EconomiaCAT
BULLYING A LES AULES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
BULLYING A LES AULES
No és pot acceptar ni tolerar el bullying escolar i n’hi ha.
No es pot acceptar ni tolerar el patiment de cap dels nostres nanos a les escoles i fora d’elles. La responsabilitat dins de les escoles i col·legis, únicament i exclusivament, és dels professors i de la directiva escolar, si permeten que existeixi aquest patiment. Si ho saben i callen, si no fan res de forma contundent per a solucionar-ho d’arrel, en són culpables, igual o més que els mateixos assetjadors.
Professors i escoles existeixen perquè els alumnes tenen el dret a la formació, una formació que els hi ha de fer assolir el coneixement acadèmic necessari per l’adquisició d’habilitats intel·lectuals, tècniques de treball i hàbits social que els hi permetin un desenvolupament integral dins dels principis ètics, morals i socials acceptats a la nostra societat.
Perquè un alumne pugui formar-se ha de sentir-se i estar segur, físicament i emocionalment, ha de viure i conviure amb tota dignitat, ha de ser respectat tal i com és. Cap color de pell, cap aspecte físic, cap aspecte religiós, cap aspecte intel·lectual, cap característica de cap tipus, pot afectar negativament al seu context escolar. Prou de profes que es mofen i humilien els alumnes en públic i a la classe, prou de profes que passen de tot, prou d’escoles i directors que tapen les coses, les silencien per preservar el seu “bon nom”. Prou! El bullying a les aules s’ha d’acabar. El ciberbullyng, un tipus de bullying més greu que no només afecta al temps escolar sinó que suposa l’agressió les 24 hores diaries, els 7 dies de la setmana, s’ha d’acabar.
Sabem que infants i joves poden ser molt cruels, molts vénen de situacions familiars i personals complicades, però a qui hem de protegir als assetjadors o a les víctimes? Ho tinc clar, la protecció de professors, escoles i sistema educatiu ha de ser a les víctimes, als més vulnerables, als indefensos. Tolerància zero amb assetjadors i còmplices d’assetjament, sigui qui sigui. Prou de fer patir, prou d’insults, prou de pintades al pupitre, prou de clatellades al passadís, prou d’amenaces i intimidacions, prou d’exclusió social.
I si els alumnes conflictius i assetjadors són a la vegada víctimes? També ho tinc clar, és un tema que s’haurà de tractar i intentar solucionar, però després. A l’escola on es produeix el bullying o el ciberbullying s’ha de protegir només a la víctima de l’assetjament, no l’assetjador. A més, s’ha de fer ràpidament, amb pressa, no hi ha temps per deixar seguir patint qui no ho mereix. Fomentem que parlin les víctimes, que parlin els pares de nens i nenes que el pateixen, fomentem la conscienciació perquè els espectadors passius no siguin tolerants. Fem que els alumnes parlin i siguin escoltats, s’ha d’actuar contra els assetjadors.
Conec, i crec que tots coneixem, casos de pares que han exposat el problema a l’escola i se’ls han tret de sobre, argumentant que no poden actuar marginant a cap alumne, és a dir, per no marginar a l’assetjador, marginen a la víctima. En molts d’ells l’alumne assetjat ha hagut de canviar d’escola mentre l’assetjador o assetjadora continuava impune fent el mal. El més greu de tot és que no es tracta d’un cas aïllat, n'hi ha cents de casos i sempre, fins on jo sé, amb la callada per resposta.
Els nostres nanos passen, en el meu cas han passat perquè són ja adults, moltes hores, moltes setmanes, molts anys als centres educatius, en mans dels dirigents d’aquests centres i dels professors. Aquests són persones també, uns estan a l’altura i altres no ho estan, però no ens podem permetre a aquests darrers. L’errada humana és acceptable, no detectar-ho també, però el menfotisme, el mirar cap a un altre costat, el amagar el cap sota l’ala i l’abús de poder no ho és, té conseqüències. Aquesta setmana ha sigut un suïcidi, en molts altres casos són conseqüències que no surten a titulars de la premsa, com el fracàs escolar individual i altres danys i seqüeles psíquiques als estudiants difícils de reparar o irreparables.
La formació de les persones, requereix de professors i col·lectius molt professionals, molt vocacionals i amb molta capacitat. La formació és un tema cabdal per a una societat que vol ser "societat desenvolupada", no ens podem permetre mediocres, i menys mala gent com a formadors. Segurament molts professors diran que tenen les mans lligades, que el sistema educatiu no els deixa actuar, que és molt lent, i teniu raó sens dubte, però és el moment de plantar-vos! Exigiu formació per la detecció i la prevenció del bullying i el ciberbullying. Si no podeu fer la vostra feina, pareu fins que la podeu fer i fer-la bé, la vostra tasca és molt important.
Lluitem i fem que cap nena o nen més hagi de patir.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
L’OU COM BALLA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
L’OU COM BALLA
Es tracta d’una tradició molt catalana, una de les celebracions més singulars que hi ha per commemorar la festivitat del Corpus Christi. La tradició consisteix a col·locar un ou damunt el raig d’aigua del brollador d’una font guarnida amb plantes i fruites, l’ou s’enlaira i gira sobre si mateix, sense caure, iniciant una espectacular dansa màgica que deixa encuriosits i hipnotitzats a qui la contempla. Realment la màgia de l’ou com balla no és tal, l’equilibri de l’ou s’explica físicament per l’efecte Coanda en mecànica de fluids, i pel principi de Bernoulli en dinàmica de fluids.
L’origen d’aquesta tradició és desconegut, sabem que és de l’època medieval, possiblement del segle XV però poca cosa més. Hi ha moltes hipòtesis sobre el seu significat, una diu que era un entreteniment dels nobles i dels cortesans mentre esperaven el pas de la processó del Corpus, altres són de caràcter més religiós com la que diu que és una exaltació de l’eucaristia, en la que l’hòstia estaria representada per l’ou i la font seria el calze, també hi ha qui hi veu una metàfora de la plenitud de la primavera, el moment de l’esclat de la fertilitat i la vida, i un altre que diu que simplement és fruit de l’avorriment dels jardiners que van descobrir aquest fenomen per pura casualitat.
Sigui com sigui i vingui d’on vingui, l’ou com balla és una demostració de l’equilibri d’un element feble com és un ou enfront d’una força constant i molt més potent que l’agredeix sense aturador. Catalunya és l’ou, avui és una part molt feble dins del mapa estratègic dels estats, hem vist que no tenim prou suport internacional explícit per la nostra autodeterminació, dins dels interessos polítics i econòmics d’un club de socis com és l’europeu, en el que es protegeixen els uns amb els altres i on tothom busca el benefici propi.
Però l’ou balla, balla i balla, per molt que el raig d’aigua que el colpeja sigui cada vegada més intens. L’ou no cau, continua amb la dansa incansable, es fa visible a ulls de tots, Catalunya segueix malgrat tot, no és ni pot seguir sent només un afer intern. Des de l’exili amb les victòries judicials dels nostres europarlamentaris, des de dins amb la victòria a cadascuna de les eleccions, el missatge és clar, Espanya reprimeix, és un país antidemocràtic, no és el nostre. I llavors és el moment en què alguns des d’Europa i altres indrets internacionals (cap espanyol) comencen a qüestionar-se certes coses malgrat les constants coaccions i la caríssima propaganda de l’estat espanyol. Per què hi va haver violència? Per què el pretext de la unitat ha prevalgut sobre el de legalitat? Per què aquesta desproporció? Per què s’han inventat informes oficials? Per què segueix la repressió política dins de la Unió Europea?
El silenci d’Espanya als informes internacional no serveixen fora. Callar i silenciar els pronunciaments d’Amnistia Internacional, de l’Organització Mundial de la Tortura, de l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, del Front Line Defenders i de l’International Trail Watch, només serveix per a mantenir en l’engany al poble espanyol, un poble acomplexat i acostumat a la manca de democràcia, que no vol veure més que l’unitarisme per contranatura i malaltís que sigui aquest.
Obviar i menysprear, com van fer, l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU té conseqüències, l’informe va ser clau perquè Bèlgica refusés l’euroordre contra el conseller Puig. D’igual forma, l’informe que acaba de presentar el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, en la que equiparà judicial d’Espanya amb la de Turquia, també en tindrà malgrat el menyspreu de la propaganda espanyola, no és admissible que ciutadans europeus, els catalans, siguin perseguits per tribunals que són utilitzats com a eina política, igual que passa amb els kurds.
El Tribunal Suprem espanyol apreta més i més la intensitat del raig, vol esclafar l’ou contra el terra, però com més ho fa, l’ou balla i balla cada cop més ràpid, sense caure, mantenint un equilibri que no comprenen. Ells de física no en saben, tampoc d’humanitat, ells només saben de privilegis i de maldat. Però mentre l’ou balla sense parar, el raig del Tribunal Suprem es va desacreditant cada vegada més, posant en evidència la seva incompetència per a jutjar i condemnar com ho va fer, i molt més per a reprimir i seguir reprimint.
Els indults no són acceptables, només ho és l’amnistia acompanyada del reconeixement del mal i una petició incondicional de perdó al poble català que va ser agredit. Les taules de diàleg no són acceptables, només ho són les taules de negociació. Aquestes, només són accions de distracció, accions per transformar en inconstant el cabal, ara constant, del raig de l’aigua de la font, cosa que faria caure a l’ou. Però si us fixeu bé, l’ou com balla també cau de tant en tant, però torna a alçar-se una vegada darrere l’altre, de forma tossuda i persistent.
Vist el que hem vist aquests dies, sóc força optimista a l’actuació, encara que molt lenta, i favorable resolució definitiva del Tribunal de Luxemburg. No tinc dubtes que els judicis del procés seran anul·lats, els presos posats en llibertat sense necessitat d’un indult reversible, els exilats catalans podran tornar i amb ells, el President Puigdemont al capdavant.
Tancarem el parèntesi del 155, el parèntesi de la repressió, el parèntesi de la no democràcia, i llavors serà l’hora de la veritat, perquè les resolucions de la justícia europea seran necessàries, però no suficients, aquell marcarà el moment de la nostra victòria o la nostra derrota, el moment de la nostra llibertat o de la continuïtat del nostre captiveri, el moment del ser o no ser, el moment de ser catalans o espanyols, coses avui i sempre incompatibles.
Preparem-nos!.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya