joc-cub-rubik-estelada  El que prometem és deute, i com vam anunciar en el darrer article abans de l'estiu, ja hi som de nou, amb les piles més carregades que mai, disposat a utilitzar més que mai de forma adequada, doncs és clau, el seny i la rauxa, com si fossin el fre i l'accelerador que utilitzen els pilots de carreres quan arriba el moment clau de la cursa.

El seny català forma part d'un repertori de tipologies col·lectives associades específicament a un poble o territori, com la flema britànica, la capacitat d'organització germànica, la “chispa” italiana i la puntualitat suïssa. Fer les coses amb seny implica una percepció concentrada i una reflexió prèvia a l'acció, evitant al màxim qualsevol passió distorsionadora tant a l'hora de reflexionar com d'actuar. Catalunya no és la terra del seny només, també és la terra de la rauxa, combina episodis i personatges històrics en un i en altre sentit, des de la forma de governar pactista de Jaume I versus el mercenaris almogàvers, passant per la compostura de l'art noucentista versus el deliri de Gaudí o Dalí, des del concretisme mesurat de Jaume Balmes fins la desmesura de Ramon Llull, des de la Barcelona pròspera en temps de pau contraposada amb la Barcelona anàrquica i altament insegura en temps bèl·lics.

Com a tot arreu, de seny, i en contraposició d'aquest, de rauxa, existeixen a tots els llocs, a totes les cultures i a totes les generacions, ja que són característiques humanes per excel·lència. La gràcia doncs, no està en l'existència de tenir seny o suficient seny, ni de tenir rauxa o suficient rauxa, la gràcia està en el moment i en la intensitat de la seva utilització. De la mateixa forma que tots els cotxes tenen pedal de fre i d'accelerador, la diferència, en cas d'igualtat en la resta de característiques, estarà en la destresa del conductor al utilitzar i combinar aquests dos pedals. La gràcia està en el seny de la rauxa i la rauxa del seny, i d'aquesta combinació dependrà el que serà i el que no serà Catalunya en els proper anys. Estem davant d'un moment històric, únic, transcendental, clau. El resultat està en nosaltres, en el seny i la rauxa de la societat civil catalana, en la utilització d'un discurs ferm i contundent però sempre amb veu pausada, en fugir de pensaments eterns que no porten enlloc, en fugir de la paràlisi per l'anàlisi, s'ha d'anar al gra, sense exaltar-nos, sense utilitzar la violència, però sense dubtes, de forma fluida i constant, sense mirar cap a un altre costat o sense amagar-lo sota l'ala, s'ha d'anar cap a un context que ens permeti progressar, un context que no sigui tòxic.

Ara més que mai hem d'utilitzar el seny, però no al seny mesetari al que apel·len alguns, no al seny de la autosatisfacció i la conformitat dels mediocres, no el seny temerós dels covards, no el seny que ens porta a parlar i gesticular molt però en el moment de la veritat ens fa pactar les escorrialles del que ens donen. Ara és l'hora en què hem d'utilitzar el seny que ens va dur al darrer 11 de setembre del darrer any a portar a terme la via catalana, el seny del ja n'hi ha prou, el seny més intel·ligent, el seny de la independència. Penseu al seny i sense rauxa, si els màxims defensors d'aquesta independència són realment essers descerebrats, alborotadors compulsius, “arrauxats” sense escrúpols, com des d'Espanya han fet veure els mitjans de comunicació als cecs i “pobres” ciutadans espanyols, o són gent normal que volen viure en un país normal, professionals de diferents àmbits i qualitats que estan incòmodes, disconformes i allunyats d'una Espanya que ens vol fer submisos a una legalitat que és il·legítima, a una “democràcia” que disfressa realment un sistema excessivament proper al que seria una dictadura feixista que no vol escoltar a la gent, que vol perpetuar un status quo del espanyolisme més parafernàlic. Espanya és un estat tòxic per Catalunya i pels catalans, i ho dic seguint la definició de toxicitat dels productes tòxics que és la capacitat de produir efectes perjudicials pels éssers vius que estan en contacta amb aquests, quina gran i literal definició del que és Espanya pels catalans, no?

En un estat tòxic predominen les tenebres, la por, es juga esquizofrenicament amb els temors i les necessitats de les persones, es magnifica la importància de les institucions i els sistemes “legals” per sobre dels desitjos i voluntats de les persones, debilitant l'autonomia d'aquestes, la capacitat d'acció dels ciutadans i vampiritzant els territoris, generant de forma dinàmica desigualtats socials amb un camí d'impossible retorn, es polaritza la població conduint-la a enfrontaments hostils per engrandir el poder propi de l'aparell estatal, al que s'hi aferra, perpetuant-s'hi. L'estat tòxic, del que cal fugir amb seny, produeix un dany continuat i permanent en tot el que fa i tot el que toca, escanya, menysprea, expandeix una atmòsfera psociòpata de grans proporcions insuportable pels ciutadans que volen ser precisament això, ciutadans i no súbdits, per aquells que tenen prou autoestima per voler ser lliures. Ja en tenen raó a le Illes, que utilitzen el verb “espanyar” quan volen dir fer malbé, posar en un estat més dolent del que hi ha ara.

Catalunya és viable, Espanya no ho és doncs és un estat sense cap credibilitat pressupostària ni financera. Els indicadors econòmics catalans estan millor, però molt millor, que els espanyols, el turisme creix més que mai, malgrat la inversió en infraestructures que podrien aportar rendibilitat és insuficient, i les inversions industrials sembla que no es frenen darrerament, encara menys les estrangeres, que sens dubte tindran un major atractiu de captació quan un estat propi pugui decidir la política d'inversions en infraestructures més adient. El discurs de la por en relació a la independència sembla que no té una relació clara amb la realitat, al contrari, pot ser un procés engrescador pels catalans que volem un marc d'acord amb la realitat econòmica catalana, un estat que defensi els nostres interessos, molt diferent del projecte de país que se'ns vol imposar i en el que es puguin aplicar polítiques socials i d'ocupació més adients a l'estructura del sistema productiu català. Em fa molta pena i a la vegada m'arrauxo, veure gent jove que acaba la carrera, veu la poca perspectiva que té per endavant i es conforma en no fer res, en seguir el que està fet, en ser zombies, i els zombies tenen molta rauxa i cap seny.

Davant la incertesa econòmica que manté Espanya, la independència, des d'un punt vista econòmic és un acte de responsabilitat, de seny.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493