Ahir vaig anar a veure Ocho apellidos vascos al cinema, cosa no gaire original, si considerem les cues que hi havia. Una típica comèdia espanyola o espanyolada. És un film simpàtic, fet amb força gràcia, que utilitza els tòpics dels andalusos i dels bascos, per allò de les “dos Españas”, per ubicar-nos en un context desdramatitzat d’Euskadi, en el qual es mescla l’engominament dels uns amb la rudesa i el no estar per hòsties dels altres, i que ens permet riure’ns un xic de nosaltres mateixos. El seu director i els productors ja han anunciat que estan treballant en una segona part, que es dirà Nueve apellidos catalanes.

Aquesta setmana, Rajoy ha parlat de la sang mesclada dels catalans i dels espanyols. Un discurs obvi i que busca ser populista. La rèplica d’en Mas no s’ha fet esperar, en el sentit que ser català no té res a veure amb la sang, i que és català qui viu i treballa a Catalunya, i qui ho vol ser. Novament, es repeteix una situació recurrent: el govern espanyol utilitza un argument sobre Catalunya que és inexistent a Catalunya, tots ho sabem, però ho fa perquè terra enllà s’ho creguin. És trist, però és així. Precisament aquest discurs “siempre negativo, nunca positivo”, forma part de l’argumentari sumatori que porta per títol Ja n’estem tips i no volem pertànyer a un país així, que molts catalans sentim cada vegada més i que fa que tinguem pressa per marxar.

I és que el discurs de la sang no té sentit a Catalunya. En Rajoy no s’adona, una vegada més, que no es tracta de buscar nou cognoms com Puigdellívol, Cadarell, Bartós, Pujol, Serra, Maimó, Bosch o els meus, Mas i Casanova, per trobar un català al darrere o no trobar-lo. Nou cognoms típics dels catalans són també García, Pérez, Méndez, Rodríguez, Albacete, Fernández, Martínez, Manzano i Goikoetxea. I uns altres nou també són Ahmed, Abdelkader, Owusu, Mbako, Schrempff, Chen, Dupont, Stewart i Motti. Catalunya està formada per una gran barreja de cognoms que significa una gran barreja d’orígens. Ser català no vol dir tenir un cognom concret, ser d’una raça concreta o parlar en un idioma determinat; ser català significa respectar i estimar aquest país. Per aquest motiu, i no per cap altre, em sento i vull ser català.

No vull ser espanyol perquè no estimo Espanya. Seria una falta de respecte per a aquest país i per als espanyols que una persona que no vol ser-ho volgués influir en les seves decisions i en el seu futur. Però tampoc no vull ser-ho perquè no m’interessa gens ni mica ser espanyol. No m’interessa pertànyer a un país que no em sedueix pel que fa als seus principis i amb el qual no vull sentir-me identificat. No m’interessa ser d’un país en què governa una monarquia, un país que diu una cosa i en fa una altra, no m’interessa formar part d’un país que té una constitució que diu, en el seu article 14, que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, i en el qual, aquesta mateixa setmana, s’estan afranquint davant la justícia membres de la monarquia, és a dir que es diferencien les persones pel seu origen. No m’interessa formar part d’un país que és corrupte, que trasllada aquesta imatge bruta de corrupció a tot el planeta, i que, fins i tot, dóna pas a una sàtira dels Simpson,en què un jugador de la roja intenta comprar un àrbitre peculiar, en Homer Simpson, perquè no l’expulsi.No vull ser d’un país en què m’obliguen a ser súbdit espanyol per llei i no un ciutadà perquè m’hi senti emocionalment o, fins i tot, perquè m’interessi racionalment. No vull ser d’un país en el qual si és fes una pel·lícula de cinema anomenada Ocho apellidos españoles, aquests fossin Borbón, Bribón, Bárcenas, Blesa, Barberá, Botín, Blanco (per allò del blanqueig) i el Bigotes... i, curiosament, aquests només són els que tenen la B com a inicial; n’hi ha per omplir la resta de lletres.

És evident que tenim la mateixa sang, però la barreja de sang no ens fa iguals. Pensem diferent: uns ho fan en clau espanyola i els altres ho fem en clau catalana. Per exemple, quan parlem de duplicitats de funcions, un cas pot ser el de la policia. Des del punt de vista dels espanyols, no s’entén que hi hagi una policia estatal i una d’autonòmica. Segur que pensen que sobra l’autonòmica, i des del punt de vista dels catalans, estem d’acord amb l’essència, en sobra una, però no entenem que hagi de romandre l’estatal i que s’hagin de reduir les forces dels Mossos. Aquest mateix comentari es pot extrapolar a cadascuna de les duplicitats, i en totes elles veurem que estem d’acord que les hem de reduir, però diferirem sobre quina s’elimina.

Hi hauria un tercer grup, els ambivalents, que comentaran que ho viuen en clau espanyola i catalana, les dues a la vegada, i això ho entenc en el terreny emocional, però no ho entenc en el terreny racional. Per exemple, en el cas de les duplicitats comentades, quina triarien? Doncs, si cal reduir, han d’optar per una opció, o és que no volen triar o és que en trien una de concreta i no volen dir quina és. Més exemples: si calgués triar entre fer un AVE de Madrid a Galícia o fer un tram del corredor mediterrani, quina opció triarien, si no hi hagués recursos per fer-les totes dues? I si calgués fer una autovia gratuïta més, o bé a Extremadura o bé a Tarragona, quina triarien? Si s’hagués de potenciar o el port de València com a principal port del país o bé el de Barcelona, quina opció triarien? Preferirien que l’aeroport Barajas-Adolfo Suárez (Déu n’hi do, amb el nom) fos el nodus principal del país per a viatges intercontinentals o preferirien que ho fos Barcelona - El Prat?

Es tracta de marcar prioritats i d’optimitzar els recursos, de forma que s’obtingui la màxima eficiència de la relació cost/benefici, sobretot en temps de vaques magres. Pot existir una ambivalència en l’aspecte emotiu, per a aquells qui la tinguin, però en l’aspecte material no hi ha recursos per a tot, així que hem de triar. Ho fem des d’un prisma recentralitzador de l’Estat espanyol o cerquem el benefici productiu directe, mitjançant un estat independent? Sota aquest argument es pot ser espanyol, català i espanyol-català dins d’una república catalana independent, atesa la multivarietat que és i que ha de seguir sent la nostra nació catalana.

Si, finalment, surt a escena Nueve apellidos catalanes, l’aniré a veure, siguem o no siguem ja independents. Riure sempre és sa i encara més fer-ho d’un mateix, així que afrontarem amb bon humor, com ha de ser, els tòpics que segur que hi sortiran, del caràcter tancat, garrepa i independentista dels catalans.