EconomiaCAT
FINS QUAN...
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
FINS QUAN...
Fa més de 4 anys que vam fer un referèndum i el vam guanyar, fins quan hem d’esperar la Independència de Catalunya?
Fins quan...? Enumero 50 coses, però en són moltes més, moltíssimes més...
1.- Fins quan... hem de suportar les mentires dels nostres dirigents polítics?
2.- Fins quan... hem de tenir una policia catalana plegada de anti-catalans?
3.- Fins quan... hem de sentir que ens vulguin fer passar per idiotes, parlant-nos d’imaginàries taules de negociació?
4.- Fins quan... hem de permetre que ens enganyin parlant d’impossibles referèndums pactats?
5.- Fins quan... hem de suportar la repressió?
6.- Fins quan... hem de tenir jutges franquistes al poder judicial del nostre país?
7.- Fins quan... hem de veure amb vergonya com el govern del nostre país es partícip d’acusacions vergonyosos com la dels 9 de Lledoners?
8.- Fins quan... hem de tenir exiliats i empresonats per estar en un estat que no admet la llibertat d’expressió?
9.- Fins quan... hem de formar part d’un estat que tolera l’existència d’una fundació, com la Francisco Franco? I te totes les institucions franquistes que te?
10.- Fins quan... hem de formar part d’un estat que no accepta i persegueix a qui pensa diferent?
11.- Fins quan... hem de permetre l’atac per aniquilar el català?
12.- Fins quan... hem d’esperar la plena normalització del català, la nostra llengua, com a llengua oficial?
13.- Fins quan... hem d’esperar per veure al nostre país participant en uns Jocs Olímpics, en un Campionat del Món?
14.- Fins quan... no podrem desenvolupar eines pròpies per garantir el progrés de Catalunya sense condicionants polítics i econòmics espanyols?
15.- Fins quan... hem de suportar l’espoli fiscal i el dèficit d’infraestructures?
16.- Fins quan... hem d’acceptar l’odi als catalans?
17.- Fins quan... hem de suportar la caverna mediàtica espanyola?
18.- Fins quan... hem d’estar en un estat que no ens respecta i no ens deixa decidir?
19.- Fins quan... no podrem tenir veu pròpia a les institucions internacionals?
20.- Fins quan... haurem d’anar pel món explicant al món els nostres anhels, la nostra història, la nostra cultura?
21.- Fins quan... hem d’esperar per veure concretat el corredor mediterrani?
22.- Fins quan... hem d’estar mentalment supeditats a un estat centralista que no ens entén ni ens vol?
23.- Fins quan... hem d’aguantar els Borbons?
24.- Fins quan... hem d’esperar perquè els carrers siguin sempre nostres?
25.- Fins quan... hem de permetre que els nostres calès marxin, i no es quedin per una millor sanitat? Un millor sistema educatiu?
26.- Fins quan... farem un estat de la gent i per a la gent?
27.- Fins quan... hem d’esperar per combatre amb els nostres mitjans les desigualtats socials?
28.- Fins quan... podrem decidir els nostres impostos lliurament?
29.- Fins quan... podrem acceptar pressupostos que no depenguin dels límits arbitraris imposats pel govern espanyol?
30.- Fins quan... esperarem per tenir unes Universitats amb suficients mitjans per ser adients al nostre país?
31.- Fins quan... esperarem per a defendre la nostra pagesia i pescadors?
32.- Fins quan... deixarem que no ens tornin el nostre patrimoni? I el contrari ens el robin?
33.- Fins quan... tindrem les millors condicions per a les persones dependents?
34.- Fins quan... esperarem per fer polítiques adaptades al nostre teixit empresarial?
35.- Fins quan... podrem decidir lliurament el nostre sistema democràtic i els nostre cap d’estat?
36.- Fins quan... hem d’esperar la democràcia?
37.- Fins quan... hem d’esperar per a ser lliures?
38.- Fins quan... podrem garantir els recursos necessaris per a recerca i investigació?
39.- Fins quan... esperarem per a garantir unes pensions dignes?
40.- Fins quan... esperarem per decidir la forma d’acollida dels refugiats?
41.- Fins quan... tolerarem el mal servei de RENFE-ADIS a Catalunya?
42.- Fins quan... esperarem per a defensar millor el nostre comerç?
43.- Fins quan... el debat lliure al Parlament català sense amenaces de l’estat?
44.- Fins quan... podrem decidir per combatre el canvi climàtic?
45.- Fins quan... hem d’estar en un estat que te més que tics autoritaris?
46.- Fins quan... seguir sent súbdits per a passar a ser ciutadans?
47.- Fins quan... tindrem una justícia polititzada i anti-catalana?
48.- Fins quan... hem d’esperar per dedicar els recursos necessaris per crear ocupació?
49.- Fins quan... hem d’estar en un estat on tribunals fatxes i arbitraris tomben el que diuen els ciutadans?
50.- Fins quan... hem d’esperar per a ser com som?
Fins quan...tantes i tantes coses?
Fins quan...hem de pertànyer a Espanya?
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL COVE SENSE PEIX
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL COVE SENSE PEIX
L’expressió "peix al cove" s’identifica en política amb l’etapa de Jordi Pujol.
Consistia en anar pidolant, esgarrapant i aconseguint de l’estat central, petites concessions per anar fent i construint el país. S’associava amb una forma pragmàtica de fer política, en la que el nacionalisme autonòmic moderat català i no independentista tractava d’aprofitar qualsevol posició de força enfront de la debilitat del moment del govern central i centralista per revertir a poc a poc una situació deficitària de partida.
Lingüísticament parlant, la utilització en política d’aquesta expressió era incorrecta, peix al cove significa i fa referència a quelcom senzill d’aconseguir. És equivalent a dir això està fet o a dir això és bufar i fer ampolles, i més col·loquialment a dir que una cosa està xupada o està tirada.
El peix al cove no és només un error lingüístic, també va ser un error polític que quedava lluny de la tradició pactista històrica del catalanisme i fora de qualsevol marc de cooperació bilateral propi de les institucions.
El peix al cove no era una estratègia política de cap mena sinó una forma tàctica i oportunista de fer que servia per anar tirant, per fer callar i conformar als votants, llavors majoritaris, i per evitar desordres socials de forta magnitud. També servia, com hem vist després, a interessos particulars del senyor Pujol, creant un context de tranquil·litat i de conformació que facilitava la corrupció i el repartiment indecent i sense principis dels peixos, avui un per a tu i demà dos per a mi.
El resultat final de les polítiques catalanes del peix al cove ja el coneixem i són un desastre, la veritat i el que va quedar era més cove que peix, el peix al cove va esdevenir en el cove sense peix.
El que des de Catalunya i els catalans vèiem com una justa negociació, des de la resta de l’estat es veia i es venia com un xantatge. El que des de Catalunya s’entenia com una reivindicació als molts greuges acumulats durant dècades i dècades, des d’Espanya s’ha considerat i s’ha venut com un “ja tornen aquests catalans rics i xantatgistes a pidolar, són insaciables i no ens deixaran res per a nosaltres”. Nosaltres sabem que no és així, però a la resta de l’estat espanyol així ho veuen i així s’ho creuen.
Aquesta imatge esbiaixada i deteriorada de la realitat, facilita i aconsegueix que de forma maliciosa i impune s’incompleixin sistemàticament els compromisos per part dels diferents (tots) els governs espanyols en matèria d’inversions per al nostre país, a vegades directament no executant-se i a vegades alentint i eternitzant aquestes. La conseqüència d’aquest incompliment ha portat a Catalunya a no disposar de les infraestructures que ens fan falta, ens ha dut a la degradació i a no poder ser el que mereixem ser.
Els resultats aconseguits de les polítiques del peix al cove per a Catalunya, s’extrapolaven als altres indrets estatals en forma de compromisos i pressupostos, el famós “café para todos”, solidaritat li deien, tot el peix pescat a l’estat, excepte el d’Euskadi que és en gran part per a ells, es repartiria de forma equilibrada i justa entre tots, perquè ningú passi gana. Però aquí no hi ha hagut ni hi ha justícia ni equilibri, el peix s’ha repartit de forma irregular, mentre que per a algunes comunitats autònomes hi ha havia més peix de l’acordat i tot era del bo, per a nosaltres només ens ha quedat la morralla i en poca quantitat.
Ens han robat el peix que hem pescat, hem fet el lluç. Ens han robat els calés i ara ens volen robar la llengua, la llibertat, els nostres principis, la nostra identitat. Ens ho volen robar tot. El nacionalisme espanyol no és ni serà mai plurinacional, és unitarista i centralista, unitarista i centralista amb la llengua a la qual li diuen espanyol i no castellà, unitarista i centralista amb les seves creences religioses, unitarista i centralista amb la seva idea política de monarquia-jutges-govern, al nacionalisme espanyol li molesta Catalunya com és, vol que sigui un territori més d’Espanya, que desaparegui com a país.
Aquest pensament és el que ens va portar a la majoria de catalans a desconnectar d’un estat al qual no volem pertànyer, a un estat que ens represalia per la nostra forma de pensar i fer, a un estat hostil que nos ens protegeix sinó que ens persegueix, un estat que no té solució, en el que estem com el peix que es mossega la cua.
Volem la Independència. No puc acceptar ni accepto, veure als “nostres” polítics amb actitud de tornar als pretèrits temps amb olor de polítiques del peix al cove i que no ens porten enlloc, que en portar-nos amb força i determinació cap a la independència. El resultat ja el coneixem per a moltes taules de diàleg que hi anem, a l’estat tot el peix està venut. Dit de forma clara i catalana: Marxem! L’1-O no va ser cap intent, va ser una victòria vinculant per golejada de la democràcia.
Hem triat aquests polítics i partits per defensar-nos i fer efectiu el mandat de l’1-O, no hem triat a polítics pusil·lànimes per a perdre el temps. No volem polítics de pa sucat amb oli, no volem polítics per a parlar, per a gesticular, per a queixar-se, per a criticar, ni per fer promeses, però que a l’hora de la veritat donen suport al PSOE, un partit centralista que forma part del nacionalisme espanyol, un partit partícip de la repressió i del 155. Això se’n diu fer el préssec i nosaltres volem polítics en majúscules, per a executar, per a fer.
L’1-O no és el passat, és el futur. No cal tornar-ho a fer, només cal posar fil a l’agulla i acabar-ho.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya