquests greuges, entre altres, han provocat el ressorgiment de la politització de la societat civil catalana, que ha despertat amb gran força i energia el seu interès per la política pròpia. Fa 10 anys el 60% dels catalans manifestaven que la política no els interessava gaire o gens, avui aquest mateix percentatge manifesta que els interessa molt o bastant, cosa que segur veieu, com em passa a mi, en les converses a les cases particulars, amb la família, i a les reunions amb amics.

Els temps canvien, una nova societat porta a noves formes de fer política, això explica que alguns polítics com Duran i Lleida que fa 10 anys estava sempre a les enquestes de millors valorats, ara ho estant entre els pitjors. Personatges anti-sistema que abans eren considerats com radicals, no desitjables, ara no només hi estan sino que se'ls valora altament a les enquestes, com el David Fernández de la CUP i el Pablo Iglesias de Podemos. Apareix el lideratge de les dones, ja era hora, com una cosa normal, veiem a Carme Forcadell, a la Muriel Casals, a la Teresa Forcades, a l'Ada Colau, curisament totes catalanes, com màximes protagonistes i no com una part de quota femenina que els partits han de cobrir.

Una nova societat que vol ser protagonista, apart de nous polítics, ha de portar a una regeneració de país que Espanya no pot fer. Com som una nació i nosaltres decidim, triem per una Catalunya independent i millor.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493