EconomiaCAT
CREMAR LA BANDERA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CREMAR LA BANDERA
No he cremat cap bandera ni ho penso fer, però vull i exigeixo el dret a fer-ho.
Quan exercim un dret fonamental, com és el de la llibertat d’expressió, no l’hem de justificar, ni cal pensar si ofèn o no als altres, són drets propis i personals, no hem de demanar cap permís per a fer ús d’ells. La llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la llibertat a la intimitat i la llibertat a la dignitat, entre d’altres són drets inviolables i no regulables que hem de poder exercir quan volem. Formen part del dret a viure.
He de poder, i puc, cremar la bandera italiana, la francesa, la xinesa, la peruana, la congolesa, la Senyera catalana, la ikurriña basca i l’espanyola quan vulgui. He de poder i puc cremar o estripar les fotos del rei espanyol si em dona la gana, mocar-m'hi en ella si vull, de la mateixa manera que puc fer-ho amb les fotos d’Elizabeth Queen, les del president canadenc o les del sultà de Brunei. He de poder i puc cremar la Bíblia, l’Alcorà, el Talmud i les quatre Vedas de l’hinduisme. He de poder i puc cremar fotos del papa Francesc, de l’arquebisbe de Canterbury, dels patriarques ortodoxes, dels grans muftís islamistes sunnites, dels líders xiïtes, del cap de l’ismaïlisme nassarita, dels rabins del judaisme i del dalai lama, si em ve de gust. Un gust pèssim, per cert, però he de tenir la llibertat de poder fer-ho per a ser lliure.
La llibertat és un dret personal, no pas un delicte; la llibertat d’expressió tampoc no ho és. Cap persona, grup, estat ni tribunal té dret a prohibir-me o jutjar-me per a exercir aquest dret.
Una bandera és, simplement i físicament, un tros de roba pintada. Una bandera, igual que un himne i altres símbols nacionals o grupals, ens n’orgulleixen. Els estimem i respectem pel que representen. No pot ser mai una imposició. Cap símbol, encara que fos el més important dels símbols, pot mai prevaler sobre cap llibertat, encara que sigui la menys important de les llibertats, que no és el cas.
Aquest article no va de banderes, va de llibertat o, millor dit, de la manca de llibertat que hi ha l’estat espanyol per a poder ser lliures. Una manca de llibertat silenciada i manipulada pels mitjans de comunicació espanyols, amenaçada i represaliada per les forces d’ordre i seguretat de l’estat, i aplicada sense cap vergonya i de forma vergonyant pels tribunals.
El nivell de desprestigi dels tribunals espanyols no té límit, i encara menys el del Tribunal Constitucional. Fanàtics, neofeixistes, corruptes, manipuladors sense cap fre ni control que fan ús polític del poder judicial, que van en contra de la llibertat i els drets fonamentals, com ho és el dret a la llibertat d’expressió. Que van en contra de la normativa, els convenis i la jurisprudència europea i internacional dels països democràtics i avançats, fins i tot de les mateixes lleis espanyoles, tot en benefici d’una ideologia pretèrita i obscura que intenta fer de l’estat un organisme autoritari i repressor que cada vegada fa més estret i cargolat el camí cap a la democràcia, i que converteix la Constitució en una magna llei adaptada a la seva imatge i semblança. Una llei falsament patriòtica feta per a trepitjar i aixafar drets i llibertats, precisament tot el contrari del seu significat vertader.
La retirada del tercer grau als presos polítics catalans, el seu empresonament injust per sediciosos, els fallits intents de repatriar al president legítim Carles Puigdemont, la repetició o reinici del procés judicial contra Arnaldo Otegi, la condemna del madrileny Dani Gallardo, la persecució judicial a Gonzalo Boye per ser l’advocat dels exiliats catalans, són alguns exemples evidents de la inseguretat jurídica de l’estat, casos clars del llastimós, inquisitorial i preocupant espectacle judicial que ha tirat per terra anys i anys d’intentar netejar la imatge espanyola de cara a l’exterior.
Cap tribunal espanyol se’n salva, tots són igual. És el rovell de l’ou el que està podrit fins a la medul·la. Tots ells no han pogut més i han mostrat el que eren i són, demostrant que res els importa més enllà del rancor, l’odi, el menyspreu i la venjança. El camí el tenen marcat, confonent maliciosament i a propòsit la interpretació d’intencions amb els fets provats. Ells seguiran i seguiran aplicant preceptes jurídics de forma arbitrària. Seguiran inventant a tort i dret tot el que els hi sembli i el que els hi sigui necessari per a justificar els seus actes.
L’ultratge a la bandera és un dret, no un delicte.
Tenir justícia neta i imparcial també és un dret. El temps dels jutges, d’aquests jutges que fan aquest tipus de justícia injusta i interessada, ha passat. És un dret reclamar la Justícia com cal i un dret exercir-la si cal.
Ara que són temps dels Pastorets, aquests jutges són el Dimoni; són dimonis que impedint la crema de símbols, cremen la llibertat d’expressió, la dissidència, la Llibertat en general i els Drets.
Bon Nadal a tothom, feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
GLOBALITZACIÓ?, GLOBALITZA... QUÈ?
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
GLOBALITZACIÓ?, GLOBALITZA... QUÈ?
Del vaccí a la recuperació és un relat fàcil d’explicar i fàcil de fer creure, però no és un relat real.
Per moltes ganes que en tinguem, per molt que el vaccí, o vacuna, estigui present a totes les converses de sobretaula, i també a totes les esperances de futur, res tornarà a ser igual quan el risc pandèmic desaparegui. El vaccí, com a molt, impedirà que se segueixi fent mal, però no impedirà el mal que ja s’ha fet.
La crisi pandèmica sanitària, social i econòmica no és un simple parèntesi, no equival a un “hem d’estrènyer fort les dents fins que tot passi”, no vull ser pessimista, però cal ser realista per preparar-nos millor per afrontar el futur. Aquí hi ha hagut destrucció de riquesa, de teixit empresarial, de teixit econòmic, moltes empreses han desaparegut o han quedat tocades de mort. Aquestes, com les persones a qui els hi ha tocat, ja no tornaran.
Ens ensortirem? És clar! que ens ensortirem, però cal evitar creure’s missatges del tipus "en sortirem més reforçats", "en sortirem millor". Nooo!!! En sortirem més debilitats, per recuperar-nos haurem de canviar coses, caldrà ser molt conscients que haurem de recórrer un llarg camí amb molt d'esforç i aplicant bones pràctiques socials i econòmiques que ens permetin un futur.
Una de les paraules clau per entendre els 25 darrers anys d’història mundial, i sobretot econòmica, és la globalització. Les facilitats per viatjar, Internet, la fi de la Guerra Freda, els macro-acords comercials i la rapidesa de desenvolupament de certes economies han fet la combinació perfecta per crear un sistema més inter-dependent que mai. Un sistema econòmic global aporta enormes beneficis però també enormes riscos, com hem vist amb la pandèmia, una epidèmia que podria haver estat local ha esdevingut pandèmia, afavorint la propagació del virus i provocant que les cadenes globals de valor o de subministrament s’hagin vist interrompudes pel coronavirus, l’escenari global ha trontollat i s’ha hagut de buscar fonts alternatives, més diversificades i més properes geogràficament, amb menys dimensió global.
Globalització?, Globalitza què?
És una paradoxa que precisament els efectes de la globalització en forma de propagació del virus hagin estat els causant dels primers efectes visibles de desglobalització, amb cancel·lació massiva de viatges i d’esdeveniments supranacionals.
La pandèmia afecta a tothom, però les seves conseqüències econòmiques i socials són desiguals, asimètriques, afecten de diferent manera a estats i territoris.
S’ha constatat que factors imprevistos poden fer debilitar la confiança en la fluïdesa dels subministraments. Aquesta debilitat, s’ha vist, que pot ser especialment dramàtica en productes molt sensibles, com ha estat el cas de subministrament d’equipaments sanitaris i mèdics, i on s’ha posat damunt la taula l’extrema vulnerabilitat i fragilitat que suposa per un estat, la dependència de proveïdors distants i no empàtics.
Hem observat que, com més necessitat teníem d’aquests productes menys accés hem tingut a ells, fet que ha fet disparar totes les alarmes i ha fet guanyar rellevància el concepte d’autonomia estratègica, en sectors on la vulnerabilitat pot ser especialment delicada, com poden ser l’alimentació i el material mèdic. Xina ha estat l’epicentre d’aquest problema, totes les sospites han caigut sobre ells, la seva fiabilitat com a concentrador d’aprovisionaments sens dubte ha estat impactada i ho anirem veient en els propers mesos.
La globalització no desapareixerà, canviarà, és reformularà.
Moltes de les indústries que es van deslocalitzar per ser competitius en costos, i que van convertir a la Xina en la fàbrica del món, pensen en el que ha passat, però tremolen pensant que pot tornar a passar, moltes d’aquestes tornen i tornaran, i ho faran aplicant un altre sistema que els permeti seguir sent competitius en costos, per la innovació i la transformació digital mitjançant la convergència de tecnologies, moltes d’elles disruptives que canviaran la societat.
La Covid-19, per alguns serà el culpable de tots els mals, aquests mai passaran pàgina i quedaran enrere. Els estats acostumats a viure en el passat, continuaran en el passat. Per altres, sense cap mena de dubte, serà el catalitzador de la quarta revolució industrial, l’estimulador d’un canvi que ja ens trucava a la porta.
Les empreses i les polítiques públiques seran obligades a ser reformulades, a mutar, a canviar constantment les seves estratègies dins del marc geopolític actual, cosa que serà especialment important a la Unió Europea que no pot quedar-se atrapada dins la lluita de dos gegants com són els Estats Units i la Xina.
És el moment de recuperar la política econòmica i industrial, la POLÍTICA en majúscules.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya