EconomiaCAT
QUAN EL DRAC VA MATAR SANT JORDI
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUAN EL DRAC VA MATAR SANT JORDI
La propaganda electoral de VOX diu “Un mena 4700 euros al mes, tu abuela 426 euros de pensión/mes”. La propaganda nazi explicava que amb els 5,50 marcs alemanys que costava diàriament a l’estat una persona amb una malaltia hereditària que no tenia curació, podia viure una família completa durant un dia.
Després va arribar el que va arribar, la violència, l’horror, els assassinats en massa de 17 milions de persones, l’holocaust. Va ser als anys 30 a Alemanya quan el Drac va matar Sant Jordi i el nazisme va fer realitat l’odi en estat pur, van exterminar els sectors més vulnerables de la societat, als malalts, als deficients mentals i físics. Van aniquilar a homosexuals, exterminar a jueus, gitanos, opositors ideològics com comunistes i qualsevol dissident.
És convenient no oblidar que la Història, en molts cops, es repeteix. En diferents escenaris, sigui a Madrid o a Munich, amb diferents protagonistes, en diferents èpoques i amb diferents versions, però amb el mateix argument d’odi, de difamació, de criminalització, d’assetjament, de ràbia i d’agressivitat.
VOX, l’extrema dreta, el nazisme menteix. El PP i Ciudadanos també, a Catalunya ho sabem, ho hem vist en primera persona i ho hem patit. Ells també són extrema dreta. La mentida és part de la seva essència, el problema és quan menteixen amb total impunitat perquè s’envalenteixen.
El problema ve donat quan els seus arguments són comprats per l’opinió pública que ignorant es torna incapaç de distingir la veritat i la mentida per interès, en les coses més bàsiques, coses com són que per exemple cap jutge mani treure l’ignominiós cartell de l’àvia de VOX que criminalitza a tots els menors immigrants. Mentrestant, la mateixa justícia mani treure, a correcuita, un cartell amb llaços grocs penjats de la Generalitat, que són un símbol internacional i clàssic associat a la llibertat.
Dret a decidir, dret a votar, dret a la democràcia, dret a la llibertat, dret a la vida, dret a un Sant Jordi guanyador enfront del drac del foc, de l’odi, de la por, de la maldat, del racisme, de la tirania, de la dictadura.
El Drac va matar Sant Jordi, a Espanya l’any 36. Ara el drac torna a carregar les piles. Les amenaces a polítics demòcrates per fer política, no importa del partit que siguin, no importa que no hi combreguem gens amb el seu partit, no són acceptables, ni són un fet aïllat. Hem vist de molt a prop l’odi de policies i guàrdies civils a la gent, hem vist les seves ganes de fer mal a avis i a nens, la seva insaciable set de sang, les seves ganes de matar. Hem escoltat l’enaltiment feixista i del franquisme que es fa a les acadèmies militars. Hem sabut de xats de militars que afusellen a milions d’espanyols i de catalans.
I tot això sense tenir el poder ni governar, imagineu el que serà Espanya quan el tinguin, que el tindran cada cop més perquè els espanyols continuen adormits. Com s’entén sinó estan adormits o morts que la resta de participants al debat a les eleccions madrilenyes continuessin al plató de la cadena SER? Segueixen parlant que altres són enganyats quan ho són ells, segueixen parlant que altres són adoctrinats quan són ells els que ho són, segueixen creient-se totes les mentides que els hi diuen els mentiders, són intolerants en el que haurien de ser tolerants, s’han cregut el missatge que l’independentisme i la sobirania popular no era “constitucionalista” i ara ja veieu.
Els de la foto de Colón, els que enarboren la bandera de “justícia y Constitución”, els que aplaudeixen l’ús de la força al crit de “a por ellos”, els que defensen a una institució supremacista com és la monarquia, ells i tots ells són fatxes, són els que volen imposar als altres el seu concepte d’estat als altres, amb amenaces i per la força. Ara els que ho van permetre, els que van callar quan s’apallissava als catalans per votar, els que no van dir res quan es van enviar amenaces a Puigdemont, els que somreien quan un sonat dalt d’un tanc deia que anava a envair Catalunya, ara aquests mateixos es lamenten. Doncs que es fotin!, ara ja tenen el que mereixen.
Abans que el Drac entri a foc i sang, abans que això passi, que passarà més aviat que tard, marxem i que ens agafi lluny, ben lluny.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
ESPANYOLISME O LLIBERTAT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ESPANYOLISME O LLIBERTAT
L’eslògan “comunismo o libertad” escollit com lema principal de campanya dels peperos de Madrid comandats per Isabel Díaz Ayuso, com a reacció a la presentació de Pablo Iglesias com a candidat d’Unidas Podemos a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya, ens pot semblar patètic, fora de context històric, pretèrit, d’una retòrica més pròpia del segle passat que d’aquest, se’ns pot fer difícil d’entendre, però realment busca i respon a la bipolarització antagònica que va dirigida a la part emocional dels votants.
O votes al Pablo Iglesias, al comunisme, o votes la llibertat, em votes a mi. O votes el mal o votes el bé. Prefereixes el yang o el yin? Amb simplement dues paraules i una conjunció, pretén treure de l’escena política a altres rivals, com seria el candidat del PSOE i el de VOX als que relega a simples comparses i espectadors en la lluita. El candidat de Ciudadanos ja es treu ell solet, no li cal l’ajuda de ningú.
Centra el debat i les opcions únicament en dues tendències i candidats, un és ella i a l’altre li adjudica la càrrega que tots els temors dels seus possibles votants es facin realitat. Diu al tuit: “Somos un muro frente a los que buscan desmembrar España”. “No pagamos con dinero público odio y división”. “Nos rebelamos ante las concesiones a otras CCAA con políticas nacionalistas mientras asfixian a Madrid”.
Parla de comunisme com el mal, però a les seves frases el mal és desmembrar Espanya i polítiques nacionalistes no espanyolistes. Que hi té a veure el comunisme amb això? Que ha fet el comunisme en aquest sentit? Curiós, i encara més curiós és que centenars de milers de madrilenys, i milions d’espanyols comprin avui en dia aquest discurs. El comunisme és una ideologia, la independència de Catalunya és una voluntat politicosocial.
Rere l’eslògan, rere els tuits, i sobretot darrere els fets està l’esperit de dominació de l’espanyolisme, no és una lluita neta per la llibertat sinó una lluita turbulenta i fosca pel control de la nostra llibertat inexistent. Espanyolisme o llibertat. Som esclaus, esclaus moderns, l’espanyolisme no busca convèncer-nos sinó sotmetre’ns amb violència per després justificar les seves innobles accions.
L’1-O de 2017 va ser un dia de participació en les urnes, un dia festiu d’exercir la democràcia i la llibertat votant. Però també va ser un dia de violència extrema per altres, que al crit “A por ellos”, per cert, el mateix crit que utilitzaven les brigades falangistes quan buscaven brega amb els estudiants catalans a la dècada dels anys 30, van ferir i atemorir a tothom, des de nens petits a gent malalta i gran. Comprovar de primera mà, com els espanyolistes d’allà i també els d’aquí, no volien veure, justificaven i fins i tot aplaudien aquella vergonya, ens va fer entendre a molts que l’antagonisme d’espanyolisme i llibertat és real, no és cap eslògan publicitari, aquest va de debò i no té solució.
L’aplicació del 155 al nostre territori és tot el contrari de la llibertat, és l’inici de la repressió política, policial i judicial. El van impulsar les dretes espanyoles amb la conformitat de les esquerres espanyoles. Ambdós odien el poble català. Aquest odi abona l’extremisme espanyolista de dretes que troba sempre resposta a l’extremisme espanyolista d’esquerres en la mateixa direcció, una direcció que sempre és antidemocràtica.
Parlar amb els espanyolistes és avui impossible, siguin ciutadans o polítics no admeten el debat, no hi haurà cap diàleg ni amb les dretes ni amb les esquerres. Ni a uns ni als altres els importa que cada dia més institucions internacionals diguin que els presos polítics s’han d’acabar, que prou d’empresonar a rapers, que no es pot perseguir la llibertat d’expressió, no els importa el descrèdit de la política institucional espanyola, ells miren endins, a la seva Espanya, a l’Espanya irreflexiva, a l’Espanya adoctrinada i cega, a l’Espanya que va de cap al precipici, a l’Espanya espanyolista que és la que els alimenta.
Els espanyolistes no entenen una cosa que per a nosaltres és molt fàcil d’entendre, que no volem perpetuar les nostres creences ideològiques amb l’independentisme, que som i volem ser independentistes, però que ho deixarem de ser l’endemà mateix d’aconseguir el nostre objectiu de ser-ho. Ara som independentistes per damunt de tot, després uns serem de dretes o serem d’esquerres, uns serem capitalistes o serem marxistes, uns serem ecologistes o no ho serem, uns serem empresaris o serem sindicalistes, uns serem liberals o serem intervencionistes. La nostra ideologia vindrà després de fer realitat el nostre Estat, la nostra volguda política i societat dins de la República Catalana.
Evidentment que em preocupa la incapacitat dels partits polítics independentistes i la seva visió només a curt termini, una visió mediocre i cega a l’horitzó, més orientada a sortir a la foto o a ocupar un càrrec o cadira, em preocupen els covards autonomistes, els que fan discursos buits, els que permeten que la gent mori per no desobeir un inepte govern de l’estat que ens vacuna amb comptagotes. Em preocupa els que no tenen cap estratègia d’estat. Sort en tenim a vegades dels espanyolistes, sempre tan cunyaos, sort tenim que ells no entenguin res del que nosaltres tenim tan clar, ells sempre fan que trobem la forma de posar-nos d’acord quan els nostres partits ho fan tan malament, ens cansen, ens enfaden i ens desanimen.
El que no em preocupa gens és el nostre poble, la capacitat de l’independentisme, que creix i creix malgrat tot: No em preocupa gens la gent que va fer possible l’1-O, la gent de Brussel·les, d’Estrasburg, de Perpinyà, la gent que va participar en el Tsunami Democràtic, la gent que va anar a peu a l’aeroport, que va envair carreteres i autopistes de tot el país, la gent de la cadena humana , la gent de la V, la gent que entén que Independència és benestar.
La independència arribarà, no des dels nostres partits, no sé si serà des del Consell de la República, si serà per l’ANC o serà per la via d’un altre i nou organisme que agrupi a tot el moviment.
La independència arribarà i vindrà de la gent perquè som una Nació i nosaltres decidim.
Espanyolisme o llibertat.
Espanyolisme o democràcia.
Espanyolisme o benestar.
Espanyolisme o vida.
Espanyolisme o República.
Espanyolisme o Catalunya.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya