EconomiaCAT
EL REI DESPULLAT...I TAMBÉ EL SEU REGNE
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL REI DESPULLAT...I TAMBÉ EL SEU REGNE
Hans Christian Andersen va escriure l’any 1837 la famosa obra “El vestit nou de l’Emperador”, més coneguda com El Rei despullat. Tindria 6 o 7 anys quan vaig llegir aquest conte i no ho entenia. Des de la meva mentalitat infantil no entenia com un Rei es deixava estafar per uns personatges picarescos que li venien fum, com algú es podia deixar entabanar tant, comprant la idea que res de res fos un magnífic vestit de teles úniques. Tampoc entenia, com el poble reunit a la plaça no ajudés al pobre Rei a deixar de fer el ridícul. Com podia ser que ningú s’atrevís a dir-li la veritat, com podia ser que una majoria d’observadors decidís compartir una ignorància col·lectiva d’un fet tan obvi, i com només la ingenuïtat i innocència d’un nen fos capaç de trencar la mentida i destapar el frau, afirmant: “Però si el Rei va nu!”.
Vaig preguntar als meus pares, m’ho van explicar però ho vaig seguir sense entendre, només quan vaig deixar la condició de nen, quan vaig comprendre que les coses són com són, i no com volguéssim que són, és quan vaig tornar a recordar la metàfora del conte d’Andersen, la metàfora del Rei despullat, afegint quan penso concretament en l’estat espanyol, la “coletilla”: el rei despullat...i també el seu regne.
Els ciutadans espanyols veuen al seu país com un estat democràtic perfecte, amb separació de poders, on ningú està per sobre de la Llei, exemple a seguir per la resta de països que es volen democratitzar i prosperar. Els espanyols vèien al rei “demèrit” Juan Carlos com el conductor de la carrossa de la Ventafocs, anomenada transición española, i que un dia i a una hora determinada, va transformar la carabassa de la dictadura en la més bonica de les democràcies lliures del món occidental. Tots els ciutadans lloaven els vestits i el porte “campechano” del monarca.
Tot s’ha ensorrat. Un nen alemany, en forma de jutjat de nom quasi impronunciable, el de Schleswig-Holstein, ha cridat i descobert la nuesa d’Espanya. El rei i el seu regne van despullats, estan buits de roba, d’ètica i d’ànima. Ni democràcia, ni llibertat, ni separació de poders. La carrossa mai va canviar, la dictadura disfressada controla l’estat, controla el poder, controla els jutjats, controla les forces armades, controla l’economia.
El problema és que de tant anar despullats, els ciutadans es neguen a reconèixer-ho, i continuen passejant-se nus per Europa i pel món, fent ridícul darrere ridícul, mostrant les seves vergonyes com si fossin els millors vestits, mostrant la seva violència com si fos la millor de les paus, mostrant el seu autoritarisme com si fos la millor de les toleràncies. Jutges espanyols inventant-se les Lleis en benefici del seu pensament polític radical. Polítics espanyols que manipulen a jutges. Periodistes espanyols demanant col·locar bombes a cerveseries bavareses per salvar l’honor patri, pensant que és una acció èpica quan és repugnant i ridícula d’un fonamentalista ferit al seu orgull, un orgull nu, una ment nua i malalta, com totes les ments que han cridat o pensat mai en el “A por ellos”.
Els reis, prínceps i princeses se’ns volen seguir mostrant com personatges quasi perfectes, com a models a seguir, com ideals i objectius de vida. Ens volen fer creure que l’estar buit com ells és magnífic, quan el buit és el no res. Els reis, els prínceps i les princeses han deixat d’estar en els contes per estar en els comptes. Els refinats tuls, els ostentosos àpats i recepcions, les carrosses reials, les sabates de cristall, les seves operacions d’estètica, els seus robatoris, sabem són pagades pels contribuents, per mi i per tu, pels que recaptem més que els que gasten, formant part de l’espoliació que l’estat espanyol practica de forma continuada als catalans que paguem el 18% i en rebem només l’11%, o millor dit, n’hauríem de rebre perquè l’estat espanyol incompleix sistemàticament els seus compromisos.
Parlo d’EXPOLIACIÓ i ho dic en capital letters, perquè Catalunya, a causa d’aquest dèficit fiscal sense precedents a l’UE impacte directament a infraestructures i despesa pública, passant de ser de les regions més riques a formar part de les pobres, amb especial incidència en la competitivitat econòmica i benestar de la població.
Ja no ens enganyen, si fas un petó a un gripau seguirà sent un gripau, però hem descobert que si fas un petó a un príncep, amb seguretat es convertirà en gripau.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL VIAJE A NINGUNA PARTE
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL VIAJE A NINGUNA PARTE
Quim Torra i Pedro Sánchez es reuneixen demà a la Moncloa. Gesticulació o diàleg? Teatre o treball? Foto o política?
El MHP de la Generalitat de Catalunya voldrà parlar d’autodeterminació, de referèndum, de presos, exiliats i ostatges polítics. El president del govern espanyol voldrà parlar d’autonomisme amb promeses de federalisme, de petits canvis per reforçar els llaços (no grocs) amb qui el pot permetre governar fins al 2020. Parlar, parlaran; escoltar-se ho dubto, però el que segur que no faran és negociar.
Els interessos d’uns no convergeixen amb els interessos dels altres, més enllà de la gesticulació, el teatre i la foto. No existeix reconeixement ni voluntats per part espanyola de la capacitat de discutir amb l’altra part, ni legitimitat reconeguda per arribar a acords.
El camí fins a la trobada de demà suposa “el viaje a ninguna parte”, nom de pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, en homenatge a la forma de fer i viure de les ràncies companyies de còmics de teatre ambulant que recorrien l’Espanya de postguerra dels anys cinquanta, quan el cinema ja s’estava convertint en un fenomen social de gran abast per a tothom.
La partida catalana no es juga ni es jugarà dins de les fronteres espanyoles sinó a fora. De moment, les imatges que tenen internacionalment és de brutal repressió el dia del referèndum contra la població civil, fet que va provocar la reacció dels principals mandataris europeus, Merkel al cap, per demanar/exigir la finalització de violència per part de les forces armades contra la gent, i fet que va suposar el final dels cops de porra aquell diumenge al migdia. I com a conseqüència d’aquell dia, una persecució molt agressiva i preocupant per part dels jutges talibans espanyols per motius polítics als polítics independentistes, fet que ha suposat el rebuig dels òrgans de justícia internacional, i fins i tot, de una gran part de l’opinió pública dels ciutadans europeus, en més o menys mesura.
Amb un nou president del govern espanyol, la deteriorada imatge del regiment espanyol es vol blanquejar, rentar-se, mostrant-se davant la comunitat internacional com un govern de diàleg, que fa gestos importants com l’apropament de presos. Pura ficció i res més, només la foto, el teatre, pura gesticulació i prou. La injustícia persisteix, els presos són innocents i estan tancats sense judici, acusats de delictes inventats amb informes falsos que falsegen el codi penal.
El govern espanyol pot donar instruccions de retirar els càrrecs de rebel·lió i de sedició, per què no ho fa? Simplement per interessos partidistes que els porta a preferir no enfrontar-se a un país que encara està als temps de la postguerra, immers en un nacionalisme boig i radical, segrestat encara per l’autoritarisme, la manca de democràcia, la manca de llibertats, sotmès al franquisme, finançant les seves fundacions, amb un monarca imposat per l’assassí dictador i que encara anomena com a ducs als seus hereus directes.
Marxem! A la mierda!, com diria en Fernán Gómez. No fem que “el viaje a ninguna parte” es converteixi en “el viaje al nunca jamás”...
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya