EconomiaCAT
EL COVE SENSE PEIX
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL COVE SENSE PEIX
L’expressió "peix al cove" s’identifica en política amb l’etapa de Jordi Pujol.
Consistia en anar pidolant, esgarrapant i aconseguint de l’estat central, petites concessions per anar fent i construint el país. S’associava amb una forma pragmàtica de fer política, en la que el nacionalisme autonòmic moderat català i no independentista tractava d’aprofitar qualsevol posició de força enfront de la debilitat del moment del govern central i centralista per revertir a poc a poc una situació deficitària de partida.
Lingüísticament parlant, la utilització en política d’aquesta expressió era incorrecta, peix al cove significa i fa referència a quelcom senzill d’aconseguir. És equivalent a dir això està fet o a dir això és bufar i fer ampolles, i més col·loquialment a dir que una cosa està xupada o està tirada.
El peix al cove no és només un error lingüístic, també va ser un error polític que quedava lluny de la tradició pactista històrica del catalanisme i fora de qualsevol marc de cooperació bilateral propi de les institucions.
El peix al cove no era una estratègia política de cap mena sinó una forma tàctica i oportunista de fer que servia per anar tirant, per fer callar i conformar als votants, llavors majoritaris, i per evitar desordres socials de forta magnitud. També servia, com hem vist després, a interessos particulars del senyor Pujol, creant un context de tranquil·litat i de conformació que facilitava la corrupció i el repartiment indecent i sense principis dels peixos, avui un per a tu i demà dos per a mi.
El resultat final de les polítiques catalanes del peix al cove ja el coneixem i són un desastre, la veritat i el que va quedar era més cove que peix, el peix al cove va esdevenir en el cove sense peix.
El que des de Catalunya i els catalans vèiem com una justa negociació, des de la resta de l’estat es veia i es venia com un xantatge. El que des de Catalunya s’entenia com una reivindicació als molts greuges acumulats durant dècades i dècades, des d’Espanya s’ha considerat i s’ha venut com un “ja tornen aquests catalans rics i xantatgistes a pidolar, són insaciables i no ens deixaran res per a nosaltres”. Nosaltres sabem que no és així, però a la resta de l’estat espanyol així ho veuen i així s’ho creuen.
Aquesta imatge esbiaixada i deteriorada de la realitat, facilita i aconsegueix que de forma maliciosa i impune s’incompleixin sistemàticament els compromisos per part dels diferents (tots) els governs espanyols en matèria d’inversions per al nostre país, a vegades directament no executant-se i a vegades alentint i eternitzant aquestes. La conseqüència d’aquest incompliment ha portat a Catalunya a no disposar de les infraestructures que ens fan falta, ens ha dut a la degradació i a no poder ser el que mereixem ser.
Els resultats aconseguits de les polítiques del peix al cove per a Catalunya, s’extrapolaven als altres indrets estatals en forma de compromisos i pressupostos, el famós “café para todos”, solidaritat li deien, tot el peix pescat a l’estat, excepte el d’Euskadi que és en gran part per a ells, es repartiria de forma equilibrada i justa entre tots, perquè ningú passi gana. Però aquí no hi ha hagut ni hi ha justícia ni equilibri, el peix s’ha repartit de forma irregular, mentre que per a algunes comunitats autònomes hi ha havia més peix de l’acordat i tot era del bo, per a nosaltres només ens ha quedat la morralla i en poca quantitat.
Ens han robat el peix que hem pescat, hem fet el lluç. Ens han robat els calés i ara ens volen robar la llengua, la llibertat, els nostres principis, la nostra identitat. Ens ho volen robar tot. El nacionalisme espanyol no és ni serà mai plurinacional, és unitarista i centralista, unitarista i centralista amb la llengua a la qual li diuen espanyol i no castellà, unitarista i centralista amb les seves creences religioses, unitarista i centralista amb la seva idea política de monarquia-jutges-govern, al nacionalisme espanyol li molesta Catalunya com és, vol que sigui un territori més d’Espanya, que desaparegui com a país.
Aquest pensament és el que ens va portar a la majoria de catalans a desconnectar d’un estat al qual no volem pertànyer, a un estat que ens represalia per la nostra forma de pensar i fer, a un estat hostil que nos ens protegeix sinó que ens persegueix, un estat que no té solució, en el que estem com el peix que es mossega la cua.
Volem la Independència. No puc acceptar ni accepto, veure als “nostres” polítics amb actitud de tornar als pretèrits temps amb olor de polítiques del peix al cove i que no ens porten enlloc, que en portar-nos amb força i determinació cap a la independència. El resultat ja el coneixem per a moltes taules de diàleg que hi anem, a l’estat tot el peix està venut. Dit de forma clara i catalana: Marxem! L’1-O no va ser cap intent, va ser una victòria vinculant per golejada de la democràcia.
Hem triat aquests polítics i partits per defensar-nos i fer efectiu el mandat de l’1-O, no hem triat a polítics pusil·lànimes per a perdre el temps. No volem polítics de pa sucat amb oli, no volem polítics per a parlar, per a gesticular, per a queixar-se, per a criticar, ni per fer promeses, però que a l’hora de la veritat donen suport al PSOE, un partit centralista que forma part del nacionalisme espanyol, un partit partícip de la repressió i del 155. Això se’n diu fer el préssec i nosaltres volem polítics en majúscules, per a executar, per a fer.
L’1-O no és el passat, és el futur. No cal tornar-ho a fer, només cal posar fil a l’agulla i acabar-ho.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL JOC DEL CALAMAR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL JOC DEL CALAMAR
Tranquils que no faré cap spoiler.
He caigut a la temptació, a casa acabem de veure aquest fenomen televisiu de Netflix, la sèrie sud-coreana de la que tothom, o quasi tothom, hi parla.
A part de passar una bona estona, o no, veient el joc del calamar, l’èxit d’aquesta sèrie procedent d’una cultura molt llunyana com és la sud-coreana és perquè la distopia que caricaturitza i descriu ens és realment molt propera, parla del problema de l’augment de l’endeutament i de les desigualtats a la societat. Les escenes passen a Corea del Sud, però podrien passar a qualsevol altre indret que tingui el capitalisme com a sistema.
El joc del calamar és una competició de jocs infantils amb un rerefons de violència i brutalitat, hi participen 456 persones adultes. Només en pot guanyar un, hi ha personatges principals molt diversos com un malvat gàngster, una carterista, un addicte al joc, un malalt terminal, un fanàtic religiós, un banquer arruïnat que el busca la policia, un immigrant il·legal, una desertora nord-coreana, una expresidiària que es va carregar al seu pare abusiu, totes elles amb una característica en comú, són persones angoixades i ofegades per uns deutes que no poden ni podran tornar mai, persones fracassades per debilitat, per manca d’oportunitats, per discriminació o senzillament per mala sort, però que són persones desesperades i disposades fins i tot a perdre la vida, persones que han perdut el respecte a tot començant per perdre-se'l a si mateixos.
A Corea del Sud, una de les deu economies més importants del món, el deute a les llars ha crescut molt als darrers anys dins de la classe mitjana i més baixa. Les desigualtats socioeconòmiques dins de la societat també s’han agreujat molt, són ara extremes. Els preus dels habitatges s’han disparat i l’atur juvenil ha assolit una xifra rècord. La pandèmia ha contribuït a agreujar més aquesta situació, apareixent prestadors que ofereixen crèdit d’alt risc a costos desproporcionats, abocant a les persones que han perdut els seus recursos a una situació cada vegada més precària a l’hora de poder afrontar despeses imprevistes com poden ser una malaltia familiar prolongada o un acomiadament. Avui al país coreà, la impossibilitat de poder fer front al pagament dels deutes s’han convertit en la primera causa de suïcidi.
Evidentment, aquesta situació no és exclusiva de Corea del Sud, són molts els països considerats del primer món que en l’actualitat presenten una situació econòmica alarmant, i un paral·lelisme amb la situació de deute excessiu i desigualtat màxima, com el que planteja la sèrie. Hi ha moltes persones, tant homes com dones, en aquests països avançats que segur s’han sentit identificats amb els desgraciats protagonistes del joc del calamar. A Catalunya també.
La desigualtat extrema es visualitza amb un grup VIP de multimilionaris emmascarats, sense escrúpols, viciosos i corruptes que no gaudeixen del que ells tenen sinó que gaudeixen veient el patiment i apostant en la competició dels desgraciats que no tenen res a perdre. És curiós aquest apartat, perquè cap d’ells sembla ser coreà ni asiàtic, tots tenen perfil estranger.
De seguir l’espiral actual, de continuar amb l’augment del deute impagable, de seguir creant un context de desigualtat extrema a la societat, l’economia i la societat sud-coreana no aguantarà, com tampoc ho aguantarà la resta de països del primer món, les coses poden esfondrar-se, i això no és cap joc.
Per evitar-ho, puc donar ara una bona notícia que normalment passa desapercebuda pel gran públic, però té una gran transcendència. Fa pocs dies, el premi Nobel 2021 ha sigut atorgat a David Card, Joshua Angrist i Guido Imbens, en reconeixement als anomenats "Experiments Naturals Econòmics". A diferència d’altres ciències, com la medicina, en el món de l’economia és molt difícil fer assajos reals. Amb els experiments naturals això canvia, són una font important de coneixement que no es basa en hipòtesis teòriques sinó en situacions reals. Els premiats han desenvolupat noves tècniques d’investigació i anàlisi que permetran treballar amb realitats alternatives per poder treure conclusions vàlides per a la realitat.
Fins ara els experiments econòmics eren acotats i controlats, sota la premissa de “no ho toquem gaire per a no espatllar-ho del tot”, però tot sovint, aquestes limitacions invalidaven les conclusions. Aquest modus operandi portava a l’afirmació que un economista pot explicar la realitat del que ha succeït, però no el que vindrà, ara aquesta afirmació pot ser cosa del passat, l’economia regressiva finalitza els seus dies i estem assistint al naixement de l’economia predictiva, gràcies als nous models, gràcies a la Intel·ligència Artificial i gràcies al Deep Learning.
Ara tot quedarà en evidència, quedarà en evidència els qui volen que hi hagi desgraciats i vips, quedaran en evidència els polítics que no vulguin per res per continuar aferrats al seu “xollo”, quedaran en evidència els corruptes i els populistes mentiders que actuen advertint als altres en benefici propi, una societat més justa i més neta, en la que no hi hagi pobresa i opulència extrema és possible, tot dependrà de millorar l’economia. Avui ho comencen a poder fer.
El joc del calamar pot quedar-se com a ciència-ficció o... ser una realitat? Hi voleu participar?
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya