EconomiaCAT
PAÍS DE TALIBANS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
PAÍS DE TALIBANS
Excloent d’Espanya a Euskadi i Catalunya, Espanya és un país de talibans.
No ho dic en el sentit etimològic de la paraula, que ve del pashtú i significa estudiant, em refereixo al sentit figurat de la talibanització dels ideals, al fonamentalisme, a l’extremisme, al fanatisme, a la intolerància, a la radicalització d’una gran majoria de la societat i la política espanyola que l’està portant a la seva deshumanització.
Talibans policials, talibans judicials, talibans educatius i talibans mediàtics hi ha molts llocs. Quan aquests talibans formen la part més notable i influent dels poders de l’estat, esdevé en dictadura, ja que desapareix la separació democràtica de poders. Quan el poble del carrer, ja sigui de dretes o esquerres, sigui religiós o no religiós, ja tingui una forma de pensar o d’un altre, accepta com a pròpia aquesta situació i a més els satisfà, és quan culmina el procés de talibanització de la societat, és quan s’ha perdut la capacitat de pensament d’un mateix, quan s’ha perdut la capacitat crítica, quan s’ha perdut la capacitat de dialogar asseguts a una taula, quan s’ha perdut tota capacitat de poder-se entendre mirant-se als ulls, quan s’ha perdut la capacitat d’empatitzar amb l’altre.
La talibanització d’una societat és un desastre per ella mateixa, la degrada, mai acaba bé, sempre en catàstrofe. Els adversaris ideològics passen a ser enemics, enemics irreconciliables on qualsevol tipus d’enfrontament val, on no hi caben els bàndols diferents, ni les opinions diferents, ni les ideologies diferents, són societats basades en l’adoctrinament i l’odi, on hi ha d’haver un vencedor i un perdedor, on s’elimina tota oposició i només queda el deliri, on tota la societat és sorda i cega. Va passar amb l’Alemanya del nazisme i més recentment amb la Sèrbia de Milosevic, talibans d’estats criminals.
Com pot ser d’un altre forma com el poble espanyol estigui desinformat del que va passar l’u d’octubre a Catalunya "U-O", de la repressió i violència desproporcionada policial contra gent que només volia votar? Com pot ser que el poble espanyol cregui el relat de la rebel·lió i la sedició per acusar els presos polítics i exiliats? Com pot ser que creguin que Puigdemont és un traïdor quan és un demòcrata? Com pot ser que intel·lectuals i sectors activistes espanyols en altres protestes no hagin aixecat la veu amb la brutal repressió a Catalunya? Com pot ser que surti Manuel Valls dient que a Catalunya els nens no parlen castellà i se’l creguin? Com pot ser que s’estiguin creient el relat que les justícies de Brussel·les a Bèlgica, Schlewig-Holstein a Alemanya i els tribunals escocesos s’extralimiten i deurien extradir als exiliats polítics?
Hi ha coses que són difícils de demostrar, aquestes són fàcils. Estem a la societat de la informació, per saber la veritat en aquests casos només cal obrir l’ordinador i connectar-se a Internet. Només cal buscar les imatges de la violència policial. Només cal sentir parlar als nens catalans. Només cal veure imatges dels #Jordis fent crides a la calma. Només cal llegir les resolucions dels tribunals europeus. És fàcil saber el que ha passat, però no hi ha més sord que el que no vol escoltar ni més cec que el que no vol veure.
Un exemple molt gràfic en primera persona. Fa tres estius vam fer vacances a Islàndia i vam fer un grup de WhatsApp per passar-nos fotos, etc. En el grup, molt actiu amb tot tipus d’agradable comentaris, hi havia gent de diferents indrets de la península. Després de l’u d’octubre del darrer any, només quedem els bascos i els catalans, la resta ha marxat. Què vam fer? En què els vam ofendre? No vam fer res ni vam ofendre a ningú. Només vam penjar fotos, imatges i vídeos de la repressió policial d’aquell dia, només vam demostrar el que estava passant, però la veritat en un país talibà, suposo que és molt difícil d’acceptar.
Recordeu el que va dir Bill Clinton quan va viatjar a Barcelona l’any 2001 per fer una conferència: “el futur serà Catalunya o talibà”
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
MÀSTERS DE L'UNIVERS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
MÀSTERS DE L'UNIVERS
Voler ser el que no són, viure només de les aparences.
La febre dels polítics espanyols per tenir un títol universitari o més, un màster o més, un postgrau o més, una tesi o més, un doctorat o més, té a veure en dos aspectes molt implantats a la política espanyola:
El primer, que mentir no importa, els polítics espanyols, i també els periodistes, poden llançar tot tipus d’informacions i desinformacions de forma lliure, no hi ha cap conseqüència per mentir, per enganyar, no importa si les mentides acaben en un problema relacional, una baralla o violència. A la política espanyola, mentir està institucionalitzat, està acceptat, és la cosa més usual del món. La conseqüència és que com menteixen, i com ho fan sovint i de forma compulsiva, ens els hem deixat de creure.
El segon, que molts dels polítics espanyols no estan formats per la seva experiència laboral, ni tan sols a les aules, la seva formació ha transcorregut dins de les seves organitzacions polítiques, per tant a l’hora de fer el seu currículum no podrien ni omplir una sola línia, llavors que fan? Mentir, que no passa res com hem dit.
El cas Cifuentes, que per cert va dimitir no per inventar-se màsters sinó per ser cleptòmana de dues cremes facials. El cas Pablo Casado. El cas Carmen Montón. El cas Pedro Sánchez, que sembla que no és tal cas. El cas del doctorant Albert Rivera, el gran mentider doncs menteix sobre el que sap que no passa. I altres casos, que han passat més desapercebuts, com ha sigut el de Tomàs Burgos, un secretari d’Estat de la Seguretat Social que va començar per posar que era llicenciat en Medicina i Cirurgia, i va acabar posant la veritat, que només era solter. Quin fàstic i quina indignació. Són els màsters de l'Univers, els nous personatges de l’univers MOTU, la nova generació dels He-Man, Skeletor, Battle Car, Teela, Mer-Man i Beast-Man.
Quin fàstic i quina indignació. Estudiar són hores de molta dedicació, molt esforç, renunciar a fer moltes coses que ens agraden, fer sacrificis constants, tancar-nos en una habitació enlloc de estar de festa, amb altres amics, de viatge, etc. Estudiar és molt costós, en temps personal i en diners. Cap estudiant mereix aquesta mala gent, aquests desgraciats, aquests negligents, aquests ignorants, que van comprant màsters i altres títols a barruts catedràtics de la "Universidad Rey Juan Carlos" a canvi de favors futurs més o menys llunyans, o simplement se’ls inventen directament.
Quin fàstic i quina indignació, veure com les universitats espanyoles, i de retruc les catalanes, són sotmeses a una pèrdua de prestigi derivada de la visió que es fa a l’estranger de la polèmica per les irregularitats acadèmiques d’aquesta colla d’impresentables polítics de “pa sucat amb oli”. En el panorama universitari es barregen programes acadèmics d’alt contingut acadèmic i utilitat pràctica posterior amb altres que es compren i es venen amb l’únic objectiu de ser un senyal distintiva dins del currículum però amb irrellevància i inexistència de transmissió de coneixements i competències. Per cert, el cost de la matrícula no té la seva equivalència en la qualitat, normalment és al contrari.
Malauradament, i coneixent com són els espanyols, com han demostrat ser, aquesta polèmica no servirà per destapar les mentides dels seus polítics, ni la vergonya de l’existència de determinades universitats i determinats catedràtics “trepas”, només servirà per constatar una vegada més que no volem ser part d’aquesta farsa que és l’estat espanyol, on mentir és normal, on s’accepta el món dels privilegis, on s’aplaudeix la violència, on el soroll només es fa quan es serveix a determinats interessos, i on es prefereix mirar cap al costat de la mentida, cap al costat dels privilegis, cap al costat de la violència, cap al costat dels interessos per no contemplar les veritats.
Quin fàstic i quina indignació. Que es quedin els seus reis, polítics, farsants, propagandístics anomenats periodistes, mentiders, violents, policies, militars, guàrdies civils, intel·lectuals de “poca monta” i tots aquells que no veuen perquè no volen veure.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya