EconomiaCAT
JUTGES I LAWFARE, CARREGAR-SE DRETS EN NOM DEL DRET
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
JUTGES I LAWFARE, CARREGAR-SE DRETS EN NOM DEL DRET
La paraula lawfare apareix escrita per primera vegada a un article fet l’any 1975 per uns humanistes australians, John Carlson y Neville Thomas Yeomans, titulat “Cap a on va la Llei: Humanitat o barbàrie”, en el que els autors argumenten que el sistema jurídic occidental ha perdut la humanitat i s’ha convertit en una eina, al contrari del sistema oriental més humanitari. Opinen que la recerca de la veritat ha sigut substituïda per una espècie de guerra que es lliura als tribunals.
D’ença que el dret és dret, han existit Individus malintencionats que han fet un ús retorçat del dret amb l'objectiu d'aprofitar-se'n il·legítimament utilitzant-lo per a perverses finalitats que no són les esperades pel sistema jurídic, moltes vegades contràries a aquest, i que perverteixen les institucions existents.
En els darrers anys, l’ús del lawfare com a instrument de combat polític intern s’ha identificat. Alguns actors polítics el fan servir sovint per a obtenir propòsits que no han pogut obtenir políticament per la força de les urnes. Quan policies, els fiscals i els mateixos jutges estan a disposició d’una causa política, neix un dret alternatiu, un dret que no és dret, un dret orientat a atacar per raons estrictament polítiques, un dret que distorsiona la realitat, un dret que traeix els principis bàsics de l'estat de dret, tot i manifestar amb la boca ben gran que serveix al principi de legalitat.
Jutges i lawfare, carregar-se drets en nom del dret. Judicialitzar la política no és democràcia i s’aconsegueix polititzant la justícia. Veiem com a tendència que els grans temes de discussió política acaben finalment sent decidits pels alts tribunals. És evident que els jutges, com a persones que són, tenen la seva pròpia ideologia i preferències subjectives, això és i serà així, però el problema apareix quan el sistema de nomenament té una clara naturalesa política en si mateix, cosa que acaba resultant en un fort deteriorament i manca de respecte a les institucions judicials que han de recórrer a instaurar la por.
No es judicialitzen només accions concretes i aïllades, s’acaba portant als tribunals qualsevol decisió política d’una certa importància perquè siguin els jutges els que exerceixin un control, que implica un buidament de poder de les institucions més netament polítiques i democràtiques, com poden ser un govern o un Parlament.
I en el cas espanyol, on els jutges no es distingeixen precisament per ser de tots els orígens possibles i diversificats, sinó més aviat per ser, en gran part, fills de la dictadura franquista o amiguets d’aquests us podeu imaginar el resultat, un estat de dret sense escrúpols ni justícia, un dret alternatiu creat per a aconseguir determinades finalitats polítiques, un dret fet a mida per a perseguir la dissidència, la protesta, la crítica, per a penalitzar a qui no pensa com ells ho fan, un dret que no és dret sinó que és una potent maquinària de repressió i criminalització per a esclafar els drets polítics i socials fonamentals de les persones.
La repressió policial violenta, les càrregues policials, les falses proves, la construcció del relat fals i les acusacions infundades són només una de les múltiples facetes que pot adoptar la guerra jurídica bruta i no democràtica de l’estat. Tenim exemples clars, com la Llei Mordassa, les restriccions imposades contra la llibertat d’expressió i el mal utilitzat discurs de l’odi que estaven dissenyats per a protegir grups socials vulnerables que havien patit històricament la dominació severa per part dels grups dominants, però que ara, en un típic moviment de vulneració i retorciment de la llei i de lawfare, poden acabar protegint justament els poderosos, com el rei, com l’exèrcit o com la policia.
Aquest fenomen és molt perillós perquè actua com a dictadura disfressada de democràcia, no obstant això de democràcia no en té res de res, al contrari és avui en dia el pitjor enemic d’aquesta, la seva major amenaça. És una dictadura disfressada d’estat de dret, un dret pervers que es converteix amb una arma de guerra que usa i abusa de forma fraudulenta i il·legítima del mateix dret, però el que fa és atacar els drets fonamentals de les persones, ataca els drets civils, ataca els drets polítics, ataca els drets humans i els principis de l’estat de dret, en definitiva, ataca a la llibertat.
La democràcia es basa i requereix respecte total, absolut i escrupolós pel pluralisme i per la diferència d’opinions, que cal arbitrar en els espais polítics dissenyats a tal efecte, com són els parlaments. La democràcia requereix també una societat activa i vigilant, disposada a prendre els carrers per a defensar els seus drets i les seves llibertats, si la societat té por, la democràcia s’ha acabat. I si la democràcia s’acaba, res mou a una societat que li cal una constant transformació basada en la deliberació pública.
El lawfare judicial i polític, la criminalització dels que es queixen i protesten, l’ús del dret penal per perseguir l’enemic polític són tècniques antidemocràtiques que ens han de preocupar i preocupar molt a tots. Haurem de sortir al carrer a defensar la democràcia que, no ens enganyem, avui no tenim.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
LLUM, GAS i BENZINA. LA GUERRA COM A TAPADORA DELS AUGMENTS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
LLUM, GAS i BENZINA. LA GUERRA COM A TAPADORA DELS AUGMENTS
La guerra ho justifica, ho multiplica i ho magnifica, però no ho provoca.
La guerra ha afegit pressió el mercat energètic, però també justifica i tapa una problemàtica i unes errades que venen des d’abans i que són, en gran part, les causants dels augments de preu. El poc desplegament de les energies renovables, un sistema pervers i artificial de fixació de preus que infla les factures i l’esgotament del petroli són l’autèntic motiu de la situació actual.
Llum, gas i benzina. La guerra com a tapadora dels augments.
La llum. La utilització del sistema de càlcul actual, anomenat marginalista, fa que tot el subministrament d’electricitat es pagui al preu de la font d’electricitat més cara. Una d’aquestes fonts és el gas, que és la que s’ha vist més afectada per la guerra a Ucraïna, però el gas només proporciona una petita part de l’electricitat.
Els rècords històrics que estem pagant en la factura de la llum són una farsa, estem pagant la llum en funció del gas, quan només representa una petita part del seu origen. Altres fonts, com l’energia eòlica, l’energia hidràulica, l’energia solar, etc. no s’han vist afectades en el seu preu de cost de generació i l’electricitat derivada d’aquestes fonts també ha augmentat en la mateixa mesura sense cap justificació.
La implementació i aplicació d’un sistema pervers de càlcul ens afecta a tots, no pas la guerra. Fer-ho és fàcil i només cal pensar en el benestar dels ciutadans, això va de servir als ciutadans i no servir-se d’ells, un dels grans mals endèmics dels polítics.
Les energies renovables, ara com ara, no són cap solució, ningú ha aconseguit tancar el cercle de producció de les energies renovables, un cercle que va des de l’extracció de materials fins a la fabricació i el manteniment de les instal·lacions. Aquesta producció, actualment, requereix el complement d’altres energies com el gas en el ciment, el carbó en l’acer, etc.
El gas. Aquí hi ha moltes informacions contradictòries però només una realitat. Els Estats Units han decidit tallar totes les importacions de gas rus, però Europa no ho ha fet perquè no està en condicions de fer-ho a curt termini. Des de Brussel·les s’ha anunciat una reducció de dues terceres parts de la dependència de gas rus en un període d’un any, implicant importacions de gas liquat o GNL des dels Estats Units, Austràlia o Qatar, així i tot aquesta solució avui és inviable i molt cara.
Fa anys, molts anys, que sentim aquesta retòrica de l’excessiva dependència del gas rus, tanmateix a l’hora de la veritat el consum de gas rus no ha fet més que augmentar. La política energètica mai és a curt termini, sempre s’ha de planificar i executar a llarg termini, porten massa anys sense posar-hi solucions per a no voler mirar la realitat en aquest tema. La guerra afecta el preu, però perquè no s’ha fet bé la feina des de fa anys en buscar alternatives.
L’estat espanyol té una dependència petita respecte a altres estats de la UE, com Alemanya, ara bé, l’oferta i el preu del gas rus l’afecta per igual. Estem en un món globalitzat en el que els mercats són molt sensibles a les notícies, i si aquestes manifesten una possible retallada de gas en el subministrament del màxim exportador mundial, els preus pugen ràpidament, independentment de l’origen.
La benzina. Els moviments geopolítics poden condicionar els preus a curt termini però també poden amagar, com és el cas, una problemàtica molt més profunda, molt més estructural, com és la del seu esgotament.
Extreure petroli és cada vegada més car. El petroli que queda no és rendible. Els beneficis han minvat per a les empreses petrolieres, cosa que provoca la desinversió en aquest recurs fòssil, provocant una reducció en la investigació de nous jaciments i en la producció, i derivant com a conseqüència en un augment del seu preu. La guerra acabarà, però la producció de petroli caurà entre el 30-50% d’aquí a l’any 2025.
La guerra d’Ucraïna no és només la causa de l’augment de preus i de les mancances que arribaran, és l’excusa i la tapadora d’alguns dels problemes que estem vivint i viurem. No sóc cap catastrofista, els que em coneixeu i em llegiu sabeu de la meva positivitat i pragmatisme, però no us creieu que l’augment del preu en els aliments bàsics, que la manca de materials i l’augment de preus en les matèries primeres són a conseqüència de la guerra. És un catalitzador, però no és pas l’origen.
El debat real, el debat del qual no volem parlar, del que no volem escoltar i el no volem afrontar és que per mantenir el nivell de vida hem de canviar l’estil de vida.
A mi, serà el primer que em costarà, però...
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya