EconomiaCAT
TENEN EL PAÍS QUE VOLEN, NOSALTRES NO
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
TENEN EL PAÍS QUE VOLEN, NOSALTRES NO
Tornem de les vacances.
Sempre és difícil començar a la normalitat, anar a treballar cada dia i posar-se a escriure de nou. S’ha perdut l’hàbit de fer-ho, es fa difícil trobar el moment de posar-s'hi, fa certa mandra, mentre cal triar el primer tema per fer l’article. El món no para i moltes coses van passant en aquest temps de cert auto-aïllament. La fugida de l’Afganistan i la trista (des)actuació de la UE, els affaires russos d'en Puigdemont, la publicació dels nous capítols de corrupció de l’emèrit i l’onada de calor. Altres no canvien mai com la pujada galopant de la llum, la presa de pèl de la taula de diàleg que no negociadora i les destrosses de la Colau i Collboni a la ciutat de Barcelona.
Hem estat 15 dies per Andalusia, hem tocat 3 províncies com Còrdova, Granada i Cadis, amb una breu escapada d’un dia a Baeza i Úbeda, pobles espectaculars de la província de Jaén que són patrimoni de la UNESCO. Tot el que hem vist, bonic i interessant, molt bonic i molt interessant. Jo ja ho coneixia, però mai havia estat fent turisme tant de temps per aquells indrets. La seva història i els monuments, la seva gastronomia, el diferent tarannà de cada lloc per on passàvem fan recomanable aquesta ruta, molt recomanable, tot i els 48º a l’ombra que marcaven els termòmetres de les farmàcies quan estaven fent la visita a Priego de Còrdova.
Malgrat estar de vacances, un servidor no pot parar d’observar, de mirar i veure, de reflexionar i de treure conclusions com que ells tenen el país que volen, nosaltres no.
És fa difícil d'entendre sense perplexitat com és que una comunitat amb tanta extensió, amb un perfil geogràfic ric i dispar on la costa te ben poc a veure amb l’interior, sent la comunitat autònoma més poblada de l’estat espanyol, amb l’AVE altament implantat a gran part territori, amb autovies que són autopistes camuflades de franc, es conformi amb ser la perifèria i el paladí de les oligarquies centralistes de l’estat, fer-los el joc.
Sembla, des de fora, que tenen el país que volen perquè s’hi conformen malgrat les evidències visibles a primera vista de tenir un model insostenible en què la indústria és gairebé inexistent, en què la rica agricultura està en gran part subvencionada i en la que quasi el 25% de l’economia del territori correspon a l’administració pública.
No sempre ha estat així. Als segles XVI i XVII, Andalusia estava a la seva edat d’or, era la primera economia de l’estat amb el 25% del PIB l’any 1800, i una economia capdavantera d’Europa. La seva decadència i declivi cal trobar-lo en la regressió estructural que pateix el territori andalús al segle XIX derivat de la pèrdua de les colònies llatinoamericanes i en la manca d’adaptació a la Revolució Industrial.
En aquest procés, que ha dut a Andalusia a estar en un lloc cuer del benestar peninsular amb alts índex de pobresa, d’atur i de feblesa, és molt habitual donar les culpes als altres i sentir l’argument que Euskadi i Catalunya es van endur la indústria i el desenvolupament desplaçant la riquesa i el capitalisme del sud al nord. En molts casos aquest sentiment interpreta que el desplaçament es va produir amb els diners i la suor de la seva gent.
No és així, un país que assumeix i s’enorgulleix de tenir un sistema en el qual l’activitat comença tard, que viu en gran manera de la subvenció, que te gran dependència del funcionariat, i que a la vegada harmonitza com ho fa i s’entén perfectament amb la identitat nacional espanyola, amb les institucions espanyoles, en lloc de rebel·lar-se, significa que els seus ciutadans ja els hi va bé, tenen el país que volen.
Estudiar a Andalusia és quasi gratuït en comparació amb Catalunya on els estudiants de les universitats públiques paguen les matrícules més cares de l’estat. També ho és menjar un arròs a un restaurant, comprar-se un gelat o una aigua al súper. Tot és més econòmic, la diferència del cost de la vida entre ambdós és evident.
Mentre uns reben, altres paguen. Uns tenen el país que volen, nosaltres no.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
MENORQUÍ O PALENTÍ
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MENORQUÍ O PALENTÍ
Amb els més de 9 anys que porto escrivint per EconomiaCat, crec que només he fet un article parlant exclusivament de la llengua, toca ja fer el segon.
Les afirmacions fetes per Pablo Casado a la clausura del Congrés del PP a les Illes Balears on afirmava que a les Illes no es parla català, sinó que es parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, no són fruit de la seva manifesta ignorància, la seva incultura, niciesa, el seu trogloditisme filològic i el seu supí analfabetisme propi dels que no han estudiat res ni per tenir un títol i l’han anat a comprar, a preu d’or i sense cap dignitat, a la Universidad Rey Juan Carlos.
Les seves infundades afirmacions són una part més de la croada de la catalanofòbia, conseqüència de l’odi, la rauxa, la mala fe, l’aversió i l’acarnissament d’una part dels espanyols, per desgràcia molts i molts, a tot allò que és català i ens fa diferents. Tot forma part del maliciós ideari, la pseudocultura i el somni pervers de molts per arribar a la destrucció de la nostra llengua i la nostra identitat, que és pròpia d'uns pobles que som i volem seguir sent diferents, ja sigui la identitat catalana, la illenca, la valenciana, la tortosina, l’aranesa, l’alacantina, la formenterenca, etc.
És una obvietat que la llengua que es parla als Països Catalans, que pel Pablo Casado no existeixen, amb les seves diferents variants, és una llengua que prové d’un tronc comú. És un tema científic, no és un tema polític. Fins i tot, la Real Academia Española de la Lengua considera el CATALÀ com “una lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón”, i afegeix un aclariment sobre el valencià com una “variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.
Catalunya és part de la història de les Illes Balears, com les illes són part de Catalunya. El País Valencià és part de la història de Catalunya, com Catalunya és part de la història del Regne de València i els valencians, alacantins i castellonencs. Atacar la nostra llengua comú, que és part fonamental de la cultura i de la identitat d’aquests territoris és una estratègia per empetitir els nostres àmbits lingüístics, folkloritzar-nos amb l’objectiu de fer-nos més uniformes, més iguals, espanyolitzar-nos fins aniquilar-nos com a poble.
És la mateixa estratègia que ja no vol parlar de llengua castellana i parla de llengua espanyola. Empetitir el català fins a disgregar-lo en petites parts perquè es dissolgui, mentre s’engrandeix el castellà al rang de llengua espanyola, d’aquesta manera, es castellà s’associa a Espanya, i perden importància altres llengües com el gallec, l’euskera i el català.
Menorquí o palentí. Formenterenc o toledà. Alacantí o sorià. Valencià o andalús. Quina és la diferència entre el valència i el català, que no hi sigui entre la parla panocha i el castellà? O entre l’eivissenc i el català, que no hi sigui entre l’andalús, el canari i el castellà? Quina és la diferència entre l’alguerès i el català, que no hi sigui entre l’argentí, el mexicà, el xilè, el veneçolà, el colombià i el castellà? Una cosa és la llengua, i l’altre les seves variants, dialectes o diferents formes lingüístiques.
Aquí no hi ha un problema lingüístic, aquest està estudiat i solucionat. Aquí hi ha una astracanada que es repeteix una vegada darrera l’altre, un problema endèmic de manca de convivència entre l’ideari originari de la ultradreta més casposa, violenta i reaccionària espanyola, que es pensa que encara existeix un Imperi “donde nunca se pone el sol” i que utilitzen l’atac sistemàtic contra la llengua catalana de forma recurrent, amb vehemència i persistència per treure rèdit de l’odi que ells mateixos alimenten contra la nostra nació.
Aquest nou atac, que és també un atac contra la intel·ligència dels illencs, ja us dic que tindrà conseqüències en les meves accions. A més atac, més defensa. De moment, penso reflexionar respecte si faig prou per a la meva llengua, que és i només és el català, penso ser més conscient que és un element essencial malgrat ser una llengua minoritària, i per tant penso defensar-la tantes vegades com calgui. Ja no penso parlar més en castellà, excepte amb el meu sogre, quan sé que m’entenen en català.
Seré fidel a la meva llengua que és la llengua del meu país.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya