EconomiaCAT
UCRAÏNA, VELLS TEMORS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
UCRAÏNA, VELLS TEMORS
La possibilitat que esclati un nou conflicte bèl·lic a Europa de l’Est rescata vells malsons. Quan s’escolten tambors de guerra procedents d’Ucraïna, vells temors i fantasmes se’ns apareixen amb força.
Fa dies, setmanes, que escolto molta informació respecte a la crisi d’Ucraïna, però el que veig realment és molta desinformació, informació interessada i propaganda, cosa que em porta a fer l’article d’aquesta setmana, no sense avisar abans que la meva anàlisi està feta des de l’òptica d’un occidental, i segurament un xic distorsionat malgrat intentar que no sigui així.
Com sempre hi ha uns fets:
- Primer fet, des de fa 30 anys, s’han incorporat a l’OTAN, 9 països que abans eren de la Unió Soviètica o que formaven part de l’antic Pacte de Varsòvia. Són: Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Bulgària i Romania, avançant 1000 kilòmetres la frontera que separa els estats que formaven l’OTAN i els estats que hi formen ara part.
- Segon fet, l’any 2013 governava a Ucraïna el prorús Ianúkovich. La decisió que va prendre de suspendre negociacions amb la Unió Europea, va provocar una rebel·lió ciutadana, que va ser sostinguda per Occident. Finalment, Ianúkovich va fugir, i l’alternativa que va passar a governar el país van ser forces prooccidentals. Els Estats Units i Occident van ser acusats d’incentivar la revolta.
- Tercer fet, pocs mesos després, forces d’elit russes van portar a terme una operació llampec a Crimea, territori ucraïnès des de 1954, que va ser envaït i posteriorment declarada la independència de la República de Crimea, només reconeguda per Rússia. Després, Crimea es va annexionar a Rússia.
- Quart fet, comença la guerra de Donbass, a l’est d’Ucraïna, impulsada per poblacions de parla russa que consideraven que el govern de Kiev els perjudicava per les seves polítiques prooccidentals. Rússia ha estat acusada d’afavorir i d’incentivar aquests moviments insurgents.
- Cinquè fet, Rússia ha acumulat tropes i armament en els darrers mesos a diferents punts fronterers amb Ucraïna. Ucraïna fa set anys que rep material militar i ensinistrament militar per part occidental.
Revisats els fets, per què tot això? Per part de Rússia hi ha dos motius principalment. Considera a Ucraïna un país estratègic en el seu perímetre de seguretat. A més, Rússia considera a Ucraïna com a part seva, una única nació. Rus era el terme com els eslaus anomenaven als vikings quan aquests van arribar a l’est d’Europa per fer fortuna. Els nòrdics vikings van fundar la Rus de Kiev, van expulsar als turcs que sotmetien als pobles eslaus i van abraçar el cristianisme ortodox. La Rus de Kiev, es considera l’origen fundacional de la nació russa i de la nació ucraïnesa. Per a Moscou, Rússia es considera hereva de la Rus de Kiev perquè el principat de Moscou, del que va néixer l’estat rus, va ser l’únic territori que va sobreviure a la invasió mongola i va aconseguir expandir-se.
Per aquests dos motius, tot el que no sigui veure a Ucraïna convertida en part de Rússia o en un clon rus serà vist per Vladimir Putin com una amenaça, com el resultat de la deriva occidentalista i com a part de l’estratègia per aïllar i intimidar el seu país. Imagineu, doncs, el que significaria per a ells una possible entrada d’Ucraïna a l’OTAN. No ho pensen acceptar, no ho pensen tolerar.
I què passa amb els ucraïnesos? Ucraïna es va independitzar fa 30 anys després de la caiguda de la Unió Soviètica. És un país complex, amb profundes divisions internes. La part occidental és partidària de la integració amb la Unió Europea, i la part oriental vol estrènyer llaços d’amistat amb Rússia. La història dona la raó a cadascuna de les parts. No s’oblida que Stalin fa sotmetre a la població ucraïnesa a una gran fam que va matar a milions de persones. Però tampoc s’oblida que durant la 2ª Guerra Mundial, l’exèrcit alemany amb col·laboració amb grups nacionalistes ucraïnesos van exterminar a milions de persones prorusses. El govern actual ucraïnès i el president Zelensky són més partidaris de l’apropament amb Europa, però Rússia mai ha reconegut la legitimitat dels diferents governs d’Ucraïna postoccidentals.
No s’ha de descartar que Rússia intervingui a Ucraïna, ho ha fet abans. Els Estats Units han avisat de risc més que probable d’una invasió i ha retirat personal diplomàtic de la seva ambaixada. En cas d’invasió parcial o total no hi hauria intervenció directa de l’OTAN en forma de tropes de combat, Ucraïna no forma part de l’organització transatlàntica. En tot cas, no sembla que Moscou tingui els diners i el suport intern com per portar a terme una guerra de grans dimensions i de forma prolongada en el temps.
La propaganda ens mostra un Putin molt valorat al seu país, però no és així, Rússia està més debilitada socialment del que ens fan veure, decebuda per més de 300 mil morts de Covid quan pretenia liderar la lluita mundial contra la pandèmia. Putin després de més de 20 anys governant està un xic desgastat i distanciat de les noves generacions. El que busca Putin en aquest conflicte és tornar a cohesionar la societat russa al seu voltant utilitzant la por de l’amenaça exterior com a part del seu discurs polític. En qualsevol cas, com tampoc pot demostrar que “va de farol”, sembla que no es pot quedar sense fer res, més aviat s’esperen atacs híbrids en forma de petites incursions a la part est, atacs cibernètics, tàctiques paramilitars i campanyes de desinformació.
En aquest cas, els diferents interessos entre els Estats Units i els seus aliats impossibilitaria una resposta unificada, immediata i contundent. Per una part tenim a Polònia i les antigues repúbliques bàltiques, interessades en una participació directa en el conflicte i un càstig sever a Rússia. A l’altre costat, de forma antagònica, hi trobem a Hongria i Bulgària, amb posicions empàtiques i properes a Moscou. I les dues potències principals de la Unió Europea, que no s’acaben de posar d’acord, entre altres motius perquè Alemanya, malgrat haver reduït molt la dependència del gas rus, encara en te en gran part.
És precisament en el camp econòmic i en les seves conseqüències on es juga un altra guerra. El 26% del petroli que consumeix Europa i el 40% del gas procedeix de Rússia. Un conflicte afectaria la producció, augmentant el seu preu i disparant encara més una inflació ja disparada, que afectaria indubtablement a la recuperació econòmica postpandèmica. Si no considerem el petroli i el gas, la resta de productes russos no tenen rellevància exportadora cap a Europa, ara bé, sí que és important la quantitat de productes de la Unió Europea que s’exporten a Rússia, sobretot la venda de vehicles i la maquinària. Un veto europeu suposaria danys a la indústria europea a curt i mitjà termini, i a llarg termini suposaria llençar encara més als consumidors russos als braços dels fabricants xinesos.
Ara que parlem de la Xina, que fa en tota aquesta crisi? Observa i espera. Per un costat, Rússia sempre ha sigut un tradicional aliat de Xina, a més li interessa estar en contra del seu adversari natural, els Estats Units, i en l’apartat comercial gran part de les vendes de gas rus que ja no va a Europa, ara va a la Xina que ha augmentat el seu consum molt significativament. Però per altra banda, Xina manté distàncies en el conflicte perquè Ucraïna és un important referent en l’actual Ruta de la Seda, un projecte en el qual s’ha implicat molt Xi Jinping, i perquè a la Xina no li interessa cap mena de conflicte mentre el celebren els Jocs Olímpics d’hivern.
Tornant a la guerra econòmica, concretament financera, un cop letal per a Rússia seria ser exclosa del consorci de transaccions Swift, un sistema global per on es fan les transferències, un sistema que agrupa a més d’11 mil entitats financeres i inclou a 200 països i sense la que els bancs russos no podrien fer transferències exteriors. Aquesta mesura ja va ser aplicada contra l’Iran, i va ser determinant en el declivi de l’economia persa.
A qui li interessa el conflicte armat, doncs?
Si se’ls hi en va de les mans tot hi perdrem, cosa fàcil quan les tensions ja no tenen marxa enrere.
Per aquest motiu, fem la pau i no la guerra!
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA
Aquesta setmana, toca article econòmic.
Qui s'imaginava fa només dos anys que un virus posaria de genolls tota la població del planeta Terra.
Qui s'imaginava fa un any, que ara com ara hauríem d’afrontar colls d’ampolla provocats per la manca d’abastiment a escala mundial, des de sofisticats microxips, passant per peces industrials fins a les matèries primeres.
Qui s'imaginava fa mesos, que la inflació hauria escalat fins a arribar al nivell que ho ha fet. La inflació ja és aquí i s'hi queda. El perill inflacionari fa temps que hi és, malgrat els silencis, les conxorxes negacionistes i el maquillatge que li apliquen per treure-li importància enfront l’opinió pública, venent-ho com un problema transitori, que alguns ja el comencen a concebre com a transitori de llarga durada.
Doncs, ni transitori, ni transitori de llarga durada, la inflació ja ha arribat, som davant d’un problema permanent, d’un problema estructural per una raó bàsica, de fons, i directament proporcional com és el canvi demogràfic i l’envelliment de les societats occidentals i de la Xina, que deriva en un augment del consum versus la producció; en contraposició al moviment deflacionista que en els darrers anys ha motivat la globalització i la incorporació massiva de milions de persones com a factors productius, sobretot procedents de les economies emergents.
La "crisi de la Covid" ha ajudat a provocar la tempesta perfecta. Tal i com han anat les coses, no tocava parlar d’inflació i de polítiques antiinflacionistes, no era políticament correcte fer-ho. No era procedent desincentivar el consum en un moment de pànic, sobre el què es plantejava què passarà, quan la gent temia pels seus llocs de treball i la seva supervivència. Llavors calia injectar una quantitat ingent diners perquè la crisi sanitària no afectés més del que estava afectant. Quan vam despertar de les urgències de la crisi, el problema de la inflació hi era, la situació de la Covid el va tapar, però ara el problema ha crescut i ja no només tenim davant la punta de l’iceberg, comencem a veure la glacera sencera.
El preu de l’energia és l’indicador més evident per la ciutadania, amb l’augment més accentuat de tots, amb un índex de creixement de més del 50%, rera el qual venen molts d’altres entre els que destaquen els aliments frescos. Ara que el problema és visible per tots, surten les veus no autoritzades, de polítics i economistes a sou, que comencen a treure l'importància d'aquest problema tant greu, i, fins i tot, comencen a dir que la inflació no és sempre dolenta, i s'atreveixen a dir, que a vegades és desitjable.
No us deixeu enganyar perquè volen fer-ho!: La inflació és la pitjor amenaça econòmica actual. Representa la pèrdua de poder adquisitiu a les rendes familiars, té costos molt significatius per una gran part de la població, és nefasta per l’estalvi, per l’estabilitat monetària i la financera.
Amb inflació a dalt de l’escenari es desencadena el cercle viciós: Les persones reclamaran lògics augments de sou per equiparar-se amb l’augment del nivell de la vida i no minvar el seu poder adquisitiu, acció aquesta que continuarà produint un augment de la inflació. També augmenta més la despesa pública, a l’adaptació de sous de funcionaris i de pensionistes, i això si no comptem amb la corrupció que se'n deriva pels que cobren per a no treballar.
A més a més, considerant que els salaris mitjans, a l’estat espanyol, no han pujat significativament en els darrers anys, l’augment de consum privat que mostren els índexs econòmics només ha pogut ser finançat per l’increment del deute privat. Quina repercussió tindrà doncs un augment dels tipus d’interès? Fet amb la intenció que la balança de la producció no augmenti la desproporció amb la balança del consum. Nefast!. El problema rau en que la productivitat dels treballadors de l’estat espanyol és insuficient per mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors, cosa que posa de manifest els greus problemes de l’economia espanyola.
Aquest problema, per extensió també ho és per a moltes de les economies occidentals, que davant d’una situació d’extrema gravetat abaixen el cap o l’amaguen sota l’ala per a no veure el que hi ha davant.
La recuperació econòmica depèn del com afrontem aquest problema, un problema que és de tots, però que ningú sembla voler assumir, i que no es pot tractar de la mateixa manera com s’ha fet en altres moments de la història. La inflació ja és aquí i s'hi queda.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya