EconomiaCAT
ECONOMIA DE PANDÈMIA I PER QUÈ HEM DE MARXAR URGENTMENT D’ESPANYA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ECONOMIA DE PANDÈMIA I PER QUÈ HEM DE MARXAR URGENTMENT D’ESPANYA
La Covid-19 ha trencat la cultura de l’agenda i el calendari.
Hem posposat celebracions d’aniversari, hem hagut d’anul·lar reunions, assistències al teatre i concerts, dinars i escapades de cap de setmana planificades, hem hagut de canviar vacances que ja estaven organitzades i contractades, hem hagut de cancel·lar casaments i comunions, i fins i tot, hem posposat homenatges i misses per a difunts.
Podem i hem de demorar moltes coses a fer, ja les farem quan puguem, quan tot estigui més estable, però una cosa no podem posposar, hem de marxar d’Espanya, fer-ho ja, a corre-cuita, és urgent.
La crisi de salut pública actual, sigui més aviat o més tard, acabarà. La recerca i la medicina crearan una vacuna que servirà per revertir el context pandèmic, però en quedaran les seves conseqüències socials i econòmiques. Unes conseqüències econòmiques que en seran unes o altres en funció de la gestió que cada Estat faci i el porti a aprofitar les perspectives i oportunitats que es generin, o bé el faci caure en els riscos i amenaces que es derivin. La recuperació de la Xina ha sigut molt més ràpida del que era esperat, però el llarg camí que seguiran altres economies mundials serà lent i ple d’obstacles, i en alguns casos no recuperaran en dècades els nivells d’activitat previs a la pandèmia.
Amb aquest escrit intentaré exposar la meva opinió sobre com evolucionarà en el món l’economia de pandèmia i per què hem de marxar urgentment d’Espanya, ara més que mai, em centraré en els motius econòmics, deixant de costat altres tan fonamentals com poden ser els socials, els culturals, etc. Ja aviso que l’anàlisi aquesta vegada és fred i dur, la situació ho és, i més ho serà si no busquem solucions.
A curt termini, estimem que el creixement econòmic mundial el 2020 serà negatiu, del –4,6%, amb una previsió positiva pel 2021 del 5,2%. Entre la contracció del 2020 i la recuperació del 2021, el creixement del PIB en els dos anys serà del 0,6% respecte el 2019, és a dir, en el conjunt econòmic mundial quasi no hi haurà creixement. A més, aquest creixement no serà uniforme, hi ha països que creixeran (com hem vist Xina és un d’ells) i altres que baixaran, alguns en picat, en els quals les taxes d’atur seran molt elevades. Com a dada, a Catalunya, es calcula que han caigut el 7% de les empreses, i moltes pimes i autònoms malviuen perquè no tenen un altra cosa a fer i aguanten sense cap expectativa més enllà del no-res.
A mitjà termini, després de la recuperació del 2021, el creixement es refredarà a partir del 2022, tant a economies avançades com a mercats emergents i en desenvolupament, quedant al voltant del 3,5%, un valor limitat i insuficient per la millora projectada abans de la pandèmia, i que ens porta de cap a augmentar les desigualtats i la pobresa al món. Algunes economies experimentaran danys perdurables a causa de la profunditat de la recessió i a la ineficàcia dels que no han portat a terme canvis estructurals a temps. Els Estats que no reaccionin, els que mantinguin un model caduc en lloc d’aconseguir l’eficiència basada en la combinació de tecnologia amb els factors de producció, hauran de suportar costos altíssims en els ajustos i impactes en la productivitat de les empreses, així com un estat de desànim generalitzat derivat dels baixos salaris i alt índex de desocupats. L’economia postpandèmica d’alguns Estats serà una economia zombi. Em sembla que Espanya comprarà tots els números per ser-ho.
Les incerteses són altes i estan per a tota arreu, és fàcil caure-hi, i segur que caurem si existeix irresponsabilitat o inacció. No sabem quan acabarà el virus i quantes onades ens queden encara per viure, sobretot en els sectors on el contacte és intensiu, no sabem amb certesa quan finalitzarà el distanciament social. Desconeixem els efectes derivats de la debilitat de la demanda mundial en general, de la disminució del turisme i de la disminució de les transaccions i remeses. També desconeixem els efectes en els mercats financers i les implicacions que comportaran en els fluxos internacionals de capitals. Inclòs desconeixem els efectes en l’oferta que dependrà de la persistència del shock provocat per la pandèmia.
Vistes les perspectives i riscos, passo a comentar les prioritats en política econòmica, unes imperatives a curt termini i altres que són reptes necessaris a mitjà termini. Un cop llegides, reflexionem si Espanya tindrà la capacitat, i sobretot la voluntat de fer-les efectives.
Per combatre la profunda recessió, els Estats hauran d’abordar reptes complexos per portar les seves economies a un augment de la productivitat, de forma que els beneficis es reparteixin de forma equitativa i que el deute sigui sostenible. Les mesures de tributació i despesa haurien de privilegiar iniciatives que ajudin a estimular els seus productes, garantir un creixement participatiu per a tots i protegir els sectors més vulnerables, amb l’objectiu que el deute generat addicional per a finançar aquestes iniciatives tindrà un cost nul, ja que haurà servit per incrementar la mida de l’economia i la base tributària futura. Tot al contrari que quan l’endeutament serveix per a finançar subsidis mal focalitzats o despeses improductives.
La inversió en salut, educació, en investigació i en projectes d’infraestructura d’alta rendibilitat a mitjà termini seran claus per afrontar un tipus de futur o un altre. Fer trens d’alta velocitat entre Zamora i Palència (amb tots els meus respectes per a ells) no és un projecte d’alta rendibilitat en cap cas, al contrari, invertir en innovació, creativitat i tecnologia sempre serà un catalitzador del creixement cap a un model orientat a la productivitat i a la competitivitat. Productivitat i competitivitat, les dues paraules principals i objecte de caça i captura per les empreses que sobrevisquin i pròsperes en el nou món econòmic. Espanya és mundialment reconegut com un estat on les elits extractives de recursos frenen i impedeixen el seu creixement, ja abans de la Covid, amb un model sustentat per l’engany, la corrupció, la manca de transparència i la manca d’independència de la justícia, un model que no va en la línia de les economies de futur immediat. Per aquest motiu tenim un endèmic problema de dinamisme empresarial, d’esperit emprenedor que permeti enriquir al país en tots els sentits, per això molts dels nostres infants creixen preferint treballar com a funcionaris o en un banc que crear la seva pròpia empresa.
Si les regles fiscals limiten el marge de maniobra pel desenvolupament i recuperació de pimes, microempreses i autònoms, cal suspendre-les provisionalment mentre dura la crisi. La reorientació professional i l’adquisició de noves aptituds de treballadors d’un sector en procés de contracció o desaparició a altres sectors requereix un període de transició en el que s’ha de garantir el seu ingrés. A la vegada, s’haurà de controlar el frau i combatre els paràsits i ganduls. Readaptar a un treballador és una inversió de futur, més endavant tindrà un lloc de treball i pagarà impostos. Donar un subsidi a un gandul és una despesa improductiva, com a paràsit sempre intentarà viure del sistema o dels altres. Les persones en desocupació que hi ha i hi haurà moltes, han de cobrar, però en contraprestació haurien de prestar serveis socials (reforços de serveis públics), donat que cobren, han d’estar al servei de l’Estat perquè els paguem tots.
De la pandèmia ens ensortirem, de les seves conseqüències econòmiques uns estats s'en ensortiran i d’altres no, de nosaltres dependrà del bàndol on estiguem. És evident, jo no vull estar al bàndol d’una gent que com a solució inicial per tractar una pandèmia posa al capdavant a militars i altres inútils que es deixen estafar i compren test per persones embarassades en lloc de tests pel virus, no vull estar al bàndol dels que sempre afavoreixen els seus amiguets mentre s’autoproclamen com a salvadors de la pàtria.
Vosaltres veieu a l’estat espanyol portant a terme aquestes polítiques? O el veieu continuant amb els desequilibris, la corrupció i el nyap per sistema?
No vull que aquesta gent que ha gestionat tan malament la crisi, i que ens ha fet líders mundials d’aquesta desgràcia, sigui la gent que hagi de gestionar la recuperació.
Doncs per l’economia de pandèmia i la de postpandèmia, sense entrar en més factors, cal marxar urgentment d’Espanya.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
RAS I RUS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
RAS I RUS
Ahir es va conèixer la mort de l’escocès Sir Thomas Sean Connery, el primer d’una llista d’actors que han interpretat als cinemes a James Bond, el número 7 entre els agents 00, els agents al servei de la corona britànica amb llicència per a matar, el personatge de ficció més famós creat per l’escriptor Ian Fleming.
Malgrat que després van interpretar al personatge altres actors com George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig, el públic en general sempre ha considerat a Connery com el Bond més autèntic de tots.
En Connery era un tipus que em queia força bé, ja sigui per la seva arrasadora personalitat cinematogràfica, ja sigui per ser un independentista escocès acèrrim, ja sigui per oposar-se a viure a Hollywood i fer-ho al costat dels camps de golf d’Espanya i Portugal, o ara en una illa caribenya, o ja sigui per haver gaudit molt de les seves interpretacions donant vida a personatges com a Guillem de Baskerville al Nom de la Rosa, com a Jim Malone a Els Intocables d’Elliot Ness, com a capità Marco Ramius a La Caça de l’octubre Roig, com Rober McDougal a “La Trampa” o com a Henry Jones Sr a Indiana Jones la darrera croada.
En Connery deixa aquest món, ens deixa com a llegat quasi un centenar de pel·lícules, i el record de la seva imatge associada a la guerra freda, a la lluita secreta contra el KGB, a combatre als “enemics” russos, amb títols com La Casa Rússia i la més superfamosa Des de Rússia amb amor. Curiosament, ell traspassa la mateixa setmana que Rússia torna a l’escena política a l’estat espanyol amb una història digne d’un guió d’espionatge dels que protagonitzava en Connery, una increïble història conspiranoica, una trama russa completa que inclou a hackers, a criptomonedes, a suports militar incondicional de Putin, a Julian Assange i Edward Snowden, a enviaments de tropes i ajuda financera des del Kremlin pel pagament del deute català a canvi de convertir la nova república en una nova Suïssa. Del Fairy, aquesta vegada, s’han oblidat.
Com a guió de pel·lícula ens faria gràcia, però estem parlant de policies i jutges de veritat. La batuda feta a empresaris i a exdirigents independentistes és real, el seu arrest, la seva retenció i els seus interrogatoris també ho són. El nom triat per la infame operació, Volkhov, no és fruit de una irrealista narrativa ni cap mena de casualitat, el nom triat emmiralla la batalla de Volkhov, una ofensiva dels nazis contra la Unió Soviètica, els “russos”, en la que va participar la unitat feixista espanyola, la División Azul, que va lluitar a favor de Hitler a la Segona Guerra Mundial.
El tinent coronel Daniel Baena no és un personatge exagerat d’una pel·lícula de Torrente, és un perillós fanàtic feixista real, és un alt comandament de la Guàrdia Civil que sota l’àlies de Tàcito es dedicava des de les xarxes socials a increpar i insultar a polítics, a activistes, a Mossos d’Esquadra i a periodistes catalans vinculats a l’independentisme, inclús informant per anticipat les detencions i els delictes pels quals després serien processats.
El coronel Diego de los Cobos no és un mentider compulsiu sortit d’un còmic, és una autèntica i gris figura franquista, un sòrdid emblema de les clavegueres de l’estat, un falsificador professional que construeix relats inventats, un torturador manifest, un genocida potencial, un testimoni estatal que aixeca falsos testimonis per defensar les seves antidemocràtiques idees.
Els jutges Marchena, Llarena i Joaquín Aguirre, no són de mentida, són de veritat malgrat no semblar-ho, malgrat que donen credibilitat i fan realitat les fictícies històries explicades per manipuladors, ja vinguin des de Catalunya o des del planeta Raticulín, i malgrat que imparteixen justícia com ho feia Paul Newman a la peli El jutge de la forca, a la seva manera i al seu interès, inventant i interpretant les lleis a la seva conveniència i a la dels seus poderosos “amics”.
Dit de forma clara, sense subterfugis ni embuts, ras i curt, o millor dit donades les circumstàncies, ras i rus, tot això és absolutament delirant, un surrealista disbarat, un tremend absurd, un hilarant i fastigós ridícul, un objecte de mofa internacional, un més, que ha derivat en la irònica, ben trobada i afortunada resposta de l’ambaixada russa.
Però fer el ridícul i fer-li fer al país del qual diuen ser els seus patriotes no és res nou, i seguirà sent així en el futur. És el que té voler construir una democràcia mantenint com a base les institucions franquistes anteriors, és el que té no haver-se enfrontat amb el passat de la dictadura, maquillar-la, tolerar-la i acceptar-la per por i/o per comoditat.
El resultat el veiem, és evident encara que molts no ho vulguin veure, tenim un estat dins del mateix estat, un estat perillós que no ens deixa evolucionar a la democràcia, un estat oligarca que mana governi qui governi, un estat tirànic que va contra la llibertat dels seus ciutadans, un estat paral·lel en el qual manen corruptes i fanàtics armats fins a les celles amb pistoles, fusells i també togues.
Espanya crema i cremarà. L’extrema dreta està a peu de carrer, vol aprofitar la cojuntura, el desànim i la desesperació de molta gent que veu que ningú els fa ni cas mentre ells s’enfonsen. Volen exercir la seva força bruta com sempre han fet, incorporant abans a la seva causa milers i milers de ciutadans que fa un temps no els haurien mai fet cas, però que dia a dia s’ofusquen al no veure-li cap futur, ni tampoc cap present.
Amb ells el futur no és ni serà mai possible, per això ens trobaran de front per combatre la misèria de la seva sectària ideologia repressiva, i per lluitar per la llibertat.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya