Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 4519

lendema  Hem llegit i escoltat, tot sovint, els motius, beneficis i il·lusions pel que Catalunya hauria de ser independent, separar-se d'Espanya, però poc s'ha parlat del que passaria després. Sobretot aquest, és un tema que es critica molt als partits polítics favorables a la consulta, un tema confós mediàticament i que és utilitzat pels partidaris de l'unionisme com un no saber on anem, i que pot filtrar-se en alguns dels ciutadans indecisos, que no en tenen prou en els avantatges i el valor que tindria ser independent de per si, el valor de poder decidir aquí en tots els àmbits: llengua, cultura, model social, model judicial, economia, etc..., enlloc de Madrid, on els objectius, les necessitats i els interessos són diferents i on les coses es veuen de diferent forma.

Amb l'article d'avui, més extens del que és habitual per motius obvis, i amb coincidència amb la pel·lícula estrenada aquesta setmana l'endemà, l'escrit Catalunya independent: l'endemà, intentaré aportar un gra de sorra en la matèria econòmica, que desitjo almenys serveixi a qui vol ser informat, ja que qui no vol això, aquells que estan per sobre del bé i del mal, l'article els hi serà indiferent. L'article no és un tractat empíric, perquè existeixen i existiran una sèrie de incerteses polítiques que només la successió de fets aclariran, qui digui el contrari tant sigui d'un costat com d'altre menteix, però sí que pretén explicar que Catalunya necessita instruments d'Estat per fer polítiques convenients a la societat catalana, i analitzar les implicacions econòmiques, amb fets i dades, d'una Catalunya independent. Comencem doncs, però abans una dada, el 53,7% dels economistes catalans prefereixen un Estat propi, el 19,6% un pacte fiscal, el 19,5% un model federal, el 4,5% continuar amb l'Estat de les autonomies i el 2% augmentar la centralització.

La pertinença a l'Estat espanyol ens suposa un dèficit en infraestructures del 5,5% del PIB per la insuficient inversió del govern central a Catalunya. També un dèficit fiscal que en els darrers 15 anys s'ha mantingut al voltant del 8%, i que representa uns 16 mil milions d'euros cada any. Un dèficit en infraestructures i un dèficit fiscal condicionen molt negativament als ciutadans d'un país en les seves possibilitats de creixement i de generació de benestar. La independència suposaria la inexistència d'aquest dèficit i la reinversió en infraestructures que correspon, sense perdre o desviar-se res pel camí, més riquesa doncs de forma directe que el primer dia seria en una magnitud però començaria a augmentar des de l'endemà.

Amb dades d'avui, el PIB econòmic de Catalunya es situa a la dotzena posició, per sobre d'economies amb un 40% més de població com serien Portugal i la República Txeca. Però si considerem el PIB per càpita, les dades indiquen que Catalunya està un 8% per sobre de la mitjana del 28 països de l'UE, una posició per sobre d'Itàlia i dos d'Espanya, i immediatament després de les tres grans potències europees com són Alemanya, França i Regne Unit.

Catalunya disposa de determinats actius que actuen d'elements fonamentals en la competitivitat i el posicionament internacional, donant-li viabilitat. Compta amb un múscul industrial gens menyspreable, tradicionalment i suficientment diversificat, malgrat els problemes soferts per la crisi, així el sector industrial representa el 65% del Valor Afegit Brut (VAB), mentre Espanya és el 58%. Catalunya representa el 23% del VAB industrial espanyol, destacant en sectors tradicionals i de llarg recorregut com són el químic, el farmacèutic, el material i equipament elèctric i òptic, el paper i les arts gràfiques, el calçat i la maquinària.

Un altre actiu és la capacitat innovadora de la base científica. Al respecte, una dada que és espectacular: entre els anys 2006-2010, Catalunya que representa el 0,1% de la població mundial va aportar el 3% de les publicacions científiques totals. A més, ha situat 3 centres de recerca entre els 30 centres tecnològics mundials més prestigiosos: l'ICFO, l'ICREA i l'IFEA. També, i vehiculitzat per la força de Barcelona, Catalunya destaca notablement en el sector de les TIC com capital del World Mobile Congress, event garantitzat fins al 2018.

El múscul industrial català i el seu grau de competitivitat internacional deriven en una consistent i forta capacitat exportadora, amb una ràtio de 7700 euros exportats per habitant i en creixement en els darrers anys provocat per la caiguda de la demanda espanyola a causa de la crisi. No es consideren en aquestes dades d'exportació les vendes a la resta de l'Estat. El nombre d'exportacions, amb l'existència del corredor mediterrani es dispararien. La possibilitat de disposar d'una diplomàcia pròpia, i no mitjançant un Estat en el qual només el 3% dels diplomàtics són catalans, intensificaria la influència de l'economia catalana.

Existeixen un total de 6500 empreses multinacionals en el territori, un 40% del total d'empreses ubicades a l'Estat. Quasi 4000 empreses vénen de països del G7, quasi el 90% de les empreses japoneses que estan a Espanya tenen seu a Catalunya, i el 65% d'empreses italianes, franceses i americanes. Tot i malgrat el dèficit estructural esmentat al començament de l'escrit, el grau d'atractiu català és i serà. La independència catalana no és un factor que espanta a les empreses estrangeres, al contrari, en ple procés en marxa al darrer any, Catalunya va ser la segona àrea europea amb un nombre més elevat d'inversions productives, només superada pel sud-est del Regne Unit.

Del turisme, només cal mirar el carrer, les estadístiques diuen que el turisme internacional creix a l'Estat espanyol, on es preveuen 60 milions de visitants aquest any, però encara creix més significativament a Catalunya que a la mitjana de l'estat, amb augments al voltant del 10% anual. Un de cada quatre turistes que visiten Espanya ve a Catalunya. Set milions de turistes visiten anualment Barcelona, 2,5 són creueristes, la ciutat es posiciona en el grup de les 4 ciutats més visitades conjuntament amb Londres, Paris i Roma. En tràfic aeri, Barcelona està molt a prop de Madrid, malgrat que les inversions realitzades de l'Estat han anat encaminades sobretot a aquesta i malgrat que determinades rutes només passen per la “capital del reino”. Un estat propi, no donaria privilegis de capitalitat a Madrid, com és lògic, i l'aeroport de Barcelona podria assolir tot el potencial que requereix i mereix.

Respecte a la partida de clients, el mercat espanyol és la principal destinació de les exportacions catalanes, malgrat que la seva quota s'ha anat reduint de forma sostinguda en els darrers anys, on ara representa menys del 35% del total respecte al quasi 30% del mercat interior català i el quasi 40% de la resta del món. En una Catalunya independent, les exportacions a Espanya avui significarien el 47%, comentar que la mateixa dada l'any 1995 era del 63,5%. Però les exportacions són vendes, no és PIB, que és una de les desinformacions més habituals dels profetes catastrofistes unionistes que parlen de caiguda del 9% del PIB. Realment, en un escenari molt i molt negatiu, de caiguda de vendes en bens de consum del 50% i del 20% a les empreses, l'impacte en la caiguda del PIB català seria del 2% aproximadament. En un escenari favorable seria de l'1%. Són estimacions però queden molt lluny de la dada maliciosament catastrofista. Considerant que l'impacte del dèficit fiscal actual en el PIB representa un 8% segons el càlcul del flux monetari, es determina que qualsevol impacte comercial, per negatiu que fos, no ho seria tant com el benefici de no tenir el dèficit fiscal actual.

Respecte a la pertinença a la UE, no tinc dubtes, som i serem gent catalana i europeus. Catalunya no pot quedar fora de la UE però això no la converteix en un hostatge de l'Estat espanyol en la negociació. Ara sembla que aquest debat vulgui provocar les reaccions més extremes de la part contrària, però el conflicte només té solució per la via del pacte. Qui tindrà l'última paraula en la permanència o no, no serà ni Catalunya ni l'Estat espanyol, immers en un “galimaties” legal, ja que els catalans som ciutadans espanyols per les lleis espanyoles i no podriem deixar de ser-ho excepte si se'ns retira aquesta ciutadania expressament i per tant es reconeix a Catalunya des d'Espanya com un Estat independent. Qui prendrà la decisió serà la UE, que per un costat adverteix a Catalunya dels perills utilitzant la por ja que no està interesada en la introducció d'un factor d'inestabilitat o de canvi, però per altre costat tracta de pressionar al govern espanyol perquè ofereixi un pacte, una pastanaga per rebaixar l'impuls independentista. En qualsevol cas, l'interés de la UE és generar els menors costos possibles en aquest conflicte, la màxima estabilitat doncs, i mai aquest objectiu lliga amb una expulsió d'un Estat que seria contribuent net a la comunitat, com tampoc lliga i seria absolutament contrària la seva expulsió a l'esperit democràtic de la majoria de països que formen la UE.

Respecte a l'àmbit monetari i l'euro, poc a dir, Catalunya pot utilitzar l'euro de facto com a moneda pròpia i ha de seguir utilitzant-lo, per tenir una còmode posició als primers mesos cal mantenir la moneda i ser membre de la zona euro. De totes maneres, abandonar l'euro no ha de ser catastròfic, no suposa caure automàticament en el gran perill de la hiperinflació, ja que aquesta no és conseqüència de la sortida d'una moneda sinó de la monetització del dèficit de l'Estat, quan l'Estat imprimeix diners per cobrir les seves despeses. Però millor no fer invents en aquest moment.

El sistema financer català no pot ser aliè al context internacional i europeu, sobretot pel que fa a la regulació i supervisió. Els sistemes financers nacionals van cap a l'obsolescència. El banc central català hauria de formar part del Sistema Europeu de Bancs Centrals que defineix la política monetària de la zona euro, amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus. Una estructura similar al Banc d'Espanya però no mimètica, aprofitant la novetat per ser més moderna i eficient, i que exerceixi el control de les entitats de dipósit amb seu a Catalunya. Altres institucions públiques haurien de ser responsables de la supervisió d'altres agents econòmics, alguna caldria replicar institucions espanyoles com la “Comisión Nacional del Mercado de Valores”, altres ja hi són com la Direcció General de Política Financera, Assegurances i Tresor que supervisaria les companyies d'assegurances i altres intermediaris financers, i altres caldria reformar-les de dalt a abaix com l'ICF (Institut Català de Finances) que hauria de passar de ser l'organisme actual amb un major nombre de tràfic d'influències a ser un organisme eficient representatiu de la banca oficial en el nou Estat. Respecte a la Borsa, la de Barcelona té una tradició històrica, es remunta a l'Edat Mitjana i és un peça fonamental com estructura necessària dins del camp financer de l'Estat català.

És incerta la distribució d'actius i de passius, ja que dependrà molt del procés i de la negociació, si és pactada o traumàtica. Actualment Espanya respon de tots els passius, sense excepció, ja que és l'únic Estat constituït i signant de les obligacions i els crèdits. L'article 38.1 de la Convenció de Viena de l'any 1983 diu “cap deute de l'Estat predecessor passarà a l'Estat de recent independència”. També a Espanya pertanyen el fons de reserva de la Seguretat Social, cada vegada més reduït, i altres actius físics entre els quals hi els equipaments, i actius financers com els drets de concessió entre altres. En aquest cas, es tractaria d'una negociació entre iguals, on no s'assumirien passius sino hi ha transferència d'actius, i a l'inrevés. El primer interessat a negociar és Espanya, que pactarà. Veurem però en el pacte econòmic estarà inclòs el pacte polític.

A la Catalunya independent les pensions estan garantides en l'actualitat, perquè hi ha suficient potencial per finançar-les. Més aviat la preocupació estarà en el costat espanyol. Un altre cosa és si el sistema de pensions espanyol és sostenible a llarg termini, cosa que dependrà de qüestions demogràfiques i de l'evolució del mercat laboral. Actualment, els diners que van dipositar els nostres jubilats a l'Estat espanyol, i el mateix en la majoria de països desenvolupats, mentre treballaven ja no hi són. S'utilitza el sistema de repartiment, pel que els jubilats actuals cobren de les cotitzacions dels treballadors actius actuals, els diners que els jubilats d'ara van pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. És una errada pensar que els jubilats cobren d'un fons capitalitzat de les seves pròpies cotitzacions. Si comptabilitzem els ingressos i despeses del sistema de la Seguretat Social, Catalunya és contribuïdora neta, en els darrers 20 anys suposa un superàvit entre 3500 i 4000 euros per habitant, mentre que a la resta de l'Estat espanyol hi ha un dèficit entre 2000 i 2500 euros per persona. La majoria dels anys a Catalunya hi ha superàvit, mentre que a la resta d'Espanya hi ha dèficit. Les cotitzacions catalanes ajuden a pagar les pensions de la resta de jubilats de l'Estat.

D'ençà que va començar el debat de la independència de Catalunya, l'aspecte econòmic ha centrat moltes vegades la part racional d'aquest debat, la realitat és que Catalunya com Estat propi independent, no aïllat, és econòmicament viable, no hi ha dubte, la dificultat està en la viabilitat política, en la part emocional.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493