EconomiaCAT
MENORQUÍ O PALENTÍ
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MENORQUÍ O PALENTÍ
Amb els més de 9 anys que porto escrivint per EconomiaCat, crec que només he fet un article parlant exclusivament de la llengua, toca ja fer el segon.
Les afirmacions fetes per Pablo Casado a la clausura del Congrés del PP a les Illes Balears on afirmava que a les Illes no es parla català, sinó que es parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, no són fruit de la seva manifesta ignorància, la seva incultura, niciesa, el seu trogloditisme filològic i el seu supí analfabetisme propi dels que no han estudiat res ni per tenir un títol i l’han anat a comprar, a preu d’or i sense cap dignitat, a la Universidad Rey Juan Carlos.
Les seves infundades afirmacions són una part més de la croada de la catalanofòbia, conseqüència de l’odi, la rauxa, la mala fe, l’aversió i l’acarnissament d’una part dels espanyols, per desgràcia molts i molts, a tot allò que és català i ens fa diferents. Tot forma part del maliciós ideari, la pseudocultura i el somni pervers de molts per arribar a la destrucció de la nostra llengua i la nostra identitat, que és pròpia d'uns pobles que som i volem seguir sent diferents, ja sigui la identitat catalana, la illenca, la valenciana, la tortosina, l’aranesa, l’alacantina, la formenterenca, etc.
És una obvietat que la llengua que es parla als Països Catalans, que pel Pablo Casado no existeixen, amb les seves diferents variants, és una llengua que prové d’un tronc comú. És un tema científic, no és un tema polític. Fins i tot, la Real Academia Española de la Lengua considera el CATALÀ com “una lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón”, i afegeix un aclariment sobre el valencià com una “variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.
Catalunya és part de la història de les Illes Balears, com les illes són part de Catalunya. El País Valencià és part de la història de Catalunya, com Catalunya és part de la història del Regne de València i els valencians, alacantins i castellonencs. Atacar la nostra llengua comú, que és part fonamental de la cultura i de la identitat d’aquests territoris és una estratègia per empetitir els nostres àmbits lingüístics, folkloritzar-nos amb l’objectiu de fer-nos més uniformes, més iguals, espanyolitzar-nos fins aniquilar-nos com a poble.
És la mateixa estratègia que ja no vol parlar de llengua castellana i parla de llengua espanyola. Empetitir el català fins a disgregar-lo en petites parts perquè es dissolgui, mentre s’engrandeix el castellà al rang de llengua espanyola, d’aquesta manera, es castellà s’associa a Espanya, i perden importància altres llengües com el gallec, l’euskera i el català.
Menorquí o palentí. Formenterenc o toledà. Alacantí o sorià. Valencià o andalús. Quina és la diferència entre el valència i el català, que no hi sigui entre la parla panocha i el castellà? O entre l’eivissenc i el català, que no hi sigui entre l’andalús, el canari i el castellà? Quina és la diferència entre l’alguerès i el català, que no hi sigui entre l’argentí, el mexicà, el xilè, el veneçolà, el colombià i el castellà? Una cosa és la llengua, i l’altre les seves variants, dialectes o diferents formes lingüístiques.
Aquí no hi ha un problema lingüístic, aquest està estudiat i solucionat. Aquí hi ha una astracanada que es repeteix una vegada darrera l’altre, un problema endèmic de manca de convivència entre l’ideari originari de la ultradreta més casposa, violenta i reaccionària espanyola, que es pensa que encara existeix un Imperi “donde nunca se pone el sol” i que utilitzen l’atac sistemàtic contra la llengua catalana de forma recurrent, amb vehemència i persistència per treure rèdit de l’odi que ells mateixos alimenten contra la nostra nació.
Aquest nou atac, que és també un atac contra la intel·ligència dels illencs, ja us dic que tindrà conseqüències en les meves accions. A més atac, més defensa. De moment, penso reflexionar respecte si faig prou per a la meva llengua, que és i només és el català, penso ser més conscient que és un element essencial malgrat ser una llengua minoritària, i per tant penso defensar-la tantes vegades com calgui. Ja no penso parlar més en castellà, excepte amb el meu sogre, quan sé que m’entenen en català.
Seré fidel a la meva llengua que és la llengua del meu país.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
JUTGES PER LA DICTADURA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
JUTGES PER LA DICTADURA
“Mai oblidis que tot el que va fer Hitler a Alemanya era legal pels jutges d’aquell país”. Martin Luther King.
Estem acostumats a decisions i sentències perverses, polititzades i desproporcionades per part dels jutges, especialment dels magistrats representants dels alts tribunals del poder judicial de l’estat espanyol.
Envaeixen clarament, i cada vegada més sovint, l’òrbita d’actuació d’altres poders públics. Imposen una forma de legislar i un estil per administrar i governar, carregant-se de soca-rel l’equilibri de poders de l’estat, fent desaparèixer qualsevol garantia processal pels ciutadans i eliminant la seguretat jurídica que caracteritza a les democràcies.
És molt significatiu que menys del 10% dels més de cinc mil jutges espanyols pertanyin a l’organització Jutges per la democràcia, i la resta?
Per contestar, ens podem remetre a les seves actuacions, a sumaris i sentències com les dels nois d’Altsasu, la de l’empresonament de Pablo Hasél, altres rapers, tuitaires i titellaires, les actuacions contra alguns sindicalistes, les tortures i assassinat d’Arregui, la no imputació de jutges franquistes (col·legues i amics, clar!) per sentències homòfobes, la paralització de la Llei de Memòria històrica, el reconeixement de Franco com a legítim cap de l’estat, la no admissió de la querella de Sandro Rosell per haver estat anys a la presó sense proves, la no condemna de l’apologia dels franquisme, la sentència i la farsa de procediment dels presos polítics catalans, i una llista inacabable d’actuacions judicials que demostren amb fets que són Jutges per la dictadura.
El poder judicial espanyol és un col·lectiu molt allunyat de la pluralitat ideològica de la majoria d’altres col·lectius de la societat espanyola, si excloem a la policia nacional, els militars i els capellans. El nombre de magistrats associat a organitzacions ultrarreligioses com l’Opus Dei, i a organitzacions ultradretanes és escandalós i molt molt perillós. El franquisme reaccionari i genocida, la bandera amb “l’aguilucho” i els seus fonaments autoritaris, repressius i antidemocràtics viuen i perviuen en el poder judicial.
I dic que la situació és molt perillosa perquè el paral·lelisme de l’actuació de jutges espanyols actuals com a “salva pàtries” i la de jutges alemanys durant la República de Weimar, l’etapa prèvia a l’Alemanya nazi, és molt gran. Igual que ara i a Espanya, la judicatura alemanya menyspreava profundament als polítics que van sorgir després de la 1ª Guerra Mundial. Ells i la democràcia que volien implantar aquests polítics era un impediment a les seves atribucions com a jutges procedents dels temps de l’emperador Wilhelm II, uns jutges fets a imatge i semblança del règim autoritari d’aquest, d’ideologia reaccionaria i acostumats a exercir justícia en nom de l’emperador, no del poble. Us sona?
El pas dels jutges de l’època monàrquica de l’emperador a l’època del III Reich va ser fàcil. Les seves sentències durant la República de Weimar van ser claus per aplanar el camí del partit nazi, el NSDAP, legitimant les seves idees i actuant favorablement als seus interessos. A Espanya, les darreres resolucions favorables als feixistes de VOX relatives a la legitimació i l’acceptabilitat de la persecució racista que apareix a la seva propaganda, o al fet d’emetre en contra allò que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats com ha sigut la sentència contra l’estat d’alarma, mostren la manca total de democratització judicial i presenta forces similituds amb la judicatura alemanya de l’època weimariana, en la que es va començar a construir l’autoritarisme a la societat i es va legitimar el feixisme com a tendència política possible. Perillós!.
Es necessita amb urgència una reforma integral a la justícia, o acabarem malament, una reforma que solucioni de fons els problemes estructurals que afecten la ciutadania, una que garanteixi una justícia apartada de la política en les seves decisions, una justícia en la que ciutadans hi podem confiar i ens hi sentim legitimats.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya