EconomiaCAT
L’ASSASSINAT D'EN COMPANYS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
L’ASSASSINAT D'EN COMPANYS
Ara fa 78 anys. El 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set del matí, Lluís Companys i Jover va ser assassinat, afusellat al castell de Montjuïc per la dictadura franquista com a responsable dels anomenats fets a Catalunya, segons la sentència emanada d’un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, un esperpèntic “judici”, convertint-se en l’únic president del món escollit democràticament que ha mort executat.
Companys va ser víctima d’un combat desigual entre la legitimitat, la justícia i la dignitat democràtica versus la legalitat, els jutges i la baixesa del feixisme, emparats per la força de l’estat espanyol. Va ser víctima de defensar el catalanisme versus els defensors de l’espanyolisme més violent, autoritari i militarista, és a dir, el mateix que ara, que encara aixeca el braç de forma feixista amb total impunitat.
Han passat 78 anys i l’assassinat de Companys no s’ha reconegut com a tal, tot i que 40 d’aquests anys són de presumpta democràcia on les autoritats espanyoles segueixen avalant el judici contra el President Companys. UCD, PSOE i PP han governat i cap d’ells s’ha volgut posar al nivell de la resta de països que van patir dictadures, cap d’ells ha demanat perdó per l’assassinat, cap d’ells ha tingut la dignitat democràtica d’anul·lar els injustos judicis contra Companys i més de 100.000 catalans que van ser sentenciats i condemnats pel franquisme.
Altres catalans han sigut assassinats a començament del segle XX per governs espanyols. Ferrer i Guàrdia, el 1909 també fou afusellat a Montjuïc després de ser acusat per un consell de guerra de ser un dels instigadors de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, sense proves i falsejant el seu judici, amb l’únic motiu real de ser contrari de l’autoritat religiosa i del control de l’educació per part d’aquesta autoritat. Josep Sunyol i Garriga, fou assassinat l’any 1936, afusellat sense cap judici a l’Alto de León, no se’n coneix cap altre delicte que ser republicà i català. Manuel Carrasco i Formiguera, fou assassinat a Burgos l’any 1937 en plena Guerra Civil malgrat ser un fervent catòlic, per un delicte d’adhesió a la rebel·lió, el seu problema, ser catalanista convençut. Carles Rahola i Llorens, mort afusellat a la tàpia del cementiri de Girona, condemnat a mort pels seus escrits, sempre cívics, tolerants i catalanistes.
Res ha canviat al segle XXI. Acusacions falsejades de rebel·lió. Presos i exiliats per defensar la legitimitat del poble versus jutges 
corruptes al servei del regiment feixista. Ultradreta, dreta i esquerra espanyola contra Catalunya. Res de bilateralitat, és mentida, només volen imposició. No hem de pactar res amb aquesta gent, no hem de caure novament al parany. I mentre una meitat d’Espanya aplaudeix quan insulten, atonyinen, torturen i assassinen a catalans, l’altra meitat calla de forma covarda, indigne i insensible.
Catalunya és República o no serà. Catalunya és catalana o no serà. Catalunya és lliure o no serà. Catalunya és democràtica o no serà. Catalunya és de la gent o no serà.
Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
CONFIANÇA? “Y EL ANILLO PA CUANDO”
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CONFIANÇA? “Y EL ANILLO PA CUANDO”
La confiança és una hipòtesi sobre la conducta futura d’un altra persona o col·lectiu, la seguretat voluntària en dipositar les nostres expectatives en algú altre. És una emoció positiva, molt difícil d’aconseguir, requereix temps, però també és una emoció molt fràgil, molt fàcil de trencar. Quan es trenca la confiança comença la decepció, passem d’estar en un estat positiu a un estat negatiu, passem del somriure a l’emprenyament. Quan passem de la confiança a la desconfiança, comença el camí cap a la desafecció.
Malgrat que aquesta introducció sembla el pròleg d’un manual d’autoajuda, no pretenc amb l’article fer cap masterclass de psicologia, només comentar que aquesta setmana he escoltat més que mai al carrer, de part de la ciutadania catalana que es considera sobirana, mostres nombroses i molt evidents de pèrdua de confiança amb els polítics, siguin del partit que siguin, i les nostres institucions.
La ciutadania estem despistats. Despistats, però no amb les nostres conviccions que són fermes i amb un altíssim grau de maduresa, perseverança, respecte i determinació política. Estem despistats amb el nostre President i Govern, amb el nostre Parlament, amb els partits que hem votat, amb els “nostres” mossos. Despistats, molt despistats, i comencen a desconfiar.
Les persones compromeses, les que fan el que diuen que faran, inspiren confiança, estem tranquils amb ells i elles. Els que tenen dubtes, els que prediquen una cosa i fan un altre, els que recorren a dir mentides per justificar-se, ens generen incertesa i desconfiança.
La situació és molt estanya i gens agradable, com també va ser estrany i desagradable descobrir-me a mi mateix trobar-me taral·lejant la cançó de la Jénnifer López “Y el anillo pa cuando”, cançó que no era conscient d’haver escoltat mai i d’un gènere que a més detesto bastant. El subconscient fa aquestes males passades, vaja! ja hi tornem a la psicologia.
Quina estranya connexió hi podia haver entre el meu estat d’ànim i la maleïda cançoneta? El missatge que dóna la cançó és molt clar i contundent, que les paraules s’han de sostenir i continuar amb accions, els sentiments s’han de formalitzar per consolidar-se, ens aconsella apartar-nos de les relacions sense futur, que només són façana, pura xerrameca, i que no estan disposades a donar-ho tot per a nosaltres. Confiança? “y el anillo pa cuando”. 
El President Torra i el Govern de la Generalitat divaguen, dubten, sembla que no tenen rumb, que no sabem que volen, poden i temen fer. Avui el President dóna suport als CDR perquè pressionin i no deixin de fer-ho, i a la tarda els hi envia les unitats BRIMO dels Mossos a actuar amb violència, permetent-ho al no cèsar de forma fulminant al Conseller responsable. Avui avisa que retirarà el suport al Gobierno de Madrid, i després sembla que no vol creuar el límit. Desconfiança amb el President i Govern.
Es predica i es manifesta públicament que el Parlament de Catalunya és sobirà, però després es perden en criteris i descriteris tècnics que només serveixen per “baixar-se els pantalons”, que no permeten avançar en les accions a fer complir el mandat del referèndum d’independència de l’1-O consistent en desplegar la República catalana. Desconfiança amb el Parlament i institucions a les quals hem escollit.
Els partits que hem votat, amb majoria parlamentària, no són capaços de posar-se d’acord amb l’estratègia per tirar endavant allò pels que els hem votat. Maregen i confonen, volent quedar bé en la forma dient que han salvat els acords, però perdent-se en el fons, que és fer efectiva la independència, ja siguis de dretes, esquerres o més a l’esquerra. Primer República, després ja ens governarem quan tinguem el nostre propi estat. Desconfiança en els partits als quals hem votat.
Les properes accions i decisions de l’actual Govern de la Generalitat decidiran si volen i poden seguir gaudint de la nostra confiança, seguint liderant el país. No val estar al Govern i estar paralitzat per la por, qui no vulgui estar que plegui. En un estat autoritari i repressor, tots estem amenaçats, jo també per escriure aquest article de forma setmanal, tu per anar a les manis, fer un tuit, parlar en català o simplement anar a votar.
Fer passos enrere és desconfiança, la confiança és anar endavant. Parlar de pacte negociat amb l’estat és més desconfiança, la confiança és parlar de com fem la secessió. Parlar amb qui ha fet extorsió als bancs i a les empreses per la seva fugida de Catalunya és desconfiança, confiança és analitzar el que vam fer malament per fer-ho ara novament bé. Voler combatre amb els mecanismes de l’estat espanyol és desconfiança, preparar de veritat els nostres i portar-los a terme és confiança. Bilateralitat és desconfiança, confiança és unilateralitat.
Me tratas como una princesa, me das lo que pido
Tú tienes el bate y la fuerza que yo necessito
.....
Ya lo tengo todo, però
¿Y el anillo pa cuando?
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
