EconomiaCAT
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
Les diferents concentracions del 8M per celebrar i reivindicar el "Dia Internacional de la Dona" mai s’haurien d’haver fet. Autoritzar-les i realitzar-les va ser posar en risc a la població, va ser un acte de gran irresponsabilitat, causant directa de la ràpida i important expansió de la pandèmia a tot l’estat i a conseqüència de part dels infectats i de les morts derivades.
Dit això, que és de sentit comú, no és menys irresponsable i temerari encarregar a un fanàtic ultra, com Diego Pérez de los Cobos, un informe per determinar la negligència i responsabilitat del delegat del govern espanyol a Madrid i de Fernando Simón amb l’objectiu d’imputar-los implicacions penals pels seus actes. El resultat del seu informe el coneixíem sense haver-lo vist, havíem patit el seu deplorable estil l’1-O i l’11-M, un informe ple de mentides, errades malintencionades, testimonis manipulats, falsedats a dojo, sortides de context, mitges veritats i tergiversacions continuades amb l’objectiu de construir un relat pervers i incriminatori pels presumptes i futurs acusats.
Diego de los Cobos, membre de l’Opus, fill d’un candidat fracassat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i germà del President del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut de Catalunya l’any 2015, va participar vestit amb camisa blava i quasiadolescent com a voluntari en el 23F, ja com a guàrdia civil va ser imputat d’amenaçar, vexar i torturar a Kepa Urra, fet denunciat per Amnistia Internacional l’any 93 i pel que altres implicats van ser condemnats a més de 12 anys de presó, presó de la qual van ser indultats parcialment pel PP, i posteriorment el Tribunal Suprem va anul·lar les seves condemnes.
Tot encaixa una vegada més, oi!? Es tracta de la policia política armada, de la vella i autoritària policia que porta a la seva sang atemorir i servir-se dels ciutadans, que porta al seu ADN estar al servei dels interessos de la ideologia ultradretana i feixista.
La màfia del poder real de la que hem parlat altres vegades, el poder profund dins del poder a l’Espanya rància de sempre, i en la que la Benemèrita té un llarg i actiu paper preponderant en els seus quasi 200 anys d’existència, una existència carregada de pràctiques corruptives, d’abusos de poder, de maldat, d’assassinats i de tortures arbitràries contra el poble. Un cos creat per Real Decret el Març de 1844, en temps de la reina Isabel II, per assegurar l’ordre públic en l’àmbit nacional i després de la primera guerra carlista amb la consigna de “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. Un cos amb inicis prometedors que va combatre eficaçment el perill del bandolerisme a l’Espanya rural de l’època.
Però aviat, ben aviat, la imatge del tricorni va passar de ser respectada a fer por i pudor. Tricornis que fan pudor, com tots els cossos que es degeneren, es podreixen i es descomponen.
El 1865, el general Prim, ja manifestava que el cos havia perdut el seu prestigi quan van reprimir amb contundència desproporcionada unes protestes universitàries amb el tràgic saldo d’11 morts i més de 200 ferits. Després van ser tristos protagonistes en la repressió de les protestes i vagues obreres de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Van participar en l’enfrontament contra els manifestants durant la Setmana Tràgica l’any 1909. Van reprimir les vagues revolucionàries de 1917, i les rebel·lions de pagesos i anarquistes en temps de la II República espanyola.
Durant el franquisme, el cos va anar més enllà en el seu sinistre historial delictiu. Juntament amb l’exèrcit, la Brigada Político-Social i la Policia Armada, la Guàrdia Civil va jugar un paper fonamental en la brutal repressió de la dictadura franquista, perseguint inicialment als maquis que estaven per les muntanyes i boscos, per a després encarregant-se de la detenció i trasllat de presoners polítics que eren assassinats en aplicació de la “Ley de Fugas” o simplement desapareixien a una cuneta.
I en democràcia, o el que sigui el que tenim, el protagonisme del cos no ha revertit de direcció, no ha anat cap al seu sentit fundacional sinó que ha continuat pel camí de la foscor i l’odi. Aquests anys, concretament el 1981, ens deixa una de les imatges més icòniques del seu famós tricorni, fastigosament icòniques, quan Tejero entrà al Congreso de los Diputados, fent una de les coses que millor saben fer, anar contra el poble i els seus diputats democràticament electes, reprimir-lo intentant donar un cop d’estat amb la raó de la força, amb el repartiment d’hòsties i amb la intimidació de les armes. 
No tan icònica però encara més repugnat es produí una nova acció només dos anys més tard, quan des de les clavegueres de l’estat, des de la caserna d’Intxaurrondo i sota el comandament de l’infame membre dels GAL, el general Enrique Rodríguez Galindo, la Guàrdia Civil va segrestar, torturar, fer cavar la seva fosa, assassinar i després enterrar en cal viva als activistes bascos Lasa i Zabala. Un cas dins del 1985 casos a Euskadi del que són culpables. La condemna de 71 per segrest i assassinat, evidentment no es va complir i al cap de dos anys ja estava al carrer per a no tornar mai més a presó.
Aquest darrer episodi amb soroll de sabres de fons ens mostra un cop més, i ja en són molts d'avisos, que cal fer neteja, una neteja intensa per treure la pudor, per treure el virus que també són ells, desinfectar i que no quedi en res de podrit, res de merda, augmentar-los el sou no és el millor desinfectant, és riure’ls les gràcies a sobre i continuar sent l’ostatge d’aquesta gent que utilitza i seguirà utilitzant el seu poder maliciosament a favor seu i dels seus amos.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
