EconomiaCAT

AL CARRER

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 16 abril 2018

Catalunya

AL CARRER

Barcelona ha tornat a viure una multitudinària manifestació. Un nou èxit de mobilització ciutadana, pacífica i transversal per l’alliberament i contra l’existència de presos polítics, avui què fa 6 mesos de l’empresonament dels Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i l'Òmnium respectivament.

Sota el lema: “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa”, centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya (que no entenc com no li han canviat encara el nom) fins a les tres xemeneies, amb actitud festiva com moltes altres vegades, s’han tornat a aplegar al carrer i han llançat un missatge alt, clar i contundent proclamant que la repressió i la persecució judicial arbitrària no aturaran el mandat d’un poble, no aturaran el moviment cívic que vol construir un millor país per a tots. Jo he estat, i em sembla que la incipient tensió i fins i tot ràbia de darreres vegades ha deixat pas novament a l’esperit optimista original, que va inspirar l’anomenada revolució dels somriures. Tothom assumeix que la lluita serà molt dura i molt llarga, i que el desànim pot ser el nostre principal enemic. Aquesta lluita no és només per la independència de Catalunya, es tracta d’una lluita pels drets i les llibertats, fins i tot, les més bàsiques com són la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat democràtica com a persones.

El carrer al carrer. Novament la ciutadania cobra vida al carrer. Al carrer, on es va llençar el missatge a l’Artur Mas que si es feia enrere, el carrer li passaria per sobre. Al carrer, on s’han fet cadascuna de les gegantines manifestacions d’una gran part dels catalans que volen decidir. Al carrer, des de Barcelona fins a Brussel·les. Al carrer, on es va defensar la democràcia un 1-O a peu d’urnes contra la raó de la força. Al carrer, on molts de nosaltres ens hem criat, hem jugat i hem descobert aspectes vitals i on ara cridem perquè ningú ens pugui mai fer callar. Al carrer, on denunciem davant del món que España no és una democràcia. Al carrer, on defensem la llibertat injusta dels nostres presos polítics. Al carrer, pels carrers que volen lliures, on ens sobra dignitat i ens falta qualsevol tipus de por. Al carrer, on davant de les amenaces que ens volen dividir s’alcen castells forjat per la unió i la pinya dels homes. Al carrer, on davant les mentides passegem les nostres veritats. Al carrer.

Els carrers de Barcelona han sigut avui portada de molts diaris i publicacions d’arreu del món.

Ahir, avui i demà, els carrers seran sempre nostres.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

AQUÍ “FACHISTÁN”

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 09 abril 2018

Catalunya

AQUÍ “FACHISTÁN”

Benvinguts a Fachistán, el país de la involució.

La marca España avui, en plè segle XXI, en plena era de la tecnologia, dels algoritmes, de les xarxes i la comunicació, és sinònim, malauradament, de la matança de braus, de legionaris tarats desfilant amb cabra i tot, de guàrdia civil amb tricorni i metralleta, de corrupció a dojo, de falsificació de proves, de clavegueres de l’estat, de mentida com a sistema, de creure’s les pròpies mentides, de màsters inventats a universitats sense cap prestigi, de discriminació per sexe i ubicació entre altres, de “majoritarisme”, de totalitarisme, d’autoritarisme, d’insult, de repressió, de presos polítics, d’antidemocràcia, de violència contra els ciutadans, d’atemptar contra els drets humans, d’ultradreta, d’existència i subvencions a diferents fundacions franquistes/feixistes amb el nom dels assassins, d’intolerància contra la riquesa de les llengües minoritàries però mil·lenàries de l’estat, d’intransigència ideològica, contra el pensament diferent, de monarquia obsoleta i casposa, de considerar com incitació a l’odi a qui diu les veritats, de la manca de llibertat d’expressió, de premsa i mitjans manipuladors, de fanàtics amb micròfon que volen prendre per hostatges a tots els alemanys que resideixen al territori, d’híper-bogeria col·lectiva, de jutges prevaricadors, de persecució a tuiters, de persecució a rapers, de persecució a tot i tothom qui pensa diferent, d’inexistència de separació de poders. Espanya s’ha convertit en Fachistán, aquí “Fachistán”. fachistan2

Dos han estat els principals factors que han portat a Espanya a convertir-se en el que és, en Fachistán, a ser una dictadura tolerada, consentida i acceptada per la majoria dels seus habitants. El primer factor és la mancança d’intel·lectuals de cert nivell com a referents, i el segon és la mancança d’alternativa política des de l’esquerra, cosa que no ve d’ara sinó de fa molts i molts anys.

A Fachistán tothom coneix a Belén Esteban, a Rafa Nadal, al Jiménez Losantos, a elrubiusOMG, i fins i tot al benvolgut Andrés Iniesta, personatges tots ells que tenen més influència avui que la que van tenir al seu dia Miguel de Unamuno, Santiago Rusiñol, o Ortega y Gasset (per cert, alguns encara pensen que són dos). No hi ha intel·lectuals, pensadors. Els que treballen a sou per administracions públiques, els que són propers a mitjans dirigits amb interès propi, els “experts” disposats a defendre el que calgui, no ho són, no ho poden ser. No existeix doncs, referents de consciència a la societat, gent amb rellevància que faci justícia social, justícia de veritat, gent brillant, amb credibilitat, amb independència, capacitada, amb criteri i força per enfrontar-se al poder, a l’estat, per dir-li a la cara que per aquí anem malament.

fachistan3 A Fachistán no existeix l’alternativa d’esquerra. Intentar que no governi la dreta, o la ultradreta, no és ser d’esquerres. Anomenar-se socialistes o comunistes no vol dir ser d’esquerres. Prediquen i prediquen però a l’hora de la veritat no fan res més que seguir el fil conductor. L’anomenada esquerra ha governat, i ho ha fet molts anys, com poden explicar que existeixin encara els forts desequilibris socials? Com és possible que no s’hagi portat a terme una Llei real de la memòria històrica?, Com es pot explicar que a les cunetes espanyoles, encara hi hagi desenes de milers de morts, represaliats pel cop d’estat del franquisme i la guerra civil?, com es pot explicar que no es posicionin clarament pel dret a decidir mitjançant l’exercici del vot ciutadà sobre el tema que sigui? Com s’explica l’existència al nostre estat del mausoleu d’un brutal dictador com va ser Franco? Com, com i com, tantes coses que haurien d’haver fet i no han fet?