EconomiaCAT
EL FEIXISME VIU I MANA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL FEIXISME VIU I MANA
Passegem pels carrers de Berlín on passem uns dies. Ara mateix, estem mirant botigues per la cèntrica Führer Strasse (carrer del Führer), cantonada amb la Dritte Reichsallee (Avinguda Tercer Reich). Són dies d’eleccions generals, el partit que governa actualment és el Populäre Politische Partei (Partit Polític Popular), un partit d’ultradreta creat després de la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial per Joseph Goebbels, que finalment no es va suïcidar amb Adolf Hitler, i que va fundar aquest partit durant l’anomenada “transició alemanya”. Aquesta, encara dubtosa transició, va ser comandada per antics membres de segona fila del partit nazionalsocialista, que amb mentalitat més aperturista van crear el Demokratische Zentrumsunion (Unió de Centre Democràtic), obrint el país des de la dictadura hitleriana fins a una democràcia (...???).
L’Alemanya democràtica va trontollar quan l’any 1981, un tinent coronel de la SS-Polizei, Anton Tejero, va entrar al Bundestag, òrgan suprem legislatiu alemany, pistola en ma i cridant “Alles auf den Boden!” (Todos al suelo!), atemorint als parlamentaris democràticament (...???) escollits. Després d’aquell fet governs socialistes i populars s`han anat succeint en el poder alemany.
Alemanya és actualment una monarquia parlamentària, en la que regne el rei Philipp VI, fill de antic rei Johannes Karl I, que va ser proclamar rei com a successor del propi Hitler, abans de la seva mort. Johannes Karl I era net del kàiser-emperador Wilhelm II, de l’antiga dinastia dels Hohenzollern, i que va abdicar i exiliar després de la derrota davant dels aliats al final de la Primera Guerra Mundial.
Sobta passejar per aquesta bonica ciutat, i veure encara que a moltes façanes i edificis encara pengen plaques amb creus gamades nazis corresponents a les vivendes protegides dels anys 40 i identificades pel Ministerium für Wohnungswesen (Ministeri de la Vivenda) de l’època autoritària. Com és que no ho han tret em pregunto? Fa mal a la vista, i sobretot, a la dignitat humana.
A la tarda havia pensat desplaçar-me fins Das Tal der Gefallenen (La Vall dels caiguts), la tomba d’Adolf Hitler, als afores de la ciutat, i on milers i milers del nazisme de forma diària li fan homenatge al dictador i assassí alemany, realitzant salutacions nazis mà en alt i cantant himnes xenòfobs de tota mena. Però, cansat de caminar tot el matí, he preferit anar cap a l’hotel i mirar una estona el que feien per la TV. Dues notícies m’han cridat l’atenció. La primera que un antic ajudant de l’antic rei, Johannes Karl I, ha sigut nomenat per presidir la Adolf-Hitler-Stiftung (Fundació Adolf Hitler), manifestant en el seu primer comunicat, referint-se a Hitler com: "un home, avui atacat amb acarnissament pels mateixos enemics als quals va derrotar en la guerra, i en la pau, i oblidat per una societat relativista que tant li deu. El meu esforç estarà en la propagació de les idees que van possibilitar al poble alemany aconseguir un estat de benestar no ben comprès, avui".
La segona, els judicis que s’estan realitzant aquests dies a la Das Nationale Gericht (l’Audiéncia Nacional), una autèntica anomalia democràtica, ja què és un Tribunal d’ordre públic del regimen hitlerià, no competent per jutjar un delicte de rebel·lió contra el President de Baviera, un dels lands alemanys més desenvolupats econòmicament, que van celebrar un referèndum el passat 1-O per la independència bavaresa, seguint el manament democràtic dels ciutadans del land que havíem votat majoritàriament perquè es produís aquest fet.
Els fets de l’-O van ser lamentables, i les imatges de la SS-Polizei apallissant als ciutadans que anaven a votar van donar la volta al món.Seria impensable i impossible que això fos una realitat a Berlín o a qualsevol altra ciutat o poble alemany, de fet seria un delicte. No ho és a Espanya, on el feixisme viu i mana, on el feixisme persisteix i marca les decisions de país, i on moltes persones acaten, acceptem i fins i tot, combreguen amb aquesta situació surrealista.
A Espanya hi ha carrers amb el nom d’Avinguda del Generalísimo, existeixen diversos edificis que encara tenen el “yugo y las flechas”, símbol inequívoc dels feixistes de la Falange y les JONS, existeix un regiment monàrquic designat com a successori i a dit pel dictador Francisco Franco que té la seva pròpia i reconeguda Fundació. A Espanya, la ultradreta campa al seu aire, proliferen els símbols feixistes que no són perseguits, al contrari, són tolerats i acceptats. A Espanya, els ciutadans catalans són apallissats per la Guàrdia Civil, pel sol fet de voler votar, de fer un Referèndum per voler decidir el seu futur. A Espanya, no existeix la separació de poders, l’Audiència Nacional, hereva dels Tribunals d’Ordre Públic franquistes, no imparteix cap justícia sinó que només reprimeix, com està fent als líders d’una votació democràtica legítima, amb el beneplàcit de tots els partits polítics nacionals, ja siguin de dretes com d’esquerres.
Increïble però veritat, a Espanya el feixisme no només sobreviu sinó que...viu i mana.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
AMOR i ODI
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
AMOR i ODI
Amor és un concepte positiu, relatiu a l’afinitat entre éssers vius, basat amb l’afecte, bondat o compassió d’ens cap a altres. L’odi és un sentiment negatiu, de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen.
Amor i odi són aspectes antagònics, totes les persones estimem i també odiem. És una condició humana innata. La humanitat avança o endarrereix per amor. La humanitat avança i endarrereix per odi. L’avançament i l’endarreriment ve donat pel que s’estima i el que s’odia.
Estimo la llibertat, d’expressió i de fets, odio a qui no permet exercir-la. Estimo a les persones i mitjans que diuen la veritat i acceptem la pluralitat d’opinió, odio a les persones i mitjans que manipulen. Estimo a la gent de pau, a la gent demòcrata, odio als feixistes, a qui aplica la violència contra els ciutadans desarmats de forma repressiva. Estimo els Drets Humans de forma incondicional, odio a qui vol violar aquests drets. Estimo als generosos, odio a qui enriquir-se a costa de l’empobriment dels altres. Estimo les diferents llengües i cultures del món, odio a qui vol perjudicar-les i fins i tot, erradicar-les. Estimo a qui sempre busca el debat, a qui intenta comprendre, odio als autoritaris, als que volen la imposició. Estimo a qui respecte la llibertat de pensament, odio a qui la vol reprimir i priva de llibertat, física i moral, a qui pensa diferent. Estimo a qui incita la llibertat, odio a qui acusa d’incitació a l’odi a qui incita aquesta. Estimo a qui creu en la igualtat d’oportunitats, odio a la casta que se senten i exerceixen de privilegiats per motius de naixement. Estimo la força de la raó, odio la raó de la força. Estimo la justícia, odio els jutges injustos. Estimo l’economia, odio l’abús econòmic. Estimo a qui confia, odio a qui sempre desconfia. Estimo anar endavant, odio anar enrere.
No odio a Espanya i molts menys als espanyols, però no puc estimar, ni tan sols respectar a un país on no prevalen les coses que estimo, sinó que s’imposen totes les que odio. No puc estimar ni respectar, sigui en forma de persona o estat, a qui m’odia. No puc estimar ni respectar a un estat que corromp la justícia mitjançant jutges venjatius. No puc estimar i respectar a unes forces de seguretat, que cecs pel seu propi odi i ràbia, i gaudint de carta blanca, es dediquen a atonyinar als ciutadans indefensos. No puc estimar o respectar als policies que en lloc de defensar-me em volen infondre la por aplicant una brutal violència. No puc estimar ni respectar a ciutadans que coregen A por ellos o aplaudeixen ordres repressives contra altres ciutadans, pel sol fet de ser catalans i pensar diferent. No puc estimar o respectar a qui vol castellanitzar o afrancesar o germanitzar la meva catalanitat. No puc estimar ni respectar cap monarquia que vol imposar privilegis per drets d’ascendència. No puc estimar o respectar a qui voldria ser com jo, però com no pot ser-ho, em detesta, de la mateixa manera que un maltractador es repugna a ell mateix per ser com és i desfoga aquesta repugnància culpabilitzant a la seva víctima.
Estimo a qui estima, odio a qui odia.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya