EconomiaCAT
MILLOR O PITJOR QUE FA UN ANY?
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MILLOR O PITJOR QUE FA UN ANY?
Fa un any es va declarar la República Catalana.
Els que ho estàvem esperant feia anys, possiblement no imaginàvem que aquesta declaració es realitzaria amb un ambient i una sensació tan confusa, ningú imaginàvem el silenci i poca intensitat de l’endemà de la proclamació, l’ambient de tensa emoció esperant que alguna cosa passaria, la sensació de som però la preocupació del sembla que no serem, la incertesa d’aquells dies, les breus alegries del moment contraposades a les frustracions que venien de Madrid. La República Catalana no es va declarar com tots volíem, potser no es va fer de la millor forma, però es va declarar.
Va ser un error o un encert declarar la independència? Estem millor o pitjor que fa un any? Hem avançat o hem retrocedit?
En alguns aspectes estem millor que fa un any, en altres estem pitjor, però segur que el què no estem és igual.
Estem millor en el fet que, avui l’independentisme segueix viu per la gent. No era cap “soufflé”, no hem perdut convenciment, il·lusió ni força social. Ni jo, ni tu, ni ningú, coneix cap independentista que hagi deixat de ser-ho, és més, a partir dels fets violents de l’1-O, la posterior repressió i propaganda nazional-espanyola, hi ha persones que han començat a apropar-se i simpatitzar amb l’independentisme com opció més democràtica i transversal de cara a un futur en llibertat.
Estem pitjor en el fet que no hem sigut capaços de fer realitat el què era la nostra voluntat, la força de l’estat s’ha imposat als nostres somriures i anhels. Ens han aplicat el 155, han perseguit als nostres legítims representants, han inventat el relat per poder-lo judicialitzar, i contra aquest intervencionisme aberrant i desmesurat, nosaltres ens hem indignat, hem sortit al carrer, hem cridat, ens hem manifestat pacíficament, però no hem aconseguit res de res a efectes pragmàtics, ni tan sols posar dubtes a l’opinió pública espanyola, captiva dels seus mitjans nacionalistes de propaganda i orgullosa d’una realitat creuen que construïda però que no existeix, és matrix, els hi ve donada.
Estem millor perquè hem vist realment qui és el nostre enemic i el que és capaç de fer. I no només ho hem vist nosaltres, ho ha vist tot el món. Ara la resta de pobles saben que l’estat espanyol, al que creien democràtic, no ho és, és un estat repressor al qual veuen representat per la imatge de policies requisant urnes a cops de porra, per la imatge dels antiavalots carregant contra famílies que simplement volien votar. És la imatge d’un estat autoritari disposat a tot, i com a tal, només si nosaltres estem disposats a tot serem capaços d’obtenir-ho tot.
Estem pitjor perquè veiem que els polítics catalans que representen l’independentisme són avui incapaços d’avançar. Que si ultimàtums de Torra a Sánchez de “poca monta”, que si ara un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que amb un llarguííííííííssim nom esperem que no vulgui guanyar un llarguííííííííssim temps per no arribar a cap lloc, que si seguir marejant la perdiu amb el missatge retòric i reiteratiu de que necessitem eixamplar la base social però per fer què? Un referèndum pactat? La desafecció dels que volem la independència i els nostres polítics està arribant, tenim respecte pels que alguns van fer, i ara estant a la presó o exiliats, però sabem que si ells no van ser capaços en el seu dia, ara possiblement tampoc ho seran per aconseguir els nostres objectius, sabem que haurem de passar pel seu costat o passar-hi per sobre, la seva inacció ja no ens serveix.
De moment només les figures Puigdemont i Junqueras es salven però estarem alerta.
Estem millor perquè el trencament amb España és de facto i només es suporta per la força imposada pels tribunals de part, cosa que tard o aviat es trencarà. Els catalans no ens sentim representats a la política espanyola on entenem que mai podrem ser compresos i menys participar, ens sentim perseguits pels corruptes i prevaricadors jutges espanyols transformats en fonamentalistes hooligans fanàtics, veiem al rei dels espanyols com un fastigós capo mafiós medieval de baixa estopa, sabem que Espanya ens ha robat, roba i robarà, fent-ho per la força i sense contraprestacions, tenim clar, d’una vegada per totes, que Catalonia is not Spain, i mai ho serà.
La declaració de la independència i proclamació de la República Catalana no ha sigut efectiva però no va ser cap error, està latent i perviu en el sentiment, voluntat, fites i objectius del nostre poble.
Els que vam defensar amb carn pròpia la democràcia i els que vam participar en el referèndum legítim d’autodeterminació sabem l’opció que va guanyar, sabem el que vam fer aquell dia i sabem que qualsevol dia la República Catalana serà una realitat.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL TRIBUNAL SUPREM ÉS LA BANDA DEL MIRLITÓN
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
EL TRIBUNAL SUPREM ÉS LA BANDA DEL MIRLITÓN
“Somos la banda del Mirlitón y este saludo es nuestra canción, carabí dondán, carabó dandón”.
Amb l’estrofa inicial d’aquesta cançó “La banda del Mirlitón”, cantada pel grup “La banda del Mirlitón”, començava el programa de televisió “La banda del Mirlitón”, un programa emés a TVE els matins del dissabte, dedicat a la música folk, dirigit pel cantautor Ismael i amb la participació del seu grup avorrit d’amics.
Amics! Amigots! Ja fa anys, que les enquestes fetes per la Xarxa Europea de Consells del Poder Judicial, revelen que el 85% de les opinions dels magistrats espanyols manifesten que ni el mèrit ni la capacitat són qualitats que es consideren bàsiques pels seus nomenaments i creixement dins de la carrera jurídica. Comentar que en segon lloc, d’aquest dubtós pòdium trobem a Sèrbia, amb un 55%, seguits de Lituània i Eslovàquia amb poc menys del 50%. A l’extrem oposat està Dinamarca amb el 1%.
L’amiguisme és el que marca la pauta. Amics que pensin com jo penso, amics que em deuran favors, amics que faran el que sigui per a mi, amics als quals he col·locat. No importa la incompetència, no importa la imbecil·litat, no importa el dret, no importen els drets de les persones, no importa l’estat de dret d’Espanya, no importa la seva pèrdua de credibilitat, de prestigi, de reputació i de qualitat, no importa ser el riure d’Europa, la perplexitat que genera i la transmissió d’inseguretat jurídica que provoca, només importa el ser amic d’algú, ser un poder públic en mans privades d’un reduït grup. Aquests són els personatges que componen el principal alt tribunal de l’estat espanyol, el Tribunal Suprem, i aquesta és la seva forma habitual de funcionar i de fer els nomenaments, són un organisme opac i arbitrari perquè així els hi interessa, el Tribunal Suprem són una colla d’amigots, el Tribunal Suprem és la Banda del Mirlitón.
El cas de les hipoteques, el fet de replantejar-se en menys de 24 hores una sentència que condemnava als bancs a abonar els impostos de les hipoteques que fins ara assumien els consumidors ha deixat al descobert, una vegada més, les vergonyes del sistema jurídic espanyol, despertant la màxima indignació social. Es demostra que la negligència, la corrupció i el partidisme són sempre presents en aquestes institucions espanyoles, que lluny de ser justes o intentar-ho ser, representen la part més fastigosa del tràfic d’influències, de l’amiguisme mal entès, mostrant el modus vivendi jurídic d’aquest alt tribunal en responsabilitat, però de la més baixa mena professional i humana que pot existir, sent parcial quan ha de ser imparcial, sent injust quan ha de ser just, sent depenent quan ha de ser independent, estant polititzat quan ha de ser apolític.
Cal fer net i cal fer-ho urgentment, avui el Tribunal Suprem representa la repressió, la persecució dels drets ciutadans, representa l’autoritarisme, representa la injustícia.
La Banda del Mirlitón només van gravar un disc, però que entre les cançons del disc, no deixa de ser curiós que hi estiguessin una que es deia “Embustes”, un altra que es deia “El prisionero” i una més que era “Vamos a contar mentiras”, molt significatiu, no?
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya